dimecres, 12 de maig de 2021

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL F)

1r premi 

LLIURE


Va intentar girar-se però li feia mal tot. Aquella nit havia plogut i el forat que havia fet a la sorra per provar de resguardar-se de la tramuntana se li havia omplert d’aigua.  La roba molla i l’única manta que tenia per a cobrir-se, li havien calat tot el cos fins el moll de l’os.

Abans d’obrir els ulls i per un breu instant havia imaginat que estava a la seva enyorada Cabrera de Mar. El soroll del mar li havia evocat temps feliços a la platja del seu estimat poble, mentre les onades eren amigues i la llevantada s’agraïa quan es patia aquella xafogor pròpia del temps humit del Maresme.

Quan era a Cabrera, seguia un ritual dia rere dia, matí rere matí, a trenc d’alba, quan a casa tothom encara dormia; s’acostava a la finestra de la seva habitació i buscava amb la mirada el Castell. Aquelles runes exercien en ell una espècie de fascinació. Burriac li donava tranquil·litat, tot estava bé...

Ara també el buscava, però només trobava una xarxa de filferro espinós, el cel fosc com a sostre i la Mar Mediterrània com a límit, a vegades enfurismada, altres més tranquil·la però sempre fosca, amb el trist color que li dona l’hivern a l’aigua marina. Estava essent una estació especialment dura, sobretot quan estàs avesat a viure a la intempèrie dia i nit. Un vent furiós i una pluja sense fi l’acompanyaven feia dies.

Gener de 1939, les tropes de Franco avançaven cap a Barcelona sense resistència de cap mena després de la cruenta Batalla de l’Ebre. Els republicans havien perdut la guerra. Els seus companys de la CNT li havien aconsellat agafar els bàrtuls i marxar a corre-cuita, tement l’entrada dels nacionals.

Havia travessat els Pirineus, com a milers de refugiats, amb una sola maleta, feta amb la pressa que et dona la por i l’amenaça del crit del “Ja venen”! Va preparar les poques coses sense pensar massa el què hi posava; alguna cosa de roba, una manta, un rosegó de pa i un tros de cansalada viada mig sec que l’havia de fer durar tot el llarg camí que l’esperava.

A darrera hora va encertar a emportar-se una fotografia de la seva estimada Clotilde i de la seva filla Candelària, que ara, ja amb el temps, havia esdevingut malmesa de tant de besar-la i plorar-la; i un rosari heretat de la seva mare, l’únic record que li quedava d’ella. Malgrat no ser creient, i sense saber ben bé per què, el resseguia cada dia amb els dits, de dalt a baix, una i una altra vegada, a l’hora que es feia fosc, quan el fred del Rosselló començava a punxar com a agulles, esperant, qui sap, si un miracle.

Els prop de trenta quilòmetres que va recórrer mal vestit i mal calçat, el fred, la neu i la gana  li havien passat factura. Havia marxat amb l’esperança de la terra promesa, la França lliure i acollidora i el que havia trobat havia estat misèria i desesperança.

En Francisco ja no era un home jove, tenia prop de quaranta-dos anys i per aquest motiu no havia anat al front, però havia vist marxar un darrera l’altre, familiars, amics i coneguts; molts per no tornar mai més. Poc a poc va anar veient que el somni republicà s’esvaïa i l’amenaça de l’exili va caure sobre ell. El seu únic pecat el pertànyer a la CNT-FAI.

Des de ben petit havia estat un nen fràgil, amb una delicada salut. El seu pare sempre feia broma dient que el nen havia passat totes les malalties, fins i tot les que encara no tenien nom. Va aprendre a llegir, a escriure i a comptar a l’escola pública municipal de nois, a la baixada de l’església, prop la fusteria de Ca l’Enric. Sempre desganat, la seva mare, patidora com era, li comprava carquinyolis a can Pau Forner i li donava rovell d’ou amb sucre quan la famèlica gallina que tenien es dignava a posar-ne algun.

Després de les penúries de travessar les muntanyes nevades amb les úniques sabates que tenia, les d’anar a missa, a una casa de Prats de Molló el van amagar, però la por a les represàlies i l’espera d’una recompensa va fer que la dona el denunciés als gendarmes francesos, traslladant-lo immediatament al camp de refugiats d’Argelers.

Argelès-sur-Mer….Quin nom tan evocador per a tanta tragèdia!

Aquell dia era el cinquè al camp i encara no havia menjat res des de que hi havia arribat. Va intentar aixecar-se una mica i de reüll albirà el camió que lluïa aquella creu roja enorme, fent com cada matí,  la seva ronda macabra.

—¿Muertos?, ¿Muertos? ¿Algún muerto por aquí?

Li hagués agradat cridar, —AQUÍ, AQUÍ, JO MATEIX!, però no li sortia ni la veu; estava tant cansat; no podia més.

La França de la Liberté, égalité i fraternité  havia resultat una quimera. Havia esdevingut un país desbordat davant un allau de refugiats sense precedents a la història d’Europa. Al camp no deixava d’arribar-hi gent i més gent, els miserables eren ja prop de vuitanta-mil entre homes, dones i nens. Civils i militars, separats per la frontera natural del riu.

Ni un sol cobert per resguardar-se, ni un sol foc per a escalfar-se. Malvivint sota la sòrdida i burlesca mirada de la guàrdia senegalesa, encarregada de la vigilància del camp, juntament amb els gendarmes francesos que l’únic que sabien dir en un acceptable castellà era ¡Españoles de mierda!, alhora que rebies una que altra escopinada.

Pensava molt sovint amb la dona i la filla ; no se les podia treure del cap, eren la seva principal i reincident preocupació. Els records més tendres arribaven a la nit, quan la foscor feia sorgir els sentiments més dolços i l’enyorança més punyent. Si ell tornava, i fins i tot, si ell sobrevivia  podrien venjar-se d’elles dues, la seva única família; temia que les empresonessin o alguna cosa molt pitjor.

No sabia què fer. No podia comunicar-s’hi ni tampoc hi havia manera d’aconseguir notícies del que estava passant a la seva estimada Catalunya. Una desesperació que creixia cada dia dins seu va fer que la idea de fugir cap a Amèrica s’anés fent cada cop més real en el seu cap.  Si havia de marxar, hauria de pensar-ho i planejar-ho amb molta cura i portar-ho a terme quan abans millor, sense donar temps a que s’organitzés aquell caos regnant. Ho faria en la clandestinitat que dona la foscor de la nit, d’una nit sense llum.

Marxaria sol, just amb el que havia arribat fins allí. Sense dir-ho a ningú, sense fer soroll, discretament i de puntetes; tal i com havia viscut. Només havia d’esperar tres nits per què l’emparés la lluna nova. Aprofitaria l’hora que els gendarmes i els senegalesos jugaven al pòquer en un estat tal d’embriaguesa i de cridòria que era pràcticament impossible que sentissin qualsevol fresa sospitosa que no fossin els gemecs i els roncs dels milers de persones al seu càrrec.

Els dies que li quedaven a Argelers faria de barber, el seu ofici; l’ofici que coneixia tant bé. Tenia una petita barberia a la Plaça del Poble de Cabrera; barberia que havia heretat del seu pare, situada, tal i com es solia fer amb els negocis d’aquell temps, a la part de davant de l’habitatge familiar.

Va ser el seu progenitor qui li va ensenyar l’ofici i ell el va exercitar amb entusiasme des de que tenia setze anys. Com a bon professional no només tallava els cabells, retallava i arreglava barbes i patilles, feia massatges i friccions, sinó que escoltava els neguits, preocupacions i bones noves de cadascun dels seus clients. Unes vegades callava i assentia, quan creia que era el més adient segons el caràcter de l’orador; altres donava consells prudents o algunes paraules d’ànim, a qui ho necessitava més, encara que en aquells temps de guerra a tothom li feia falta.

