MARE NOSTRUM
Les preocupacions van anar augmentant a mesura que el temps
passava sense rebre notícies del meu estimat fill. No podia parar de pensar en
ell, sobretot a les nits, que acostumàvem a passar-les junts al llit
distraient-nos dels “focs artificials”.
Durant aquell període van canviar moltes coses i la més
important pesava sobre les meves espatlles: el meu marit va morir sobtadament
d’un tret. Tenia mil preguntes que em rondaven el cap i tenia dubtes si sortir
també, com el meu fill, a arriscar la meva vida a l’estranger. El dia que va
morir la meva mare vaig empaquetar quatre coses i vaig sortir cap a on es
suposava que estaria el meu fill. No tenia cap altra objectiu que arribar on
ell era i començar de nou.
Després d’unes setmanes, innumerables tràmits, milers de
quilòmetres, centenars de persones creuades i 10 països diferents vaig arribar
a un petit poblet on es llegia “Cabrera de Mar”. Em semblava poètic que acabés
amb “de Mar”; tota aquesta aventura havia començat amb el meu fill Amr
llançant-se al mar.
Quan encara caminava vaig sentir em cridaven, i no quelcom
malsonant com havia passat durant el meu viatge. Em deien Om, i mai m’havia
sonat tant plaent meu nom. En aquell segon vaig reaccionar que ningú de per
allà sabia el meu nom excepte... vaig trobar-me amb la imatge del meu Amr
corrents cap a mi amb els braços oberts plorant, cridant mamà i Om i ens vam
fondre en una abraçada que havia esperat durant massa temps.
Tot i que les cames estaven febles i tot el seu cos
tremolava, el notava més fort d’esperit, de maduresa. Em vaig sentir
reconfortada. Ens vam explicar les històries de cada travessia acabant ell amb
aquell meravellós poble. Cada cop que deia Cabrera se li il·luminava la cara.
M’explicava que hi havia un castell com en els contes que li explicava de
petit, que havia visitat més d’un cop pujant una muntanya, em va dir que
parlaven més d’un idioma i el que havia après més era el català, que li
encantava l’escut on sortia un animal- crec recordar que em va dir una cabra,
d’aquí Cabrera.
Una de les coses que més l’impactaven era el tren: que anava
rapidíssim i anava a Barcelona sovint, perquè estava a prop i era enorme. El
que li va entristir més era que, al principi, ningú l’acceptava fins que una
família el va acollir, jo sabia de bona fe que aquella bona gent cabrerenca van
salvar-li la vida. Tampoc hi havia altres nens com ell, per allà, de fet, era
l’únic sirià i els seus companys no sabien ni situar Damasc al mapa, ell
ensenyava d’on era amb orgull però amb certa timidesa per algunes reaccions .
Em va parlar de mil coses més, fins i tot de d’una cançó en
català que parlava d’ell i que el va fer més fort “com resisteix un nin als carrers
de Síria” repetia constantment.
Francament, em vaig sentir molt afortunada de ser acollida,
veure banderes que proclamaven “Refugees Welcome” em feia no oblidar l’agraïda
que estava a aquell poble i a aquella gent.
Vaig poder trobar una feina precària, com tothom una mica
però em donava per compartir un petit pis. Qui s’havia acomodat al poble era el
meu fill sent jugador de l’equip de bàsquet, recordant la seva infància abans
de la guerra.
Anys després, el meu fill es va graduar, el primer de la
família i no podia estar més orgullosa d’ell. Al dia següent a la festa, tot
seguia el seu ritme natural al poble i va ser durant el típic vermut de
diumenge a Can Rodon després d’un llarg passeig que el meu fill em va donar la
notícia que em va fer tremolar.
“Vull anar a explicar la veritat de la guerra de Síria” va
dir amb la barbeta ben alçada com marcant la tossuderia de l’afirmació. Tot
encaixava, els seus orígens, la seva curiositat innata, el grau en
periodisme... Estava decidit. Marxava al lloc d’on no volia que tornés...
El vaig acompanyar a l’aeroport i allà em vaig sentir com fa
uns anys, un possible últim adéu, una possible última abraçada. Malauradament,
una no s’acostuma a aquestes sensacions i sent de nou un mal de cap terrible i
un terratrèmol a les cames.
Durant la tomada notava com les llàgrimes passejaven per la
meva galta sense poder controlar-les. Quan vaig arribar al nostre poble, el meu
poble a partir d’ara, vaig decidir anar a la platja.
Aquell mar ens connectava, jo el mirava des de Cabrera a
l’oest i l’Amr el mirava des de l’est. Intentava imaginar amb totes les meves
forces que estava a la platja a Síria esperant que tornés el meu fill i tant de
bo també el meu difunt marit per prendre el sol junts però el soroll del tren i
de la nacional em despertaven de la meva fantasia.
Anava cada dia a plorar al mar. Fins que un dia ja no tenia llàgrimes per plorar i va ser llavors quan vaig entendre que ja era forta. Estava en calma i els meus neguits no em farien patir més. Bon viatge Amr!
Enric González Gonzalo
