1r premi:
Cabrera de Mar, un petit poble de muntanya de la
comarca del Maresme, situat a la Serralada Litoral.
Era
dissabte 15 de Març del 1918, nit de ball de Carnestoltes a la Sala la Maresma.
Una nit força diferent de les de cada any; es respirava un ambient lúgubre,
tètric. No obstant això, cada Cabrerenc tenia preparada la seva disfressa per a
ser exhibida a la gran nit.
La Lita, la Maria i l'Ona havien pactat disfressar-se
de les famoses i llegendàries bruixes de la cova de les bones dones, amb la
intenció de fer paròdia de la coneguda llegenda de les Encantades.
La nit transcorria i aquella atmosfera tètrica no
canviava. Les tres noies, avorrides de tant ballar i cansades d'esperar els
resultats del concurs de disfresses, van decidir marxar d'allà. Van recórrer el
poble cometent malifetes; passant per la fàbrica de Ca l'Ordeig i destrossant
la maquinària tot cridant: Som les bruixes de Burriac!
A continuació, van arribar a l'escola pública,
l'actual Ajuntament; per poder accedir-hi a l'interior, van trencar els vidres
de les finestres i un cop a dins, van agafar tots els llibres que seguidament
van cremar enmig de la plaça del davant mentre ballaven al voltant de la
foguera. Els crits de l'Eugeni Ferrandis, l'algutzir del poble, provenien amb
intensitat des de Can Rodon de l'Hort. Els joves, excitats i espantats, van
fugir creuant la riera i després passant per Ca l'Escarramant. I un cop estaven
lluny de l'Eugeni, van decidir pujar a les conegudes coves on es trobaven les
bruixes. Quan per fi hi eren allà, la Lita va escridassar: Bruixes
malparides, on sou?
De cop i volta, un vent molt fort i feroç va començar
a agitar les branques dels arbres i cada una de les seves fulles, els cabells
de les joves, i els seus vestits també; la pols s’alçava i seguidament trons se
sentien des de la llunyania, i llamps il·luminaven l’entrada de la cova, que
ara semblava més tenebrosa encara. A continuació aparegueren tres ombres que
provenien del seu interior; les Encantades. Circe, Cassandra i Evanora, eren
els noms d’aquelles dones màgiques. Unes dones maquíssimes, les més boniques
que havien vist mai la Lita, l’Ona i la Maria. Tenien una pell pàl·lida i
tractada amb molta cura. Uns cabells ondulats, llargs i pel-rojos totes tres.
Una fesomia molt peculiar, ulls clars i força grossos, nas fi igual que els
seus llavis; i uns cossos delicats i esvelts, coberts per uns llargs vestits de
lli color negre amb una caputxa que les permetés estar còmodes durant els
aquelarres. La dona del mig, portava un penjoll amb una pedra verda molt
llampant. Mentre que el de les altres dues era d’un magenta intens.
Una
d’elles va cridar: Atureu-vos! No
us farem mal però tampoc sou benvingudes a casa nostra.
L’Ona, que era la més atrevida de
totes, amb to de burla va rebatre: Si,
es clar, una bruixa bona que no vol fer mal a ningú. Quina bogeria!
Vet
aquí que quan van voler donar-se conta, les tres jovenetes es trobaven lligades
per les mans i els peus a la creu de Montcabrer. I tots els seus esforços per
cridar van ser debades. I mentre romangueren allà atrapades; les tres bruixes
emprenien el camí cap al poble cabrerenc.
Dimarts 18, dia del ball de Momerotes. La tradició
deia que cada habitant del poble s'havia de disfressar de la manera més
original per tal que ningú no reconegués la identitat de ningú. I així ho van
fer les tres bruixes, que van cobrir-se la cara amb uns pigments marrons i
verds que obtenien de la natura.
Arribaren
a la sala la Maresma i esperaren que comencés la festa. Un cop s’inicià el ball
de Momerotes, Cassanda va donar a Circe i Evanora l’ordre d’apagar els llums i
encendre unes torxes que havien dut. Era tot fosc i la única llum que hi havia
era la del foc encès. Aleshores se sentí una veu vella que digué: Son les dones del
Montcabrer! Venen a fer-nos mal a tots, agafeu-les!
Afortunadament, Circe va ser més ràpida i va poder
parar als homes amb un encanteri del temps. Aquests van quedar congelats però
seguien veient, olorant i escoltant el que ocorria al voltant.
Armada
de valor, però entre plors, l’Evanora digué: Avui parlo en veu de totes les bruixes que existeixen
i que han existit en aquest món. Totes aquestes que hem viscut milers d'anys
amagades, reprimides, amb por de ser jutjades. Hem sigut perseguides i
cremades. Demanem que s'aturi d’una vegada aquesta persecució contra les
bruixes! Nosaltres no som dolentes per ser bruixes. Som dones de la ciència i
de la natura que hem estat col·laborant amb ungüents i amb descobriments; però
pel simple fet de ser dones se ’ns persegueix i no se ’ns contempla. Tractar
amb la natura no vol dir tractar amb el diable. No som dones dolentes! I si hem
aparegut aquí a la festa de Momerotes, és perquè volem fer justícia i difusió
de tot això.
Un cop dit això, Cassandra va descongelar els cossos
per a poder veure la reacció dels opressors. Malauradament, els cabrerencs van
embogir i començaren a perseguir a les dones mentre cridaven: A la foguera,
a la
foguera!
I van llençar pals, pedres i torxes a les bruixes. La
sala Maresma calà foc. Però la persecució no podia aturar-se, així que va
continuar de camí a l’escola pública, allà van aconseguir obrir el cap de
Cassandra, que morí dessagnada allà davant. Circe i Evanora no podien
acomiadar-se de l’ànima de Cassandra; si no serien elles mortes també.
Les cruels intencions de matar a les altres dues
bruixes que tenien els homes, van tindré èxit quan aconseguiren matar a Circe
amb un cop d’escopeta. Mitja Cabrera estava en flames, era qüestió de poc temps
que es cremés sencera.
L’única
supervivent, Evanora, desesperada i sola va córrer tan de pressa com va poder
fins a arribar a l’entrada del bosc més proper que va trobar. Allà va desorientar
als seus perseguidors i va poder sobreviure.
Es diu que aquesta dona avui en dia segueix viva i
ronda per la muntanya del Burriac. Però mai sabrem si és cert o no, ningú
encara l’ha vist.
1976
-Apa
iaia, es diu com tu aquesta bruixa. Quina coincidència! Com és que es va cremar
tot el poble i ara es veu com nou i molt maco?
-Nil, net meu, el poble
va ser reconstruït uns anys després.
-Que m ’explicaràs una
altra història com aquesta, quan torni a vindré a veure ’t?
-Es clar que si cor meu, és clar que sí.
Lea Sueur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada