dimecres, 12 de maig de 2021

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL F)

1r premi 

LLIURE


Va intentar girar-se però li feia mal tot. Aquella nit havia plogut i el forat que havia fet a la sorra per provar de resguardar-se de la tramuntana se li havia omplert d’aigua.  La roba molla i l’única manta que tenia per a cobrir-se, li havien calat tot el cos fins el moll de l’os.

Abans d’obrir els ulls i per un breu instant havia imaginat que estava a la seva enyorada Cabrera de Mar. El soroll del mar li havia evocat temps feliços a la platja del seu estimat poble, mentre les onades eren amigues i la llevantada s’agraïa quan es patia aquella xafogor pròpia del temps humit del Maresme.

Quan era a Cabrera, seguia un ritual dia rere dia, matí rere matí, a trenc d’alba, quan a casa tothom encara dormia; s’acostava a la finestra de la seva habitació i buscava amb la mirada el Castell. Aquelles runes exercien en ell una espècie de fascinació. Burriac li donava tranquil·litat, tot estava bé...

Ara també el buscava, però només trobava una xarxa de filferro espinós, el cel fosc com a sostre i la Mar Mediterrània com a límit, a vegades enfurismada, altres més tranquil·la però sempre fosca, amb el trist color que li dona l’hivern a l’aigua marina. Estava essent una estació especialment dura, sobretot quan estàs avesat a viure a la intempèrie dia i nit. Un vent furiós i una pluja sense fi l’acompanyaven feia dies.

Gener de 1939, les tropes de Franco avançaven cap a Barcelona sense resistència de cap mena després de la cruenta Batalla de l’Ebre. Els republicans havien perdut la guerra. Els seus companys de la CNT li havien aconsellat agafar els bàrtuls i marxar a corre-cuita, tement l’entrada dels nacionals.

Havia travessat els Pirineus, com a milers de refugiats, amb una sola maleta, feta amb la pressa que et dona la por i l’amenaça del crit del “Ja venen”! Va preparar les poques coses sense pensar massa el què hi posava; alguna cosa de roba, una manta, un rosegó de pa i un tros de cansalada viada mig sec que l’havia de fer durar tot el llarg camí que l’esperava.

A darrera hora va encertar a emportar-se una fotografia de la seva estimada Clotilde i de la seva filla Candelària, que ara, ja amb el temps, havia esdevingut malmesa de tant de besar-la i plorar-la; i un rosari heretat de la seva mare, l’únic record que li quedava d’ella. Malgrat no ser creient, i sense saber ben bé per què, el resseguia cada dia amb els dits, de dalt a baix, una i una altra vegada, a l’hora que es feia fosc, quan el fred del Rosselló començava a punxar com a agulles, esperant, qui sap, si un miracle.

Els prop de trenta quilòmetres que va recórrer mal vestit i mal calçat, el fred, la neu i la gana  li havien passat factura. Havia marxat amb l’esperança de la terra promesa, la França lliure i acollidora i el que havia trobat havia estat misèria i desesperança.

En Francisco ja no era un home jove, tenia prop de quaranta-dos anys i per aquest motiu no havia anat al front, però havia vist marxar un darrera l’altre, familiars, amics i coneguts; molts per no tornar mai més. Poc a poc va anar veient que el somni republicà s’esvaïa i l’amenaça de l’exili va caure sobre ell. El seu únic pecat el pertànyer a la CNT-FAI.

Des de ben petit havia estat un nen fràgil, amb una delicada salut. El seu pare sempre feia broma dient que el nen havia passat totes les malalties, fins i tot les que encara no tenien nom. Va aprendre a llegir, a escriure i a comptar a l’escola pública municipal de nois, a la baixada de l’església, prop la fusteria de Ca l’Enric. Sempre desganat, la seva mare, patidora com era, li comprava carquinyolis a can Pau Forner i li donava rovell d’ou amb sucre quan la famèlica gallina que tenien es dignava a posar-ne algun.

Després de les penúries de travessar les muntanyes nevades amb les úniques sabates que tenia, les d’anar a missa, a una casa de Prats de Molló el van amagar, però la por a les represàlies i l’espera d’una recompensa va fer que la dona el denunciés als gendarmes francesos, traslladant-lo immediatament al camp de refugiats d’Argelers.

Argelès-sur-Mer….Quin nom tan evocador per a tanta tragèdia!

Aquell dia era el cinquè al camp i encara no havia menjat res des de que hi havia arribat. Va intentar aixecar-se una mica i de reüll albirà el camió que lluïa aquella creu roja enorme, fent com cada matí,  la seva ronda macabra.

—¿Muertos?, ¿Muertos? ¿Algún muerto por aquí?

Li hagués agradat cridar, —AQUÍ, AQUÍ, JO MATEIX!, però no li sortia ni la veu; estava tant cansat; no podia més.

La França de la Liberté, égalité i fraternité  havia resultat una quimera. Havia esdevingut un país desbordat davant un allau de refugiats sense precedents a la història d’Europa. Al camp no deixava d’arribar-hi gent i més gent, els miserables eren ja prop de vuitanta-mil entre homes, dones i nens. Civils i militars, separats per la frontera natural del riu.

Ni un sol cobert per resguardar-se, ni un sol foc per a escalfar-se. Malvivint sota la sòrdida i burlesca mirada de la guàrdia senegalesa, encarregada de la vigilància del camp, juntament amb els gendarmes francesos que l’únic que sabien dir en un acceptable castellà era ¡Españoles de mierda!, alhora que rebies una que altra escopinada.

Pensava molt sovint amb la dona i la filla ; no se les podia treure del cap, eren la seva principal i reincident preocupació. Els records més tendres arribaven a la nit, quan la foscor feia sorgir els sentiments més dolços i l’enyorança més punyent. Si ell tornava, i fins i tot, si ell sobrevivia  podrien venjar-se d’elles dues, la seva única família; temia que les empresonessin o alguna cosa molt pitjor.

No sabia què fer. No podia comunicar-s’hi ni tampoc hi havia manera d’aconseguir notícies del que estava passant a la seva estimada Catalunya. Una desesperació que creixia cada dia dins seu va fer que la idea de fugir cap a Amèrica s’anés fent cada cop més real en el seu cap.  Si havia de marxar, hauria de pensar-ho i planejar-ho amb molta cura i portar-ho a terme quan abans millor, sense donar temps a que s’organitzés aquell caos regnant. Ho faria en la clandestinitat que dona la foscor de la nit, d’una nit sense llum.

Marxaria sol, just amb el que havia arribat fins allí. Sense dir-ho a ningú, sense fer soroll, discretament i de puntetes; tal i com havia viscut. Només havia d’esperar tres nits per què l’emparés la lluna nova. Aprofitaria l’hora que els gendarmes i els senegalesos jugaven al pòquer en un estat tal d’embriaguesa i de cridòria que era pràcticament impossible que sentissin qualsevol fresa sospitosa que no fossin els gemecs i els roncs dels milers de persones al seu càrrec.

Els dies que li quedaven a Argelers faria de barber, el seu ofici; l’ofici que coneixia tant bé. Tenia una petita barberia a la Plaça del Poble de Cabrera; barberia que havia heretat del seu pare, situada, tal i com es solia fer amb els negocis d’aquell temps, a la part de davant de l’habitatge familiar.

Va ser el seu progenitor qui li va ensenyar l’ofici i ell el va exercitar amb entusiasme des de que tenia setze anys. Com a bon professional no només tallava els cabells, retallava i arreglava barbes i patilles, feia massatges i friccions, sinó que escoltava els neguits, preocupacions i bones noves de cadascun dels seus clients. Unes vegades callava i assentia, quan creia que era el més adient segons el caràcter de l’orador; altres donava consells prudents o algunes paraules d’ànim, a qui ho necessitava més, encara que en aquells temps de guerra a tothom li feia falta.

El sisè dia de la seva estada a Argelers va arribar el camió del pa. Una munió de gent s’hi va atansar com un eixam d’abelles a la mel. Els hi van abocar com qui llença el menjar als porcs. En va poder agafar un bocí sec, no sense abans barallar-se amb un dona que tenia dos nens petits, amb la desesperació de mare que li concedia una força tant brutal que li costà en gran manera arrabassar-li.

Ja no tenia ni gana però necessitava agafar forces, volia guanyar alguns diners tallant cabells per enviar-los a casa abans de marxar. Per tal menester va contactar amb un personatge, més o menys obscur, que li havia promès a canvi d’una petita comissió, fer arribar els francs a destí.

Es va dirigir a l’avinguda principal, on el qui podia, hi muntava tota mena de “negocis”, i amb unes tisores que havia agafat d’amagat d’una modista, es va plantar per atendre els primers clients. De seguida va tenir cua. Els polls i les xinxes feien estralls; tothom es volia desfer d’un cabell que ja no calia lluir i que només portava inquilins i infeccions.

Va tallar cabells i retallar barbes durant aquells tres dies sense parar; a vegades cobrant, d’altres de franc, però sobretot va fer el que millor sabia, escoltar i reconfortar un client darrera l’altre.

Fins que va arribar la nit tant esperada, tot estava preparat. No hi havia lluna i un plugim incessant feia que la nit encara fos més tancada. Estava força tranquil, resignat, només tenia un petit ruc-ruc a la panxa que ja no sabia si era de gana o de neguit. Va fer veure que dormia esperant l’hora de la gresca dels seus carcellers i del sons més profunds. 

Agafà la maleta  i començà a caminar amb un pas decidit, el que et dona la convicció d’estar fent el que és correcte. La Clotilde i la Candelària algun dia ho entendrien o això desitjava amb totes les seves forces.

Un xiuxiueig, un mantra suau li va anar sortint dels llavis a mida que s’acostava a la sorra humida....

 ¬—Me’n vaig cap a Amèrica... Soc lliure...

 —Me’n vaig cap a Amèrica... Soc lliure... lliure...lliure...

La mar estava calmada.  De mica en mica va anar sentint la gelor que li anava pujant a mida que s’endinsava dins l’aigua d’aquell mar, que era el mateix que l’havia vist néixer, el mateix amb el que havia jugat amb la seva sorra, amb les seves onades i ara finalment l’acollia serenament. 

Abans d’enfonsar  completament el cap, i  per un moment,  li va semblar  veure Burriac, lluny, cap a l’horitzó.

Després res... Només pau.

La maleta va surar per un instant, fins que el cartró es va amarar de l’aigua salina;  tot seguit li va anar a fer companyia al fons del mar; dins, el rosari de la mare i la fotografia de les dones de la seva vida.

En Francisco era lliure!

A la memòria del meu avi Francisco, barber i refugiat.

Núria Bonamusa i Vilà



 


2n premi

LES OMBRES AL MAR


Aquella tarda va posar les vambes en una bossa per anar a passejar per la platja després de la consulta. Volia veure com havia quedat després de tombar el Club Nàutic, allà on tants estius havien passat amb la família i en Josep. Una memòria més agra que dolça, perquè la seva memòria l'entristia. L'enyorava profundament i és per això que tot i haver-se retirat, havia aprofitat l'excusa de la campanya de vacunació la covid per seguir exercint professió com a voluntària al CAP, s'havia apuntat al grup de Cabrera Solidària, per fer ganxet, i cuinava per la seva néta, que anava cada tarda després de l'escola a casa seva per a fer els deures i esperar que la mare l'anés a recollir.

La Patrícia era molt seva, poca cosa l'aturava. De petita el camp l'havia fet forta, i la bondat l'havia après del mossèn Canalies, a qui sempre havia admirat, I amb qui havia passat hores xerrat sota les plataners de la plaça de l'església. Havia estudiat per ser metge, professió que havia contribuït en portar una vida endreçada, i fins i tot, un punt predictible.

El sol ja queia, que sortia del consultori i caminava rambla avall fins a la platja allà on hi havia l'edifici del club. La imatge era desoladora, no hi havien deixat ni la palmera. Va estar xafardejant per la zona buscant si hi quedava algun tresor que pogués guardar com a record, potser un trofeu dels que hi havia penjats per les parets entre les muntanyes de runes i restes del que semblaven ser cortines apilades. No se sentia amb forces de grimpar-hi, cada vegada hi havia menys llum i el vent feia que les ulleres se li entelessin més, va deixar-ho córrer i aguantant les llàgrimes va alleugerar la marxa fins a l'autobús reprimint els records forçant-se a repassar la llista de la compra.

En arribar a casa, després de passar pel supermercat de la plaça, es va trobar l'Aina, que encara era allà, jugant amb el telèfon. No arribava a entendre com els joves podien perdre tant el temps en aquell aparell dels dimonis, però al mateix temps es lamentava que la seva mare hagués d'acceptar més hores de feina només per demostrar que ser dona soltera amb fills no era un impediment per desenvolupar una carrera. –la mare diu que ara arriba, que tenia una reunió urgent per una custòdia de no sé qui i que no cal que sopi aquí- va dir l'Aina. No van passar ni 5 minuts que la Marta arribava a buscar-la.

La Patrícia agraïa estar ocupada i sentir-se útil, però també gaudia dels seus moments de tranquil·litat i per fi era cap de setmana. Va ser tancar la porta i la plorera continguda a la platja va sortir sense control. La mort d'en Josep era sentida a flor de pell tot I que ja havia passat un any. Era el seu còmplice, amic, amant, i va caure fulminat a dos metres de casa. -Si hagués arribat a la porta, potser n'hauria pogut fer quelcom- seguia lamentant-se. Entre sanglots i llàgrimes, va seguir fent el sopar i va seure a taula, sense temps d'assaborir-ho mentre els records i pensaments envaïen la seva ment. Un cop al llit, ja més tranquil·la, es va estirar a escoltar música, que sempre l'ajudava a dormir, però aquella nit hi havia quelcom més que li rondava el cap. De manera gairebé obsessiva, li venia la imatge al cap de les piles de xarxes o teles que havia vist entre les runes, combinacions de colors ben estranyes. Ja aclucava els ulls fins que de sobte, els va obrir com plats i va cridar: - no eren cortines! No eren cortines!!!

Armada amb un lot i amb les sabatilles d'estar per casa, va agafar el cotxe fins a la platja. Anava tan ràpida que no se sentia ni les cames i semblava que levitava mentre corria pel passeig de la platja fins a les restes del Club. No se'n feia creus! Com no ho podia haver vist?! Allà estava, amb el cos entortolligat entre xarxes, plàstics i teles de colors. Li va mirar el polze i va veure que era dèbil, però encara respirava. Els colors de la seva roba i el color de la seva pell portaven a pensar que era d'origen africà, però... Què havia passat? Què hi feia allà? Buscant respostes va intentar despertar-la, però només va aconseguir que tornés en si uns segons per dir -Police no!- i va tornar a caure inconscient.

-I ara què faig?- es repetia mentre intentava deslliurar-la de les xarxes. Mirava a banda i banda buscant creuar la mirada amb algú que la pogués ajudar, però no hi havia ningú. Per primera vegada en la història de la platja a Cabrera, no hi havia absolutament ningú. Ni joves, ni runners, ni animals, ni gent provinent de l'estació, ni tan sols gent amb detectors de metalls... cap representant de la fauna de la platja hi era present. – quins collons!- pensava desesperada.

No la podia deixar allà sola, amb el fred, inconscient, però tampoc no sabia per què no podia implicar a la policia. No entenia res, però per consciència no podien només ignorar la situació i no fer res. Mentre es maleïa per tenir principis ètics, la va poder treure d'allà i portar fins al cotxe. Segurament l'adrenalina en va fer gran part, però no podia deixar de tremolar de camí a casa. -En quin embolic m'estic posant- es preguntava.

La nit va finalment acabar amb més preguntes que respostes i amb un hoste inesperat dormint a l'antiga habitació de la Marta. La Patrícia poc sospitava que les coses, a la seva edat, sortirien de l'esquema organitzat en el qual vivia.

Un hoste inesperat

Al matí la Patrícia, quan encara la processó de cotxes cap a l'escola no havia començat, ella ja havia anat a una farmàcia de guàrdia a Llavaneres, on no la coneixien, ja li havia posat una via amb clorur de sodi i glucosa al 10%. Ara seia al costat d'un esmorzar que restava fred sobre la tauleta, mentre ella mirava atentament per la finestra subjectant la tassa de la tisana, ja buida, entre les mans. Tenia la mirada desenfocada i anava repassant les preguntes en bucle però sense obtenir resposta. -A la Josefina li van robar tot i van descobrir que era un familiar de la noia que treballava a casa seua després de quinze anys- pensava.... tot i que n'era conscient que no tenia res a veure amb la seva situació. Pensar en les desgràcies dels altres era l'únic recurs que tenia per trobar respostes en la seva situació. Cap de les tafaneries compartides per les veïnes en tots aquells anys oferien resposta. En aquell punt només sabia el seu nom, Mary, o això suposava gràcies a un braçalet de boletes de colors que portava al canell, però no va trobar res més que indiqués què havia passat.

El dia va passar i quan la nit va arribar, abans d'anar al llit la Patrícia va anar a prendre les vitals a la Mary. Davant seu es va trobar amb un gran bassal de sang al llit. Gairebé li agafa un atac de cor!- Com explicaré que he ficat un estrany a casa! I si es mor! Em posaran a la presó!- cridava internament mentre comprovava què passava.

La sang estava principalment entre les cames, i allà ho va entendre. La Mary estava embarassada!, bé, ho estava uns minuts abans. No sabia si era l'edat o l'esgotament, però allò va afectar molt a la Patrícia, que amb tants anys de professió no s'havia sentit d'aquella manera, tot estava fora de control. Va agafar les restes d'un estat molt primari del que havia de ser un infant embolicant-lo amb una tovallola amb molta cura i va anar al jardí on el va enterrar sota els rosers. Ja no podia més, però va seguir endavant assegurant-se que ja no sagnava i que no hi havia quedat res que pogués causar cap infecció, i va netejar el llit i els llençols, mentre la Mary jeia encara immòbil. Aquella nit la Patrícia no va necessitar la música per a dormir, l'esgotament físic i mental va fer mossa i va caure rodona, sense posar-se el pijama.

Un nou despertar

L'endemà va sortir el sol, i sembla que el dia acompanyaria a les circumstàncies a millorar. O això desitjava la Patrícia, que tot i seguir pacient, no se sentia bé després de gairebé dos dies fora de la seva rutina.

Just en sentir les campanades de sortida de missa de diumenge, va sentir un soroll a l'habitació de la Marta. La Mary obria els ulls i no semblava espantada tot i estar en un lloc estrany. Semblava com si la intuïció li digués que allà estava fora de perill, ja fos perquè era la primera vegada que dormia en un llit després de dos anys, o potser perquè pensava la manca de forces no li permetia fer més que contemplar el sostre. Va suposar treure's un gran pes de sobre per a la Patrícia -sembla que al final evitaré la presó- pensava. Des d'aquell moment, la recuperació de la Mary semblava no aturar-se, fent passos de gegant a cada cullerada que ingeria.

La Patrícia va seure i es va escriure al grup de ganxet dient que tenia la grip i que es quedaria a casa una setmana, a la Marta, preguntant quins dies havia de venir l'Aina o si aquella setmana es podia espavilar amb alguna amiga, i va planificar meticulosament les sortides de casa per evitar ser vista pels veïns i així que no sospitessin res fins que no tingués totes les respostes.

Va ser una setmana dura, però al mateix temps estava contenta d'estar acompanyada. La Mary començava a caminar i a interactuar. Semblava tímida, no somreia i no tenia cap mena de brillor als ulls que eren foscos com la nit que la va trobar. No parlava, només assentia amb el cap i donava les gràcies. La Patrícia buscava respostes i en un moment que seien al sofà, escoltant la ràdio mentre li ensenyava a la Mary com fer flors de ganxet, va preguntar.

