Aquí teniu els contes premiats en la categoria B en el concurs literari MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!
Esperem que gaudiu amb la seva lectura.
CATEGORIA B (DELS 8 ALS 10 ANYS)
1er premi
L’ÀMFORA MISTERIOSA
Un dia la Jana, una nena de 9 anys, morena, baixeta, prima i
que no li agradava gens embrutar-se estava jugant al fet i amagar amb uns amics
pel carrer, i va veure un amagatall boníssim a ca l'Arnau, era com unes coves.
Va entrar i es va amagar. De cop i volta va ensopegar amb el que es pensava que
era una pedra, va mirar el que era i li va treure la sorra que tenia a sobre.
Era una àmfora, ella no sabia bé que era. La va agafar per
les nanses i de sobte la Jana va desaparèixer.
La Tanit una nena de 9 anys, morena, baixeta, prima i que li
encanta embrutar-se amb la sorra va anar a buscar al seu pare a la feina, que
treballava en un forn on feien àmfores per portar el vi de les vinyes d'Ilturo.
La Tanit va agafar una de les àmfores del forn per les nanses i de sobte també
va desaparèixer.
A continuació la Jana va aparèixer al Castell de Burriac, no
sabia que estava passant, tenia una mica de por i estava molt estranyada, a més
s'havia embrutat el vestit i això no li agradava gens, mentre s'estava
espolsant el vestit va aparèixer la Tanit al seu costat.
- Aaaaaaaaaaaaaaaaaahhhh van cridar les dues a l'hora.
Es van mirar molt espantades, la Tanit portava un vestit de
color marró claret molt brut i la Jana un vestit vermellós de tirants. Es van
mirar les dos a la vegada començant des dels peus fins arribar a la cara i a
continuació van veure que eren iguales.
- Qui ets? Va preguntar la Jana espantada.
-
Sóc tu en el passat, em
dic Tanit i visc a Ilturo, el meu desig era saber com seria Ilturo en el futur
i quan he agafat les nanses de l’àmfora, de cop i volta he aparegut aquí però
no sé a quin any estem.
La Jana li va explicar el que li havia passat també amb ella
i li va dir que estaven a l'any 2015. La Tanit es va quedar bocabadada. Llavors
la Jana li va dir si volia que li ensenyés tot el poble perquè veiés com havia
canviat, i el primer que li va dir és que ara el poble ja no es deia Ilturo, es
deia Cabrera de Mar. La Tanit va preguntar d’on venia aquest nom i quan la Jana
li va dir que venia de cabra, la Tanit va
començar a riure com una boja.
El primer que van fer va ser baixar cap al poble i la Tanit
va veure un cotxe i va dir estranyada: -Què és això? La Jana rient va respondre;
Es diu cotxe i és un vehicle per portar a la gent d'un lloc a l'altre. Vols
pujar a un? La Tanit va respondre dubtosa; - Però com funciona? No veig cap
animal que l'estiri. La Jana la va acompanyar a la parada d’autobús mentre li
explicava com funcionaven els vehicles. La Tanit estava parada de tot el que li
explicava la Jana mentre anaven a l'autobús.
Van baixar a la següent parada i van visitar el poble, li va
ensenyar les cases que eren molt diferents d’abans, els carrers asfaltats, els
parcs amb gronxadors, el camp de futbol..., van arribar a Ca L'Arnau on la
Tanit va reconèixer molt ràpidament el forn on treballava el seu pare i es va
quedar una mica trista per veure que estava tot en runes, la Jana li va
prometre que faria el possible perquè es reconstruís i es conservés el millor
possible perquè la gent ho pogués visitar.
La Tanit va dir que tenia que marxar de nou a la seva època i
que li agraïa molt a la Jana que li hagués ensenyat el poble i hagués fet el
seu somni possible.
Es van fer una abraçada i
van agafar de nou l’àmfora per les nanses mirant-se als ulls i de cop i volta,
la Tanit va desaparèixer i un amic de la Jana que es deia Pau va anar per
darrera i li va dir; -pillada!!!
Lucia Carrasco Recolons
2n premi
L’ALLIBERAMENT
Una noia anomenada Ona, arriba a
Cabrera de Mar des de Nova York, on va viure 2 anys amb la seva família.
Al Setembre va començar l’escola nova
que es deia Pla de l’Avellà. Un dia tres noies de la seva classe li van
plantejar un repte. El repte consistia en robar una pedra de la punta més alta
del castell de Burriac. L’Ona, que era molt valenta, no s’ho va pensar ni dos
minuts, volia que les seves amigues pensessin bé d’ella, i va dir que sí!!
Aquell mateix instant va agafar una motxilla i se’n va anar camí amunt.
Quan portava una estona caminant es va
trobar una guineu que li diu:
-Que fa una noieta caminant per aquí
tota sola?
-Vaig al castell de Burriac.- li
respon l’Ona.
-Doncs no és per aquí.- li diu la
guineu. Li va indicar el camí més llarg i dificultós per arribar-hi.
Quan portava una bona estona caminant es
va adonar que la guineu l’havia enganyat!!!
Però ella va fer una drecera.
El cap d’una hora estava molt cansada
i es va seure en una roca. Va sentir unes passes, es va girar i va veure un bou
que estava menjant herba. El bou es va acostar cap a l’Ona i li diu:
-Hola que t’has perdut?
-Una mica, és que una guineu m’ha
enganyat- li va contestar ofesa.
-Doncs jo et portaré una estona a la
meva esquena, et sembla bé?
-Sí, em faries un gran favor!!!
Mentre van fer camí junts ella va mirar el cel blau i es va
sentir una mica desanimada. Sap que alguna cosa no ha fet bé. Potser fer cas a
la guineu? o.... acceptar el repte? Tant és, ara està ficada en un bon embolic.
L’últim tram del camí fa molta pujada
i el bou, que ja es vellet, no pot més. L’Ona baixa de la seva esquena i li agraeix
la gran generositat.
Esbufegant, va arribar al cim de la muntanya
on hi ha les runes de l’antic castell de Burriac, quan està a punt d’agafar la
pedra més alta apareix una gran àliga blanca!!!!
L’Ona va quedar bocabadada, sense
saber què fer ni què dir.
-Estimada Ona, sé que tu no em
coneixes però jo a tu sí, deixa’m donar-te un consell: “Ningú és perfecte. Tot depèn
de tu, has de ser tu mateixa sense importar-te el que els altres diguin o
pensin de tu”.
L’Ona es gira i ja no
veu a l’àliga, es va quedar sorpresa amb el que li va dir. Va mirar l’horitzó,
i va sentir una gran llibertat i seguretat dins seu. Ja no és presonera de
l’opinió dels altres.