El sisè dia de la seva estada a Argelers va arribar el camió del pa. Una munió de gent s’hi va atansar com un eixam d’abelles a la mel. Els hi van abocar com qui llença el menjar als porcs. En va poder agafar un bocí sec, no sense abans barallar-se amb un dona que tenia dos nens petits, amb la desesperació de mare que li concedia una força tant brutal que li costà en gran manera arrabassar-li.

Ja no tenia ni gana però necessitava agafar forces, volia guanyar alguns diners tallant cabells per enviar-los a casa abans de marxar. Per tal menester va contactar amb un personatge, més o menys obscur, que li havia promès a canvi d’una petita comissió, fer arribar els francs a destí.

Es va dirigir a l’avinguda principal, on el qui podia, hi muntava tota mena de “negocis”, i amb unes tisores que havia agafat d’amagat d’una modista, es va plantar per atendre els primers clients. De seguida va tenir cua. Els polls i les xinxes feien estralls; tothom es volia desfer d’un cabell que ja no calia lluir i que només portava inquilins i infeccions.

Va tallar cabells i retallar barbes durant aquells tres dies sense parar; a vegades cobrant, d’altres de franc, però sobretot va fer el que millor sabia, escoltar i reconfortar un client darrera l’altre.

Fins que va arribar la nit tant esperada, tot estava preparat. No hi havia lluna i un plugim incessant feia que la nit encara fos més tancada. Estava força tranquil, resignat, només tenia un petit ruc-ruc a la panxa que ja no sabia si era de gana o de neguit. Va fer veure que dormia esperant l’hora de la gresca dels seus carcellers i del sons més profunds. 

Agafà la maleta  i començà a caminar amb un pas decidit, el que et dona la convicció d’estar fent el que és correcte. La Clotilde i la Candelària algun dia ho entendrien o això desitjava amb totes les seves forces.

Un xiuxiueig, un mantra suau li va anar sortint dels llavis a mida que s’acostava a la sorra humida....

 ¬—Me’n vaig cap a Amèrica... Soc lliure...

 —Me’n vaig cap a Amèrica... Soc lliure... lliure...lliure...

La mar estava calmada.  De mica en mica va anar sentint la gelor que li anava pujant a mida que s’endinsava dins l’aigua d’aquell mar, que era el mateix que l’havia vist néixer, el mateix amb el que havia jugat amb la seva sorra, amb les seves onades i ara finalment l’acollia serenament. 

Abans d’enfonsar  completament el cap, i  per un moment,  li va semblar  veure Burriac, lluny, cap a l’horitzó.

Després res... Només pau.

La maleta va surar per un instant, fins que el cartró es va amarar de l’aigua salina;  tot seguit li va anar a fer companyia al fons del mar; dins, el rosari de la mare i la fotografia de les dones de la seva vida.

En Francisco era lliure!

A la memòria del meu avi Francisco, barber i refugiat.

Núria Bonamusa i Vilà



 


2n premi

LES OMBRES AL MAR


Aquella tarda va posar les vambes en una bossa per anar a passejar per la platja després de la consulta. Volia veure com havia quedat després de tombar el Club Nàutic, allà on tants estius havien passat amb la família i en Josep. Una memòria més agra que dolça, perquè la seva memòria l'entristia. L'enyorava profundament i és per això que tot i haver-se retirat, havia aprofitat l'excusa de la campanya de vacunació la covid per seguir exercint professió com a voluntària al CAP, s'havia apuntat al grup de Cabrera Solidària, per fer ganxet, i cuinava per la seva néta, que anava cada tarda després de l'escola a casa seva per a fer els deures i esperar que la mare l'anés a recollir.

La Patrícia era molt seva, poca cosa l'aturava. De petita el camp l'havia fet forta, i la bondat l'havia après del mossèn Canalies, a qui sempre havia admirat, I amb qui havia passat hores xerrat sota les plataners de la plaça de l'església. Havia estudiat per ser metge, professió que havia contribuït en portar una vida endreçada, i fins i tot, un punt predictible.

