dimecres, 12 de maig de 2021

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL D)

 1r premi 

LA NIT DELS 1000 ESTELS


Un dia com qualsevol altre la Jordina feia camí cap a l'escola, ella era una noia intel·ligent amb molt d'interès pels llibres i per tot allò que comportava aprendre coses noves. Un cop va arribar, va seure al seu pupitre a esperar als seus companys. Després de dues llargues hores de mates i un petit moment d'esbarjo, va arribar el moment que ella esperava amb ànsies cada dimecres. Era l'hora de català, en concret la classe dels dimecres, ja que era una classe dedicada a la lectura, un dels seus passatemps preferits. Però avui la seva professora, la Mireia, els havia encarregat una tasca diferent de les de sempre, per a la pròxima classe havien d'escriure i explicar una llegenda als seus companys d'aula. La Jordina estava molt emocionada i ja havia decidit anar a buscar inspiració a la biblioteca Ilturo de Cabrera. La mestra els havia dit que no calia que fos una història inventada, però que si decidien explicar una llegenda ja feta, no havia de ser molt popular.

Només arribar a la biblioteca, l'olor dels llibres va arribar a les seves fosses nasals i la va tranquil·litzar. Va passar-se hores allà llegint històries, llegendes... però no hi havia cap que li cridés l'atenció. Va intentar no posar-se nerviosa, ja que encara tenia una setmana per endavant, però ella no era de les que deixava les coses pel final. A mesura que la data d'entrega s'acostava, la desesperació de la Jordina augmentava, no sabia què fer, i es negava a entregar un treball amb el qual ella no es sentís satisfeta.

Era diumenge, el dia que anaven amb tota la família a dinar amb els seus avis. Ella i la seva àvia Rosa tenien una relació molt propera i de molta confiança. Després de dinar, va decidir anar a llegir unes quantes llegendes que tenia la seva àvia arxivades a la seva biblioteca, la Jordina havia heretat el seu amor pels llibres de la seva àvia. Tota la tarda se la va passar llegint i llegint, ja no podia ni comptar amb les mans tots els llibres que havia revisat aquella tarda. La seva àvia en veure la desesperació de la seva néta va decidir ajudar-la explicant-li una llegenda.

"Hi havia una vegada una noia, anomenada Perla, que estava enamorada de la idea de poder tenir algú al seu costat per sempre, tenia ganes de trobar la seva altra meitat, com a ella li agradava dir, i es passava els dies llegint novel·les romàntiques per poder desxifrar la manera per poder trobar-la. Tota la seva família anava en contra seu, ja que volien que es casés per conveniència i no per amor, però ella no es donava per vençuda i dia rere dia anava a la petita biblioteca del poble a engolir tots els llibres que el temps li permetés. El seu avi en veure la seva persistència va decidir explicar-li una llegenda, que anteriorment el seu pare li havia explicat a ell quan era una criatura, per veure si així ella podia deixar enrere aquests estranys pensaments i casar-se amb el noi que li havien trobat feia ja un temps. La llegenda explicava la història de dos amants separats per les seves famílies, i que cada dia, per separat, pujaven al Castell de Burriac a demanar als estels poder estar junts sense cap mena d'objeccions per part de les seves famílies. Els anys passaven i ja era hora de què els dos enamorats contraguessin matrimoni, però no junts. Per últim cop van pujar al castell de Burriac, però aquesta vegada ho van fer junts i com que no volien que el matí arribés, es van dedicar a comptar estels. A l'arribar a l'estel 1.000, els dos van connectar les seves mirades i es van poder veure l'amor que es tenien l'un per l'altre i van decidir no seguir el que deien els seus pares i escapar-se junts. I així ho van fer, l'endemà ningú sabia on eren i l'únic que havien deixat era un petit full doblegat entre unes pedres del castell amb 1.000 x, cada x representant un estel, i al final d'aquest petit tros de paper una frase que deia així: "Compta 1.000 estels per poder trobar el teu amor veritable i poder passar la vida al seu costat". En acabar la història, els ulls de la Perla brillaven a més no poder, però el seu avi no entenia el perquè d'això, però el que no sabia era que la seva idea de desmotivar a la seva néta, ja que no la creia tan il·lusa com per pujar a comptar estels a la nit, només l'havia motivat més. La nit havia arribat i la Perla decidida a pujar a Burriac emprenia camí cap al castell, un cop va arribar allà va començar la seva missió, comptar 1.000 estels abans que el sol comences a sortir. Quan començava a veure com el cel anava aclarint-se, la seva esperança disminuïa, ja que encara li faltaven uns 400 estels per arribar al número 1.000. Però de sobte, al seu costat va notar una presència, un noi alt, moreno de faccions molt marcades seia al seu costat, mirant-la. Per un moment la Perla va quedar abstreta per la seva bellesa, fins que va recordar el seu propòsit, el noi del seu costat la mirava i ella cada cop sentia més nervis, fins que el noi es va presentar amb el nom de Silas, nom del déu grec dels boscos. En Silas va explicar-li la raó per la qual ell estava allà, i per sorpresa de la Perla els dos estaven allà amb el mateix propòsit, trobar l'amor a través de la llegenda dels 1.000 estels. Un cop el sol era visible, la cara de decebuda de la Perla no va passar desapercebuda per a en Silas i va preguntar-li el per què d'aquella expressió, i ella va respondre que no havia pogut arribar al seu objectiu. Després d'uns minuts de no sentir res per part del seu acompanyant, la Perla va alçar el cap i va trobar-se la penetrant mirada del Silas sobre seu, la mirava d'una manera molt estranya, com si volgués dexifrar els seus pensaments. Ella va permetre perdre's en la seva mirada fins que ell va interrompre el silenci dient una frase que va fer accelerar el cor de la Perla:

—Jo portava 400 estels, tu 600, sumant aquests dos números obtenim 1000 estels.

La llegenda explica que a partir d'aquell dia la Perla i en Silas van començar una meravellosa relació que va donar fruit a tres fantàstiques nenes, i l'amor que es tenien entre ells mai va extingir-se.”

La Jordina va quedar encantada amb aquella història que la seva àvia Rosa li havia explicat, i va decidir utilitzar-la per al seu treball de l'escola.

El dimecres havia arribat i la Jordina estava una mica nerviosa per la seva exposició. Un cop acabada, va rebre una onada d'aplaudiments, tant per part de la mestra com per part dels companys. En aquell moment estava molt satisfeta amb el seu treball, ja que no només havia obtingut una molt bona nota, sinó que també va poder gaudir en el procés de fer el treball i la seva curiositat la va portar en el lloc on ara es trobava. Se sentia molt tranquil·la en aquell moment de la nit allà dalt del cim de Burriac, però també tenia la sensació d'estar acompanyada per algú, no sabia com explicar aquella sensació, només desitjava que tot allò que la seva àvia li havia explicat no fos una simple llegenda i que ella pogués trobar la seva persona destinada com la Perla. De sobte, darrere seu va notar una presència i en girar-se va quedar meravellada en veure aquells ulls marrons com la mel damunt seu.

Aquella persona era la que ella pensava que era?

Carlota Ramon Pujadas





2n premi

LA LLEGENDA DEL CASTELL


Explica la llegenda què fa molts anys, a un petit poble anomenat Cabrera de Mar, va haver-hi una època obscura... La llegenda explica que en aquella època va desaparèixer molta gent, els avis del poble diuen que la llegenda ha passat de generacions en generacions, però tots coincideixen en una cosa: tothom que pujava al castell de Burriac, no tornava.

Va haver-hi molts tipus de teories, uns deien que era perquè hi havia un assassí, uns altres que era l’esperit del bosc a la recerca de venjança, uns altres que el terreny era massa perillós i que tot eren accidents... Però això sí, ningú s’atrevia a comprovar-ho, i si hi anava algú... Mai tornava. Així es va crear una aura de por i misteri al voltant d’aquella muntanya.

En una actualitat on l’entrada a l’antic castell de Burriac està prohibida, ningú menciona mai aquest lloc ni les raons del seu aïllament...

Any 2010, s’escolta a un avi cridant:

—Joel! Joel! On t’has ficat Joel!?

L’avi en veure al seu net de cinc anys als peus de la muntanya, va corrents.

—Joel, et trobes bé?—diu l’avi abraçant el nen.

El nen sense apartar els ulls de la muntanya de Burriac diu:

—Yayo... On han anat els papes?—li comencen a caure llàgrimes a l’avi— Ahir em van dir que anaven a veure els arbres de la muntanya. Però no venen.

L’avi agafa el nen a coll i diu:

—Joel els papes no tomaran, et quedaràs amb l'avi.

I els dos tornen a casa junts.

Any 2015, es veu un nen d’uns deu anys corrent pel carrer. El nen està jugant amb els seus amics, un nen i una nena. Els nens criden mentre juguen a perseguir-se:

Joel corre que t’atrapo!—diu la nena.

—Mai m'agafaràs Emma!—diu el Joel.

El tercer nen va corrent per darrere i diu:

—Jo us atraparé als dos!!

—Joel correm que ve en Marc!— crida l’Emma.

Tots tres van corrent fins a allunyar-se del poble, fins a arribar al peu de la muntanya.

Queden quiets sense dir res, un al costat de l’altre.

—No penseu que dóna mal rollo la muntanya?— diu l’Emma.

—Que va! Jo no li tinc por a res!— diu en Marc.

—Tu que opines Joel?— Pregunten el dos a la vegada.

—...—Abans que el Joel pugui respondre apareix el seu avi, acompanyat dels pares de l’Emma i d’en Marc.

Que feu aquí? Ja sabeu que no ens podem apropar a la muntanya!— diu l’avi.

—Per què?!—diu el Joel— El pare i la mare van anar, perquè jo no puc?!

Es fa el silenci, l’Emma i en Marc se’n van a casa seva acompanyats dels seus pares.

—Joel és hora de què parlem...

A l’edat de deu anys van explicar al Joel la llegenda del Castell de Burriac.

Any 2021, un noi de setze anys està mirant per la finestra des de la seva classe. Té la mirada fixa al castell.

—Joel? Joel! Estàs als núvols últimament. Va, hem de sortir, ja ha sonat la sirena—diu una noia.

—Ara vaig Emma—diu mentre s'aixeca a poc a poc.

Tots dos surten per la porta i troben a en Marc.

—Eii! Què us sembla sortir pel poble aquesta tarda?—Diu en Marc, tot emocionat.

—Uuu, sona bé. Jo m’apunto.—diu l’Emma—Tu que en dius Joel?

—A les sis a la plaça?—diu el Joel.

—A les sis a la plaça.—afirmen els amics.

Aquell dia a les sis de la tarda es van trobar a la plaça, estaven parlant i va sortir el tema del castell de Burriac.

El Joel amb un to serio comenta:

—Hem d’anar a explorar—l’Emma i en Marc es queden callats, amb ulls com taronges, mirant al Joel—això del “misteriós i tenebrós” castell ja ha durat massa temps.

—Què estàs dient Joel?—diu l’Emma amb un cert temor a la veu.

—Quan jo era petit, els meus pares van anar a aquella muntanya, i mai van tornar.—inicia el Joel—el meu avi des de petit em va explicar que ells havien tingut un accident, però als 10 anys, quan em va explicar la llegenda, m’ho va dir tot; Em va aclarir que els meus pares no van tenir un accident, sinó que van desaparèixer en aquella maleïda muntanya.

—...— Es fa un silenci durant uns segons, l’Emma i en Marc estan esperant expectants el que ha de dir el Joel. I ell prossegueix:

—Necessito respostes, i estic disposat a arriscar la meva vida per trobar-les!

—Estàs dient que aniràs a la muntanya prohibida?—Diu l’Emma amb to de preocupació.

—Sí. Però no us demanaré que vingueu amb mi, és massa perillós— diu el Joel.

—Què dius home! T’hem acompanyat tota la vida, i ara no deixarem de fer-ho!— diu en Marc rient.

El Joel mira a l’Emma, i ella amb un somriure a la cara, fa que sí amb el cap. Tots tres fan rotllana i comencen a fer plans.

Aquella nit, van anar al peu de la muntanya com van quedar, i van proclamar:

—Envairem la maleïda muntanya.

Temps després, quan ja estan enfonsats en el bosc, comencen a penedir-se. Estaven ficats en un fosc i tenebrós bosc, on no sabien orientar-se gaire bé, ja que mai ningú havia pogut fer un mapa. Sense saber com, arriben al castell i el Joel i l’Emma contents per haver arribat, riuen junts.

De sobte en Marc escolta un murmuri a la seva oïda:

—Noi~ —ell es queda paralitzat. El Joel ho nota, es gira i pregunta:

—Marc et trobes bé?—En Marc no respon, encara que la veu continua:

—Nooooi, no els veus massa feliços a aquells dos? A tu t’agrada aquella noia veritat? És una noia molt maca, seria una pena que te la robés aquell noi, no creus que estaria millor MORT?

—No! No puc! No puc!—crida el Marc— Deixa'm en pau!

—Marc què et passa!—diu l’Emma apropant-se a ell.

En Marc ja posseït treu la navalla que portava per seguretat i intenta apunyalar al Joel, però l’Emma es fica al mig, rebent ella la punyalada. Li comença a sortir sang per la boca i cau a terra.

—Emma!—crida el Joel—El Joel s'apropa a l'Emma i li intenta tapar la ferida perquè no surti més sang.

—Està morta... Jajajajaa!—retomba per l’eco de la muntanya un riure frenètic, terrorífic.

En Marc, deixa de riure de cop, gira el cap poc a poc, i comença a plorar:

—Es culpa teva! Es culpa teva! Si no fos per tu... ella estaria viva/— queda paralitzat mirant el cos de l’Emma, i comença a murmurar:

—Culpa teva, culpa teva, culpa teva, culpa teva! Tu hauries d’estar mort no ella! Tu l’has matat!

En Marc toma a aixecar la navalla i intenta apunyalar al Joel, el Joel l’esquiva, en Marc el persegueix mentre segueix murmurant:

— Culpa teva, culpa teva, culpa teva...

Arriba un punt que frenen els dos un davant de l’altre, a més o menys 2 metres de distància.

—Marc per què fas això!? Som amics des de que érem petits! T’estimo com a un germà!— crida el Joel amb llàgrimes als ulls.

—Jo..jo.. no sé què m’ha passat, alguna cosa m’ha posseït..jo..jo..—comença a plorar—jo estimava l’Emma! I ara., ara..està morta.

En Marc agafa la navalla i se l’apropa al coll:

—Fins mai, amic meu..— El Joel en veure les seves intencions intenta frenar-lo però abans de poder fer res, en Marc passa la navalla pel seu coll, obrint una ferida mortal. El Joel petrificat, amb tota la cara esquitxada amb la sang del seu amic murmura:

—No... Per què., vosaltres éreu tot el que tenia i ara ja no tinc res..,

El Joel s’estira al costat dels dos cadàvers dels seus amics i es queda allà, sense moure’s.

Any 2021, tres nois joves desapareixen a la muntanya.

Abril Torrecillas Camacho

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada