1r premi:
Hi havia una vegada... Així és com
començaria el conte si es tractés d’un conte clàssic de princeses. Però no ho
és.
La Naia era una
princesa de 12 anys amb esperit lliure i rebel, cabells negres com el carbó i
els ulls de color verd maragda.
Vivia a un gran
castell de Mataró. Si l'hi haguessin dit que demanés un desig ella hauria
contestat:
-No vull ser una
princesa
No. No volia ser
princesa. Qualsevol nena de 5 anys ho voldria, ja ho sé. Però ella no.
Havia nascut sent
princesa. Cada dia de dilluns a divendres s’aixecava a les 7 del matí, es
vestia i marxava bosc endins fins a arribar a un poblet que hi havia a prop
d’allà que es deia Cabrera de mar.
En aquell poble es
feia passar per una vilatana normal i corrent, ningú sabia que era una
princesa. A les 8h anava a l’escola de Cabrera (era l’única escola de Cabrera i
Vilassar, per tant també hi anaven els nens i nenes del poble veí) i a les
10.15h tomava cap al castell, es posava el pijama i es tapava dins del llit,
esperant, que a les 10.30h l’anessin a despertar.
Quan la
despertaven es tomava a vestir (amb roba de princesa) i esmorzava amb el rei,
la reina i les seves 4 germanes petites.
Després d’esmorzar
la Naia anava a classes particulars durant 2 h i després dinava altre cop amb
la seva família.
Després de dinar,
la Naia deia que anava a "estudiar" i a "fer la migdiada"
però en realitat, marxava altre cop cap al poblet. Els nens i nenes tomaven a
l’escola després de dinar i s’hi estaven fins a les 17h de la tarda, quan ella
tomava al castell, berenava i realitzava diferents activitats:
Dilluns tres
quarts d’hora de violí i en acabat, tres quarts d’hora també de piano.
Dimarts 1 h i
mitja de ballet clàssic.
Dimecres 1 h i
quart de classes de pintura i una estona de dibuix tècnic.
Dijous altre cop
ballet clàssic amb l’escanyolida mrs. Babette.
I per arrodonir
tan "exquisida formació" divendres feia hípica amb les seves
germanes.
Cada dia de
dilluns a dijous, a les 19.30 del vespre, després de fer les activitats, sopava
amb la seva família. Els divendres sempre venien "il·lustres
convidats" i la princesa havia de tenir un bon somriure, dolç i càlid, que
cobrís la seva desil·lusió i frustració.
Els caps de
setmanes eren rutinaris: més convidats, balls de saló, gales benèfiques, noves
maneres d'escapar... la Naia coneixia tots els passadissos secrets i les
excuses perfectes per escapar d'aquella presó emmascarada en un castell de
fades i així poder ser una noia normal!
De vegades, només desitgem ser o tenir el que no tenim abans de saber com és realment el que desitgem.
Ona Sala Escrich
-Ostres, ostres! Encara no he fet el treball de
socials sobre Cabrera i és per demà! - va cridar la Laia des de la seva
habitació.
La
Laia és una noia jove de 12 anys molt entusiasmada pel que fa a Cabrera i el
seu entorn natural. Sovint és bastant responsable, però a vegades se li oblida
alguna cosa. Era dissabte; les 19:15 per ser exactes. La Laia s’estava
atabalant i no sabia si la biblioteca seguiria oberta.
-
Bé, vaig a
mirar. Al cap i a la fi, tampoc perdo res per intentar-ho - va pensar la Laia.
La Laia va anar caminant una mica apressada cap a la biblioteca. Estava oberta,
però no per gaire temps. Eren les 19:30 de la tarda, i la biblioteca tancava a
les 20:00.
-
Tinc 30 minuts
per acabar, jo puc! - va dir ella, bastant convençuda.
La
Laia feia el treball tan ràpid com els dits li permetien.
Va
trobar molta informació sobre Pere Joan Ferrer, l’antic senyor feudal de
Cabrera. També va trobar diverses coses sobre Burriac, i sobre l’activitat
agrícola del poble.
La biblioteca estava a punt de
tancar, i una noia va anar a avisar-la que li quedaven 5 minuts. A la Laia li
quedava molt poc per acabar el treball. De sobte, va veure una web molt
estranya, i va decidir mirar a veure què era.
-
“Per trobar
informació sobre Cabrera cliqui “aquí” - deia la web que havia trobat.
La
Laia, tota encuriosida, va clicar on deia “aquí”. Després d’uns segons d’haver-hi
clicat, la Laia va començar a marejar-se, i va caure estesa al terra.
Va
trigar uns segons a reincorporar-se, i en aixecar-se, va sentir com un espècie
d’olor a clavegueram.
En
observar el seu voltant, va veure que havia anat a parar al castell de Burriac.
La Laia va fixar-s’hi una mica més en l’entorn i no va veure el castell de
Burriac de la mateixa manera que l’havia vist abans. Es veia més deteriorat, i
al seu voltant, estava tot ple de deixalles i contaminants. La jove va decidir
baixar fins el poble, i parlar amb la gent que trobés.
A
mesura que baixava pel bosc, anava trobant cada cop més brossa i escombraries
de tot tipus: ampolles de plàstic, bosses del supermercat, brics de llet... A
la Laia li sabia molt de greu però com que ella sola no podia recollir-ho tot,
va continuar baixant.
En
arribar al poble no va veure a ningú, i això li va semblar una mica estrany
sent un dissabte a la tarda. Va continuar passejant, no hi havia senyals de
vida. Mentre caminava per Cabrera, anava mirant al seu voltant i ho veia tot
molt abandonat. Més tard, passejant pel poble li va semblar veure un home en la
llunyania. Va començar a córrer cap a ell.
Que et
passa alguna cosa noieta? Què hi fas aquí? - va preguntar-li l'home a la Laia
quan va arribar fins a ell. - No veus que està tot molt abandonat? Au vinga va,
toma a casa que és perillós estar aquí.
És
precisament per això que vinc a parlar amb vostè. Què ha passat aquí? On sóc?
Mmm... en quin any et penses que estem jove?
-
Doncs al 2020,
on hauríem d’estar sinó?
Ondia!
Doncs vas molt equivocada! Bé, t’explico. Som a l’any 2088, i ara a Cabrera no
hi viu ningú. Fa uns quants anys, quan jo era molt petit, ja anunciaven el
perill i les conseqüències del canvi climàtic i l’escalfament global. Els
científics en preveien els danys desastrosos que això provocaria, però ningú
els va fer cas. La gent va continuar amb la seva vida normal, i no es
preocupaven del que pogués passar, però els científics no es van pas equivocar.
Passats
uns anys, el temps ja no era el de sempre.
Hi
havia més sequeres i inundacions, els estius eren més calorosos, i els hiverns
remotament freds. Hi havia més onades de calor, ja quasi no quedaven glaceres i
icebergs, i el nivell del mar havia pujat mig metre en 10 anys. Els efectes del
canvi climàtic eren espantosos, i la població va haver d’abandonar Cabrera
perquè les condicions climàtiques en les que vivien eren insuportables. Al cap
d’uns anys, Cabrera era un poble desert i ja no hi quedava ningú. I tot això va
passar per culpa del canvi climàtic, i per culpa que la gent no era conscient
del que podia passar.
Vaig
crear aquella web, esperant que algú vingués per explicar-li això per poder
revertir-ho, però no m'esperava una joveneta com tu. Però bé, ets tu la que
vens del 2020, i ets la única que pot fer que això canviï. Per tomar a casa
només has de dir “1, 2, 3, toma’m al terra estès”. Confio en tu, sort.
-
Pots comptar-hi.
- va contestar la Laia, molt segura de sí mateixa.
Seguidament,
la Laia va dir les paraules que li havia dit l’home, i va aparèixer estesa al
terra de la biblioteca, 5 minuts abans que la biblioteca tanqués. La Laia va
decidir tomar a casa sense acabar el treball, ja que tenia una idea millor. Al
dia següent, els tocava presentar els treballs a la resta de la classe i la
Laia va decidir ser la primera. L’havia fet sobre les conseqüències del canvi
climàtic i l’escalfament global a Cabrera, i a la seva classe li va amoïnar
molt. Mica en mica, la preocupació es va estendre mundialment i tots junts van
aconseguir aturar l’escalfament global.
Uns
anys després, la Laia estava mirant una cosa a l’ ordinador de la biblioteca
fins que va tomar a veure la mateixa web que l’havia portat al 2088, anys
enrere. Va decidir entrar-hi, i a la pantalla posava:
- “Ben
fet! Sabia que ho aconseguiries”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada