1r premi:
-
Booommmm!! - Ha
esclatat la bomba no molt lluny de casa.
-
Aaaaaahl!!! - Ha
cridat el veïnat.
Tinc por . Tinc molta por.
Dimarts
5 de juny
Això és el que penso cada nit des
de l‘orfenat. Trista. Tota sola. És el que em va passar fa uns sis anys, és a
dir quan jo tenia entre tres i quatre anys , així que ara tinc nou anys gairebé
deu .
Em dic Alank (que significa“
bella” en sirià) i si, visc en un orfenat. De petita en mig de la guerra de
Síria em
vaig perdre, I... no recordo res.
Dimecres
6 de juny
La vida a l’ orfenat és molt
pobre, i sempre estic sola .
Però avui em venen a fer una
entrevista , per veure si em poden adoptar ! Espero que em vagi bé perquè porto
sis anys tancada en aquest lloc horrible ! Pel que m‘han dit el meus futur
pares són de Barcelona, però viuen a Cabrera o Cabreras , alguna cosa així,
vora el mar'... Que maco viure a prop del mar, oi ?
Dijous 20 de juny
Ara mateix estic fent
les maletes per anar a Cabrera a viure ! Ara els meus pares es diuen : Joan i
Ana i tenen tres fills : un té dos anys i es diu Pau, l’altra en té dotze i es diu Carla, i l’altra
en té divuit i es diu Maria , Així que jo quedaré pel mig amb els meus nou
anys. Tant de bo quedi bé en aquesta família; poder dinar junts , poder riure ,
no passar gana, no sentir bombes ... I tenir llibres , llibres per llegir;
encara he tingut sort tenint els tres llibres que hi havia a 1 ‘ orfenat
titulats : Astèrix a Hispània, el nou testament i un bastant avorridot que era
de poemes , 1 ‘ únic que de veritat m ‘ agradava es deia Sentiments .
Divendres 21 de juny
Que
guai! La meva nova família és xulíssima .. Són molt simpàtics, amables,
graciosos ... I sobretot molt bons cuiners , el menjar està boníssim, no sé com
poden cuinar tan bé, pollastre , arròs, i sobretot una cosa que es diu xai, que
mai havia provat.
Dissabte 25 de juny
Avui
hem anat a fer un volt amb bicicleta . La Carla, la Maria i jo . I.... a que no
endevinaria-ho que ens ha passat ? Doncs... jo anava per allà tant tranquil·la
amb les meves noves germanes i de sobte , PAM !! M ‘ he perdut. He mirat per
tots els costats i ni un sol rastre .
Al cap de mitjà hora
com que he vist que no hi havia ningú he decidit pujar muntanya dalt.
« Eh
tu ! » S’ha sentit des d’ un arbre .
« Jo??
» He dit estranyada.
De
sobte un nen guapíssim ha saltat de dalt de l’arbre de davant meu . Quin susto
!!!
« I tu
qui ets ? » M ‘ha preguntat.
« I
tu, qui ets ?? Que fas presentant-he d ‘aquesta manera ?? » Li he respòs.
« Jo
sóc l’ Aniol, fill de pagès ; i tu ??? M’ha preguntat.
« Jo
sóc 1’ Alank » He dit.
« À on
vius ? » M’ha preguntat
« M’he
perdut.... I sóc nova per aquí... » He continuat, i com que no parava de fer -
me preguntes li he explicat la meva història .
«
Estàs de sort!!! » Ha seguit ell. « Coneixo a la Carla, ràpid anem !!»
L’he seguit i m’ha fet una visita guiada per Cabrera : « Això són les
runes , quan els Ibers estaven aquí Cabrera es deia Ilturo Uiiii, si els Ibers!! Tinc tantes coses
per explicar-te» Anava dient...
« Si,si molta runa
molta runa però aquí no hi viu ningú famós ?? » He preguntat.
« I tant hi viu un
presentador de la tele, 1 ‘ Andreu Buenafuente , una artista, la Laura
Finestres, i... Abans hi vivia un poeta molt important que es deia Antoni Isern
» M’ha explicat « Quin nom dius ?? »
« Antoni Isern, segur
que mai has sentit a parlar d’ell, va morir fa molts anys ... » Ha dit trist
« En serio ?? » He dit
emocionada « Sentiments un del poema del llibre de l‘orfenat!!! És escrit per
ell 1!! Encara no em crec que el destí hagi volgut que jo acabes vivint al seu
poble !!! »
He
tomat a casa la mar de contenta; i ara m’encanta la meva nova vida ! I... a més
a més he conegut a un molt bon amic ; 1 ‘ Aniol. ( que a part de bon amic és
guapíssim, i té moltes coses per explicar )Doncs ja està ; se m’han acabat les
pàgines del diari.... ADÉU !!!!!!!!
Us explicaré el cas d’una nena que es diu Berna.
La Berna té tretze anys i va començar a l'Institut de
Cabrera de Mar segon d’ESO. Ella tenia un comportament normal, com sempre, però
un parell de noies que representaven ser les seves millors amigues i que es
deien Margaret i Ruth, d’un dia per l’altre van començar agafar-li mania.
No importava el lloc a la classe, com en el pati, com
als vestuaris de l'Institut, sempre li feien passar una mala estona.
Per exemple: una de les tantes situacions en què la
Berna es trobava era:
- Hola! - diu la Berna
Cap de les dues nenes no contesten.
-Hola, ei, ei, que no em feu cas?
-Que vols pesada? - va dir la Margaret.
-No t’havíem vist - comenta la Ruth.
La Berna es queda
parada i no entén res del que passa...
Al començament, durant dues setmanes la Berna ho va
estar amagant, creia que no era suficient important per explicar-ho a algun
altre company o fins i tot els seus pares. Ella es sentia molt angoixada i
alhora culpable i molt trista perquè no entenia per què les seves amigues li
podien estar fent aquest buit i la deixaven sola i a vegades es burlaven.
La Rosi (la mare de la Berna) se'n va adonar que
alguna cosa li estava passant a la seva filla...
I li va preguntar:
-Que et passa filla?
-Res, res...- contesta la Berna.
-Com què res? I aquesta
cara? - diu la mare -Què no mare, que no em passa res!
-D’acord, doncs, aniré a parlar amb la tutora. -
comenta la Rosi.
-Bé, doncs vés i parla amb ella - va dir la Berna
enfadada.
La mare va anar a l'institut i va poder parlar amb la
Meritxell, la tutora:
-Hola!
-Bon dia - diu la Meritxell.
-Bon dia, Meritxell, et voldria comentar que
últimament trobo molt rara a la Berna, té un comportament molt estrany a
casa...
-Estic d’acord jo l’he notat rara aquests últims
dies. Li passa alguna cosa en concret? - pregunta la tutora.
-Penso que sí, però no li trec ni una paraula...
-Bé
demà mateix ho comento amb ella i ja t’informaré del que passa...
L’endemà...
-Bon dia Berna, podria parlar amb tu un moment? - li
diu la Meritxell - en un moment que la va trobar sola al pati.
-Si, digues professora!!!
-Fa uns dies que estàs molt rara... Què et passa?
-És que la Ruth i la Margaret no em paren de fer la
vida impossible...
-Què vols dir la vida impossible?
-Doncs que... a l’hora del pati em deixen sola, de
vegades ni em parlen, m'ignoren, i també en els vestuaris se’n riuen de mi a
l’orella - va dir la Berna tot plorant.
Ostres!!!
Això no em sembla ni gens ni mica de bé, hem de fer alguna cosa, hauré de
parlar amb elles seriosament i aclarir tot això i el perquè de per què t’ho
estan fent això.
Al cap d'un parell de dies, la Meritxell va cridar a
la Ruth i a la Margaret per parlar amb elles dues sobre el que li feien a la Berna.
En principi ho negaven absolutament tot, deien que elles ni havien fet res...
Però a mesura que la Meritxell les anava interrogant anaven afirmant tot el que
havien fet i que ho feien per diversió i que tot plegat era una broma.
La Berna
a mesura que anava passant els dies es sentia més protegida que abans, i va
començar a fer amistats noves i amb el temps va anar superant aquell
assetjament escolar que no deixa de ser un maltractament psicològic.
La Berna es va convertir amb una persona molt forta,
educada i amb uns principis i valors fantàstics, va trobar molts amics i
amigues, mai més va passar per la mateixa situació i amb els anys es va oblidar
d’aquell parell de noies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada