“Un, dos, tres! Al
Burriac Pujarem! Quatre, cinc, sis! Allà menjarem
pastis!’' Com recordo aquesta cançoneta... La recordo com si fos ahir. De fet, va ser fa dos dies que la cantàvem tota la colla plegada. Ara ja fa 33 anys, però no, que fa dos dies va ser el 33c:
aniversari d’aquest bonic moment; fa dos dies va
ser quan cantàvem la cançó literalment i que alhora fa 33 anys d'aquell dia. Mare meva... ho explicaré
des del
principi millor.
Estern a l’any 2019, o estàvem, millor dit, i fa cosa d’una setmana va ser l’aniversari
de la Júlia. En feia 12 i la
veritat és que m’agradava una mica. Com era costum, vam decidir que a la setmana següent pujaríem a Burriac com cada any, però aquest cop seria el primer sense els pares, que ja ens fèiem grans i passàvem a la E.S.O, a
un edifici completament nou amb profes que no coneixíem...
-Aquesta serà la nostra primera
aventura com a grans! - Va cridar en Pau, que estava acostumat a les excursions perquè cada cap de setmana anava amb el CAU
d’Argentona.
Nosaltres vèiem els nens i nenes de la E.S.O com els grans del cole, i aquest any nosaltres també passàvem a ser d’aquest grup privilegiat i temible pels dels
cicle de primària. Mare meva, quins nervis! Ah, per cert, jo sóc en Pol. Perdoneu que no m’hagi presentat al principi però encara tinc una mica de jet lag.
Era un
dia assolellat d’estiu i vam quedar a la
plaça de darrera de l’ajuntament on ja hi eren els bessons. La Teresa i en Pau fent uns tirs a cistella. Allà era on quedàvem sempre quan anàvem
d’excursió amb els pares, molt còmode per aparcar davant de l’ajuntament i per agafar l’esmorzar a Can Rodon. Jo sempre demanava un entrepà de fuet i el meu pare, en Josep, que havia nascut a França sempre
demanava, per fer la broma, “un entrepà del que fos però en una baguet.
Un cop teníem
tot el necessari enfilàvem cap a munt amb alegria, primer una passejada pel poble, xino-xano,
muntanyeta, menjar amb les vistes i cap avall un altre cop a fer una bona migdiada. Aquest cop, però, va ser bastant diferent.
Vam fer un recompte: Teresa, Pau, Jaume, Júlia, Iker i un servidor. Vaja, encara faltava la Maria que, com de costum, feia tard, però no per culpa seva, i
ara. Sempre era perquè sa mare sempre arriba tard i suposo que alguns costums es passen de generació en generació.
Després d’una estona que vam passar jugant a bàsquet, va aparèixer la Maria
vestida amb uns pantalons
i unes bambes que lluïen noves.
- Això no és un bon outfit per pujar una muntanya!
Norma número u: porta
sempre calçat adequat; norma número dos: porta aigua fresqueta en una cantimplora reutilitzable; norma número tres: quan algú estigui cansat es para, som un equip i arribarem de la mà al cim:
norma número quatre...
-Calla la boca! - va tallar el Pau a en Jaume. -
Aquesta és la regla número quatre, callar amb les normes del CAU... que pesadet.
-El que tens és una enveja que no te l’aguantes.
Il qui tins is una invigi qui ni ti l ’igüintis - va dir en Pau acompanyant amb unes ganyotes.
-Va nois, pareu ja! Si ella es veu amb cor de pujar amb aquest look, que ho faci i vosaltres no heu de fer-hi res! Et queda molt bé, Maria. - va posar pau
la Teresa.
-Gràcies! Crec que ara
que entrem a la E.S.O. és el moment per definir el teu estil i la teva personalitat. - va aclarir la Maria.
Ja hi érem tots. Vam dir adéu als
pares que quedaven al aparcament i vam enfilar l’avinguda. Només ens faltava
agafar els entrepans i tirar muntanya amunt. Si hagués sabut el que passaria,
hagués estat més estona gaudint d'aquella plaça nostra...
-Els agafo tots de fuet? Per
fer-ho més fàcil - va oferir-se la Júlia.
-Jo ara sóc vegana i no menjo animals assassinats, ni formatge i sóc intolerant al gluten, i no m’agrada el peix.
-
Ningú està parlant de peixos, Maria. Vols la fruita que tinc a la motxilla? - va oferir la Teresa.
-
És alvocat,
papaia o kiwi?
-
Plàtans i
pomes.
Oh... vaja, què normalet tot... Suposo que sí. Si no, em moriré de gana.
Una vegada vam tenir els sis entrepans, vam pujar en direcció cap a l’ex-oficina
de correus. Bé, aquell dia encara seguia sent la oficina de correus. La
vam passar de llarg com vam fer amb l’Hostal, perquè mai vaig entrar a veure’l per dintre. Ara ja és
massa tard. Però anem per parts...
M’estalviaré explicar-vos la
mitja hora de cançonetes de l’Iker, de classes teòriques de supervivència, arbres i orientació d'en Jaume, de
queixes i burles del Pau a cada
comentari d'en Jaume, de la Teresa posant pau a tot el que passava,
de la Maria explicant mil historiés de com de moderna s’havia tornat i que era necessari tenir una personalitat!
forta una vegada
entres a l’E.S.O. Ah,. i mitja hora de silenci entre la Júlia i jo. Aquesta és
la meva part preferida de l’excursió. No sabia què dir-li. La Teresa, que ja s’olorava
quelcom i feia de
mare del grup, va fer un pas endavant i va proposar temes en el que tots poguéssim
participar al mateix nivell.
Vam parlar de Burriac, dels
pares, del cole, de la platja. Fins i tot ja estàvem organitzant que la propera sortida seria a la platja,
‘‘Moltíssimes gracies, Teresa!” li
cridava des del meu interior. Gràcies a ella tornaríem a quedar i tomaria a veure a la Júlia
abans de tornar a les classes un altre cop. Ella em va tornar una resposta en forma de somriure confiat.
Vam arribar a la parada obligatòria
per excel·lència: el monòlit. El meu pare li deia el monòlit de les pedres, com tots els altres pares, però en Jaume, que en sabia un xic, va dir que es deia el Monòlit del Coll de Burriac.
Semblava una enciclopèdia d’excursions i sortides amb potes. Aquell monòlit no hi era l’últim cop
que hi vaig
passar, o sigui, que no hi serà, però
no hi era... bé ja ho entendreu millor.
L’Iker, decidit com ell sol, va llençar la primera pedra, però no la va encertar.
En Pau va agafar aquella mateixa pedra i es va quedar curt. La Teresa es va passar de llarg i la Maria la va
llençar en vertical caient en el punt exacte des d’on va sortir. Sort que vam ser ràpids
de sortir corrents. La Júlia va ser la que més a prop va estar de
colar-la, però va xocar amb una pedra que ja hi era a dalt i va caure.
-Va, et toca - em va incitar l’Iker, oferint-me una pedra.
-No... si
fallaré segur.
Va no
siguis tonto!
- va insistir. - Va, Pol! Pol! Pol! Po! - a la tercera ja mirava
a la resta per que seguissin el càntic.
Pol! Pol!
Pol! - em cridaven tots.
-D'acord, d’acord. dóna’m la pedreta - que tothom cridés el
meu nom em va esperonar a agafar la pedra.
Feia mot
de temps que no tirava una pedra al monòlit... Em vaig concentrar, vaig
respirar a fons i acompanyant el moviment amb les cames, vaig deixar anar la pedra. Mentre pujava tots la miràvem
bocabadats. Quin arc tant perfecte, quina manera de
burlar la
gravetat... i
plum! Vam sentir un soroll de pedra contra pedra i no vam veure caure res. Vaig encertar!
Tots em van felicitar, fins i tot va haver-hi una
proposta de l’Iker per a mantejar-me. El que més
em va agradar va ser la carícia de
la Júlia al cap.
Va ser satisfactori el fet de que no ens
vam perdre en cap moment. També és cert que en Jaume portava brúixola i GPS i no era el primer cop
que guiava un grup per la muntanya, però ens sentíem molt bé d’haver estat capaços de fer-ho sols.
Quan vam arribar al castell vaig experimentar una sensació de pau interior
que tots vàrem gaudir junts. El Sol escalfava les nostres galtes i parpelles i el vent fresquet contrarestava aquesta
sensació sufocant. Es respirava tranquil·litat.
Vam fer
una ronda d’acudits a la capella de Sant Vicenç. Com sempre, guanyava qui més
riures ens feia treure a la resta. Sorprenentment, la Teresa va guanyar i el
premi va ser un tros d’entrepà
de cadascú. Llàstima perquè m’estava morint de gana.
Vam jugar a alguns altres jocs per que la Júlia
tingués un bon record de la seva celebració
d’aniversari. Mentre jugàvem a tocar i parar, en Pau va ensopegar i es va donar amb tota la cara a la sorra.
- Aiiiiii!! Quin mal! - va
queixar-se.
- Si, si, molt mal, però pares tu, eh? - va recordar-li l’Iker amb una mica de conya.
- No! Si estic lesionat sóc
sucre! - va defensar-se mig aguantant-se les llàgrimes.
- Què estàs a punt de plorar? — se’n va riure la Teresa.
- Deixeu espai! - cridava en Jaume mentre saltava pels aires per sobre de
nosaltres.- He fet un curset de primers auxilis, deixa’m veure! Mmm... va, això
no és res! Una mica d’aigua i a seguir corrent!
- Però quina mena
de primers auxilis són aquests? - va qüestionar la Maria.
-
Amb què has caigut? - va preguntar la Júlia mentre buscava quelcom. - Què és això?
De la sorra es deixava entreveure una espuma brillant, però no era paper de plata d'algun entrepà ni cap arracada. Ens vam agrupar al voltant i vam començar a desenterrar sense
saber ben bé que trobaríem. Després d’uns minuts de treball i de què toles les mans estiguessin brutes i algunes es retiressin ja cansades de
gratar, vam trobar el bagul més bonic que ens poguéssim
imaginar.
-De qui és això? - va preguntar el Pan que es va oblidar del mal de l’emoció de la
trobada.
-Estava
enterrat, per tant algú ho ha deixat aquí a posta. -
va apuntar la Júlia.
-Està tancat molt
fort! - va esbufegar la Teresa, mentre intentava obrir-lo.
Tant de bo no hagués posat
aquesta idea al
nostre cap. En aquell moment, tots volíem obrir-lo: el vam tibar, el vam colpejar,
tirar, estirar, vam fer palanca... Res. La Teresa es va fixar en una inscripció
al lateral del bagul
on es llegia: Tempus fugit.
-Que algú sap francès? — va preguntar la Júlia
Yes - va fer broma en Pau. Vam riure.
-Això em sona que és grec o llatí. - va dir en Jaume.
-A veure, tempus sembla temps, oi? - va intentar encertar la Maria.
- I fugit doncs que ha fugit, no? Que ha marxat. - vaig afegir. I quanta
raó tenia... el temps fuig de veritat.
El temps
fugit... Té
sentit. Estem celebrant el cumple de la Júlia, ha passat
un any més - va dir en Pau.
En aquell moment tots pensàvem que la Júlia tenia alguna
cosa a veure amb el bagul. No era el primer cop que tenia idees originals per a
festes. Ella assegurava que no tenia res a veure, però clar, que se suposa que ha de dir? Tots sospitàvem
que ella l’havia posat allà. I què equivocats estàvem.
Després d’una mitja hora d’intentar obrir-lo, vam començar a saltar a sobre fins que vam
sentir un click. El vam poder obrir! Quina emoció!
-Ostres! - va cridar l’Iker. - Què hi ha dintre?
-Un diari! Que original Júlia. - va dir la Maria
-Que no tinc res a veure, jo! - es començava a molestar la Júlia.
-Què hi diu? - vaig preguntar curiós. Maleït el minut que vaig
seguir preguntant sobre el diari.
-Diu no sé que de que “l’alcaldessa de Cabrera està molt contenta de com s’està desenvolupant l’esdeveniment”. - va llegir en Jaume.
-Alcaldessa? Però si tenim un alcalde, no? - va recordar la Teresa.
I tenia raó. però el diari també.
-Doncs aquí posa que l’alcaldessa
Teresa va estar present a Tacte inaugural. - va continuar en Jaume.
-Un
moment, aquest diari té data del 2052! - es va estranyar en Pau.
-Bé, la Júlia
pot posar la data que vulgui, deu ser una pista per alguna
mena de joc que té pensat. -
vaig equivocar-me.
- Que no tinc res a veure! No he vist mai aquest bagul ! -
remarcava la Júlia.
Mentre discutíem
si teníem alcalde o alcaldessa, si la Júlia tenia res a veure o no, fullejàvem
el diari a veure si trobàvem més pistes i ens vam adonar que l’Iker havia desaparegut. No sabíem on s’havia ficat. El vam
buscar per tot el castell però no el vam trobar.
-
Potser el que ha fet tot això del bagul ha
estat ell i està preparant la següent sorpresa, -va
assenyalar el Pau.
- Pot ser. - va sumar-se la Júlia
ràpidament per evitar sospites sobre ella.
Era impossible saber on era, quan era. Havia anat molt lluny. Estàvem a
punt de deixar- ho córrer fins que en Jaume
va obrir el bagul i va sortir un raig de llum violeta.
- Què és això? - vaig cridar
espantat.
Ningú ho sabia i ho hauríem d'haver deixat córrer i oblidar-nos del bagul i el diari.
Però en Jaume, decidit i valent, fa ficar un peu dintre, seguit de l’altre i es va ajupir. El bagul es va tancar de sobte.
Quan vam anar a ajudar per obrir el bagul i treure en Jaume de dintre ens vam quedar
bocabadats. Després de recuperar la visió cegats per la llum violeta ens vam adonar de que no hi era!
Què havíem de fer? Doncs ens vam
ficar dintre.
Recordo colors psicodèlics, llums, moviments bruscos, estava
marejat com mai. Després d’uns segons vam sortir del bagul... Quina sensació més rara. Em sentia estrany.
Tenia les mans més grans i peludes, tenia barba i els cabells llargs. Què estava passant?
-Qui sou? On
son els meus amics? - vaig preguntar a unes dones que hi havia.
-Pol? - van dirigir-se a mi.
Com sabien el meu nom? Res tenia
sentit.
-Escolta, no et posis nerviós, som
la Júlia, la Teresa i la Maria, hem
arribat fa una estona. En Pau ha anat a buscar en Jaume i l’Iker.
He
d'estar somiant, no té cap altra explicació. No parava
de preguntar-me com era possible que m’hagués fet gran en un segon. No obstant, ho sentia molt real. Llavors vaig caure en el diari...
i vaig interpretar que el bagul era una mena de bagul temporal. Tenia sentit que el diari fos del futur i hagués anat a parar al
nostre temps. Per tant, estàvem
al 2052, és a dir que tenia... 44, no, 45 anys. Mai se
m’havia donat bé el càlcul mental.
Déu meu, ja havia acabat els estudis ja havia treballat i no tenia
idea de què. Vam decidir baixar al pobl a
veure si trobàvem als altres. Mentre baixàvem vam trobar estranya tota la
muntanya. Semblava canviada. I tant que estava canviada!
-Ei! No era aquí on fèiem la
parada del monòlit? - va adonar-se la Júlia .
-Tens raó, però ara això esta asfaltat i ple de cotxes, que estrany...
A mesura que baixàvem ens creuàvem a molta gent, massa gent per anar
d’excursió... No ens sonava cap cara, però les nostres sí eren conegudes. Ens va parar un
nen de lameva edat, o sigui de l’edat que tenia fa unes hores... uns 12 anys, i em va explicar que no havia pogut fer els deures o una història semblant. Li vaig dir que com no
anava a la seva classe no podia deixar-li per a que es copiés, em va mirar dubtant i va riure. Per a acomiadar-se va
dir que m’entregaria la feina en quant acabés tot el rebombori.
A mi?
Entregar-me la feina? Per què? No volia ajudar a un nen a fer els seus deures, prou tenia amb els meus i
suficient tenia buscant els meus amics. Els següents tres nens ens van saludar a mi i a la Júlia. Ella entenia menys que jo el que estava
passant. Al sisè nen que ens va saludar vaig començar a sospitar de la meva professió. Efectivament, era un professor
i em vaig adonar
quan uns pares de la meva edat, la que tenia
ara, uns 45, em van
preguntar corn anava el seu fill a classe. Professor d'anglès, quines voltes fa la vida. Ah, i la Júlia era la directora del centre.
En arribar al peu de la muntanya
no vam reconèixer res del poble. Estava tot molt canviat, molt urbà, com si fos una metròpoli. Hi havia gent de tots els països fent
fotos, amb banderes i samarretes dels sens colors nacionals.
-
Quants turistes que venen ara a Cabrera, i
què patriotes són.
- va dir la Maria.
-
Pregunta-li a algú a què estan esperant. - em
va dir la Júlia .
-
Jo? Però si no tinc ni idea d'on són! - vaig excusar-me.
- Ara ets professor d’anglès, representa que a l’any 2052 parles anglès perfectament.
Vaig decidir provar-ho amb uns japonesos. Eren els primers japonesos
que veia a la
meva vida a més dels animes que mirava. Efectivament, no vaig tenir cap problema de comunicació. Amb el que vaig tenir problema era amb comprendre el que m'estaven dient.
-
A veure noies, no sé si m’estaven prenent
el pèl o és veritat perquè ja no
sé que es real i que no... Sabeu què passa cada quatre anys?
-
Que al febrer se li suma un dia - va contestar
ràpidament la Júlia.
-
També, però no és el cas... les Olimpíades. - vaig recalcar.
-
Ostres! Barcelona repeteix després de 60 anys? - va preguntar la Teresa-
-
No, no, no... Cabrera de Mar és ciutat Olímpica l’any
2052. - vaig aclarir.
- QUÈÈÈ?!?! - van cridar totes alhora mentre una vintena de turistes es giraven.
No ens podíem creure res del que estava passant. El nostre petit poble tenia l’honor de ser una ciutat olímpica. Vam trobar-nos amb la resta i ens vam
posar al dia del que havíem descobert durant aquests minuts. El Pau era periodista, en Jaume era infermer. Ho va explicar mentre li picava l’ullet a
la Maria fent referència als primers auxilis, l’lker era un esportista de salt
de longitud i participava a les Olimpíades.
La Maria era la
policia local que havíem vist col·laborant en el desplegament policial de seguretat.
- I jo què sóc? - va dir la
Teresa.
- Ai, germaneta no has de preguntar què ets sinó qui ets. - va
mig cantar en Pau. - Ets l’única que sortia
al diari, ets l’alcaldessa de Cabrera de
Mar.
Déu ni do! Tots la vam felicitar.
Bé, ens vam felicitar. Tots semblàvem contents
amb les nostres feines. Després d’una estona, tot semblava més en calma, no la ciutat sinó la situció, ja que començàvem a entendre tot una mica. Vam discutir què hauríem de fer en aquell
moment i seguit
d’un debat, vam decidir que:
Norma número u: no parlarem amb ningú
ni alterarem de cap manera el continu espai-temps (no sabíem ben bé què era
però ho havíem escoltat a les pel·lícules). Norma número dos: no buscarem als
nostres pares ni cercarem informació sobre les nostres vides (ni casaments ni
fills ni res). Norma número tres: gaudirem avui de la nostra ciutat olímpica de
Cabrera de Mar com si fóssim nens,- va recitar en Jaume com si encara estigués
al CAU.
Vam fer
unes voltes pel nostre poble. El pavelló municipal era ara un estadi enorme on
jugarien els millors jugadors del món. Alguns partits es jugarien en l’antiga
pista darrera de l’ajuntament. No em puc creure que allà on tota la colla
jugàvem ara hi haguessin jugadors d’elit. Vam trobar el monòlit i servia com a
llar del foc olímpic, com a l’última parada de la torxa olímpica a la plaça de
l’ajuntament.
L’Hostal
era ara un macro-hotel on s’allotjava tota la premsa. Can Rodon era part de la
vil·la olímpica on els esportistes menjaven, però jo volia els meus entrepans de
fuet. Vam tenir un regust amarg d'aquella experiència. Tots estàvem contents de
què el nostre poble fos ara localitzable al mapa arreu del món, però vàrem
notar com perdíem una cosa nostra i ens sabia greu no haver estat durant aquest
carmí. Que si, que realment si hi hem estat, però no érem conscients de què ja
l’hem passat... Coses del espai-temps.
Al vespre
vam pujar un altre cop cap al castell. Amb les últimes hores de llum era on
entrenaven alguns triatletes olímpics. Gràcies a la Maria i a la Teresa vam
poder passar sense problema. Havíemi de tornar ja. Abans de res ens vam
prometre que no parlaríem d’això mai a ningú i que destruiríem el bagul per a
protegir-lo de mans corruptes. Ens vam agafar de les mans i vam entrar com vam
poder al bagul.
Un cop de
volta al 2019 la Teresa es va guardar el diari com a recordatori de la seva
gesta política, el faria passar per un regal de la festa, igual que la Júlia
amb el diari que després cremaria en una foguera de Sant Joan.
En arribar
de tomada a la placa de l’ajuntament tot era com havia de ser, tranquil i com
sempre havia estat, nostre i de tothom.
Quan els
pares ens van recollir i ens van preguntar què tal havia anat, vam respondre
tots a l’hora.
-Bé, normalet,
com sempre - i vam intercanviar les mirades més còmplices que us pugueu
imaginar.
Enric Gonzàlez