dimecres, 12 de maig de 2021

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL C)

 1r premi

EL TURÓ DE BURRIAC


Vet aquí a tres mil·lennis, quan les vaques encara volaven, a Cabrera de Mar, va passar una història per no oblidar.

A les ruïnes de Ca l’Amau, que aleshores eren cases, hi vivia una família pobre i miserable. La família estava formada per en Josep, el pare, la Ma Rosa, la mare, la Cèlia, la fílla gran i en Perot, el protagonista de la nostra història. En Perot era un nen de cinc anys que somiava que de gran seria un rei o un noble. La seva germana Cèlia, sempre l’advertia de que no es fes il·lusions, que potser allò mai passaria. Però ell no li feia cas, ningú arrabassaria el seu somni.

En una nit d’estiu, després de sopar, en Perot es va estirar amb la seva germana Cèlia a observar el cel esperant a que vingués la seva mare per explicar-los el seu conte preferit.

- Mare, que véns si us plau?- va preguntar ell.

- Fill, haig de fer la bugada i rentar els plats, no crec que em doni temps. Potser demà.-

Els nens es van adormir preguntant-se què podien ser aquells punts brillants enmig de tota aquella foscor.

La serenor que donava la lluna, el silenci de la nit, feia que tothom dormís a les seves cases tranquil·lament.

En Perot es va despertar de cop i volta, es va sentir estrany: tenia un cos d’home! Era molt més alt, tenia barba, li havia canviat la veu i sabia més vocabulari del que mai hagués imaginat. Es trobava en una casa que no reconeixia dalt d’una muntanya i vivia amb unes persones que li resultaven familiars però que en un principi no va reconèixer.

Bon dia Perot! Avui vas tard, que t'has adormit?- li va dir una noia.

P, p, però on soc? Qui sou vosaltres?- va dir en Perot preocupat.

Va Perot, no facis el ximple! Soc jo, la Cèlia!- va dir ella

Però si que has crescut! Mira, jo també! Qui són aquests vells?- va preguntar ell.

Els nostres pares! Ahir la mare va fer seixanta-dos anys! No t’enrecordes?

N, no. Ah! Sí, sí sí.- va mentir ell.

La Cèlia el mirava estranyada. No entenia res.

En Perot havia de sortir d’allà. Estava desorientat i mort de por. Es va endinsar al bosc i va començar a caminar i caminar. En una clariana es va trobar una noia amb una capa blanca i de bellesa inigualable. Al mirar-se als ulls es van enamorar sobtadament sense ni tan sols saber-ho.

Ella va mirar-lo amb curiositat.

T’has perdut? Necessites ajuda?- va oferir-li l’estranya.

No, bé, sí, sí que m’he perdut, m’he perdut en el temps. Estic fet un embolic- va xiuxiuejar en Perot.

Em dic Elionor de Sarriera, encantada. Com et dius?- Em dic Pere Joan Ferrer, em pots dir Perot.- va dir-li ell.

D’acord Perot, no sé si la meva ajuda et serà útil, però si volguessis acompanyar-me al meu castell seria un honor. No és gaire lluny, dalt del turó. Quan arribem, les meves donzelles et serviran el que necessitis.- va dir l’Elionor

Però, però tens un castell? Ets una princesa? Ets una reina? Perdoneu Sa Majestat.- No, no. No m’agrada que em diguin així; Elionor està bé. Aviat seré la Baronessa.

Quan van arribar al castell en Perot se sentia com en un somni. Allò que havia desitjat tant, es feia realitat i semblava haver topat amb la dona de la seva vida. Allà dins al·lucinava amb el tracte, se sentia com un rei! Els van servir un banquet per dinar i en acabat el van acompanyar a la seva estança.

Es va quedar una bona temporada amb ella i en cap moment van deixar de sentir el que van notar quan es van conèixer. Ell però, mai es va atrevir a demanar-li la mà. Se sentia avergonyit pels seus orígens. L’Elionor era una dona extraordinària i ho tenia tot, ell venia d’una família molt humil.

Un dia passejant, es trobaven sols en mig d’un jardí de lliris i hortènsies blanques. Es van quedar mirant una estona, i ella el va besar a la galta, fent que als dos els hi apareguessin papallones a la panxa. En Perot va sentir que era el moment de declarar-se, però la por el va dominar i va excusar-se marxant d’allà.

Disculpa’m Elionor, he de marxar de casa teva. He de tomar amb la meva família i resoldre el meu embolic. No se com et podré agrair tot el que has fet per a mi.

Quan va tomar a casa no va ser gens fàcil. Seguia sense entendre perquè havia passat tant de temps des que es va adormir sota les estrelles i a més, no podia treure’s del cap a la seva enamorada.

La primera setmana va ser impossible dormir, no podia oblidar el que havia viscut amb l’Elionor.

Un dia va decidir anar a pescar, una activitat que no feia des de petit. Gairebé havia perdut la paciència quan de sobte, un peix va picar. Ben satisfet va anar a casa a preparar-lo per dinar. La seva sorpresa va ser quan al obrir-lo es va trobar un anell d’or amb una preciosa perla al damunt.

Ho va tenir clar, allò era una senyal! Havia de perdre la por, anar al castell amb l’Elionor i demanar-li matrimoni.

A trenc d’alba es va posar les seves millor gales i va començar a fer camí cap al castell de dalt del turó pensant i assajant el seu discurs de declaració.

Al arribar al cim, es va plantar davant de la porta del castell i va trucar.

Una senyoreta el va obrir però, li va explicar una cosa que li va arrencar el cor.

Perdoneu jove, però em temo de que la persona a qui busques ja no hi és. L’Elionor es va posar malalta el dia següent de marxar vostè, i ens ha deixat. Em sap molt greu jove.

No, no no no no no. No pot ser. Li vaig prometre que tomaria! No pot ser, no pot ser!- va dir ell plorant desconsolat.- Li anava a demanar la mà! Per què ha hagut de passar?-

Era tan gran el seu disgust que va caure a terra desplomat. El seu cor s’havia trencat, literalment. El seu cos no podia sobreviure sense ella, i ell també es va apagar.

Els van enterrar junts, ho va demanar el Baró, que sabia el desig que hi havia entre els dos joves.

Tot el poble, el regne, plorava per la seva pèrdua. Ja no hi havia l’harmonia que hi havia abans.

Però, de cop en Perot es va despertar. Era un altre cop un nen petit, i es trobava al mateix lloc on estava l’última vegada que era petit, amb la seva germana al costat explicant-li encara el que creia que eren les estrelles. Ell la va aturar i li va explicar:

He tingut un somni, un somni d’ensomni. Vosaltres éreu grans, jo també, i coneixia a una noia preciosa i ens enamoràvem. Ella era la propera Baronessa de la comarca. Però es moria, i jo també.- va dir ell amb la veu un altre cop de nen petit.

Quines coses dius Pere, toma a dormir i demà serà un altre dia.-

Els dies van anar passant, i els dies es van fer setmanes, i mesos i anys, fins que es va trobar amb l’Elionor altre cop enmig del bosc, com en el seu somni. Tot va ser exactament igual que el que havia somiat però ara tenia a les seves mans canviar el final.

Els dies van passar i ja era una cosa més gran que una amistat. Va evitar la malaltia quedant-se al seu costat i es va atrevir a demanar-li la mà. Com era evident, l’Elionor va acceptar i van celebrar el millor casament que ningú havia tingut mai. Mesos després van tenir el primer fill, havien format una família. Havien d’escollir un nom perfecte, que tothom reconegués i el van anomenar Burriac.

Des d’aleshores tothom era feliç, i el turó, al final, va rebre el nom de El Turó de Burriac, en homenatge al primer fill d’una parella destinada a viure aventures que fan història.

Francesc Folch Cerezuela






2n premi 

L’ESSÈNCIA DEL POBLE

Era un dia solejat, un d’aquells que agrada a tothom ja que no fa ni fred ni calor. Faltaven cinc dies per Sant Jordi i la Laia estava molt nerviosa. Ella no era una nena fàcil d’atemorir ja que només ho aconseguien les aranyes i amb prou feines la seva mare quan la cridava pel nom complet La Laia era una nena amb molt de caràcter però en el fons un tros de pa. Per treure’s el neguit de sobre va decidir anar a donar una volta pel petit i acollidor poble on hi vivia desde sempre, Cabrera de Mar. Mentre el poc aire que feia aquella tarda de diumenge li acariciava els cabells va pensar de nou en el discurs que la mare li havia mig obligat a donar el dia de Sant Jordi. Encara que aquesta seguia sent la seva principal preocupació, la música que duia connectada als auriculars l’ajudava a evadir-se bastant. Després d’una bona estona caminant i escoltant Txarango es va trobar a l’Eloi un company de classe.

-Què hi fas aquí tota sola caminant? - Va dir ell, no gaire interessat però amb un to de cortesia.

-Ehh... la musica, camino i escolto... Aii... Escolto música mentre camino.

La Laia es va posar vermella com un tomàquet i se’n va anar corrents. Seguidament no va trigar un minut en trucar-me. Sí, heu sentit bé em va trucar a mi. Em presento, jo sóc la Mònica, la seva millor amiga. Em va explicar el seu breu trobament amb l’Eloi, a qui no podia treure’s del cap. Els tres havíem anat junts a l’escola desde infantil, la de pujades al Castell de Burriac que vam arribar a fer junts! La Laia portava penjada d’ell uns quants anys però honestament mai havien arribat a creuar més de dues frases al complet. L’Eloi feia uns anys era un nano excel·lent i no es posava en cap embolic però desde que es va encomanar del virus de l’adolescència estava insoportable. Jo ja li havia dit moltes vegades a la Laia que aquest marrec no se la mereixia però ja ho diuen allò de que l’amor és cec i en aquest cas bastants sentits més li deurien faltar.

Tres dies després d’aquest desastrós trobament, els nervis de la meva millor amiga pel seu discurs anaven augmentant junt amb el seu enamorament pel xicot. A Cabrera, el nostre poble, es feien les millors festes majors i els millors actes, sobretot a Sant Jordi. Abans que morís el pare de la Laia era ell qui s’encarregava d’aquesta festa però el van substituir un grup de nois i noies del centre de joventut. Era normal la preocupació i la pressió que ella tenia i, a més a més, se li va ajuntar amb un tema sentimental.

Just aquell dimarts 21 d’abril li va arribar un whatsapp de l’Eloi. El seu cor va fer un bot, en recuperar-se va respirar profundament i el va obrir:

-Hola Laia! Sóc l’Eloi em va encantar la nostra casual trobada al carrer. T’escric per si t’agradaria quedar aquesta tarda a la plaça de la fàbrica. A les 17h allà, sigues puntual.

Així doncs com havien quedat aquella mateixa tarda, la Laia es va presentar al punt de trobada. Anava informal però guapíssima, fins i tot, s’havia maquillat subtilment amb colors a joc amb la seva brusa. Eren gairebé les cinc i ella ja estava en el lloc on indicava el Whatsapp, després d’esperar-lo uns deu minuts i comprovar que no apareixia va revisar el missatge per descartar una possible confusió. Evidentment estava al lloc correcte a l’hora correcte així que oficialment l’havia deixat plantada. Entre plors i faltes de respiració em va trucar i em va explicar el que havia passat. Després de posar-lo a parir durant uns deu minuts, la meva amiga es va recompondre ja que finalment va entendre que hi ha molts més peixos al mar i que, a més a més, ella havia escollit al peix espasa.

Al dia següent tot va començar anant bé, la nit abans una de les majors preocupacions de la Laia era ser el sac de burles dels seus companys però ja havia passat tot el matí i res. Així donçs, el cap de la Laia se’n va anar cap al discurs que a l’endemà li tocava fer. A última hora teníem tutoria i com de costum la mestra havia d’aguantar les mil queixes que tots teníem dels professors. Ordenadament tothom donava la seva opinió sobre cada queixa aixecant la mà i tot va anar normal fins que en Marc, el millor amic de l’Eloi, va demanar tom de paraula. Quan li va tocar parlar, es va aixecar i amb un to molt precís va dir davant de tothom:

-Vaig a explicar una història. Hi havia una vegada una nena anomenada Laia que va rebre un missatge del seu amor latònic, L’ELOI. Ell li va dir de quedar i ella va acceptar, el que la Laia no sabia es que ningú volia quedar amb una pringada així que com ell tenia planejat la va deixar plantada. Quina noia més inepta en pensar que l’Eloi vindria i més inepta encara perquè li ha passat de veritat.

Tota la classe va esclatar a riure i la meva millor amiga se’n va anar corrents d’aquella classe amb el desig de no veure'ls mai més.

Ja era 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Com habitualment, hi havia per Cabrera ple de joves venent roses per guanyar uns calerons i el balcó de l’ajuntament, on a la tarda es representava l’acte de cada any, estava preciós decorat. La llibreria del poble també havia muntat lá seva habitual taula plena de llibres i tothom era molt feliç. No veia a la Laia desde el numeret que havia desplegat en Marc a l’hora de tutoria. Sabia que preferiria estar sola ja que no li agrada que ningú la vegi destrossada però no sortia el dubte del meu cap de si es presentaria o no. A l’escola no va venir, cosa que no em va semblar gens estranya, ja que portava setmanes dient que no vindria per preparar el discurs i ara encara tenia més motius per no venir. Ella odiava saltar-se classe però justament aquest dia tant li feia ja que cap professor avançava temari. Jo hi vaig anar i apart de veure les parelles regalant-se roses i donar-me compte de com de sola estic vaig ajudar a decorar l’institut.

Va arribar l’hora de l’acte del poble. Primer tocava un discurs de l’alcalde, després una actuació que els membres de l’associació Grillats havien preparat i finalment, tancada d’acte amb la xerrada de la Laia i una xocolatada. Anaven avançant els minuts i no veia a la Laia per enlloc, al meu voltant tenia tots els meus companys de classe que no paraven de parlar del monotema del moment. Cada cop tenia més clar que no es presentaria, fins que una amable senyora de mitjana edat va anunciar pel micròfon:

-Ara senyors i senyores, escoltaran un discurs de Sant Jordi de la Laia Garcia, filla de Ramón Garcia que abans de que ens deixés organitzava aquest meravellós acte cada any. Tots ens vam quedar molt sorpresos en escoltar que finalment el faria. Els nois del meu voltant seguien parlant del numeret d’ahir mentre que jo estava orgullosa però a la vegada una miqueta espantada. A l’instant, va aparèixer la Laia al balcó de l’ajuntament. Portava un preciós vestit vermell, elegant però subtil i feia joc amb tota la decoració que els joves havien preparat al detall Se la veia molt poc nerviosa i molt decidida a parlar. Va fer un somriure i després de saludar als seus espectadors va agafar el micròfon i digué:

-Bona tarda a tothom. Com bé ja m’han presentat sóc la Laia Garcia, filla d’en Ramón. Per desgràcia el meu pare no ens pot acompanyar en aquest meravellós dia ja que era l’amant número 1 de Sant Jordi i de Cabrera de Mar. Just abans que morís em va explicar aquesta història que crec que és digne de compartir. Quan el meu pare era molt petit vivia en un barri comercial de Barcelona però al poc temps els meus avis van decidir de traslladar-se ja que preferien formar la família en un poble més emblemàtic. Un 23 d’Abril de fa uns 47 anys, el meu pare va arribar per primer cop a aquest poble i se'n va enamorar. Quan ell m’explicava això se li notava la passió als ulls i l’apreci que li tenia i, sens dubte, encara té a Cabrera de Mar. Aquest no és un poble, és una família. Tots ens coneixem, aquí no hi ha enemics. El primer que va veure el papa en arribar aquí va ser una pinya de gent feliç i unida celebrant Sant Jordi. El que jo vull, com la seva filla que sóc, és mantenir aquesta essència ja que les famílies són per a sempre.

Així que, si us plau, seguim sent sempre una pinya, seguim sent una família i seguim sent Cabrera de Mar. Jo sóc Cabrera de Mar i tots vosaltres sou Cabrera de Mar i ningú val més que ningú així que no deixeu que us deixin en ridícul perquè el fet de ser tant forts com som i sempre serem no ens permet ser ineptes.

Jana Riera Cervelló




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada