dissabte, 31 d’octubre de 2020

IX PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL E)

1r premi

MARE NOSTRUM

Les preocupacions van anar augmentant a mesura que el temps passava sense rebre notícies del meu estimat fill. No podia parar de pensar en ell, sobretot a les nits, que acostumàvem a passar-les junts al llit distraient-nos dels “focs artificials”.

Durant aquell període van canviar moltes coses i la més important pesava sobre les meves espatlles: el meu marit va morir sobtadament d’un tret. Tenia mil preguntes que em rondaven el cap i tenia dubtes si sortir també, com el meu fill, a arriscar la meva vida a l’estranger. El dia que va morir la meva mare vaig empaquetar quatre coses i vaig sortir cap a on es suposava que estaria el meu fill. No tenia cap altra objectiu que arribar on ell era i començar de nou.

Després d’unes setmanes, innumerables tràmits, milers de quilòmetres, centenars de persones creuades i 10 països diferents vaig arribar a un petit poblet on es llegia “Cabrera de Mar”. Em semblava poètic que acabés amb “de Mar”; tota aquesta aventura havia començat amb el meu fill Amr llançant-se al mar.

Quan encara caminava vaig sentir em cridaven, i no quelcom malsonant com havia passat durant el meu viatge. Em deien Om, i mai m’havia sonat tant plaent meu nom. En aquell segon vaig reaccionar que ningú de per allà sabia el meu nom excepte... vaig trobar-me amb la imatge del meu Amr corrents cap a mi amb els braços oberts plorant, cridant mamà i Om i ens vam fondre en una abraçada que havia esperat durant massa temps.

Tot i que les cames estaven febles i tot el seu cos tremolava, el notava més fort d’esperit, de maduresa. Em vaig sentir reconfortada. Ens vam explicar les històries de cada travessia acabant ell amb aquell meravellós poble. Cada cop que deia Cabrera se li il·luminava la cara. M’explicava que hi havia un castell com en els contes que li explicava de petit, que havia visitat més d’un cop pujant una muntanya, em va dir que parlaven més d’un idioma i el que havia après més era el català, que li encantava l’escut on sortia un animal- crec recordar que em va dir una cabra, d’aquí Cabrera.

Una de les coses que més l’impactaven era el tren: que anava rapidíssim i anava a Barcelona sovint, perquè estava a prop i era enorme. El que li va entristir més era que, al principi, ningú l’acceptava fins que una família el va acollir, jo sabia de bona fe que aquella bona gent cabrerenca van salvar-li la vida. Tampoc hi havia altres nens com ell, per allà, de fet, era l’únic sirià i els seus companys no sabien ni situar Damasc al mapa, ell ensenyava d’on era amb orgull però amb certa timidesa per algunes reaccions .

Em va parlar de mil coses més, fins i tot de d’una cançó en català que parlava d’ell i que el va fer més fort “com resisteix un nin als carrers de Síria” repetia constantment.

Francament, em vaig sentir molt afortunada de ser acollida, veure banderes que proclamaven “Refugees Welcome” em feia no oblidar l’agraïda que estava a aquell poble i a aquella gent.

Vaig poder trobar una feina precària, com tothom una mica però em donava per compartir un petit pis. Qui s’havia acomodat al poble era el meu fill sent jugador de l’equip de bàsquet, recordant la seva infància abans de la guerra.

Anys després, el meu fill es va graduar, el primer de la família i no podia estar més orgullosa d’ell. Al dia següent a la festa, tot seguia el seu ritme natural al poble i va ser durant el típic vermut de diumenge a Can Rodon després d’un llarg passeig que el meu fill em va donar la notícia que em va fer tremolar.

“Vull anar a explicar la veritat de la guerra de Síria” va dir amb la barbeta ben alçada com marcant la tossuderia de l’afirmació. Tot encaixava, els seus orígens, la seva curiositat innata, el grau en periodisme... Estava decidit. Marxava al lloc d’on no volia que tornés...

El vaig acompanyar a l’aeroport i allà em vaig sentir com fa uns anys, un possible últim adéu, una possible última abraçada. Malauradament, una no s’acostuma a aquestes sensacions i sent de nou un mal de cap terrible i un terratrèmol a les cames.

Durant la tomada notava com les llàgrimes passejaven per la meva galta sense poder controlar-les. Quan vaig arribar al nostre poble, el meu poble a partir d’ara, vaig decidir anar a la platja.

Aquell mar ens connectava, jo el mirava des de Cabrera a l’oest i l’Amr el mirava des de l’est. Intentava imaginar amb totes les meves forces que estava a la platja a Síria esperant que tornés el meu fill i tant de bo també el meu difunt marit per prendre el sol junts però el soroll del tren i de la nacional em despertaven de la meva fantasia. 

Anava cada dia a plorar al mar. Fins que un dia ja no tenia llàgrimes per plorar i va ser llavors quan vaig entendre que ja era forta. Estava en calma i els meus neguits no em farien patir més. Bon viatge Amr!

Enric González Gonzalo

 

IX PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL D)

1r premi: 

ENCANTADES

Cabrera de Mar, un petit poble de muntanya de la comarca del Maresme, situat a la Serralada Litoral.

Era dissabte 15 de Març del 1918, nit de ball de Carnestoltes a la Sala la Maresma. Una nit força diferent de les de cada any; es respirava un ambient lúgubre, tètric. No obstant això, cada Cabrerenc tenia preparada la seva disfressa per a ser exhibida a la gran nit.

La Lita, la Maria i l'Ona havien pactat disfressar-se de les famoses i llegendàries bruixes de la cova de les bones dones, amb la intenció de fer paròdia de la coneguda llegenda de les Encantades.

La nit transcorria i aquella atmosfera tètrica no canviava. Les tres noies, avorrides de tant ballar i cansades d'esperar els resultats del concurs de disfresses, van decidir marxar d'allà. Van recórrer el poble cometent malifetes; passant per la fàbrica de Ca l'Ordeig i destrossant la maquinària tot cridant: Som les bruixes de Burriac!

A continuació, van arribar a l'escola pública, l'actual Ajuntament; per poder accedir-hi a l'interior, van trencar els vidres de les finestres i un cop a dins, van agafar tots els llibres que seguidament van cremar enmig de la plaça del davant mentre ballaven al voltant de la foguera. Els crits de l'Eugeni Ferrandis, l'algutzir del poble, provenien amb intensitat des de Can Rodon de l'Hort. Els joves, excitats i espantats, van fugir creuant la riera i després passant per Ca l'Escarramant. I un cop estaven lluny de l'Eugeni, van decidir pujar a les conegudes coves on es trobaven les bruixes. Quan per fi hi eren allà, la Lita va escridassar: Bruixes malparides, on sou?

De cop i volta, un vent molt fort i feroç va començar a agitar les branques dels arbres i cada una de les seves fulles, els cabells de les joves, i els seus vestits també; la pols s’alçava i seguidament trons se sentien des de la llunyania, i llamps il·luminaven l’entrada de la cova, que ara semblava més tenebrosa encara. A continuació aparegueren tres ombres que provenien del seu interior; les Encantades. Circe, Cassandra i Evanora, eren els noms d’aquelles dones màgiques. Unes dones maquíssimes, les més boniques que havien vist mai la Lita, l’Ona i la Maria. Tenien una pell pàl·lida i tractada amb molta cura. Uns cabells ondulats, llargs i pel-rojos totes tres. Una fesomia molt peculiar, ulls clars i força grossos, nas fi igual que els seus llavis; i uns cossos delicats i esvelts, coberts per uns llargs vestits de lli color negre amb una caputxa que les permetés estar còmodes durant els aquelarres. La dona del mig, portava un penjoll amb una pedra verda molt llampant. Mentre que el de les altres dues era d’un magenta intens.

Una d’elles va cridar: Atureu-vos! No us farem mal però tampoc sou benvingudes a casa nostra.

L’Ona, que era la més atrevida de totes, amb to de burla va rebatre: Si, es clar, una bruixa bona que no vol fer mal a ningú. Quina bogeria!

Vet aquí que quan van voler donar-se conta, les tres jovenetes es trobaven lligades per les mans i els peus a la creu de Montcabrer. I tots els seus esforços per cridar van ser debades. I mentre romangueren allà atrapades; les tres bruixes emprenien el camí cap al poble cabrerenc.

Dimarts 18, dia del ball de Momerotes. La tradició deia que cada habitant del poble s'havia de disfressar de la manera més original per tal que ningú no reconegués la identitat de ningú. I així ho van fer les tres bruixes, que van cobrir-se la cara amb uns pigments marrons i verds que obtenien de la natura.

Arribaren a la sala la Maresma i esperaren que comencés la festa. Un cop s’inicià el ball de Momerotes, Cassanda va donar a Circe i Evanora l’ordre d’apagar els llums i encendre unes torxes que havien dut. Era tot fosc i la única llum que hi havia era la del foc encès. Aleshores se sentí una veu vella que digué: Son les dones del Montcabrer! Venen a fer-nos mal a tots, agafeu-les!

Afortunadament, Circe va ser més ràpida i va poder parar als homes amb un encanteri del temps. Aquests van quedar congelats però seguien veient, olorant i escoltant el que ocorria al voltant.

Armada de valor, però entre plors, l’Evanora digué: Avui parlo en veu de totes les bruixes que existeixen i que han existit en aquest món. Totes aquestes que hem viscut milers d'anys amagades, reprimides, amb por de ser jutjades. Hem sigut perseguides i cremades. Demanem que s'aturi d’una vegada aquesta persecució contra les bruixes! Nosaltres no som dolentes per ser bruixes. Som dones de la ciència i de la natura que hem estat col·laborant amb ungüents i amb descobriments; però pel simple fet de ser dones se ’ns persegueix i no se ’ns contempla. Tractar amb la natura no vol dir tractar amb el diable. No som dones dolentes! I si hem aparegut aquí a la festa de Momerotes, és perquè volem fer justícia i difusió de tot això.

Un cop dit això, Cassandra va descongelar els cossos per a poder veure la reacció dels opressors. Malauradament, els cabrerencs van embogir i començaren a perseguir a les dones mentre cridaven: A la foguera, a la foguera!

I van llençar pals, pedres i torxes a les bruixes. La sala Maresma calà foc. Però la persecució no podia aturar-se, així que va continuar de camí a l’escola pública, allà van aconseguir obrir el cap de Cassandra, que morí dessagnada allà davant. Circe i Evanora no podien acomiadar-se de l’ànima de Cassandra; si no serien elles mortes també.

Les cruels intencions de matar a les altres dues bruixes que tenien els homes, van tindré èxit quan aconseguiren matar a Circe amb un cop d’escopeta. Mitja Cabrera estava en flames, era qüestió de poc temps que es cremés sencera.

L’única supervivent, Evanora, desesperada i sola va córrer tan de pressa com va poder fins a arribar a l’entrada del bosc més proper que va trobar. Allà va desorientar als seus perseguidors i va poder sobreviure.

Es diu que aquesta dona avui en dia segueix viva i ronda per la muntanya del Burriac. Però mai sabrem si és cert o no, ningú encara l’ha vist.

1976

-Apa iaia, es diu com tu aquesta bruixa. Quina coincidència! Com és que es va cremar tot el poble i ara es veu com nou i molt maco?

-Nil, net meu, el poble va ser reconstruït uns anys després.

-Que m ’explicaràs una altra història com aquesta, quan torni a vindré a veure ’t?

-Es clar que si cor meu, és clar que sí.

Lea Sueur

dimecres, 21 d’octubre de 2020

IX PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL C)

1r premi: 


UN CASTELL EMMASCARAT


Hi havia una vegada... Així és com començaria el conte si es tractés d’un conte clàssic de princeses. Però no ho és.

La Naia era una princesa de 12 anys amb esperit lliure i rebel, cabells negres com el carbó i els ulls de color verd maragda.

Vivia a un gran castell de Mataró. Si l'hi haguessin dit que demanés un desig ella hauria contestat:

-No vull ser una princesa

No. No volia ser princesa. Qualsevol nena de 5 anys ho voldria, ja ho sé. Però ella no.

Havia nascut sent princesa. Cada dia de dilluns a divendres s’aixecava a les 7 del matí, es vestia i marxava bosc endins fins a arribar a un poblet que hi havia a prop d’allà que es deia Cabrera de mar.

En aquell poble es feia passar per una vilatana normal i corrent, ningú sabia que era una princesa. A les 8h anava a l’escola de Cabrera (era l’única escola de Cabrera i Vilassar, per tant també hi anaven els nens i nenes del poble veí) i a les 10.15h tomava cap al castell, es posava el pijama i es tapava dins del llit, esperant, que a les 10.30h l’anessin a despertar.

Quan la despertaven es tomava a vestir (amb roba de princesa) i esmorzava amb el rei, la reina i les seves 4 germanes petites.

Després d’esmorzar la Naia anava a classes particulars durant 2 h i després dinava altre cop amb la seva família.

Després de dinar, la Naia deia que anava a "estudiar" i a "fer la migdiada" però en realitat, marxava altre cop cap al poblet. Els nens i nenes tomaven a l’escola després de dinar i s’hi estaven fins a les 17h de la tarda, quan ella tomava al castell, berenava i realitzava diferents activitats:

Dilluns tres quarts d’hora de violí i en acabat, tres quarts d’hora també de piano.

Dimarts 1 h i mitja de ballet clàssic.

Dimecres 1 h i quart de classes de pintura i una estona de dibuix tècnic.

Dijous altre cop ballet clàssic amb l’escanyolida mrs. Babette.

I per arrodonir tan "exquisida formació" divendres feia hípica amb les seves germanes.

Cada dia de dilluns a dijous, a les 19.30 del vespre, després de fer les activitats, sopava amb la seva família. Els divendres sempre venien "il·lustres convidats" i la princesa havia de tenir un bon somriure, dolç i càlid, que cobrís la seva desil·lusió i frustració.

Els caps de setmanes eren rutinaris: més convidats, balls de saló, gales benèfiques, noves maneres d'escapar... la Naia coneixia tots els passadissos secrets i les excuses perfectes per escapar d'aquella presó emmascarada en un castell de fades i així poder ser una noia normal!

De vegades, només desitgem ser o tenir el que no tenim abans de saber com és realment el que desitgem.

                                                                                                                Ona Sala Escrich





2n premi:


MISSIÓ COMPLERTA

-Ostres, ostres! Encara no he fet el treball de socials sobre Cabrera i és per demà! - va cridar la Laia des de la seva habitació.

La Laia és una noia jove de 12 anys molt entusiasmada pel que fa a Cabrera i el seu entorn natural. Sovint és bastant responsable, però a vegades se li oblida alguna cosa. Era dissabte; les 19:15 per ser exactes. La Laia s’estava atabalant i no sabia si la biblioteca seguiria oberta.

-       Bé, vaig a mirar. Al cap i a la fi, tampoc perdo res per intentar-ho - va pensar la Laia. La Laia va anar caminant una mica apressada cap a la biblioteca. Estava oberta, però no per gaire temps. Eren les 19:30 de la tarda, i la biblioteca tancava a les 20:00.

-       Tinc 30 minuts per acabar, jo puc! - va dir ella, bastant convençuda.

La Laia feia el treball tan ràpid com els dits li permetien.

Va trobar molta informació sobre Pere Joan Ferrer, l’antic senyor feudal de Cabrera. També va trobar diverses coses sobre Burriac, i sobre l’activitat agrícola del poble.

La biblioteca estava a punt de tancar, i una noia va anar a avisar-la que li quedaven 5 minuts. A la Laia li quedava molt poc per acabar el treball. De sobte, va veure una web molt estranya, i va decidir mirar a veure què era.

-       “Per trobar informació sobre Cabrera cliqui “aquí” - deia la web que havia trobat.

La Laia, tota encuriosida, va clicar on deia “aquí”. Després d’uns segons d’haver-hi clicat, la Laia va començar a marejar-se, i va caure estesa al terra.

Va trigar uns segons a reincorporar-se, i en aixecar-se, va sentir com un espècie d’olor a clavegueram.

En observar el seu voltant, va veure que havia anat a parar al castell de Burriac. La Laia va fixar-s’hi una mica més en l’entorn i no va veure el castell de Burriac de la mateixa manera que l’havia vist abans. Es veia més deteriorat, i al seu voltant, estava tot ple de deixalles i contaminants. La jove va decidir baixar fins el poble, i parlar amb la gent que trobés.

A mesura que baixava pel bosc, anava trobant cada cop més brossa i escombraries de tot tipus: ampolles de plàstic, bosses del supermercat, brics de llet... A la Laia li sabia molt de greu però com que ella sola no podia recollir-ho tot, va continuar baixant.

En arribar al poble no va veure a ningú, i això li va semblar una mica estrany sent un dissabte a la tarda. Va continuar passejant, no hi havia senyals de vida. Mentre caminava per Cabrera, anava mirant al seu voltant i ho veia tot molt abandonat. Més tard, passejant pel poble li va semblar veure un home en la llunyania. Va començar a córrer cap a ell.

Que et passa alguna cosa noieta? Què hi fas aquí? - va preguntar-li l'home a la Laia quan va arribar fins a ell. - No veus que està tot molt abandonat? Au vinga va, toma a casa que és perillós estar aquí.

És precisament per això que vinc a parlar amb vostè. Què ha passat aquí? On sóc? Mmm... en quin any et penses que estem jove?

-       Doncs al 2020, on hauríem d’estar sinó?

Ondia! Doncs vas molt equivocada! Bé, t’explico. Som a l’any 2088, i ara a Cabrera no hi viu ningú. Fa uns quants anys, quan jo era molt petit, ja anunciaven el perill i les conseqüències del canvi climàtic i l’escalfament global. Els científics en preveien els danys desastrosos que això provocaria, però ningú els va fer cas. La gent va continuar amb la seva vida normal, i no es preocupaven del que pogués passar, però els científics no es van pas equivocar.

Passats uns anys, el temps ja no era el de sempre.

Hi havia més sequeres i inundacions, els estius eren més calorosos, i els hiverns remotament freds. Hi havia més onades de calor, ja quasi no quedaven glaceres i icebergs, i el nivell del mar havia pujat mig metre en 10 anys. Els efectes del canvi climàtic eren espantosos, i la població va haver d’abandonar Cabrera perquè les condicions climàtiques en les que vivien eren insuportables. Al cap d’uns anys, Cabrera era un poble desert i ja no hi quedava ningú. I tot això va passar per culpa del canvi climàtic, i per culpa que la gent no era conscient del que podia passar.

Vaig crear aquella web, esperant que algú vingués per explicar-li això per poder revertir-ho, però no m'esperava una joveneta com tu. Però bé, ets tu la que vens del 2020, i ets la única que pot fer que això canviï. Per tomar a casa només has de dir “1, 2, 3, toma’m al terra estès”. Confio en tu, sort.

-       Pots comptar-hi. - va contestar la Laia, molt segura de sí mateixa.

Seguidament, la Laia va dir les paraules que li havia dit l’home, i va aparèixer estesa al terra de la biblioteca, 5 minuts abans que la biblioteca tanqués. La Laia va decidir tomar a casa sense acabar el treball, ja que tenia una idea millor. Al dia següent, els tocava presentar els treballs a la resta de la classe i la Laia va decidir ser la primera. L’havia fet sobre les conseqüències del canvi climàtic i l’escalfament global a Cabrera, i a la seva classe li va amoïnar molt. Mica en mica, la preocupació es va estendre mundialment i tots junts van aconseguir aturar l’escalfament global.

Uns anys després, la Laia estava mirant una cosa a l’ ordinador de la biblioteca fins que va tomar a veure la mateixa web que l’havia portat al 2088, anys enrere. Va decidir entrar-hi, i a la pantalla posava:

- “Ben fet! Sabia que ho aconseguiries”.



Ariadna Serra