La història [real] de la Mary [i molts més]

A la Mary li va començar a tremolar la veu, volia trencar a plorar, però ja feia molt de temps que les llàgrimes se li havien eixugat.

La Mary va néixer a Nigèria i la seva mare va morir en el part.

[...]

No recordava res més i desitjava no recordar la resta.

La Patrícia no tenia paraules, i tampoc va tenir el valor a la Mary sobre la pèrdua del seu bebè. Volia pensar que si no ho havia mencionat era perquè no ho sabia o al saber d'on provenia, aportava més dolor que una altra cosa. La història de la Mary l'entristia molt, i es va fer el silenci.

I ara què?

La setmana començava amb una trucada de la Rita, del grup de Cabrera Solidària. La ressaca mental provocada per la història de la Mary feien que la Patrícia sentís, però no escoltés, i va tallar a la Rita amb excuses. Va ser el moment en què es va adonar que era dilluns i ja havia passat una setmana des que va acollir a la Mary. No s'havia organitzat i no havia cancel·lat les seves activitats ni trobades, ja no podia seguir esquivant a la gent pel carrer corrent d'arbre en arbre per evitar parlar de per què estava a casa. Si algú la reconeixia tot i portar bufanda, barret i mascareta, abaixava el cap i tossia com un gos... ningú se li acostava, però aquella estratègia no podia seguir.

El timbre va sonar – qui deu ser ara?- va exclamar amb cara de pànic. Era la Rita, que li havia dit per telèfon que passaria a buscar-la per prendre un cafè i posar-la al dia de les novetats. Sense cap culpa, la Patricia li va tancar la porta als nassos, amb l'excusa que estava nua. – Fa molts anys que ens coneixem com per anar amb vergonyes – cridava la Rita mentre seguia picant la porta-. La Patricia es va vestir a correcuita i va sortir.

No va trigar massa a tornar quan de sobte va sentir les claus a la porta. Va estirar del braç a la Mary i es va amagar a l'habitació, com si es tractés d'un búnquer de guerra. El llum es va obrir i hi van entrar l'Aina i un noi el qual no li van veure la cara, ja que estava llengua a llengua amb la seva néta. La cara d'espant de l'Aina era totalment justificat, però el de la seva àvia encara més. El silenci no va durar massa, però. Les dues es van començar a demanar explicacions - qui és aquesta? Els dilluns no has de ser a casa- va dir l'una – i aquest?- va dir l'altre. Sembla que la diferència generacional no existia per l'Aina, qui semblava més enfadada per la possibilitat que alguna cosa s'escapava el seu pla per estar amb la seva parella, que pel fet que allò era casa la seva àvia i no tenia cap dret a preguntar.

La Mary va córrer a la cuina per galetes i suc de taronja. Els va oferir seure i parlar. No havia entès res idiomàticament, però en veritat no calia conèixer les paraules per entendre el que estava passant. Van seure al saló i van seure mentre prenien les galetes. En Guillem va decidir mantenir el cap baix i omplir-se la boca de galetes per esquivar qualsevol pregunta i va xatejar a un amic perquè el salves de la situació. Ja sortint es va creuar amb la Marta qui va aprofitar que la porta era oberta per a entrar. Tot i ser inici de setmana havia tingut un dia llarg i no va veure a la Mary, que era a la cuina, i amb les presses va fer recollir les coses a l'Aina i van marxar.

A mesura que els dies passaven, la Patrícia anava recuperant una mica la seva rutina tot i dedicar temps a la recuperació de la Mary, que s'anava fent forta físicament, però tenia moltíssima por de sortir al carrer. La Patrícia anava a ajudar al CAP, però ja no es trobava amb les amigues "del ganxet". Gràcies a les mans de la Mary, la Patrícia s'havia convertit en la participant més prolífica, així que tampoc no deien massa cosa tot i trobar-la a faltar al grup. L'Aina, sense treure el tema de "ser pescada" es va unir al duet cada tarda per seure i ensenyar-li català a la Mary, mentre manegava l'agulla cada vegada amb més agilitat. Seguia sent un secret per als veïns i també per a la Marta, però no duraria massa.

I és que tot i que la Patrícia gaudia de la companyia i els bons moments d’escalf que havia aconseguit tenir amb la néta i la Mary, no podien durar per sempre. Per una banda, s'havia d'assegurar que la Mary no fos trobada per les cadenes de tràfic de persones que l'havien portat fins allà, i per l'altra, havia d'aconseguir que fos independent, però sense papers seria difícil. La Marta es va sumar a les tardes a casa l'àvia. Semblava que l'aroma el te i les galetes fossin més efectives que qualsevol classe de Ioga i la Mary ho agraïa aprenent a passos agegantats, traient la fortalesa que l'havia fet sobreviure transformant el dolor en peces de punt i ganxet.

Quan les peces de llana es van acumular fins al punt que ja no hi cabien les caixes, la Patrícia en va portar unes mostres a la Rosi, que semblava molt contenta de tenir l'exclusivitat de venda de quelcom tant original. A poc a poc el poble va conèixer de la Mary i la Patrícia va passar amb el cap alt totes les xafarderies de les seves noves vides... ara que tot semblava que havia anat bé i gaudia d'una nova adquirida popularitat no volia amagar-se sinó passejar com un paó ensenyant les plomes, del braç de la seva amiga. Semblava el sentit de comunitat era prou per a no sentir als 'haters' que aquell any havien votat a l'extrema dreta.

L'Aina també volia ajudar, i va ampliar mercat obrint una botiga a Instagram. Aquells dissenys no van passar desapercebuts i es van convertir en tendència. Aquella noia que semblava morta allà a la platja ara li brillaven els ulls i les mans li anaven soles.

La Marta per la seva banda, va fer recerca sobre el contacte que la Mary havia de fer a Itàlia i acusar-la de tràfic de persones i poder esfondrar una cadena de prostitució de noies enganyades i venudes pels seus coneguts. Encara hi segueix treballant amb poc progrés, perquè el problema està estès per tota Europa.

Encara que la Mary ja faci prou diners amb les seves vendes per haver contractat a dues persones més i haver aconseguit llogar un petit pis per a ella. Segueix anant a prendre un te a casa la Patrícia, qui remuga molt per la quantitat de galetes que consumeixen, però per dins, cadascuna que pren te gust de felicitat.

 La història [real] de la Mary [i moltes com ella] per als que la volen saber

El seu pare es va tornar a casar i va tenir més fills. Com a recurs per intentar sortir de la pobresa, el seu pare va demanar un préstec a un prestador per poder-se comprar un cotxe i poder treballar. Semblava una bona idea fins al dia que el seu pare es va estampar amb el cotxe, perdent ell la vida i el cotxe sense haver pagat el préstec. Si no era prou pena quedar-se sense el pare, la seva madrastra va dir que no se'n podia fer càrrec d'ella. Va marxar, però poc després la madrastra la va trobar i li va dir que si no podia pagar pel préstec, l'hauria de casar amb el prestador per tal d'anul·lar el préstec. La Mary s'hi va negar, amb quinze anys que tenia, no podia acceptar-ho. Però la seva madrastra hi va estar insistint, pel bé dels seus germans ella s'havia de sacrificar. S'ho va pensar, el sentiment de culpa no podia amb ella, però la por d'haver-se de casar amb aquell home, que podia ser el seu pare era més fort i va fugir. Va viure al carrer un temps fins que va conèixer a un noi i van començar una relació. El noi li explicava com les seves germanes treballaven en supermercats a Europa i la feia somiar en una vida sense complicacions.

El dia va arribar en què ell li va oferir el mateix destí que les seves germanes i ella va acceptar. Van anar a un poble allunyat, on una senyora gran li va oferir a menjar i beure mentre li va donar les instruccions de trucar el seu contacte una vegada arribes a Itàlia, perquè hauria de treballar per ella per a pagar pel seu viatge, que no es preocupés de res, que ella se'n ocupava com també havia fet amb altres noies. Entre les dolces paraules hi havia la promesa que trigarien només tres dies a arribar i començar una nova vida. Semblava fàcil, i aquella dona la va tractar com una mare... la feia sentir amb vàlua.

El segon dia un home la va pujar en una furgoneta tipus pick-up i van iniciar la travessa amb uns quants joves més. En marxar va veure com la seva parella rebia diners de la dona i marxava sense ni tan sols dir-li adéu. La furgoneta corria etzibada travessant el desert sense esperar a ningú. Si queies, eres mort. Tenien galetes que van durar un dia, i unes garrafes amb aigua mesclada amb benzina. Et feien sentir inflat i no tenir gana, però era terrible. Van passar uns dies, no recordava quants, conduint de nit i dormint durant el dia, sota la calor del desert, evitant punts de control de policia.

Van arribar fins a Líbia. Els van tacar en una nau, confinats amb desenes de persones, si demanaves aigua et disparaven, si parlaves, et disparaven, no sabia on era ni quin era el propòsit d'estar allí. On era l'avió que la portaria a Europa? Hi havia gent provinent de molts països, la majoria, però eren del Yemen, Eritrea, Somàlia, Sudan i Nigèria. Diàriament cridaven un grup de gent demanant que paguessin per al seu viatge. Si no ho feien, els torturaven mentre trucaven a les seves famílies i així transferissin els diners. Molts no arribaven l'endemà. Un dia li va tocar a ella, va dir que no tenia família i en el moment que l'anaven a estomacar, un la va arrossegar agafant-la del braç fins a una zona separada on hi havia altres noies com ella. Allà el malson es va convertir en l'infern, on els crits de dolor ressonava al cap fins a la següent albada. No hi havia compassió, era la forma que les feien pagar pel seu viatge i va trigar setze mesos a ser arrossegada fins a l'embarcació. On el sol, que no havia vist en mesos li feia mal als ulls inflats en una cara plena de talls resultat de les múltiples vexacions que havia patit.

Tot i haver sentit múltiples històries d'aquells que no arribaven a allunyar-se prou de la costa perquè es veiés la seva embarcació enfonsar-se des de la platja, preferia ser allà i morir lliure que seguir tancada allà havia perdut molt més que l'ànima.

La benzina del motor es va acabar quan eren al mig del no-res, a ple sol, amb calma. No hi havia ni aigua ni menjar i un parell de persones havia saltat després d'estar vomitant, ja no podrien més. Cadascú resava en veu alta al seu Déu perquè tingués misericòrdia, tots eren iguals en aquells pocs metres quadrats, molts arribaven a aquella conclusió i se'n penedien que no ho haguessin vist abans. Els dies passaven i aquells que no aguantaven, eren llençats per a atraure els peixos i intentar pescar-los... un esforç en va.

Així van aguantar fins que va arribar una tempesta i la barca no va aguantar. A mesura que es desinflava van anar caient tots a l'aigua engolits per les ones. Ella va tenir sort i es va trobar un bidó buit de benzina, al que s'hi va aferrar amb totes les seves forces.

Olinta López Rafel

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL D)

 1r premi 

LA NIT DELS 1000 ESTELS


Un dia com qualsevol altre la Jordina feia camí cap a l'escola, ella era una noia intel·ligent amb molt d'interès pels llibres i per tot allò que comportava aprendre coses noves. Un cop va arribar, va seure al seu pupitre a esperar als seus companys. Després de dues llargues hores de mates i un petit moment d'esbarjo, va arribar el moment que ella esperava amb ànsies cada dimecres. Era l'hora de català, en concret la classe dels dimecres, ja que era una classe dedicada a la lectura, un dels seus passatemps preferits. Però avui la seva professora, la Mireia, els havia encarregat una tasca diferent de les de sempre, per a la pròxima classe havien d'escriure i explicar una llegenda als seus companys d'aula. La Jordina estava molt emocionada i ja havia decidit anar a buscar inspiració a la biblioteca Ilturo de Cabrera. La mestra els havia dit que no calia que fos una història inventada, però que si decidien explicar una llegenda ja feta, no havia de ser molt popular.

Només arribar a la biblioteca, l'olor dels llibres va arribar a les seves fosses nasals i la va tranquil·litzar. Va passar-se hores allà llegint històries, llegendes... però no hi havia cap que li cridés l'atenció. Va intentar no posar-se nerviosa, ja que encara tenia una setmana per endavant, però ella no era de les que deixava les coses pel final. A mesura que la data d'entrega s'acostava, la desesperació de la Jordina augmentava, no sabia què fer, i es negava a entregar un treball amb el qual ella no es sentís satisfeta.

Era diumenge, el dia que anaven amb tota la família a dinar amb els seus avis. Ella i la seva àvia Rosa tenien una relació molt propera i de molta confiança. Després de dinar, va decidir anar a llegir unes quantes llegendes que tenia la seva àvia arxivades a la seva biblioteca, la Jordina havia heretat el seu amor pels llibres de la seva àvia. Tota la tarda se la va passar llegint i llegint, ja no podia ni comptar amb les mans tots els llibres que havia revisat aquella tarda. La seva àvia en veure la desesperació de la seva néta va decidir ajudar-la explicant-li una llegenda.

"Hi havia una vegada una noia, anomenada Perla, que estava enamorada de la idea de poder tenir algú al seu costat per sempre, tenia ganes de trobar la seva altra meitat, com a ella li agradava dir, i es passava els dies llegint novel·les romàntiques per poder desxifrar la manera per poder trobar-la. Tota la seva família anava en contra seu, ja que volien que es casés per conveniència i no per amor, però ella no es donava per vençuda i dia rere dia anava a la petita biblioteca del poble a engolir tots els llibres que el temps li permetés. El seu avi en veure la seva persistència va decidir explicar-li una llegenda, que anteriorment el seu pare li havia explicat a ell quan era una criatura, per veure si així ella podia deixar enrere aquests estranys pensaments i casar-se amb el noi que li havien trobat feia ja un temps. La llegenda explicava la història de dos amants separats per les seves famílies, i que cada dia, per separat, pujaven al Castell de Burriac a demanar als estels poder estar junts sense cap mena d'objeccions per part de les seves famílies. Els anys passaven i ja era hora de què els dos enamorats contraguessin matrimoni, però no junts. Per últim cop van pujar al castell de Burriac, però aquesta vegada ho van fer junts i com que no volien que el matí arribés, es van dedicar a comptar estels. A l'arribar a l'estel 1.000, els dos van connectar les seves mirades i es van poder veure l'amor que es tenien l'un per l'altre i van decidir no seguir el que deien els seus pares i escapar-se junts. I així ho van fer, l'endemà ningú sabia on eren i l'únic que havien deixat era un petit full doblegat entre unes pedres del castell amb 1.000 x, cada x representant un estel, i al final d'aquest petit tros de paper una frase que deia així: "Compta 1.000 estels per poder trobar el teu amor veritable i poder passar la vida al seu costat". En acabar la història, els ulls de la Perla brillaven a més no poder, però el seu avi no entenia el perquè d'això, però el que no sabia era que la seva idea de desmotivar a la seva néta, ja que no la creia tan il·lusa com per pujar a comptar estels a la nit, només l'havia motivat més. La nit havia arribat i la Perla decidida a pujar a Burriac emprenia camí cap al castell, un cop va arribar allà va començar la seva missió, comptar 1.000 estels abans que el sol comences a sortir. Quan començava a veure com el cel anava aclarint-se, la seva esperança disminuïa, ja que encara li faltaven uns 400 estels per arribar al número 1.000. Però de sobte, al seu costat va notar una presència, un noi alt, moreno de faccions molt marcades seia al seu costat, mirant-la. Per un moment la Perla va quedar abstreta per la seva bellesa, fins que va recordar el seu propòsit, el noi del seu costat la mirava i ella cada cop sentia més nervis, fins que el noi es va presentar amb el nom de Silas, nom del déu grec dels boscos. En Silas va explicar-li la raó per la qual ell estava allà, i per sorpresa de la Perla els dos estaven allà amb el mateix propòsit, trobar l'amor a través de la llegenda dels 1.000 estels. Un cop el sol era visible, la cara de decebuda de la Perla no va passar desapercebuda per a en Silas i va preguntar-li el per què d'aquella expressió, i ella va respondre que no havia pogut arribar al seu objectiu. Després d'uns minuts de no sentir res per part del seu acompanyant, la Perla va alçar el cap i va trobar-se la penetrant mirada del Silas sobre seu, la mirava d'una manera molt estranya, com si volgués dexifrar els seus pensaments. Ella va permetre perdre's en la seva mirada fins que ell va interrompre el silenci dient una frase que va fer accelerar el cor de la Perla:

—Jo portava 400 estels, tu 600, sumant aquests dos números obtenim 1000 estels.

La llegenda explica que a partir d'aquell dia la Perla i en Silas van començar una meravellosa relació que va donar fruit a tres fantàstiques nenes, i l'amor que es tenien entre ells mai va extingir-se.”

La Jordina va quedar encantada amb aquella història que la seva àvia Rosa li havia explicat, i va decidir utilitzar-la per al seu treball de l'escola.

El dimecres havia arribat i la Jordina estava una mica nerviosa per la seva exposició. Un cop acabada, va rebre una onada d'aplaudiments, tant per part de la mestra com per part dels companys. En aquell moment estava molt satisfeta amb el seu treball, ja que no només havia obtingut una molt bona nota, sinó que també va poder gaudir en el procés de fer el treball i la seva curiositat la va portar en el lloc on ara es trobava. Se sentia molt tranquil·la en aquell moment de la nit allà dalt del cim de Burriac, però també tenia la sensació d'estar acompanyada per algú, no sabia com explicar aquella sensació, només desitjava que tot allò que la seva àvia li havia explicat no fos una simple llegenda i que ella pogués trobar la seva persona destinada com la Perla. De sobte, darrere seu va notar una presència i en girar-se va quedar meravellada en veure aquells ulls marrons com la mel damunt seu.

Aquella persona era la que ella pensava que era?

Carlota Ramon Pujadas





2n premi

LA LLEGENDA DEL CASTELL


Explica la llegenda què fa molts anys, a un petit poble anomenat Cabrera de Mar, va haver-hi una època obscura... La llegenda explica que en aquella època va desaparèixer molta gent, els avis del poble diuen que la llegenda ha passat de generacions en generacions, però tots coincideixen en una cosa: tothom que pujava al castell de Burriac, no tornava.

Va haver-hi molts tipus de teories, uns deien que era perquè hi havia un assassí, uns altres que era l’esperit del bosc a la recerca de venjança, uns altres que el terreny era massa perillós i que tot eren accidents... Però això sí, ningú s’atrevia a comprovar-ho, i si hi anava algú... Mai tornava. Així es va crear una aura de por i misteri al voltant d’aquella muntanya.

En una actualitat on l’entrada a l’antic castell de Burriac està prohibida, ningú menciona mai aquest lloc ni les raons del seu aïllament...

Any 2010, s’escolta a un avi cridant:

—Joel! Joel! On t’has ficat Joel!?

L’avi en veure al seu net de cinc anys als peus de la muntanya, va corrents.

—Joel, et trobes bé?—diu l’avi abraçant el nen.

El nen sense apartar els ulls de la muntanya de Burriac diu:

—Yayo... On han anat els papes?—li comencen a caure llàgrimes a l’avi— Ahir em van dir que anaven a veure els arbres de la muntanya. Però no venen.

L’avi agafa el nen a coll i diu:

—Joel els papes no tomaran, et quedaràs amb l'avi.

I els dos tornen a casa junts.

Any 2015, es veu un nen d’uns deu anys corrent pel carrer. El nen està jugant amb els seus amics, un nen i una nena. Els nens criden mentre juguen a perseguir-se:

Joel corre que t’atrapo!—diu la nena.

—Mai m'agafaràs Emma!—diu el Joel.

El tercer nen va corrent per darrere i diu:

—Jo us atraparé als dos!!

—Joel correm que ve en Marc!— crida l’Emma.

Tots tres van corrent fins a allunyar-se del poble, fins a arribar al peu de la muntanya.

Queden quiets sense dir res, un al costat de l’altre.

—No penseu que dóna mal rollo la muntanya?— diu l’Emma.

—Que va! Jo no li tinc por a res!— diu en Marc.

—Tu que opines Joel?— Pregunten el dos a la vegada.

—...—Abans que el Joel pugui respondre apareix el seu avi, acompanyat dels pares de l’Emma i d’en Marc.

Que feu aquí? Ja sabeu que no ens podem apropar a la muntanya!— diu l’avi.

—Per què?!—diu el Joel— El pare i la mare van anar, perquè jo no puc?!

Es fa el silenci, l’Emma i en Marc se’n van a casa seva acompanyats dels seus pares.

—Joel és hora de què parlem...

A l’edat de deu anys van explicar al Joel la llegenda del Castell de Burriac.

Any 2021, un noi de setze anys està mirant per la finestra des de la seva classe. Té la mirada fixa al castell.

—Joel? Joel! Estàs als núvols últimament. Va, hem de sortir, ja ha sonat la sirena—diu una noia.

—Ara vaig Emma—diu mentre s'aixeca a poc a poc.

Tots dos surten per la porta i troben a en Marc.

—Eii! Què us sembla sortir pel poble aquesta tarda?—Diu en Marc, tot emocionat.

—Uuu, sona bé. Jo m’apunto.—diu l’Emma—Tu que en dius Joel?

—A les sis a la plaça?—diu el Joel.

—A les sis a la plaça.—afirmen els amics.

Aquell dia a les sis de la tarda es van trobar a la plaça, estaven parlant i va sortir el tema del castell de Burriac.

El Joel amb un to serio comenta:

—Hem d’anar a explorar—l’Emma i en Marc es queden callats, amb ulls com taronges, mirant al Joel—això del “misteriós i tenebrós” castell ja ha durat massa temps.

—Què estàs dient Joel?—diu l’Emma amb un cert temor a la veu.

—Quan jo era petit, els meus pares van anar a aquella muntanya, i mai van tornar.—inicia el Joel—el meu avi des de petit em va explicar que ells havien tingut un accident, però als 10 anys, quan em va explicar la llegenda, m’ho va dir tot; Em va aclarir que els meus pares no van tenir un accident, sinó que van desaparèixer en aquella maleïda muntanya.

—...— Es fa un silenci durant uns segons, l’Emma i en Marc estan esperant expectants el que ha de dir el Joel. I ell prossegueix:

—Necessito respostes, i estic disposat a arriscar la meva vida per trobar-les!

—Estàs dient que aniràs a la muntanya prohibida?—Diu l’Emma amb to de preocupació.

—Sí. Però no us demanaré que vingueu amb mi, és massa perillós— diu el Joel.

—Què dius home! T’hem acompanyat tota la vida, i ara no deixarem de fer-ho!— diu en Marc rient.

El Joel mira a l’Emma, i ella amb un somriure a la cara, fa que sí amb el cap. Tots tres fan rotllana i comencen a fer plans.

Aquella nit, van anar al peu de la muntanya com van quedar, i van proclamar:

—Envairem la maleïda muntanya.

Temps després, quan ja estan enfonsats en el bosc, comencen a penedir-se. Estaven ficats en un fosc i tenebrós bosc, on no sabien orientar-se gaire bé, ja que mai ningú havia pogut fer un mapa. Sense saber com, arriben al castell i el Joel i l’Emma contents per haver arribat, riuen junts.

De sobte en Marc escolta un murmuri a la seva oïda:

—Noi~ —ell es queda paralitzat. El Joel ho nota, es gira i pregunta:

—Marc et trobes bé?—En Marc no respon, encara que la veu continua:

—Nooooi, no els veus massa feliços a aquells dos? A tu t’agrada aquella noia veritat? És una noia molt maca, seria una pena que te la robés aquell noi, no creus que estaria millor MORT?

—No! No puc! No puc!—crida el Marc— Deixa'm en pau!

—Marc què et passa!—diu l’Emma apropant-se a ell.

En Marc ja posseït treu la navalla que portava per seguretat i intenta apunyalar al Joel, però l’Emma es fica al mig, rebent ella la punyalada. Li comença a sortir sang per la boca i cau a terra.

—Emma!—crida el Joel—El Joel s'apropa a l'Emma i li intenta tapar la ferida perquè no surti més sang.

—Està morta... Jajajajaa!—retomba per l’eco de la muntanya un riure frenètic, terrorífic.

En Marc, deixa de riure de cop, gira el cap poc a poc, i comença a plorar:

—Es culpa teva! Es culpa teva! Si no fos per tu... ella estaria viva/— queda paralitzat mirant el cos de l’Emma, i comença a murmurar:

—Culpa teva, culpa teva, culpa teva, culpa teva! Tu hauries d’estar mort no ella! Tu l’has matat!

En Marc toma a aixecar la navalla i intenta apunyalar al Joel, el Joel l’esquiva, en Marc el persegueix mentre segueix murmurant:

— Culpa teva, culpa teva, culpa teva...

Arriba un punt que frenen els dos un davant de l’altre, a més o menys 2 metres de distància.

—Marc per què fas això!? Som amics des de que érem petits! T’estimo com a un germà!— crida el Joel amb llàgrimes als ulls.

—Jo..jo.. no sé què m’ha passat, alguna cosa m’ha posseït..jo..jo..—comença a plorar—jo estimava l’Emma! I ara., ara..està morta.

En Marc agafa la navalla i se l’apropa al coll:

—Fins mai, amic meu..— El Joel en veure les seves intencions intenta frenar-lo però abans de poder fer res, en Marc passa la navalla pel seu coll, obrint una ferida mortal. El Joel petrificat, amb tota la cara esquitxada amb la sang del seu amic murmura:

—No... Per què., vosaltres éreu tot el que tenia i ara ja no tinc res..,

El Joel s’estira al costat dels dos cadàvers dels seus amics i es queda allà, sense moure’s.

Any 2021, tres nois joves desapareixen a la muntanya.

Abril Torrecillas Camacho

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL C)

 1r premi

EL TURÓ DE BURRIAC


Vet aquí a tres mil·lennis, quan les vaques encara volaven, a Cabrera de Mar, va passar una història per no oblidar.

A les ruïnes de Ca l’Amau, que aleshores eren cases, hi vivia una família pobre i miserable. La família estava formada per en Josep, el pare, la Ma Rosa, la mare, la Cèlia, la fílla gran i en Perot, el protagonista de la nostra història. En Perot era un nen de cinc anys que somiava que de gran seria un rei o un noble. La seva germana Cèlia, sempre l’advertia de que no es fes il·lusions, que potser allò mai passaria. Però ell no li feia cas, ningú arrabassaria el seu somni.

En una nit d’estiu, després de sopar, en Perot es va estirar amb la seva germana Cèlia a observar el cel esperant a que vingués la seva mare per explicar-los el seu conte preferit.

- Mare, que véns si us plau?- va preguntar ell.

- Fill, haig de fer la bugada i rentar els plats, no crec que em doni temps. Potser demà.-

Els nens es van adormir preguntant-se què podien ser aquells punts brillants enmig de tota aquella foscor.

La serenor que donava la lluna, el silenci de la nit, feia que tothom dormís a les seves cases tranquil·lament.

En Perot es va despertar de cop i volta, es va sentir estrany: tenia un cos d’home! Era molt més alt, tenia barba, li havia canviat la veu i sabia més vocabulari del que mai hagués imaginat. Es trobava en una casa que no reconeixia dalt d’una muntanya i vivia amb unes persones que li resultaven familiars però que en un principi no va reconèixer.

Bon dia Perot! Avui vas tard, que t'has adormit?- li va dir una noia.

P, p, però on soc? Qui sou vosaltres?- va dir en Perot preocupat.

Va Perot, no facis el ximple! Soc jo, la Cèlia!- va dir ella

Però si que has crescut! Mira, jo també! Qui són aquests vells?- va preguntar ell.

Els nostres pares! Ahir la mare va fer seixanta-dos anys! No t’enrecordes?

N, no. Ah! Sí, sí sí.- va mentir ell.

La Cèlia el mirava estranyada. No entenia res.

En Perot havia de sortir d’allà. Estava desorientat i mort de por. Es va endinsar al bosc i va començar a caminar i caminar. En una clariana es va trobar una noia amb una capa blanca i de bellesa inigualable. Al mirar-se als ulls es van enamorar sobtadament sense ni tan sols saber-ho.

Ella va mirar-lo amb curiositat.

T’has perdut? Necessites ajuda?- va oferir-li l’estranya.

No, bé, sí, sí que m’he perdut, m’he perdut en el temps. Estic fet un embolic- va xiuxiuejar en Perot.

Em dic Elionor de Sarriera, encantada. Com et dius?- Em dic Pere Joan Ferrer, em pots dir Perot.- va dir-li ell.

D’acord Perot, no sé si la meva ajuda et serà útil, però si volguessis acompanyar-me al meu castell seria un honor. No és gaire lluny, dalt del turó. Quan arribem, les meves donzelles et serviran el que necessitis.- va dir l’Elionor

Però, però tens un castell? Ets una princesa? Ets una reina? Perdoneu Sa Majestat.- No, no. No m’agrada que em diguin així; Elionor està bé. Aviat seré la Baronessa.

Quan van arribar al castell en Perot se sentia com en un somni. Allò que havia desitjat tant, es feia realitat i semblava haver topat amb la dona de la seva vida. Allà dins al·lucinava amb el tracte, se sentia com un rei! Els van servir un banquet per dinar i en acabat el van acompanyar a la seva estança.

Es va quedar una bona temporada amb ella i en cap moment van deixar de sentir el que van notar quan es van conèixer. Ell però, mai es va atrevir a demanar-li la mà. Se sentia avergonyit pels seus orígens. L’Elionor era una dona extraordinària i ho tenia tot, ell venia d’una família molt humil.

Un dia passejant, es trobaven sols en mig d’un jardí de lliris i hortènsies blanques. Es van quedar mirant una estona, i ella el va besar a la galta, fent que als dos els hi apareguessin papallones a la panxa. En Perot va sentir que era el moment de declarar-se, però la por el va dominar i va excusar-se marxant d’allà.

Disculpa’m Elionor, he de marxar de casa teva. He de tomar amb la meva família i resoldre el meu embolic. No se com et podré agrair tot el que has fet per a mi.

Quan va tomar a casa no va ser gens fàcil. Seguia sense entendre perquè havia passat tant de temps des que es va adormir sota les estrelles i a més, no podia treure’s del cap a la seva enamorada.

La primera setmana va ser impossible dormir, no podia oblidar el que havia viscut amb l’Elionor.

Un dia va decidir anar a pescar, una activitat que no feia des de petit. Gairebé havia perdut la paciència quan de sobte, un peix va picar. Ben satisfet va anar a casa a preparar-lo per dinar. La seva sorpresa va ser quan al obrir-lo es va trobar un anell d’or amb una preciosa perla al damunt.

Ho va tenir clar, allò era una senyal! Havia de perdre la por, anar al castell amb l’Elionor i demanar-li matrimoni.

A trenc d’alba es va posar les seves millor gales i va començar a fer camí cap al castell de dalt del turó pensant i assajant el seu discurs de declaració.

Al arribar al cim, es va plantar davant de la porta del castell i va trucar.

Una senyoreta el va obrir però, li va explicar una cosa que li va arrencar el cor.

Perdoneu jove, però em temo de que la persona a qui busques ja no hi és. L’Elionor es va posar malalta el dia següent de marxar vostè, i ens ha deixat. Em sap molt greu jove.

No, no no no no no. No pot ser. Li vaig prometre que tomaria! No pot ser, no pot ser!- va dir ell plorant desconsolat.- Li anava a demanar la mà! Per què ha hagut de passar?-

Era tan gran el seu disgust que va caure a terra desplomat. El seu cor s’havia trencat, literalment. El seu cos no podia sobreviure sense ella, i ell també es va apagar.

Els van enterrar junts, ho va demanar el Baró, que sabia el desig que hi havia entre els dos joves.

Tot el poble, el regne, plorava per la seva pèrdua. Ja no hi havia l’harmonia que hi havia abans.

Però, de cop en Perot es va despertar. Era un altre cop un nen petit, i es trobava al mateix lloc on estava l’última vegada que era petit, amb la seva germana al costat explicant-li encara el que creia que eren les estrelles. Ell la va aturar i li va explicar:

He tingut un somni, un somni d’ensomni. Vosaltres éreu grans, jo també, i coneixia a una noia preciosa i ens enamoràvem. Ella era la propera Baronessa de la comarca. Però es moria, i jo també.- va dir ell amb la veu un altre cop de nen petit.

Quines coses dius Pere, toma a dormir i demà serà un altre dia.-

Els dies van anar passant, i els dies es van fer setmanes, i mesos i anys, fins que es va trobar amb l’Elionor altre cop enmig del bosc, com en el seu somni. Tot va ser exactament igual que el que havia somiat però ara tenia a les seves mans canviar el final.

Els dies van passar i ja era una cosa més gran que una amistat. Va evitar la malaltia quedant-se al seu costat i es va atrevir a demanar-li la mà. Com era evident, l’Elionor va acceptar i van celebrar el millor casament que ningú havia tingut mai. Mesos després van tenir el primer fill, havien format una família. Havien d’escollir un nom perfecte, que tothom reconegués i el van anomenar Burriac.

Des d’aleshores tothom era feliç, i el turó, al final, va rebre el nom de El Turó de Burriac, en homenatge al primer fill d’una parella destinada a viure aventures que fan història.

Francesc Folch Cerezuela






2n premi 

L’ESSÈNCIA DEL POBLE

Era un dia solejat, un d’aquells que agrada a tothom ja que no fa ni fred ni calor. Faltaven cinc dies per Sant Jordi i la Laia estava molt nerviosa. Ella no era una nena fàcil d’atemorir ja que només ho aconseguien les aranyes i amb prou feines la seva mare quan la cridava pel nom complet La Laia era una nena amb molt de caràcter però en el fons un tros de pa. Per treure’s el neguit de sobre va decidir anar a donar una volta pel petit i acollidor poble on hi vivia desde sempre, Cabrera de Mar. Mentre el poc aire que feia aquella tarda de diumenge li acariciava els cabells va pensar de nou en el discurs que la mare li havia mig obligat a donar el dia de Sant Jordi. Encara que aquesta seguia sent la seva principal preocupació, la música que duia connectada als auriculars l’ajudava a evadir-se bastant. Després d’una bona estona caminant i escoltant Txarango es va trobar a l’Eloi un company de classe.

-Què hi fas aquí tota sola caminant? - Va dir ell, no gaire interessat però amb un to de cortesia.

-Ehh... la musica, camino i escolto... Aii... Escolto música mentre camino.

La Laia es va posar vermella com un tomàquet i se’n va anar corrents. Seguidament no va trigar un minut en trucar-me. Sí, heu sentit bé em va trucar a mi. Em presento, jo sóc la Mònica, la seva millor amiga. Em va explicar el seu breu trobament amb l’Eloi, a qui no podia treure’s del cap. Els tres havíem anat junts a l’escola desde infantil, la de pujades al Castell de Burriac que vam arribar a fer junts! La Laia portava penjada d’ell uns quants anys però honestament mai havien arribat a creuar més de dues frases al complet. L’Eloi feia uns anys era un nano excel·lent i no es posava en cap embolic però desde que es va encomanar del virus de l’adolescència estava insoportable. Jo ja li havia dit moltes vegades a la Laia que aquest marrec no se la mereixia però ja ho diuen allò de que l’amor és cec i en aquest cas bastants sentits més li deurien faltar.

Tres dies després d’aquest desastrós trobament, els nervis de la meva millor amiga pel seu discurs anaven augmentant junt amb el seu enamorament pel xicot. A Cabrera, el nostre poble, es feien les millors festes majors i els millors actes, sobretot a Sant Jordi. Abans que morís el pare de la Laia era ell qui s’encarregava d’aquesta festa però el van substituir un grup de nois i noies del centre de joventut. Era normal la preocupació i la pressió que ella tenia i, a més a més, se li va ajuntar amb un tema sentimental.

Just aquell dimarts 21 d’abril li va arribar un whatsapp de l’Eloi. El seu cor va fer un bot, en recuperar-se va respirar profundament i el va obrir:

-Hola Laia! Sóc l’Eloi em va encantar la nostra casual trobada al carrer. T’escric per si t’agradaria quedar aquesta tarda a la plaça de la fàbrica. A les 17h allà, sigues puntual.

Així doncs com havien quedat aquella mateixa tarda, la Laia es va presentar al punt de trobada. Anava informal però guapíssima, fins i tot, s’havia maquillat subtilment amb colors a joc amb la seva brusa. Eren gairebé les cinc i ella ja estava en el lloc on indicava el Whatsapp, després d’esperar-lo uns deu minuts i comprovar que no apareixia va revisar el missatge per descartar una possible confusió. Evidentment estava al lloc correcte a l’hora correcte així que oficialment l’havia deixat plantada. Entre plors i faltes de respiració em va trucar i em va explicar el que havia passat. Després de posar-lo a parir durant uns deu minuts, la meva amiga es va recompondre ja que finalment va entendre que hi ha molts més peixos al mar i que, a més a més, ella havia escollit al peix espasa.

Al dia següent tot va començar anant bé, la nit abans una de les majors preocupacions de la Laia era ser el sac de burles dels seus companys però ja havia passat tot el matí i res. Així donçs, el cap de la Laia se’n va anar cap al discurs que a l’endemà li tocava fer. A última hora teníem tutoria i com de costum la mestra havia d’aguantar les mil queixes que tots teníem dels professors. Ordenadament tothom donava la seva opinió sobre cada queixa aixecant la mà i tot va anar normal fins que en Marc, el millor amic de l’Eloi, va demanar tom de paraula. Quan li va tocar parlar, es va aixecar i amb un to molt precís va dir davant de tothom:

-Vaig a explicar una història. Hi havia una vegada una nena anomenada Laia que va rebre un missatge del seu amor latònic, L’ELOI. Ell li va dir de quedar i ella va acceptar, el que la Laia no sabia es que ningú volia quedar amb una pringada així que com ell tenia planejat la va deixar plantada. Quina noia més inepta en pensar que l’Eloi vindria i més inepta encara perquè li ha passat de veritat.

Tota la classe va esclatar a riure i la meva millor amiga se’n va anar corrents d’aquella classe amb el desig de no veure'ls mai més.

Ja era 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Com habitualment, hi havia per Cabrera ple de joves venent roses per guanyar uns calerons i el balcó de l’ajuntament, on a la tarda es representava l’acte de cada any, estava preciós decorat. La llibreria del poble també havia muntat lá seva habitual taula plena de llibres i tothom era molt feliç. No veia a la Laia desde el numeret que havia desplegat en Marc a l’hora de tutoria. Sabia que preferiria estar sola ja que no li agrada que ningú la vegi destrossada però no sortia el dubte del meu cap de si es presentaria o no. A l’escola no va venir, cosa que no em va semblar gens estranya, ja que portava setmanes dient que no vindria per preparar el discurs i ara encara tenia més motius per no venir. Ella odiava saltar-se classe però justament aquest dia tant li feia ja que cap professor avançava temari. Jo hi vaig anar i apart de veure les parelles regalant-se roses i donar-me compte de com de sola estic vaig ajudar a decorar l’institut.

Va arribar l’hora de l’acte del poble. Primer tocava un discurs de l’alcalde, després una actuació que els membres de l’associació Grillats havien preparat i finalment, tancada d’acte amb la xerrada de la Laia i una xocolatada. Anaven avançant els minuts i no veia a la Laia per enlloc, al meu voltant tenia tots els meus companys de classe que no paraven de parlar del monotema del moment. Cada cop tenia més clar que no es presentaria, fins que una amable senyora de mitjana edat va anunciar pel micròfon:

-Ara senyors i senyores, escoltaran un discurs de Sant Jordi de la Laia Garcia, filla de Ramón Garcia que abans de que ens deixés organitzava aquest meravellós acte cada any. Tots ens vam quedar molt sorpresos en escoltar que finalment el faria. Els nois del meu voltant seguien parlant del numeret d’ahir mentre que jo estava orgullosa però a la vegada una miqueta espantada. A l’instant, va aparèixer la Laia al balcó de l’ajuntament. Portava un preciós vestit vermell, elegant però subtil i feia joc amb tota la decoració que els joves havien preparat al detall Se la veia molt poc nerviosa i molt decidida a parlar. Va fer un somriure i després de saludar als seus espectadors va agafar el micròfon i digué:

-Bona tarda a tothom. Com bé ja m’han presentat sóc la Laia Garcia, filla d’en Ramón. Per desgràcia el meu pare no ens pot acompanyar en aquest meravellós dia ja que era l’amant número 1 de Sant Jordi i de Cabrera de Mar. Just abans que morís em va explicar aquesta història que crec que és digne de compartir. Quan el meu pare era molt petit vivia en un barri comercial de Barcelona però al poc temps els meus avis van decidir de traslladar-se ja que preferien formar la família en un poble més emblemàtic. Un 23 d’Abril de fa uns 47 anys, el meu pare va arribar per primer cop a aquest poble i se'n va enamorar. Quan ell m’explicava això se li notava la passió als ulls i l’apreci que li tenia i, sens dubte, encara té a Cabrera de Mar. Aquest no és un poble, és una família. Tots ens coneixem, aquí no hi ha enemics. El primer que va veure el papa en arribar aquí va ser una pinya de gent feliç i unida celebrant Sant Jordi. El que jo vull, com la seva filla que sóc, és mantenir aquesta essència ja que les famílies són per a sempre.

Així que, si us plau, seguim sent sempre una pinya, seguim sent una família i seguim sent Cabrera de Mar. Jo sóc Cabrera de Mar i tots vosaltres sou Cabrera de Mar i ningú val més que ningú així que no deixeu que us deixin en ridícul perquè el fet de ser tant forts com som i sempre serem no ens permet ser ineptes.

Jana Riera Cervelló




X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA E)

1r premi

UNA HISTORIETA NO TAN LLUNYANA


Déu vos guard! Estimat lector, estimada lectora, com esteu? Fa molt que no ens veiem. No us en recordeu de mi? Vaja... soc la veu de la gent jove, aquella que demana justícia climàtica, que demanen que no matem a la Terra! Espero que ara sí que us recordeu de mi, que la gent no se’n recordi de mi em fa la guitza.

He vingut perquè actualment la gent parla d’un tal virus i d’altres temes... Però no vull caure a l’oblit com tantes coses ho fan i ho han fet al llarg de la història. Us preguntareu que coi faig parlant-vos...

La raó és ben senzilla i alhora complicada d’entendre... Un ultimàtum.

Tranquil·litat i bons aliments! El meu ultimàtum no us ve de nou, la gent jove ho intenta i no us preocupeu, no us el donaré en forma d’amenaça... no i ara! Us el donaré en forma d’historieta, a veure si així s’entén millor.

Potser no us importa gaire, el que us explicaré... perquè aquestes coses passen ben lluny, a la Polinèsia, a l’Àfrica a l’Àsia... Ja em sé totes les excuses, me les heu posat sempre davant dels joves. PROU!

Aquesta vegada la història la centraré en un poble que es diu Cabrera de Mar, perquè si no sembla tot una mica... remot, tot i que segurament aprendreu que no és tan distant com sembla.

Moltes vegades s’ha dit que vivim interconnectats, i és que ara amb això de la globalització tot el món és un sol ésser. Tots vivim al mateix espai, una boleta blava que vaga per l’immens univers. Tot i que els éssers humans ens acostumem a les condicions climàtiques, socials i culturals de cada lloc, els altres éssers no. Tenen el seu hàbitat natural, anys i panys d’evolució i adaptació per a que ara els canviem. 

- Tururu, tururu, tururururú! - Taral·lejava el peix pallasso. Va parar de cop quan va veure el que semblava un peix gat. - Meuuuuu - va provar sort.

Ja estem un altre cop! Els peixos gats no fem meu, ni marrameu, ni torrem castanyes! - Va dir mentre girava el seu cos allargat. De sobte, quan estava cara a cara amb el pallasso, el va mirar de fit a fit. - Qui ets?

Heyy! Soc en Tomàs - va dir amb un accent estrany.

Volia dir, què ets i perquè vas amb colors tan estridents? - va preguntant sense treure-li els ulls de sobre ni un segon.

Soc un pallasso, un peix pallasso.- No va haver-hi cap reacció. Després d’uns segons de silenci incòmodes va cedir tot rodant els ulls - Un Nemo!

- Aaah! On és la Dory? - va riure- Ara sense bromes, què fas aquí? No ets el primer estranger que veig nedar per aquestes aigües.

Mira mix, no em vinguis amb aquest discurs que no és culpa meva això! No soc el primer, ni l’últim, però és que no es pot viure més al Carib.

Va aparèixer una tortuga que estava tombada a prop.

Què coi feu fent xivarri a aquestes hores?

Tinc jet lag, just ara li comentava que venia del Carib. Anem a prendre una pinya colada i us ho explico.

Van nedar tots tres fins al Carrer Mediterrani.

- Veig tot això una mica com nou.- va puntualitzar el pallasso.

Fa poc que podem pujar fins aquí dalt del poble - va dir el gat.

Jo ara he d’anar a la Font Picant a pondre ous, estic rebentadíssima. Això és culpa de les foques.

Van estar compartint una bona estona d’acudits, xerrades i secrets. El pallasso es va quedar un xiquet desenganyat en veure que el pop cambrer, que atenia a 8 animals a la vegada àgilment amb els seus tentacles, no sabia que era una pinya colada... però sabia vàries marques de ratafia.

- Bé explica’ns, doncs, perquè estàs aquí, que fa un peix com tu en un mar com aquest.

- No és cap secret, amic. - el pallasso va canviar la seva actitud riallera i va canviar a una postura molt més serena. - Al Carib no es pot viure, l’aigua d’allà està molt

calenta i falta oxigen, és molt àcida. No en queden gaires allà, hem hagut d’emigrar per culpa de canvi climàtic com molts altres.

Les maleïdes foques! - va intervenir la tortuga - segur que és culpa seva, no saben controlar els pols i puja el nivell del mar!

- No L’ interrompis, pobre. - va miolar el gat. - Digues, continua.

En realitat, té part de raó. - va sentir-se recollit en la comprensió dels seus nous companys. - Em temo que les foques no tenen res a veure, però ha encertat de ple en lo dels pols i les glaceres, si em permets l’apunt. - La tortuga va assentir amb el cap.

Què coi passa amb les glaceres? - va qüestionar el gat.

Doncs el que ha dit abans la companya, el nivell del mar puja i això és per culpa dels humans, aquells que ens posaven en peixeres, per veure’ns nedar una distància de dos metres, donar-nos menjar i tirar l’embolcall al mar. Van contaminar tant fins a un punt de no retorn, van escalfar tant la Terra que les glaceres es van fondre, aquí s’ha notat força, però hi ha països de la mida de Catalunya que han desaparegut.

El pop, que estava seguint la conversa, va voler afegir que el seu cosí de Kiribati s’ha quedat sense país per la pujada del nivell del mar. Per una altra banda estava content perquè els seus col·legues del mediterrani no acabaven a llaunes que es venien a l’Espinaler.

- Em sap greu que estiguis lluny de la teva família, les teves amistats i la teva terra.

Tot i no haver patit el mateix que el pallasso, la resta va empatitzar profundament, perquè podrien haver estat ells perfectament.

- Recordo un cop que algun diari dels humans o va ser a la revista “El tot Mataró”... bé, és igual, recordo que en parlaven dels “refugiats climàtics”. Gent que migrava per culpa de les catàstrofes climàtiques. - va explicar el peix gat que era molt eixerit.

Veig que al final ens ha acabat afectant a nosaltres, els marins.- va aportar la tortuga. - Què podem fer ara? O, que poden fer, els humans que queden, ara?

- Ara ja és tard. Dels que queden uns estan massa ocupats amb la immigració, altres estan enfeinats buscant-se la vida, altres diuen que ja no hi ha res a fer, que ens hem d’adaptar. - va sentenciar el pallasso.

Llàstima que no haguéssim fet alguna cosa quan podíem... i quan podien els humans, que al cap i a la fi és culpa seva.

Tant de bo, haguessin reaccionat.

Tant de bo...

Bé, jo crec que ja s’entén el que us vull dir!

Aquesta historieta que us he explicat és ben fàcil d’entendre, reaccioneu, si us plau, humans!

Encara som a temps, però no dintre d’una estona, d’una temporada, ja! No sé com demanar-vos-ho. Segurament em direu que ara no és el moment, no estem preparats... l’economia... no sé què... PROU JA! N’estic fart de bajanades! S’ha d’actuar des de tots els fronts!

O em feu cas o m’acabaré apagant, com moltes altres veus, com moltes... altres... lluites... oblidades... o em feu cas... o m’acabaré…

Enric González Gonzalo


X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL B)

1r premi


LA GRAN HISTORIA DE L’ÀMFORA

Un bon matí dues germanes que es feien dir “Equip Escavels” es van llevar i van decidir anar a passejar per la Cova de les Bones Dones a la muntanya amb les seves dues gosses.

Quan van arribar, van pujar muntanya amunt i la germana petita va dir:

Mira això! És una àmfora- va dir molt sorpresa.

Totes dues es van mirar preguntant-se de qui podia ser. Era molt maca. Tenia unes nanses daurades i en la part de dalt també hi tenia un detall daurat, mentre tota la resta era blanca.

La germana petita se la volia quedar però li havien de tomar a la seva propietària, però qui era? Van mirar el cul de l’àmfora i hi posava un nom: “Cecília”. Totes dues van mirar pel forat de dalt de l’àmfora i... PUUUUUUUMMMMMMÜ!! Van desaparèixer i van arribar a l’època dels romans, cap al segle III D.C.

La germana gran estava molt espantada, en canvi, la petita no. Es preguntaven moltes coses, no sabien on eren. Estaven caminant i caminant sense saber on anar fins que van entrar a un lloc on venien armadures de guerrer i, de sobte, van sentir el nom de Cecília.

Per allà, hi havia una nena amb dues trenes molt llargues, un vestit molt llarg i blanc. La germana petita va anar a preguntar-li si havia perdut una àmfora i ella va contestar:

SÍ! - amb cara estupefacte i molt ràpidament va continuar - on està?

La tenim nosaltres - va respondre, mentre li ensenyava l’àmfora a les mans de la germana gran.

OOOOhhhh Moltíssimes gràcies! Pensava que l’havia perduda i m’enduria un bon càstig de la mare.

Llavors va agafar l’àmfora i va marxar corrents.

Les dues germanes van sortir darrera d’ella, cridant-la: - Espera!! No marxis! No som d’aquí i no sabem tomar!!

La Cecilia va parar de cop i els va preguntar: - Com?

Les germanes li van explicar que eren de Cabrera de mar, i la nena, sorpresa els va dir : - Això és Cabrera de mar!!

Les germanes van respondre: - nosaltres som de l’any 2021!

La noia es va desmaiar. La germana petita va anar a buscar aigua i li van mullar el cap. Es va despertar i va dir: Hem d’ anar a veure al mag Anton! - mentre assenyalava a una muntanya com la de Burriac però sense el castell.

Van anar caminant totes tres i les gosses. Allà dalt feia un fred terrible i un cop arribades, hi havia una caseta feta de fusta i per la xemeneia sortia un fum lila preciós. La noia va trucar i va obrir la porta un gran mag. Les va deixar passar i va ficar l’àmfora dins d’una olla gegant. Quan les germanes  s’acomiadaven de la Cecília, el mag Anton pronunciava les paraules màgiques que les tomarien al seu temps: “bubu - rirri - acac” i PUUUUUMMMMMMÜ Van tomar a aparèixer a la Cova de les de Bones Dones un altre cop.

Van baixar corrents a explicar el que havia passat però ningú les creia. La mare les va enviar a dormir i van caure rodones a la primera.

Tània Cabré Vila





2n premi

EL SECRET DEL CESAR


En temps molt llunyans, un explorador molt conegut arreu del món, va anar a parar a l’antiga Roma. Durant la seva estada va ser convocat per anar a parlar amb l’emperador. El Cèsar va posar al dia l’explorador, que s’havia passat un any i mig en una illa deserta en mig del mar Mediterrani, fins que un vaixell romà el va trobar de tomada a Roma.
Després d’hores parlant, el Cèsar va fer fora de l'habitació tot el personal de la sala per poder parlar amb l’explorador a soles. En Roderick, l’explorador, va parar molta atenció a les paraules del Cèsar. Parlava d’un territori desconegut anomenat Ilturo, a la costa de Catalunya. Mica en mica, en Roderick es va adonar que no va ser casualitat que el trobessin en aquella illa, sinó que l’havien buscat per donar-li una missió. L’emperador va demanar a l’explorador que anés a aquell territori inexplorat de què li parlava per veure si era necessari portar l’exèrcit per conquerir-lo. En Roderick li va dir que no seria necessari ja que, si aquell territori era habitat, trobaria alguna solució pacífica per treure'ls d'allà. Quan en Roderick estava a punt de marxar, el Cèsar va obrir la boca un altre cop, i va dir en un to serè:
-I una última cosa: si això surt d’aquí, m’encarregaré que aquesta sigui la teva última missió - i li va fer una senyal perquè marxés.
L’explorador va marxar consternat d’aquella conversa i va anar directament cap al port. Un cop l’emperador el va perdre de vista, va cridar a tres dels seus millors soldats i els va avisar que l’explorador tenia informació sobre Ilturo i els plans que tenien preparats. L’havien de vigilar. L’explorador va marxar aquell mateix dia, però no era el millor dia per navegar, a causa del mal temps.
Cada cop la tempesta era més i més forta fins que, al final, va caure un llamp que va fer que el vaixell naufragués causant que el Roderick piqués contra un tros de fusta i perdés el coneixement. 
Hores més tard, l’explorador va notar que alguna cosa el tocava i va obrir els ulls a poc a poc. En acabar-los d’obrir va veure la silueta d’un home, però estava massa dèbil i els va tomar a tancar. Al cap d’un instant els va tomar a obrir i es va trobar en una habitació. La mateixa persona que l’havia trobat abans a la platja, va oferir aigua i menjar a l’explorador. En Roderick va agafar-ho ràpidament i ho va engolir. Tot seguit, li va donar les gràcies i li va preguntar:
-Hola, que sap on sóc? -l’home no va contestar i li va tomar a preguntar-. Que sap on sóc? - però no va servir de res. Instants després, l’home li va començar a parlar però l’explorador no va entendre res. En Roderick, que era un home intel·ligent, va intentar comunicar-se a través de signes i va funcionar a mitges, perquè l’explorador va saber que estava al lloc correcte però, alhora, no acabava d’entendre les expressions ni més de la meitat de les frases.
En Roderick va anar a passejar per aquell lloc meravellós, les costums d’aquell poble eren fascinants i la saviesa de la gent era superior a la de la gent normal, cosa que feia que el funcionament de la comunitat fos molt millor que a qualsevol altre lloc. Però en aquell mateix moment, va veure una flota Romana que s’acostava i va recordar l’encàrrec que tenia quan va pujar en aquell vaixell. Va anar corrents cap a l’alcalde, que en aquell moment estava meditant. Però uns quants metres abans que en Roderick arribés on ell estava, el lloc on es trobava l’alcalde es va enderrocar: l'exèrcit romà havia començat l’atac per conquerir aquell territori.
L’explorador va intentar evacuar a tota la gent possible cap a les muntanyes però, tot i així, no va poder salvar ni la meitat de la població.
Quan l’atac va acabar, en Roderick es va sentir molt culpable i és va aïllar del món. Mesos mes tard, l’Imperi romà va negar l’atac d’Ilturo i va convèncer tothom. Però el que la gent no sabia, era que els antics habitants d’Ilturo consideraven en Roderick un heroi.

Èric Xena Infantes

X PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL A)

1r premi: 


L’ANTIFAÇ MÀGIC QUE ET TREIA LA POR

Hi havia una vegada un nen que es deia Ferran i mai volia anar a l’escola perquè es pensava que els seus companys es riurien d’ell perquè tenia molts granets a la cara.
Llavors un dia passejant sol per Cabrera pensant què podia fer, es va trobar amb un amic del seu avi. Es deia Florenci i era un home que havia estat a Amèrica durant molts anys, després de treballar allà molt i molt de temps va tornar a casa amb la seva família. Vivia en una casa molt gran a Cabrera de Mar que es va fer construir al mig de la muntanya quan va tomar del seu viatge. En Florenci era un avi molt xerraire i sempre explicava històries molt divertides de quan era jovenet. En Florenci va veure molt trist a en Ferran i li va preguntar què li passava. En Ferran li va explicar el seu problema i de seguida li van trobar una solució. En Florenci tenia un antifaç màgic que va aconseguir en un dels seus viatges, era d’un bruixot maia i segons el que li va explicar, aquell antifaç tenia el poder de treure-li la por a qui se'l posés. El van anar a buscar a casa i en Ferran se'l va col·locar de seguida. Llavors va anar al parc i va tirar-se des del tobogan més alt del parc que sempre li feia tanta por i va tocar tots el gossos que es va trobar pel camí que sempre pensava que el mossegaran i fins i tot aquella nit, va dormir destapat sense por dels monstres que venien als seus somnis.
Al dia següent va anar tot content a l’escola amb el seu antifaç posat i va jugar amb tots els nens al pati, va matar dracs, va matar conills, va jugar a fet i amagar i va riure amb ells tot el matí. Llavors va anar a casa i el dia següent va oblidar l’antifaç va jugar amb els seus amics i un amic seu va dir perquè avui no portes el antifaç i ell es va donar conta que no necessitava l’antifaç llavors va ser feliç per tota la vida...Conte contat ja s'ha acabat.

Ray Sánchez-Llibre Juan


2n premi: 


JOCS MÀGICS

Hi havia una vegada un nen i una nena que es deien Marc i Arlet i els agradava molt muntar i desmuntar joguines. Un dia van decidir fer un petit mercat de joguines pels nens i nenes del poble de Cabrera de Mar.
Feien molts tipus de joguines: nines, trens, construccions... per tothom qui en volia. Un dia va venir una nena i els va demanar un gosset que caminés, un altre dia un nen que volia un puzle de moltes peces... Cada vegada hi havia més nens i nenes que els demanaven joguines per jugar perquè les feien molt boniques.
Però un dia, l'Arlet va anar a veure al Marc. Li havia de donar una notícia molt trista: marxava a viure a un altre poble lluny de Cabrera de Mar.
En Marc es va posar molt trist i li va fer una abraçada molt gran i li va dir: “Abans que marxis haurem de fer alguna cosa”. En Marc va treballar tota la nit fent-li una joguina especial per ella. Era el pot de l’alegria. A dins hi havia el castell de Burriac, que era el lloc on s'havien conegut, amb dos ninos que eren ells.

Aina Ramon Teixidor