dimecres, 12 de maig de 2021

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA E)

1r premi

UNA HISTORIETA NO TAN LLUNYANA


Déu vos guard! Estimat lector, estimada lectora, com esteu? Fa molt que no ens veiem. No us en recordeu de mi? Vaja... soc la veu de la gent jove, aquella que demana justícia climàtica, que demanen que no matem a la Terra! Espero que ara sí que us recordeu de mi, que la gent no se’n recordi de mi em fa la guitza.

He vingut perquè actualment la gent parla d’un tal virus i d’altres temes... Però no vull caure a l’oblit com tantes coses ho fan i ho han fet al llarg de la història. Us preguntareu que coi faig parlant-vos...

La raó és ben senzilla i alhora complicada d’entendre... Un ultimàtum.

Tranquil·litat i bons aliments! El meu ultimàtum no us ve de nou, la gent jove ho intenta i no us preocupeu, no us el donaré en forma d’amenaça... no i ara! Us el donaré en forma d’historieta, a veure si així s’entén millor.

Potser no us importa gaire, el que us explicaré... perquè aquestes coses passen ben lluny, a la Polinèsia, a l’Àfrica a l’Àsia... Ja em sé totes les excuses, me les heu posat sempre davant dels joves. PROU!

Aquesta vegada la història la centraré en un poble que es diu Cabrera de Mar, perquè si no sembla tot una mica... remot, tot i que segurament aprendreu que no és tan distant com sembla.

Moltes vegades s’ha dit que vivim interconnectats, i és que ara amb això de la globalització tot el món és un sol ésser. Tots vivim al mateix espai, una boleta blava que vaga per l’immens univers. Tot i que els éssers humans ens acostumem a les condicions climàtiques, socials i culturals de cada lloc, els altres éssers no. Tenen el seu hàbitat natural, anys i panys d’evolució i adaptació per a que ara els canviem. 

- Tururu, tururu, tururururú! - Taral·lejava el peix pallasso. Va parar de cop quan va veure el que semblava un peix gat. - Meuuuuu - va provar sort.

Ja estem un altre cop! Els peixos gats no fem meu, ni marrameu, ni torrem castanyes! - Va dir mentre girava el seu cos allargat. De sobte, quan estava cara a cara amb el pallasso, el va mirar de fit a fit. - Qui ets?

Heyy! Soc en Tomàs - va dir amb un accent estrany.

Volia dir, què ets i perquè vas amb colors tan estridents? - va preguntant sense treure-li els ulls de sobre ni un segon.

Soc un pallasso, un peix pallasso.- No va haver-hi cap reacció. Després d’uns segons de silenci incòmodes va cedir tot rodant els ulls - Un Nemo!

- Aaah! On és la Dory? - va riure- Ara sense bromes, què fas aquí? No ets el primer estranger que veig nedar per aquestes aigües.

Mira mix, no em vinguis amb aquest discurs que no és culpa meva això! No soc el primer, ni l’últim, però és que no es pot viure més al Carib.

Va aparèixer una tortuga que estava tombada a prop.

Què coi feu fent xivarri a aquestes hores?

Tinc jet lag, just ara li comentava que venia del Carib. Anem a prendre una pinya colada i us ho explico.

Van nedar tots tres fins al Carrer Mediterrani.

- Veig tot això una mica com nou.- va puntualitzar el pallasso.

Fa poc que podem pujar fins aquí dalt del poble - va dir el gat.

Jo ara he d’anar a la Font Picant a pondre ous, estic rebentadíssima. Això és culpa de les foques.

Van estar compartint una bona estona d’acudits, xerrades i secrets. El pallasso es va quedar un xiquet desenganyat en veure que el pop cambrer, que atenia a 8 animals a la vegada àgilment amb els seus tentacles, no sabia que era una pinya colada... però sabia vàries marques de ratafia.

- Bé explica’ns, doncs, perquè estàs aquí, que fa un peix com tu en un mar com aquest.

- No és cap secret, amic. - el pallasso va canviar la seva actitud riallera i va canviar a una postura molt més serena. - Al Carib no es pot viure, l’aigua d’allà està molt

calenta i falta oxigen, és molt àcida. No en queden gaires allà, hem hagut d’emigrar per culpa de canvi climàtic com molts altres.

Les maleïdes foques! - va intervenir la tortuga - segur que és culpa seva, no saben controlar els pols i puja el nivell del mar!

- No L’ interrompis, pobre. - va miolar el gat. - Digues, continua.

En realitat, té part de raó. - va sentir-se recollit en la comprensió dels seus nous companys. - Em temo que les foques no tenen res a veure, però ha encertat de ple en lo dels pols i les glaceres, si em permets l’apunt. - La tortuga va assentir amb el cap.

Què coi passa amb les glaceres? - va qüestionar el gat.

Doncs el que ha dit abans la companya, el nivell del mar puja i això és per culpa dels humans, aquells que ens posaven en peixeres, per veure’ns nedar una distància de dos metres, donar-nos menjar i tirar l’embolcall al mar. Van contaminar tant fins a un punt de no retorn, van escalfar tant la Terra que les glaceres es van fondre, aquí s’ha notat força, però hi ha països de la mida de Catalunya que han desaparegut.

El pop, que estava seguint la conversa, va voler afegir que el seu cosí de Kiribati s’ha quedat sense país per la pujada del nivell del mar. Per una altra banda estava content perquè els seus col·legues del mediterrani no acabaven a llaunes que es venien a l’Espinaler.

- Em sap greu que estiguis lluny de la teva família, les teves amistats i la teva terra.

Tot i no haver patit el mateix que el pallasso, la resta va empatitzar profundament, perquè podrien haver estat ells perfectament.

- Recordo un cop que algun diari dels humans o va ser a la revista “El tot Mataró”... bé, és igual, recordo que en parlaven dels “refugiats climàtics”. Gent que migrava per culpa de les catàstrofes climàtiques. - va explicar el peix gat que era molt eixerit.

Veig que al final ens ha acabat afectant a nosaltres, els marins.- va aportar la tortuga. - Què podem fer ara? O, que poden fer, els humans que queden, ara?

- Ara ja és tard. Dels que queden uns estan massa ocupats amb la immigració, altres estan enfeinats buscant-se la vida, altres diuen que ja no hi ha res a fer, que ens hem d’adaptar. - va sentenciar el pallasso.

Llàstima que no haguéssim fet alguna cosa quan podíem... i quan podien els humans, que al cap i a la fi és culpa seva.

Tant de bo, haguessin reaccionat.

Tant de bo...

Bé, jo crec que ja s’entén el que us vull dir!

Aquesta historieta que us he explicat és ben fàcil d’entendre, reaccioneu, si us plau, humans!

Encara som a temps, però no dintre d’una estona, d’una temporada, ja! No sé com demanar-vos-ho. Segurament em direu que ara no és el moment, no estem preparats... l’economia... no sé què... PROU JA! N’estic fart de bajanades! S’ha d’actuar des de tots els fronts!

O em feu cas o m’acabaré apagant, com moltes altres veus, com moltes... altres... lluites... oblidades... o em feu cas... o m’acabaré…

Enric González Gonzalo


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada