dilluns, 12 d’octubre de 2020

IX PREMI LITERARI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL B)

1r premi: 

JO

-     Booommmm!! - Ha esclatat la bomba no molt lluny de casa.

-     Aaaaaahl!!! - Ha cridat el veïnat.

Tinc por . Tinc molta por.

Dimarts 5 de juny

Això és el que penso cada nit des de l‘orfenat. Trista. Tota sola. És el que em va passar fa uns sis anys, és a dir quan jo tenia entre tres i quatre anys , així que ara tinc nou anys gairebé deu .

Em dic Alank (que significa“ bella” en sirià) i si, visc en un orfenat. De petita en mig de la guerra de

Síria em vaig perdre, I... no recordo res.

Dimecres 6 de juny

La vida a l’ orfenat és molt pobre, i sempre estic sola .

Però avui em venen a fer una entrevista , per veure si em poden adoptar ! Espero que em vagi bé perquè porto sis anys tancada en aquest lloc horrible ! Pel que m‘han dit el meus futur pares són de Barcelona, però viuen a Cabrera o Cabreras , alguna cosa així, vora el mar'... Que maco viure a prop del mar, oi ?

Dijous 20 de juny

Ara mateix estic fent les maletes per anar a Cabrera a viure ! Ara els meus pares es diuen : Joan i Ana i tenen tres fills : un té dos anys i es diu Pau,  l’altra en té dotze i es diu Carla, i l’altra en té divuit i es diu Maria , Així que jo quedaré pel mig amb els meus nou anys. Tant de bo quedi bé en aquesta família; poder dinar junts , poder riure , no passar gana, no sentir bombes ... I tenir llibres , llibres per llegir; encara he tingut sort tenint els tres llibres que hi havia a 1 ‘ orfenat titulats : Astèrix a Hispània, el nou testament i un bastant avorridot que era de poemes , 1 ‘ únic que de veritat m ‘ agradava es deia Sentiments .

Divendres 21 de juny

Que guai! La meva nova família és xulíssima .. Són molt simpàtics, amables, graciosos ... I sobretot molt bons cuiners , el menjar està boníssim, no sé com poden cuinar tan bé, pollastre , arròs, i sobretot una cosa que es diu xai, que mai havia provat.


Dissabte 25 de juny

Avui hem anat a fer un volt amb bicicleta . La Carla, la Maria i jo . I.... a que no endevinaria-ho que ens ha passat ? Doncs... jo anava per allà tant tranquil·la amb les meves noves germanes i de sobte , PAM !! M ‘ he perdut. He mirat per tots els costats i ni un sol rastre .

Al cap de mitjà hora com que he vist que no hi havia ningú he decidit pujar muntanya dalt.

« Eh tu ! » S’ha sentit des d’ un arbre .

« Jo?? » He dit estranyada.

De sobte un nen guapíssim ha saltat de dalt de l’arbre de davant meu . Quin susto !!!

« I tu qui ets ? » M ‘ha preguntat.

« I tu, qui ets ?? Que fas presentant-he d ‘aquesta manera ?? » Li he respòs.

« Jo sóc l’ Aniol, fill de pagès ; i tu ??? M’ha preguntat.

« Jo sóc 1 Alank » He dit.

« À on vius ? » M’ha preguntat

« M’he perdut.... I sóc nova per aquí... » He continuat, i com que no parava de fer - me preguntes li he explicat la meva història .

« Estàs de sort!!! » Ha seguit ell. « Coneixo a la Carla, ràpid anem !!»

L’he seguit i m’ha fet una visita guiada per Cabrera : « Això són les runes , quan els Ibers estaven aquí Cabrera es deia Ilturo      Uiiii, si els Ibers!! Tinc tantes coses per explicar-te» Anava dient...

« Si,si molta runa molta runa però aquí no hi viu ningú famós ?? » He preguntat.

« I tant hi viu un presentador de la tele, 1 ‘ Andreu Buenafuente , una artista, la Laura Finestres, i... Abans hi vivia un poeta molt important que es deia Antoni Isern » M’ha explicat « Quin nom dius ?? »

« Antoni Isern, segur que mai has sentit a parlar d’ell, va morir fa molts anys ... » Ha dit trist

« En serio ?? » He dit emocionada « Sentiments un del poema del llibre de l‘orfenat!!! És escrit per ell 1!! Encara no em crec que el destí hagi volgut que jo acabes vivint al seu poble !!! »

He tomat a casa la mar de contenta; i ara m’encanta la meva nova vida ! I... a més a més he conegut a un molt bon amic ; 1 ‘ Aniol. ( que a part de bon amic és guapíssim, i té moltes coses per explicar )Doncs ja està ; se m’han acabat les pàgines del diari.... ADÉU !!!!!!!!


Valeria Riu Gil

2n premi:

VIU I DEIXA VIURE

Us explicaré el cas d’una nena que es diu Berna.

La Berna té tretze anys i va començar a l'Institut de Cabrera de Mar segon d’ESO. Ella tenia un comportament normal, com sempre, però un parell de noies que representaven ser les seves millors amigues i que es deien Margaret i Ruth, d’un dia per l’altre van començar agafar-li mania.

No importava el lloc a la classe, com en el pati, com als vestuaris de l'Institut, sempre li feien passar una mala estona.

Per exemple: una de les tantes situacions en què la Berna es trobava era:

- Hola! - diu la Berna

Cap de les dues nenes no contesten.

-Hola, ei, ei, que no em feu cas?

-Que vols pesada? - va dir la Margaret.

-No t’havíem vist - comenta la Ruth.

La Berna es queda parada i no entén res del que passa...

Al començament, durant dues setmanes la Berna ho va estar amagant, creia que no era suficient important per explicar-ho a algun altre company o fins i tot els seus pares. Ella es sentia molt angoixada i alhora culpable i molt trista perquè no entenia per què les seves amigues li podien estar fent aquest buit i la deixaven sola i a vegades es burlaven.

La Rosi (la mare de la Berna) se'n va adonar que alguna cosa li estava passant a la seva filla...

I li va preguntar:

-Que et passa filla?

-Res, res...- contesta la Berna.

-Com què res? I aquesta cara? - diu la mare -Què no mare, que no em passa res!

-D’acord, doncs, aniré a parlar amb la tutora. - comenta la Rosi.

-Bé, doncs vés i parla amb ella - va dir la Berna enfadada.

La mare va anar a l'institut i va poder parlar amb la Meritxell, la tutora:

-Hola!

-Bon dia - diu la Meritxell.

-Bon dia, Meritxell, et voldria comentar que últimament trobo molt rara a la Berna, té un comportament molt estrany a casa...

-Estic d’acord jo l’he notat rara aquests últims dies. Li passa alguna cosa en concret? - pregunta la tutora.

-Penso que sí, però no li trec ni una paraula...

-Bé demà mateix ho comento amb ella i ja t’informaré del que passa...

L’endemà...

-Bon dia Berna, podria parlar amb tu un moment? - li diu la Meritxell - en un moment que la va trobar sola al pati.

-Si, digues professora!!!

-Fa uns dies que estàs molt rara... Què et passa?

-És que la Ruth i la Margaret no em paren de fer la vida impossible...

-Què vols dir la vida impossible?

-Doncs que... a l’hora del pati em deixen sola, de vegades ni em parlen, m'ignoren, i també en els vestuaris se’n riuen de mi a l’orella - va dir la Berna tot plorant.

Ostres!!! Això no em sembla ni gens ni mica de bé, hem de fer alguna cosa, hauré de parlar amb elles seriosament i aclarir tot això i el perquè de per què t’ho estan fent això.

Al cap d'un parell de dies, la Meritxell va cridar a la Ruth i a la Margaret per parlar amb elles dues sobre el que li feien a la Berna. En principi ho negaven absolutament tot, deien que elles ni havien fet res... Però a mesura que la Meritxell les anava interrogant anaven afirmant tot el que havien fet i que ho feien per diversió i que tot plegat era una broma.

La Berna a mesura que anava passant els dies es sentia més protegida que abans, i va començar a fer amistats noves i amb el temps va anar superant aquell assetjament escolar que no deixa de ser un maltractament psicològic.

La Berna es va convertir amb una persona molt forta, educada i amb uns principis i valors fantàstics, va trobar molts amics i amigues, mai més va passar per la mateixa situació i amb els anys es va oblidar d’aquell parell de noies.


Enia Navarro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada