divendres, 26 de juliol de 2019

VIII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA COL·LECTIVA)

Aquí teniu els contes premiats en el VIII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
COL·LECTIVA.

Una delícia!



1er Premi: 


EL LLEÓ QUE VOLIA SER LLIURE


Hi havia una vegada un lleó que vivia en el zoològic de Barcelona.
Ell volia marxar i anar a viure on vivia la seva família a l’Àfrica
De petit el van separar dels seus pares per anar al zoo de Barcelona. Per a què els nens i nenes veiessin què era un lleó.
Però ell estava molt trist. Ja feia molt de temps que vivia al zoo, es feia gran i volia tornar a casa seva. Però com ho faria per tornar? Anaven passant els dies i el lleó estava cada vegada més trist.
Va deixar de menjar i de beure i ja no sortia a córrer com feia abans.
Un dia una família de Cabrera de Mar va anar de visita al zoo. Al veure al lleó que no es movia de lo trist que es sentia van anar a parlar amb el cuidador del zoo.
Aquest els va explicar que creien que el lleó estava trist perquè trobava a faltar a la seva família de la Sabana. Per això van trucar al metge…
El metge el va mirar molt bé i els hi va dir que si seguia així i no menjava ni bevia gens es moriria.
Els hi va comentar que poder estava enyorat i que necessitava un canvi, i el metge va demanar que se l’emportessin amb la seva família a l’Àfrica.
El van agafar i el van dormir amb uns sedants i el van posar dins d’una gàbia a dalt del vaixell.
Quan va arribar va començar a despertar-se.
Llavors va sortir de la gàbia i va anar a buscar a la seva família…
Quants animalets hi vivien!!!
Girafes, rinoceronts, elefants…
Però on estava la meva família?
De lluny va veure un lleó, una lleona i uns lleonets petits.
Es va posar molt content pensant que aquella era la seva família!!
Va reconèixer el seu pare, la seva mare.
I li van dir... T’hem trobat molt a faltar!!!
Van fer una festa i van convidar a tothom.
Va ser la millor festa del món!!!
Després de la festa, tots els convidats van dormir a la cova.
Va ser molt divertit!!!
Al matí van anar a córrer i el lleó es va sentir lliure i feliç com feia molt de temps.
Més tard, tots junts van anar a dinar a la cova i van saludar els altres animalets de la sabana.
L’endemà es van despertar i corrents van baixar a beure aigua al riu.
Van anar a buscar pomes i els va ajudar una girafa.
La girafa com que era tan alta li donava les pomes al lleó.
Junts el lleó i la girafa van marxar al riu a banyar-se.
Van ser molt amics.
La família del lleó va convidar a la girafa a fer una festa pijama.
I es va quedar a sopar i a dormir.
El lleó era molt feliç allà a la selva amb la seva família.
Es sentia lliure i content amb els seus amics.
Mai més va tornar al zoo i de més gran va tenir la seva família allà a l’Àfrica.
Conte, contat
Conte acabat.
Hem parlat sobre la problemàtica dels animals en captiveri i arrel d’això ha sorgit el conte pensat entre tots.
Aquest conte ha estat inventat pels nens i nenes de la classe de p5 B (Els avions) a l’hora de menjador.
Ha estat un treball en equip, on han creat la historia i han fet els dibuixos corresponents.
S’ha treballat la cohesió i el joc cooperatiu.

Entre tots ho hem aconseguit!!!
Bona feina, avions!!




Biel Batuecas, Noa Bejarano, Gisela Benítez, Abril Boix, Joaquim Borràs, Ona Bouma, Marina Carrere, Carla Escalera, Nil Fernández, Isis Georgieva, Carlota Guasch, Juan Luque, Noa Marí, Maria Martínez, Mireia Massanet, Martina Pacheco, Roc Reixach, Alícia Roig, Arlet Sala, Nicole Solana, Thiago Tallone, Pau Teixidó, Marcos Torres, Martina Tusell, Ada Ubach, Ma Luisa Parera Marisa (Monitora). 


2n Premi: 

GOMINOLES


Hi havia una vegada una gateta de color marró que no sabem perquè es deia Blanqueta, i un gosset de color gris que es deia Cosito, ells vivien a una casa molt bonica al costat de la preciosa masia de Can Bartomeu al poble de Cabrera de Mar. Vivien amb el senyor Tati i la senyora Claudia,  que estimaven molt les seves mascotes.
Un dia mentre jugaven al jardí de casa, es va posar a ploure, però a Cabrera de Mar feia temps que no plovia aigua, plovien gominoles, la Blanqueta i en Cosito es van posar molt feliços i seguint les gominoles anaven corrents d’un costat a l’altre i de sobte es van adonar que estaven perduts, no trobaven casa seva.
La Blanqueta amb molta por va pensar que seria bona idea caminar al revés i així trobarien el camí per arribar a casa. Mentre caminaven, es van trobar amb un hàmster que vivia dins del Castell de Burriac. Aquest ratolí, a banda de ser molt llest coneixia molt bé tot el poble per que des de la torre del Castell ho podia vigilar tot.
Aquest rosegador els hi va dir: -No aneu per aquí, no es el camí correcte -.
Ells no van fer cas, no podia ser que un ratolí ben dentat sabés més que ells i es van perdre encara pitjor fins que van arribar a un bosc molt a prop de la Font picant ton varen beure una mica d’aigua.
Mentrestant, en Tati i la Claudia estaven molt tristos per que trobaven a faltar als seus animalets, que eren part de la seva família, i van tenir la idea de fer uns cartells i posar-los a tot el barri amb un missatge que posava que qui trobés les seves mascotes li donarien una moneda d’or.
Al voltant del bosc de la Font picant on estaven la Blanqueta i en Cosito, n’hi havia uns caçadors perseguint unes petjades, després d’una estona van veure de lluny a la parella d’animals i pensant que eren perillosos els van disparar amb l’escopeta, la Blanqueta va resultar ferida d’una poteta i plorava molt, i en Cosito quan va veure el patiment de la seva amiga es va llençar i va mossegar a un dels caçadors al cul, i així van sortir corrents.
Una estona després, passava per allà una senyora i els va veure, li va donar molta pena veure’ls tant sols, i els va portar amb l’Artur, un veterinari molt amorós i amable, ell va curar a la Blanqueta i va decidir portar-los a casa seva i quedar-se amb els dos.
Van passar els dies i un dia que passejaven per la muntanya, allà, darrera uns arbres d’eucaliptus i plataners estaven en Tati i la Claudia penjant cartells, Blanqueta i Cosito van córrer molt fins que van arribar on estaven els seus primers amos que es van posar molt contents quan els van veure i els van abraçar amb força.
En veure això, l’Artur es va posar molt trist perquè es va adonar que els animals marxarien de casa seva i els trobaria molt a faltar.
Llavors l’Artur va decidir que es compraria una casa a prop de Can Bartomeu per estar proper a a Tati i Claudia  i així podria veure cada dia a la Blanqueta i el Cosito, ho van parlar i  tots  van estar d’acord.  Quan marxaven cap a casa tots junts, es van trobar una bruixa bona d’aquelles de les que parlen les llegendes del poble, hi va dir: -Fa estona que us vigilo i estic molt contenta d’haver vist com estimeu als animals, i us vull concedir un desig – després de pensar-ho molt tots van decidir que el desig era que tots els caçadors desapareguessin, i així va ser, mai més va haver al món cap caçador.
I així van viure tots molt feliços.

Aquest conte ha estat fet entre tots/totes els/les nens/nenes del grup de p5 (classe d’Anglaterra) Durant l’estona del lleure en horari del menjador escolar.

Ens ho hem passat molt bé, han estat moments de moltes rialles I hem fet servir molt la nostra imaginació.


Paula Aragón, Mireia Beltran, Ane Colodrero, Roger Duran, Núria Fernández, Jordi Fuentes, Adriana Imaz, Giacomo Luque, Núria Mansilla, Manel Monllor, Teo Perdrix, Nil Punsola, Noah Rellan, Gerard Reynafé, Thiago Sabaté, Nicole Salvat, Aina Sánchez, Oriol Sancho, Saüc Simó, Ona Tena, Abril Torrent, Ada Tusell, Maria Ufer, Teresa Martorell (Monitora) 

dimecres, 24 de juliol de 2019

VIII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL E)

Aquí teniu els contes premiats en el VIII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual E.

Son fantàstics!



1er Premi: 


LES BONES DONES

La tempesta va esclatar, mostrant tot el seu entusiasme. Sabia que aquella podia ser la seva gran oportunitat. Havia passat anys de gira per alguns municipis de Catalunya, recaptant experiència, aconseguint contactes, i només de tant en tant assaltant a pastors distrets o partint per la meitat petits roures desprevinguts. Ara, després de tant de temps, les condicions atmosfèriques li havien donat la seva gran oportunitat i la tempesta s'esforçava al màxim amb l'esperança que fos vista per algun dels climes més importants.
Els crítics deien que quan aprengués a controlar una mica millor els seus trons, no trigaria gaire a ser una tempesta a tenir en compte. Sabia que no havia de fer cas dels crítics, generalment eren paràsits que es dedicaven a opinar sobre tempestes més creatives o valentes que ells. El més important era que posava autèntica passió en la seva feina, sabia que a hores d'ara, havia aconseguit ser una bona tempesta.
Tenia fixat el seu darrer destí, un petit municipi que la gent anomenava Cabrera de Mataró, on pensava descarregar la seva actuació final. Els arbres dels boscos es van agitar, aplaudint amb les branques la seva arribada, sobretot perquè feia gairebé un mes que no eren ruixats amb una sola gota. Aquell havia estat un estiu sec i calorós, així que les notícies que portava aquell fort vent des de les esquenes de la muntanya de Burriac, va ser rebut amb gaubança per totes les muntanyes que abraçaven el poble. Quan al capdamunt del cel el dia es va convertir en una nit atresorada, un tel de boira va començar a regirar cadascun dels senders de la muntanya, intuint que aquell indret amagava antics secrets que necessitaven ser trobats.
Sota aquell cel amenaçador, un cavall agitat recorria a tota velocitat un tortuós sender del bosc, les seves potes s'ancoraven a terra amb violència, fent trontollar la tranquil·litat de la muntanya, esquivant les arrels dels arbres i aixecant un camí de fulles despeses al seu pas. El seu genet, un home escanyolit que s'amagava sota els plecs d'una gran capa marró, anava cridant mentre atiava a la pobra bèstia, mogut per un neguit i una pressa que pertorbava aquell indret.
Al capdamunt del cel, governant la nit, es podia albirar una gran lluna plena entre els esquinçalls que deixaven aquells núvols negres. L'aire estava poblat de murmuris i tot apuntava cap a la màgia.
Aquella nit era l'escenari perfecte, no per la tempesta ni per la lluna, que seran importants per l'ambientació del nostre relat, sinó perquè era ben sabut que quan les boires envaïen
Montcabrer, les bruixes sortien de les seves coves , amagades entre les entranyes de la muntanya.
Dues dones estaven reunides en un petit clar, protegit per la mirada d'un gran roure. Vestien robes amples, l'una amb uns subtils brodats grocs i l'altre amb decoracions verdes, totes dues refugiades sota les seves caputxes anticipant-se a la tempesta que estava a punt d'esclatar.
Al bell mig d'aquelles dones misterioses, s'hi disposava un petit fogar, encrespat per un aire carregat de màgia i misteris, on s’escalfava una olla de ferro que havia viscut millors anys. Del seu interior en sortia l'olor d'un beuratge secret, desprenent la curiosa fragància d’un caldo de pollastre amb ceba i romaní. Mentre una de les dones en tirava un polsí misteriós a l'interior del beuratge, l'altre s'ho mirava amb ulls de mussol electrocutat.
-No li posis tanta sal que ja saps que tinc la pressió alta! -remugà l'observadora.
-Si no t'agrada, podries condimentar-la tu mateixa -respongué la bruixa verda mentre seguia removent el cullerot a l'interior de l'olla.
-Jo he portat el romaní, i no saps el que m'ha costat trobar-lo!- afegí indignada la bruixa groga.
-I tant que ho sé, d'ençà que has vingut m'ho has repetit tretze vegades, tretze!
-Sempre és millor acompanyar-ho tot amb una mica de pebre. La sal et farà sortir més berrugues. -va proclamar una tercera veu que va sortir d'entre les ombres dels arbres.
Les dues bruixes sabien de qui es tractava, de fet l'estaven esperant. Era Isolda que es movia entre la teranyinosa boirina del bosc. Ja estaven totes reunides.
La bruixa groga estava una mica nerviosa, havia estat idea seva provar allò que en deien "aquelarre" i se sentia responsable del desenvolupament de l'activitat. Feia un parell de setmanes, al mercat va conèixer a una dona que venia del País Basc i segons li va comentar, allà els practicaven constantment. Els dissabtes es reunien per tal de menjar, ballar i discutir sobre ternes que no estaven ben vistos per la resta del poble. A la bruixa groga li va semblar la mar d'interessant. Era la més jove de les tres, cosa que feia explícita les seves ganes d'innovar, així que no va dubtar en plantejar aquella idea a les seves companyes. Ja estava farta de reunir- se sempre en coves fredes i humides. Volia gaudir d'una reunió sota les estrelles per una vegada, encara que aquestes estiguessin cobertes sota una capa de núvols carregats de llamps i trons, esperant apunyalar la terra erràticament. Li agradava la idea dels aquelarres. Per sorpresa seva, les altres dues van assentir davant la seva proposta, o almenys no van dissentir gaire, encara que cap de les tres tenia del tot controlat el protocol d'execució de tot plegat.
Les tres dones es coneixien des de feia molt de temps, de fet no tan sols es coneixien entre elles, sinó que tot el poble de Cabrera les coneixia, les temia i les respectava. Tant o més com qui pot conèixer, témer o respectar a la seva mare. Les bruixes de Montcabrer eren bones dones, sàvies i astutes. Havien participat  en el naixement de gairebé totes i cadascuna de les persones que vivien en el poble. Alguns deien que eren tan antigues com la mateixa muntanya, d'altres que van ser elles qui la van construir. De totes les especulacions que podien fer els vilatans, l'única que si que podien assegurar era que si el nas et rajava per culpa d’un constipat, tenies l'estómac revoltat o et sagnava el cor a causa d'un mal d'amors, ningú no dubtava ni un segon en escoltar els seus consells.
La gent que no les coneixia les anomenava bruixes. No era pas un nom que els hi molestés gaire, de fet si sentien bastant còmodes, el nom en si emanava poder. Feia temps per això, que el boca a boca havia jugat una mala passada a les bruixes. S'estenien rumors entorn de les dones solitàries, viudes i velles, vers un pacte amb el diable; li entregaven el seu cos i a canvi ell els hi donava el coneixement i la sapiència necessària per realitzar els seus rituals pagans. Si que era cert que les bruixes no eren gregàries per naturalesa, almenys amb altres bruixes. Acostumaven a treballar millor soles. No és que fossin competitives, però n'hi havia que considerava que el millor remei per al mal de coll era l’aigua amb mel i llimona, i d'altres n'afegien farigola i menta. Era una qüestió metodològica. El que si era una bajanada, era pensar que per saber quina planta anava millor per la diarrea o per les cremades, fos necessari entregar el teu cos a boc infernal sortit de les entranyes de la terra. Les tres bruixes de Montcabrer havien après a conviure, fins i tot a treballar en equip, ja que el poble de Cabrera era un d'aquells nadons amb instints suïcides, que requeria sis ulls per ser vigilat. Per descomptat, les bruixes no toleraven ni tenien líders. Per entendre’ns, la bruixa Isolda era la més respectada de les líders que no tenien.
-Arribes tard- va comentar la bruixa verda, sense dirigir-li la mirada. Estava massa concentrada a mantenir un moviment mandrós però constant sobre el cullerot que removia el beuratge.
-Vinc de Can Bartomeu - es va limitar a contestar.
Isolda era una dona que tot i la seva avançada edat, seguia tenint una cabellera vermella i rebel, cosa que les seves dues companyes envejaven i admiraven a parts perillosament iguals. Havia arribat sota una toga violeta i un sarró que li creuava el pit. La bruixa groga, en veure-la, se li va il·luminar la cara, la seva companya en canvi, va mastegar unes paraules inintel·ligibles amb la mirada centrada sobre el beuratge, que ja bullia.
-No et preocupis, encara no havíem començat! -digué la bruixa groga avançant cada paraula amb una sonora felicitat.
-Doncs clar que no hem començat, si no tenim ni la més remota idea del que hem de fer! - remugà la bruixa verda.
La bruixa groga va encaixar aquell comentari amb orgull i es va girar, canviant la seva expressió a una ganyota de complicitat.
-Doncs coses de bruixa, què sinó! -va replicar la bruixa groga.
Isolda va deixar anar un somriure arrugat i va seure en una de les soques situada ben propera a l’escalfor del foc. Mentre observava a les altres dues bruixes amb una mirada divertida, va decidir alliberar el seu cabell deixant caure la caputxa i amb una pinta daurada, sortida d'una de les butxaques de la seva toga, va intentar domesticar les flames descontrolades que portava al seu cap.
-I què se suposa que són les coses de bruixa, si es pot saber? -va preguntar maliciosament la bruixa verda.
-Convertir algú en gripau...? -respongué la bruixa groga. Tot i que de seguida va detectar que la primera cosa que li havia sortit de la boca no tenia gaire sentit. Per tal de curar-se en salut, va fer cas a aquells consells que li donava Isolda quan era encara una aprenent, va mirar al cel i es va deixar inspirar - O convocar una forta tempesta!
-Convocar... una... tempesta? -intervingué Isolda aguantant l’aire entre cada paraula per tal de no esclatar - Em sembla a mi que aquesta tempesta està més que convocada. Podríem provar d'animar-la, cantar una terrible serenata o fins i tot ballar en el seu honor però ja us asseguro jo que si la tempesta no vol deixar anar una sola gota, anirem a dormir amb les calces ben seques!
La bruixa groga va abaixar el cap, encobrint la vermellor de la seva cara. Realment no havia reflexionat gaire amb tot allò dels aquelarres. A la teoria semblaven la mar de divertits, però ara que havia aconseguit reunir-se amb les altres dues bruixes, desitjava haver preguntat una mica més sobre què havien de fer les bruixes durant aquelles reunions.
-Si més no, podrem anar a dormir amb la panxa contenta -respongué triomfal la bruixa verda. -Doncs sí que són divertits aquests "aquelafres"!
-Aquelarre! -va intervenir de forma gairebé automàtica la bruixa groga- Es pronuncia a-que- lar-re.
Isolda va fer un gest amb la mà per restar-li importància.
-No crec que sigui massa important el nom que li vulguem posar.
De cop, una idea perduda va naufragar sobre el cap de la bruixa verda. Aquesta va fer baixar una de les seves grans celles peludes,frenant lentament el seu moviment cíclic amb el cullerot, pensativa. Tot el cos, recaragolat entre els plecs de la seva capa, es va anar movent de mica en mica, com si un conjunt d'engranatges rovellats estiguessin intentant incorporar aquella esquena encarcarada.
-Escolta'm -digué finalment-, què se suposa que has anat a fer a Can Bartomeu?
La seva companya es va girar i li va oferir el seu millor somriure. Les llums que feia dansar el foc sobre la cara d'Isolda jugaven amb les ombres perdudes entre les seves arrugues, mostrant una aparença vella però entranyablement feliç.
-Doncs és probable que ben aviat tinguem una altra companya ais nostres "desmadres". –
Aquelar...
-Desconeixia que la filla de la minyona tingués devoció per la lluna plena -afegí ràpidament la bruixa verda. Les seves paraules tallaven l’aire de la conversa com una motoserra en mig d’un bosc d’alzines.
-De fet, em refereixo al marrec de la casa, el petit Tomás.
-L’HEREU DELS BARTOMEU?! -preguntà incrèdula la bruixa groga.
El cel es va trencar amb un estrèpit llampec, recordant que en un moment o altre començaria l’espectacle. Les tres figures reunides en aquell clar van respectar el reclam de la tempesta, oferint un breu silenci.
-El mateix.
-Però com és possible?
-Segons sembla, el dia que vaig anar ajudar a parir a la cabra de la casa, el nano va quedar tant impressionat que des de llavors no ha parat de repetir que volia ser una bruixa. Fins i tot ha fet un jurament a les estrelles.
-Isolda, saps que d’aquí no pas gaire li sortirà barba, oi?
La bruixa verda no semblava massa convençuda amb tot aquell tema.
-I a mi també, quin problema hi ha?
-Saps perfectament a què em refereixo, com a molt podria ser un bruixot, però una bruixa?
Isolda va fer una ganyota d'indiferència i es va incorporar entre els plecs de la seva capa violeta.
-Què és ser una bruixa? Les altres dues es van quedar sorpreses davant d'aquella pregunta. Realment, mai s'havien qüestionat què era ser una bruixa, sempre havien cregut que era la societat la qui s'encarregava d'arrelar les definicions, donar-li voltes, i després extreure'n unes conclusions; les bruixes, simplement, actuaven- Nosaltres ajudem a portar criatures al món, a curar mals de panxa i donar consells a qui ho necessiti. No veig l'inconvenient que un nen del poble vulgui seguir aquests mateixos passos en comptes de dedicar-se a vendre vi la resta de la seva vida.
La bruixa groga semblava meravellada davant de les paraules que havia pronunciat l’ Isolda, sentia com si no pogués estar més orgullosa del que era. La bruixa verda en canvi, a jutjar per la seva cara d’iguana ensopida, alguna cosa no li acabava de fer el pes.
-Malauradament no tothom ens veu així. Tu ho saps millor que ningú.
Abans que l’ Isolda pogués contestar, la tranquil·litat d'aquell clar perdut a la muntanya va ser pertorbat per uns crits que avançaven a tota velocitat darrera la boira. Les tres dones es van girar en direcció d'on semblava que hagués de carregar un exèrcit en mig de la nit. El cel estava carregat, les branques s’agitaven amb impaciència, la muntanya sencera estava expectant davant del silenci de les tres bruixes.
Una figura es va interrompre al clar sobre un cavall, que tal com esbufegava, semblava que s'hagués passat trotant tota la nit. Les bruixes s'havien aixecat i miraven a banda i banda aquell genet mal educat que s'havia presentat al seu aquelarre sense invitació. El genet les ignorava, ell només estava pendent de la figura que tenia al davant. Aquesta, immutable, mirava amb ulls severs al pobre animal, tens per la presència d’aquelles dones.
L'home, traient pit, es va treure la caputxa mostrant l'aparença aguilenca d'un home turmentat per la vida. Sota la capa semblava que portava un gipó de cuir negre molt elegant, cosa que detonava una posició adinerada dins de la societat. Els seus ulls reflectien les flames d'una ira incontrolable, les seves mans subjectaven amb força les regnes del cavall i la seva boca tremolava cercant les paraules adequades que tanta estona havia estat assajant però que ara, davant de la mirada inquisitiva d'aquella dona, costaven tant de ser expressades.
-Mo... monstre! -digué finalment.
-T'has pres la molèstia de venir fins aquí, només per dir-me això -respongué tranquil·lament Isolda.
-Calla, meuca de Satanàs!
-Aquesta ha estat més creativa.
L'home va desenfundar una ostentosa pistola d'espurna, que semblava més decorativa que funcional. A no ser que la seva funcionalitat fos la d’amenaçar.
-En nom de Déu Nostre Senyor, quedes detinguda per practicar la bruixeria, extorsionant les ments de nens i sembrant la llavor del diable -. Les altres dues bruixes estaven observant atentament aquella situació: la bruixa groga s'ho mirava amb una greu expressió dibuixada a la seva cara; la bruixa verda, amb menyspreu; Isolda, a través del reflex dels ulls temorosos d’aquell home.
- Seràs jutjada per un tribunal local, on tindràs la possibilitat de confessar els teus pecats!
-Algun vell amic, Isolda? -preguntà la bruixa verda.
-En Feliu Bartomeu, el pare d'en Tomás -respongué sense apartar la mirada dels ulls temorosos del patriarca dels Bartomeu.
L'home es va girar per analitzar l'amenaça de les dues altres bruixes, per una banda va observar a la bruixa groga i en va poder distingir, entre les ombres de la nit, la cara d'una dona que no devia tenir ni vint-i-cinc anys; a l’altra, una vella, arrugada, lletja i geperuda.
-No voldràs pas una tasseta de brou de pollastre? -preguntà maliciosament la bruixa verda en veure que la mirava.
En Feliu va girar-ne ràpidament la cara fent una ganyota de menyspreu, i tornà a veure's absorbit pels ulls verds d'Isolda. Davant d’aquelles maragdes que no havien deixat d'observar- lo va sentir com si una gota d'aigua gelada li caigués per darrere el gipó. El nerviosisme del cavall el va fer tornar a la realitat, va tibar les regnes per estabilitzar l'animal i va tornar a aixecar amenaçador, la seva arma sobre Isolda.
-I doncs, quina és la teva resposta? -sentencià el patriarca.
Les dues bruixes van mirar a Isolda, encuriosides. Isolda va sospirar, trencant la seva aparença severa i com si es tractés d'un conjur, aquella intimidadora bruixa es va convertir en una velleta de cabells rogencs.
-Em pensava que ja havia passat de moda això de respondre la ignorància amb foc - respongué amb un fil de veu- T'acompanyaré Feliu, malauradament sé el destí que m'espera. Jo, podré morir amb les decisions que he pres al llarg de la meva vida, espero que tu puguis viure amb les teves - L'home, des de dalt del cavall, va empassar saliva - tallant les ales del teu propi fill.  Un cop m'hagin fet cendres, volaré pels cels, em faré adob per la terra, formaré part de la muntanya; seré immortal. Només espero que les teves idees, no.

Fou llavors quan la tempesta va decidir esclatar.
Arnau Carbonell


2n Premi: 

FINS AL BURRIAC I MÉS ENLLÀ



“Un, dos, tres! Al Burriac Pujarem! Quatre, cinc, sis! Allà menjarem pastis!’' Com recordo aquesta cançoneta... La recordo com si fos ahir. De fet, va ser fa dos dies que la cantàvem tota la colla plegada. Ara ja fa 33 anys, però no, que fa dos dies va ser el 33c: aniversari d’aquest bonic moment; fa dos dies va ser quan cantàvem la cançó literalment i que alhora fa 33 anys d'aquell dia. Mare meva... ho explicaré des del principi millor.
Estern a l’any 2019, o estàvem, millor dit, i fa cosa d’una setmana va ser l’aniversari de la Júlia. En feia 12 i la veritat és que m’agradava una mica. Com era costum, vam decidir que a la setmana següent pujaríem a Burriac com cada any, però aquest cop seria el primer sense els pares, que ja ens fèiem grans i passàvem a  la E.S.O, a un edifici completament nou amb profes que no coneixíem...
-Aquesta serà la nostra primera aventura com a grans! - Va cridar en Pau, que estava acostumat a les excursions perquè cada cap de setmana anava amb el CAU d’Argentona.
Nosaltres vèiem els nens i nenes de la E.S.O com els grans del cole, i aquest any nosaltres també passàvem a ser d’aquest grup privilegiat i temible pels dels cicle de primària. Mare meva, quins nervis! Ah, per cert, jo sóc en Pol. Perdoneu que no m’hagi presentat al principi però encara tinc una mica de jet lag.
Era un dia assolellat d’estiu i vam quedar a la plaça de darrera de l’ajuntament on ja hi eren els bessons. La Teresa i en Pau fent uns tirs a cistella. Allà era on quedàvem sempre quan anàvem d’excursió amb els pares, molt còmode per aparcar davant de l’ajuntament i per agafar l’esmorzar a Can Rodon. Jo sempre demanava un entrepà de fuet i el meu pare, en Josep, que havia nascut a França sempre demanava, per fer la broma, “un entrepà del que fos però en una baguet.
Un cop teníem tot el necessari enfilàvem cap a munt amb alegria, primer una passejada pel poble, xino-xano, muntanyeta, menjar amb les vistes i cap avall un altre cop a fer una bona migdiada. Aquest cop, però, va ser bastant diferent.
Vam fer un recompte: Teresa, Pau, Jaume, Júlia, Iker i un servidor. Vaja, encara faltava la Maria que, com de costum, feia tard, però no per culpa seva, i ara. Sempre era perquè sa mare sempre arriba tard i suposo que alguns costums es passen de generació en generació.
Després d’una estona que vam passar jugant a bàsquet, va aparèixer la Maria vestida amb uns pantalons i  unes bambes que lluïen noves.
-     Això no és un bon outfit per pujar una muntanya! Norma número u: porta sempre calçat adequat; norma número dos: porta aigua fresqueta en una cantimplora reutilitzable; norma número tres: quan algú estigui cansat es para, som un equip i arribarem de la mà al cim: norma número quatre...
-Calla la boca! - va tallar el Pau a en Jaume. - Aquesta és la regla número quatre, callar amb les normes del CAU... que pesadet.
-El que tens és una enveja que no te l’aguantes.
Il qui tins is una invigi qui ni ti l ’igüintis - va dir en Pau acompanyant amb unes ganyotes.
-Va nois, pareu ja! Si ella es veu amb cor de pujar amb aquest look, que ho faci i vosaltres no heu de fer-hi res! Et queda molt bé, Maria. - va posar pau la Teresa.
-Gràcies! Crec que ara que entrem a la E.S.O. és el moment per definir el teu estil i la teva personalitat. - va aclarir la Maria.
Ja hi érem tots. Vam dir adéu als pares que quedaven al aparcament i vam enfilar l’avinguda. Només ens faltava agafar els entrepans i tirar muntanya amunt. Si hagués sabut el que passaria, hagués estat més estona gaudint d'aquella plaça nostra...
-Els agafo tots de fuet? Per fer-ho més fàcil - va oferir-se la Júlia.
-Jo ara sóc vegana i no menjo animals assassinats, ni formatge i sóc intolerant al gluten, i no m’agrada el peix.
-        Ningú està parlant de peixos, Maria. Vols la fruita que tinc a la motxilla? - va oferir la Teresa.
-        És alvocat, papaia o kiwi?
-        Plàtans i pomes.
Oh... vaja, què normalet tot... Suposo que sí. Si no, em moriré de gana.
Una vegada vam tenir els sis entrepans, vam pujar en direcció cap a l’ex-oficina de correus. Bé, aquell dia encara seguia sent la oficina de correus. La vam passar de llarg com vam fer amb l’Hostal, perquè mai vaig entrar a veure’l per dintre. Ara ja és massa tard. Però anem per parts...
M’estalviaré explicar-vos la mitja hora de cançonetes de l’Iker, de classes teòriques de supervivència, arbres i orientació d'en Jaume, de queixes i burles del Pau a cada
comentari d'en Jaume, de la Teresa posant pau a tot el que passava, de la Maria explicant mil historiés de com de moderna s’havia tornat i que era necessari tenir una personalitat! forta una vegada entres a l’E.S.O. Ah,. i mitja hora de silenci entre la Júlia i jo. Aquesta és la meva part preferida de l’excursió. No sabia què dir-li. La Teresa, que ja s’olorava quelcom i feia de mare del grup, va fer un pas endavant i va proposar temes en el que tots poguéssim participar al mateix nivell.
Vam parlar de Burriac, dels pares, del cole, de la platja. Fins i tot ja estàvem organitzant que la propera sortida seria a la platja, ‘‘Moltíssimes gracies, Teresa!” li cridava des del meu interior. Gràcies a ella tornaríem a quedar i tomaria a veure a la Júlia abans de tornar a les classes un altre cop. Ella em va tornar una resposta en forma de somriure confiat.
Vam arribar a la parada obligatòria per excel·lència: el monòlit. El meu pare li deia el monòlit de les pedres, com tots els altres pares, però en Jaume, que en sabia un xic, va dir que es deia el Monòlit del Coll de Burriac. Semblava una enciclopèdia d’excursions i sortides amb potes. Aquell  monòlit no hi era l’últim cop que hi vaig passar, o sigui, que no hi serà, però no hi era... bé ja ho entendreu millor.
L’Iker, decidit com ell sol, va llençar la primera pedra, però no la va encertar. En Pau va agafar aquella mateixa pedra i es va quedar curt. La Teresa es va passar de llarg i la Maria la va llençar en vertical caient en el punt exacte des d’on va sortir. Sort que vam ser ràpids de sortir corrents. La Júlia va ser la que més a prop va estar de colar-la, però va xocar amb una pedra que ja hi era a dalt i va caure.
-Va, et toca - em va incitar l’Iker, oferint-me una pedra.
-No... si fallaré segur.
Va no siguis tonto! - va insistir. - Va, Pol! Pol! Pol! Po! - a la tercera ja mirava a la resta per que seguissin el càntic.
Pol! Pol! Pol! - em cridaven tots.
-D'acord, d’acord. dóna’m la pedreta - que tothom cridés el meu nom em va esperonar a agafar la pedra.
Feia mot de temps que no tirava una pedra al monòlit... Em vaig concentrar, vaig respirar a fons i acompanyant el moviment amb les cames, vaig deixar anar la pedra. Mentre pujava tots la miràvem bocabadats. Quin arc tant perfecte, quina manera de
burlar la gravetat... i plum! Vam sentir un soroll de pedra contra pedra i no vam veure caure res. Vaig encertar!
Tots em van felicitar, fins i tot va haver-hi una proposta de l’Iker per a mantejar-me. El que més em va agradar va ser la carícia de la Júlia al cap.
Va ser satisfactori el fet de que no ens vam perdre en cap moment. També és cert que en Jaume portava brúixola i GPS i no era el primer cop que guiava un grup per la muntanya, però ens sentíem molt bé d’haver estat capaços de fer-ho sols.
Quan vam arribar al castell vaig experimentar una sensació de pau interior que tots vàrem gaudir junts. El Sol escalfava les nostres galtes i parpelles i el vent fresquet contrarestava aquesta sensació sufocant. Es respirava tranquil·litat.
Vam fer una ronda d’acudits a la capella de Sant Vicenç. Com sempre, guanyava qui més riures ens feia treure a la resta. Sorprenentment, la Teresa va guanyar i el premi va ser un tros d’entrepà de cadascú. Llàstima perquè m’estava morint de gana.
Vam jugar a alguns altres jocs per que la Júlia tingués un bon record de la seva celebració d’aniversari. Mentre jugàvem a tocar i parar, en Pau va ensopegar i es va donar amb tota la cara a la sorra.
-       Aiiiiii!! Quin mal! - va queixar-se.
-       Si, si, molt mal, però pares tu, eh? - va recordar-li l’Iker amb una mica de conya.
-       No! Si estic lesionat sóc sucre! - va defensar-se mig aguantant-se les llàgrimes.
-       Què estàs a punt de plorar? — se’n va riure la Teresa.
-       Deixeu espai! - cridava en Jaume mentre saltava pels aires per sobre de nosaltres.- He fet un curset de primers auxilis, deixa’m veure! Mmm... va, això no és res! Una mica d’aigua i a seguir corrent!
-       Però quina mena de primers auxilis són aquests? - va qüestionar la Maria.
-       Amb què has caigut? - va preguntar la Júlia mentre buscava quelcom. - Què és això?
De la sorra es deixava entreveure una espuma brillant, però no era paper de plata d'algun entrepà ni cap arracada. Ens vam agrupar al voltant i vam començar a desenterrar sense saber ben bé que trobaríem. Després d’uns minuts de treball i de què toles les mans estiguessin brutes i algunes es retiressin ja cansades de gratar, vam trobar el bagul més bonic que ens poguéssim imaginar.
-De qui és això? - va preguntar el Pan que es va oblidar del mal de l’emoció de la trobada.
-Estava enterrat, per tant algú ho ha deixat aquí a posta. - va apuntar la Júlia.
-Està tancat molt fort! - va esbufegar la Teresa, mentre intentava obrir-lo.
Tant de bo no hagués posat aquesta idea al nostre cap. En aquell moment, tots volíem obrir-lo: el vam tibar, el vam colpejar, tirar, estirar, vam fer palanca... Res. La Teresa es va fixar en una inscripció al lateral del bagul on es llegia: Tempus fugit.
-Que algú sap francès? — va preguntar la Júlia
Yes - va fer broma en Pau. Vam riure.
-Això em sona que és grec o llatí. - va dir en Jaume.
-A veure, tempus sembla temps, oi? - va intentar encertar la Maria.
- I fugit doncs que ha fugit, no? Que ha marxat. - vaig afegir. I quanta raó tenia... el temps fuig de veritat.
El temps fugit... Té sentit. Estem celebrant el cumple de la Júlia, ha passat un any més - va dir en Pau.
En aquell moment tots pensàvem que la Júlia tenia alguna cosa a veure amb el bagul. No era el primer cop que tenia idees originals per a festes. Ella assegurava que no tenia res a veure, però clar, que se suposa que ha de dir? Tots sospitàvem que ella l’havia posat allà. I què equivocats estàvem.
Després d’una mitja hora d’intentar obrir-lo, vam començar a saltar a sobre fins que vam sentir un click. El vam poder obrir! Quina emoció!
-Ostres! - va cridar l’Iker. - Què hi ha dintre?
-Un diari! Que original Júlia. - va dir la Maria
-Que no tinc res a veure, jo! - es començava a molestar la Júlia.
-Què hi diu? - vaig preguntar curiós. Maleït el minut que vaig seguir preguntant sobre el diari.
-Diu no sé que de que “l’alcaldessa de Cabrera està molt contenta de com s’està desenvolupant l’esdeveniment”. - va llegir en Jaume.
-Alcaldessa? Però si tenim un alcalde, no? - va recordar la Teresa.
I tenia raó. però el diari també.
-Doncs aquí posa que l’alcaldessa Teresa va estar present a Tacte inaugural. - va continuar en Jaume.
-Un moment, aquest diari té data del 2052! - es va estranyar en Pau.
-Bé, la Júlia pot posar la data que vulgui, deu ser una pista per alguna mena de joc que pensat. - vaig equivocar-me.
-       Que no tinc res a veure! No he vist mai aquest bagul ! - remarcava la Júlia.
Mentre discutíem si teníem alcalde o alcaldessa, si la Júlia tenia res a veure o no, fullejàvem el diari a veure si trobàvem més pistes i ens vam adonar que l’Iker havia desaparegut. No sabíem on s’havia ficat. El vam buscar per tot el castell però no el vam trobar.
-       Potser el que ha fet tot això del bagul ha estat ell i està preparant la següent sorpresa, -va assenyalar el Pau.
-       Pot ser. - va sumar-se la Júlia ràpidament per evitar sospites sobre ella.
Era impossible saber on era, quan era. Havia anat molt lluny. Estàvem a punt de deixar- ho córrer fins que en Jaume va obrir el bagul i va sortir un raig de llum violeta.
-       Què és això? - vaig cridar espantat.
Ningú ho sabia i ho hauríem d'haver deixat córrer i oblidar-nos del bagul i el diari. Però en Jaume, decidit i valent, fa ficar un peu dintre, seguit de l’altre i es va ajupir. El bagul es va tancar de sobte.
Quan vam anar a ajudar per obrir el bagul i treure en Jaume de dintre ens vam quedar bocabadats. Després de recuperar la visió cegats per la llum violeta ens vam adonar de que no hi era!
Què havíem de fer? Doncs ens vam ficar dintre.
Recordo colors psicodèlics, llums, moviments bruscos, estava marejat com mai. Després d’uns segons vam sortir del bagul... Quina sensació més rara. Em sentia estrany. Tenia les mans més grans i peludes, tenia barba i els cabells llargs. Què estava passant?
-Qui sou? On son els meus amics? - vaig preguntar a unes dones que hi havia.
-Pol? - van dirigir-se a mi.

Com sabien el meu nom? Res tenia sentit.
-Escolta, no et posis nerviós, som la Júlia, la Teresa i la Maria, hem arribat fa una estona. En Pau ha anat a buscar en Jaume i l’Iker.
He d'estar somiant, no té cap altra explicació. No parava de preguntar-me com era possible que m’hagués fet gran en un segon. No obstant, ho sentia molt real. Llavors vaig caure en el diari... i vaig interpretar que el bagul era una mena de bagul temporal. Tenia sentit que el diari fos del futur i hagués anat a parar al nostre temps. Per tant, estàvem al 2052, és a dir que tenia... 44, no, 45 anys. Mai se m’havia donat bé el càlcul mental.
Déu meu, ja havia acabat els estudis ja havia treballat i no tenia idea de què. Vam decidir baixar al pobl a veure si trobàvem als altres. Mentre baixàvem vam trobar estranya tota la muntanya. Semblava canviada. I tant que estava canviada!
-Ei! No era aquí on fèiem la parada del monòlit? - va adonar-se la Júlia .
-Tens raó, però ara això esta asfaltat i ple de cotxes, que estrany...
A mesura que baixàvem ens creuàvem a molta gent, massa gent per anar d’excursió... No ens sonava cap cara, però les nostres sí eren conegudes. Ens va parar un nen de lameva edat, o sigui de l’edat que tenia fa unes hores... uns 12 anys, i em va explicar que no havia pogut fer els deures o una història semblant. Li vaig dir que com no anava a la seva classe no podia deixar-li per a que es copiés, em va mirar dubtant i va riure. Per a acomiadar-se va dir que m’entregaria la feina en quant acabés tot el rebombori.
A mi? Entregar-me la feina? Per què? No volia ajudar a un nen a fer els seus deures, prou tenia amb els meus i suficient tenia buscant els meus amics. Els següents tres nens ens van saludar a mi i a la Júlia. Ella entenia menys que jo el que estava passant. Al sisè nen que ens va saludar vaig començar a sospitar de la meva professió. Efectivament, era un professor i em vaig adonar quan uns pares de la meva edat, la que tenia ara, uns 45, em van preguntar corn anava el seu fill a classe. Professor d'anglès, quines voltes fa la vida. Ah, i la Júlia era la directora del centre.
En arribar al peu de la muntanya no vam reconèixer res del poble. Estava tot molt canviat, molt urbà, com si fos una metròpoli. Hi havia gent de tots els països fent fotos, amb banderes i samarretes dels sens colors nacionals.
-    Quants turistes que venen ara a Cabrera, i què patriotes són. - va dir la Maria.
-    Pregunta-li a algú a què estan esperant. - em va dir la Júlia .
-    Jo? Però si no tinc ni idea d'on són! - vaig excusar-me.
-      Ara ets professor d’anglès, representa que a l’any 2052 parles anglès perfectament.
Vaig decidir provar-ho amb uns japonesos. Eren els primers japonesos que veia a la meva vida a més dels animes que mirava. Efectivament, no vaig tenir cap problema de comunicació. Amb el que vaig tenir problema era amb comprendre el que m'estaven dient.
-      A veure noies, no sé si m’estaven prenent el pèl o és veritat perquè ja no sé que es real i que no... Sabeu què passa cada quatre anys?
-    Que al febrer se li suma un dia - va contestar ràpidament la Júlia.
-    També, però no és el cas... les Olimpíades. - vaig recalcar.
-    Ostres! Barcelona repeteix després de 60 anys? - va preguntar la Teresa-
-    No, no, no... Cabrera de Mar és ciutat Olímpica l’any 2052. - vaig aclarir.
-    QUÈÈÈ?!?! - van cridar totes alhora mentre una vintena de turistes es giraven.
No ens podíem creure res del que estava passant. El nostre petit poble tenia l’honor de ser una ciutat olímpica. Vam trobar-nos amb la resta i ens vam posar al dia del que havíem descobert durant aquests minuts. El Pau era periodista, en Jaume era infermer. Ho va explicar mentre li picava l’ullet a la Maria fent referència als primers auxilis, l’lker era un esportista de salt de longitud i participava a les Olimpíades. La Maria era la policia local que havíem vist col·laborant en el desplegament policial de seguretat.
-    I jo què sóc? - va dir la Teresa.
-    Ai, germaneta no has de preguntar què ets sinó qui ets. - va mig cantar en Pau. - Ets l’única que sortia al diari, ets l’alcaldessa de Cabrera de Mar.
Déu ni do! Tots la vam felicitar. Bé, ens vam felicitar. Tots semblàvem contents amb les nostres feines. Després d’una estona, tot semblava més en calma, no la ciutat sinó la situció, ja que començàvem a entendre tot una mica. Vam discutir què hauríem de fer en aquell moment i seguit d’un debat, vam decidir que:
Norma número u: no parlarem amb ningú ni alterarem de cap manera el continu espai-temps (no sabíem ben bé què era però ho havíem escoltat a les pel·lícules). Norma número dos: no buscarem als nostres pares ni cercarem informació sobre les nostres vides (ni casaments ni fills ni res). Norma número tres: gaudirem avui de la nostra ciutat olímpica de Cabrera de Mar com si fóssim nens,- va recitar en Jaume com si encara estigués al CAU.
Vam fer unes voltes pel nostre poble. El pavelló municipal era ara un estadi enorme on jugarien els millors jugadors del món. Alguns partits es jugarien en l’antiga pista darrera de l’ajuntament. No em puc creure que allà on tota la colla jugàvem ara hi haguessin jugadors d’elit. Vam trobar el monòlit i servia com a llar del foc olímpic, com a l’última parada de la torxa olímpica a la plaça de l’ajuntament.
L’Hostal era ara un macro-hotel on s’allotjava tota la premsa. Can Rodon era part de la vil·la olímpica on els esportistes menjaven, però jo volia els meus entrepans de fuet. Vam tenir un regust amarg d'aquella experiència. Tots estàvem contents de què el nostre poble fos ara localitzable al mapa arreu del món, però vàrem notar com perdíem una cosa nostra i ens sabia greu no haver estat durant aquest carmí. Que si, que realment si hi hem estat, però no érem conscients de què ja l’hem passat... Coses del espai-temps.
Al vespre vam pujar un altre cop cap al castell. Amb les últimes hores de llum era on entrenaven alguns triatletes olímpics. Gràcies a la Maria i a la Teresa vam poder passar sense problema. Havíemi de tornar ja. Abans de res ens vam prometre que no parlaríem d’això mai a ningú i que destruiríem el bagul per a protegir-lo de mans corruptes. Ens vam agafar de les mans i vam entrar com vam poder al bagul.
Un cop de volta al 2019 la Teresa es va guardar el diari com a recordatori de la seva gesta política, el faria passar per un regal de la festa, igual que la Júlia amb el diari que després cremaria en una foguera de Sant Joan.
En arribar de tomada a la placa de l’ajuntament tot era com havia de ser, tranquil i com sempre havia estat, nostre i de tothom.
Quan els pares ens van recollir i ens van preguntar què tal havia anat, vam respondre tots a l’hora.
-Bé, normalet, com sempre - i vam intercanviar les mirades més còmplices que us pugueu imaginar.
Enric Gonzàlez