El sol ja queia, que sortia del consultori i caminava rambla avall fins a la platja allà on hi havia l'edifici del club. La imatge era desoladora, no hi havien deixat ni la palmera. Va estar xafardejant per la zona buscant si hi quedava algun tresor que pogués guardar com a record, potser un trofeu dels que hi havia penjats per les parets entre les muntanyes de runes i restes del que semblaven ser cortines apilades. No se sentia amb forces de grimpar-hi, cada vegada hi havia menys llum i el vent feia que les ulleres se li entelessin més, va deixar-ho córrer i aguantant les llàgrimes va alleugerar la marxa fins a l'autobús reprimint els records forçant-se a repassar la llista de la compra.

En arribar a casa, després de passar pel supermercat de la plaça, es va trobar l'Aina, que encara era allà, jugant amb el telèfon. No arribava a entendre com els joves podien perdre tant el temps en aquell aparell dels dimonis, però al mateix temps es lamentava que la seva mare hagués d'acceptar més hores de feina només per demostrar que ser dona soltera amb fills no era un impediment per desenvolupar una carrera. –la mare diu que ara arriba, que tenia una reunió urgent per una custòdia de no sé qui i que no cal que sopi aquí- va dir l'Aina. No van passar ni 5 minuts que la Marta arribava a buscar-la.

La Patrícia agraïa estar ocupada i sentir-se útil, però també gaudia dels seus moments de tranquil·litat i per fi era cap de setmana. Va ser tancar la porta i la plorera continguda a la platja va sortir sense control. La mort d'en Josep era sentida a flor de pell tot I que ja havia passat un any. Era el seu còmplice, amic, amant, i va caure fulminat a dos metres de casa. -Si hagués arribat a la porta, potser n'hauria pogut fer quelcom- seguia lamentant-se. Entre sanglots i llàgrimes, va seguir fent el sopar i va seure a taula, sense temps d'assaborir-ho mentre els records i pensaments envaïen la seva ment. Un cop al llit, ja més tranquil·la, es va estirar a escoltar música, que sempre l'ajudava a dormir, però aquella nit hi havia quelcom més que li rondava el cap. De manera gairebé obsessiva, li venia la imatge al cap de les piles de xarxes o teles que havia vist entre les runes, combinacions de colors ben estranyes. Ja aclucava els ulls fins que de sobte, els va obrir com plats i va cridar: - no eren cortines! No eren cortines!!!

Armada amb un lot i amb les sabatilles d'estar per casa, va agafar el cotxe fins a la platja. Anava tan ràpida que no se sentia ni les cames i semblava que levitava mentre corria pel passeig de la platja fins a les restes del Club. No se'n feia creus! Com no ho podia haver vist?! Allà estava, amb el cos entortolligat entre xarxes, plàstics i teles de colors. Li va mirar el polze i va veure que era dèbil, però encara respirava. Els colors de la seva roba i el color de la seva pell portaven a pensar que era d'origen africà, però... Què havia passat? Què hi feia allà? Buscant respostes va intentar despertar-la, però només va aconseguir que tornés en si uns segons per dir -Police no!- i va tornar a caure inconscient.

-I ara què faig?- es repetia mentre intentava deslliurar-la de les xarxes. Mirava a banda i banda buscant creuar la mirada amb algú que la pogués ajudar, però no hi havia ningú. Per primera vegada en la història de la platja a Cabrera, no hi havia absolutament ningú. Ni joves, ni runners, ni animals, ni gent provinent de l'estació, ni tan sols gent amb detectors de metalls... cap representant de la fauna de la platja hi era present. – quins collons!- pensava desesperada.

No la podia deixar allà sola, amb el fred, inconscient, però tampoc no sabia per què no podia implicar a la policia. No entenia res, però per consciència no podien només ignorar la situació i no fer res. Mentre es maleïa per tenir principis ètics, la va poder treure d'allà i portar fins al cotxe. Segurament l'adrenalina en va fer gran part, però no podia deixar de tremolar de camí a casa. -En quin embolic m'estic posant- es preguntava.

La nit va finalment acabar amb més preguntes que respostes i amb un hoste inesperat dormint a l'antiga habitació de la Marta. La Patrícia poc sospitava que les coses, a la seva edat, sortirien de l'esquema organitzat en el qual vivia.

Un hoste inesperat

Al matí la Patrícia, quan encara la processó de cotxes cap a l'escola no havia començat, ella ja havia anat a una farmàcia de guàrdia a Llavaneres, on no la coneixien, ja li havia posat una via amb clorur de sodi i glucosa al 10%. Ara seia al costat d'un esmorzar que restava fred sobre la tauleta, mentre ella mirava atentament per la finestra subjectant la tassa de la tisana, ja buida, entre les mans. Tenia la mirada desenfocada i anava repassant les preguntes en bucle però sense obtenir resposta. -A la Josefina li van robar tot i van descobrir que era un familiar de la noia que treballava a casa seua després de quinze anys- pensava.... tot i que n'era conscient que no tenia res a veure amb la seva situació. Pensar en les desgràcies dels altres era l'únic recurs que tenia per trobar respostes en la seva situació. Cap de les tafaneries compartides per les veïnes en tots aquells anys oferien resposta. En aquell punt només sabia el seu nom, Mary, o això suposava gràcies a un braçalet de boletes de colors que portava al canell, però no va trobar res més que indiqués què havia passat.

El dia va passar i quan la nit va arribar, abans d'anar al llit la Patrícia va anar a prendre les vitals a la Mary. Davant seu es va trobar amb un gran bassal de sang al llit. Gairebé li agafa un atac de cor!- Com explicaré que he ficat un estrany a casa! I si es mor! Em posaran a la presó!- cridava internament mentre comprovava què passava.

La sang estava principalment entre les cames, i allà ho va entendre. La Mary estava embarassada!, bé, ho estava uns minuts abans. No sabia si era l'edat o l'esgotament, però allò va afectar molt a la Patrícia, que amb tants anys de professió no s'havia sentit d'aquella manera, tot estava fora de control. Va agafar les restes d'un estat molt primari del que havia de ser un infant embolicant-lo amb una tovallola amb molta cura i va anar al jardí on el va enterrar sota els rosers. Ja no podia més, però va seguir endavant assegurant-se que ja no sagnava i que no hi havia quedat res que pogués causar cap infecció, i va netejar el llit i els llençols, mentre la Mary jeia encara immòbil. Aquella nit la Patrícia no va necessitar la música per a dormir, l'esgotament físic i mental va fer mossa i va caure rodona, sense posar-se el pijama.

Un nou despertar

L'endemà va sortir el sol, i sembla que el dia acompanyaria a les circumstàncies a millorar. O això desitjava la Patrícia, que tot i seguir pacient, no se sentia bé després de gairebé dos dies fora de la seva rutina.

Just en sentir les campanades de sortida de missa de diumenge, va sentir un soroll a l'habitació de la Marta. La Mary obria els ulls i no semblava espantada tot i estar en un lloc estrany. Semblava com si la intuïció li digués que allà estava fora de perill, ja fos perquè era la primera vegada que dormia en un llit després de dos anys, o potser perquè pensava la manca de forces no li permetia fer més que contemplar el sostre. Va suposar treure's un gran pes de sobre per a la Patrícia -sembla que al final evitaré la presó- pensava. Des d'aquell moment, la recuperació de la Mary semblava no aturar-se, fent passos de gegant a cada cullerada que ingeria.

La Patrícia va seure i es va escriure al grup de ganxet dient que tenia la grip i que es quedaria a casa una setmana, a la Marta, preguntant quins dies havia de venir l'Aina o si aquella setmana es podia espavilar amb alguna amiga, i va planificar meticulosament les sortides de casa per evitar ser vista pels veïns i així que no sospitessin res fins que no tingués totes les respostes.

Va ser una setmana dura, però al mateix temps estava contenta d'estar acompanyada. La Mary començava a caminar i a interactuar. Semblava tímida, no somreia i no tenia cap mena de brillor als ulls que eren foscos com la nit que la va trobar. No parlava, només assentia amb el cap i donava les gràcies. La Patrícia buscava respostes i en un moment que seien al sofà, escoltant la ràdio mentre li ensenyava a la Mary com fer flors de ganxet, va preguntar.

La història [real] de la Mary [i molts més]

A la Mary li va començar a tremolar la veu, volia trencar a plorar, però ja feia molt de temps que les llàgrimes se li havien eixugat.

La Mary va néixer a Nigèria i la seva mare va morir en el part.

[...]

No recordava res més i desitjava no recordar la resta.

La Patrícia no tenia paraules, i tampoc va tenir el valor a la Mary sobre la pèrdua del seu bebè. Volia pensar que si no ho havia mencionat era perquè no ho sabia o al saber d'on provenia, aportava més dolor que una altra cosa. La història de la Mary l'entristia molt, i es va fer el silenci.

I ara què?

La setmana començava amb una trucada de la Rita, del grup de Cabrera Solidària. La ressaca mental provocada per la història de la Mary feien que la Patrícia sentís, però no escoltés, i va tallar a la Rita amb excuses. Va ser el moment en què es va adonar que era dilluns i ja havia passat una setmana des que va acollir a la Mary. No s'havia organitzat i no havia cancel·lat les seves activitats ni trobades, ja no podia seguir esquivant a la gent pel carrer corrent d'arbre en arbre per evitar parlar de per què estava a casa. Si algú la reconeixia tot i portar bufanda, barret i mascareta, abaixava el cap i tossia com un gos... ningú se li acostava, però aquella estratègia no podia seguir.

El timbre va sonar – qui deu ser ara?- va exclamar amb cara de pànic. Era la Rita, que li havia dit per telèfon que passaria a buscar-la per prendre un cafè i posar-la al dia de les novetats. Sense cap culpa, la Patricia li va tancar la porta als nassos, amb l'excusa que estava nua. – Fa molts anys que ens coneixem com per anar amb vergonyes – cridava la Rita mentre seguia picant la porta-. La Patricia es va vestir a correcuita i va sortir.

No va trigar massa a tornar quan de sobte va sentir les claus a la porta. Va estirar del braç a la Mary i es va amagar a l'habitació, com si es tractés d'un búnquer de guerra. El llum es va obrir i hi van entrar l'Aina i un noi el qual no li van veure la cara, ja que estava llengua a llengua amb la seva néta. La cara d'espant de l'Aina era totalment justificat, però el de la seva àvia encara més. El silenci no va durar massa, però. Les dues es van començar a demanar explicacions - qui és aquesta? Els dilluns no has de ser a casa- va dir l'una – i aquest?- va dir l'altre. Sembla que la diferència generacional no existia per l'Aina, qui semblava més enfadada per la possibilitat que alguna cosa s'escapava el seu pla per estar amb la seva parella, que pel fet que allò era casa la seva àvia i no tenia cap dret a preguntar.

La Mary va córrer a la cuina per galetes i suc de taronja. Els va oferir seure i parlar. No havia entès res idiomàticament, però en veritat no calia conèixer les paraules per entendre el que estava passant. Van seure al saló i van seure mentre prenien les galetes. En Guillem va decidir mantenir el cap baix i omplir-se la boca de galetes per esquivar qualsevol pregunta i va xatejar a un amic perquè el salves de la situació. Ja sortint es va creuar amb la Marta qui va aprofitar que la porta era oberta per a entrar. Tot i ser inici de setmana havia tingut un dia llarg i no va veure a la Mary, que era a la cuina, i amb les presses va fer recollir les coses a l'Aina i van marxar.

A mesura que els dies passaven, la Patrícia anava recuperant una mica la seva rutina tot i dedicar temps a la recuperació de la Mary, que s'anava fent forta físicament, però tenia moltíssima por de sortir al carrer. La Patrícia anava a ajudar al CAP, però ja no es trobava amb les amigues "del ganxet". Gràcies a les mans de la Mary, la Patrícia s'havia convertit en la participant més prolífica, així que tampoc no deien massa cosa tot i trobar-la a faltar al grup. L'Aina, sense treure el tema de "ser pescada" es va unir al duet cada tarda per seure i ensenyar-li català a la Mary, mentre manegava l'agulla cada vegada amb més agilitat. Seguia sent un secret per als veïns i també per a la Marta, però no duraria massa.

I és que tot i que la Patrícia gaudia de la companyia i els bons moments d’escalf que havia aconseguit tenir amb la néta i la Mary, no podien durar per sempre. Per una banda, s'havia d'assegurar que la Mary no fos trobada per les cadenes de tràfic de persones que l'havien portat fins allà, i per l'altra, havia d'aconseguir que fos independent, però sense papers seria difícil. La Marta es va sumar a les tardes a casa l'àvia. Semblava que l'aroma el te i les galetes fossin més efectives que qualsevol classe de Ioga i la Mary ho agraïa aprenent a passos agegantats, traient la fortalesa que l'havia fet sobreviure transformant el dolor en peces de punt i ganxet.

Quan les peces de llana es van acumular fins al punt que ja no hi cabien les caixes, la Patrícia en va portar unes mostres a la Rosi, que semblava molt contenta de tenir l'exclusivitat de venda de quelcom tant original. A poc a poc el poble va conèixer de la Mary i la Patrícia va passar amb el cap alt totes les xafarderies de les seves noves vides... ara que tot semblava que havia anat bé i gaudia d'una nova adquirida popularitat no volia amagar-se sinó passejar com un paó ensenyant les plomes, del braç de la seva amiga. Semblava el sentit de comunitat era prou per a no sentir als 'haters' que aquell any havien votat a l'extrema dreta.

L'Aina també volia ajudar, i va ampliar mercat obrint una botiga a Instagram. Aquells dissenys no van passar desapercebuts i es van convertir en tendència. Aquella noia que semblava morta allà a la platja ara li brillaven els ulls i les mans li anaven soles.

La Marta per la seva banda, va fer recerca sobre el contacte que la Mary havia de fer a Itàlia i acusar-la de tràfic de persones i poder esfondrar una cadena de prostitució de noies enganyades i venudes pels seus coneguts. Encara hi segueix treballant amb poc progrés, perquè el problema està estès per tota Europa.

Encara que la Mary ja faci prou diners amb les seves vendes per haver contractat a dues persones més i haver aconseguit llogar un petit pis per a ella. Segueix anant a prendre un te a casa la Patrícia, qui remuga molt per la quantitat de galetes que consumeixen, però per dins, cadascuna que pren te gust de felicitat.

 La història [real] de la Mary [i moltes com ella] per als que la volen saber

El seu pare es va tornar a casar i va tenir més fills. Com a recurs per intentar sortir de la pobresa, el seu pare va demanar un préstec a un prestador per poder-se comprar un cotxe i poder treballar. Semblava una bona idea fins al dia que el seu pare es va estampar amb el cotxe, perdent ell la vida i el cotxe sense haver pagat el préstec. Si no era prou pena quedar-se sense el pare, la seva madrastra va dir que no se'n podia fer càrrec d'ella. Va marxar, però poc després la madrastra la va trobar i li va dir que si no podia pagar pel préstec, l'hauria de casar amb el prestador per tal d'anul·lar el préstec. La Mary s'hi va negar, amb quinze anys que tenia, no podia acceptar-ho. Però la seva madrastra hi va estar insistint, pel bé dels seus germans ella s'havia de sacrificar. S'ho va pensar, el sentiment de culpa no podia amb ella, però la por d'haver-se de casar amb aquell home, que podia ser el seu pare era més fort i va fugir. Va viure al carrer un temps fins que va conèixer a un noi i van començar una relació. El noi li explicava com les seves germanes treballaven en supermercats a Europa i la feia somiar en una vida sense complicacions.

El dia va arribar en què ell li va oferir el mateix destí que les seves germanes i ella va acceptar. Van anar a un poble allunyat, on una senyora gran li va oferir a menjar i beure mentre li va donar les instruccions de trucar el seu contacte una vegada arribes a Itàlia, perquè hauria de treballar per ella per a pagar pel seu viatge, que no es preocupés de res, que ella se'n ocupava com també havia fet amb altres noies. Entre les dolces paraules hi havia la promesa que trigarien només tres dies a arribar i començar una nova vida. Semblava fàcil, i aquella dona la va tractar com una mare... la feia sentir amb vàlua.

El segon dia un home la va pujar en una furgoneta tipus pick-up i van iniciar la travessa amb uns quants joves més. En marxar va veure com la seva parella rebia diners de la dona i marxava sense ni tan sols dir-li adéu. La furgoneta corria etzibada travessant el desert sense esperar a ningú. Si queies, eres mort. Tenien galetes que van durar un dia, i unes garrafes amb aigua mesclada amb benzina. Et feien sentir inflat i no tenir gana, però era terrible. Van passar uns dies, no recordava quants, conduint de nit i dormint durant el dia, sota la calor del desert, evitant punts de control de policia.

Van arribar fins a Líbia. Els van tacar en una nau, confinats amb desenes de persones, si demanaves aigua et disparaven, si parlaves, et disparaven, no sabia on era ni quin era el propòsit d'estar allí. On era l'avió que la portaria a Europa? Hi havia gent provinent de molts països, la majoria, però eren del Yemen, Eritrea, Somàlia, Sudan i Nigèria. Diàriament cridaven un grup de gent demanant que paguessin per al seu viatge. Si no ho feien, els torturaven mentre trucaven a les seves famílies i així transferissin els diners. Molts no arribaven l'endemà. Un dia li va tocar a ella, va dir que no tenia família i en el moment que l'anaven a estomacar, un la va arrossegar agafant-la del braç fins a una zona separada on hi havia altres noies com ella. Allà el malson es va convertir en l'infern, on els crits de dolor ressonava al cap fins a la següent albada. No hi havia compassió, era la forma que les feien pagar pel seu viatge i va trigar setze mesos a ser arrossegada fins a l'embarcació. On el sol, que no havia vist en mesos li feia mal als ulls inflats en una cara plena de talls resultat de les múltiples vexacions que havia patit.

Tot i haver sentit múltiples històries d'aquells que no arribaven a allunyar-se prou de la costa perquè es veiés la seva embarcació enfonsar-se des de la platja, preferia ser allà i morir lliure que seguir tancada allà havia perdut molt més que l'ànima.

La benzina del motor es va acabar quan eren al mig del no-res, a ple sol, amb calma. No hi havia ni aigua ni menjar i un parell de persones havia saltat després d'estar vomitant, ja no podrien més. Cadascú resava en veu alta al seu Déu perquè tingués misericòrdia, tots eren iguals en aquells pocs metres quadrats, molts arribaven a aquella conclusió i se'n penedien que no ho haguessin vist abans. Els dies passaven i aquells que no aguantaven, eren llençats per a atraure els peixos i intentar pescar-los... un esforç en va.

Així van aguantar fins que va arribar una tempesta i la barca no va aguantar. A mesura que es desinflava van anar caient tots a l'aigua engolits per les ones. Ella va tenir sort i es va trobar un bidó buit de benzina, al que s'hi va aferrar amb totes les seves forces.

Olinta López Rafel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada