dilluns, 22 de juliol de 2019

VIII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL F)

Aquí teniu els contes premiats en el VIII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual F.

Una lectura molt adient per aquest estiu!



1er Premi: 


30 DE MARÇ

I
Baixava les escales de la catedral amb el cap cot. Semblava estar trist, però comptava les llambordes de sota els seus peus. Va tombar pel carrer de la Força. Nens amb els avis, parelles enamorades agafades de la mà, traginers amb les seves mercaderies, les veïnes que la feien petar i en Miquel que abaixava la persiana de l’obrador. Per avui ja havia treballat massa i s’emportava sota el braç el pa pel sopar. Una mica de pa amb un tros de formatge o un bocí de botifarra, tot regat amb un bon vi de la terra. La Remei servia cafès a la terrassa de la pensió. Li agradava el tracte amb la gent i, sobretot, veure passar els xicots quan tomaven del camp cansats després d’una llarga jornada a l’era. Els oferia aigua i si la mestressa no s’hi fixava s’hi entretenia uns minuts de més. Els fills de la Paquita corrien enredant amb el gat d’en Monxo. Li feien tota mena de cabrioles i la pobra bèstia quan els sentia arribar s’obria pas entre les escletxes de la persiana i buscava un bon recer per evitar ser enxampat. En Monxo els tenia ben avisats, però als dos vailets no els feia cap por l’esbroncada i els valia la pena només pel tip de riure que es feien empipant el gat indefens.
Però en Galdric comptava llambordes, no podia entretenir-se amb l’aldarull del carrer. Canviava d’esma mentre un estrany neguit li premia fort el pit. Va mirar enrere des del punt més allunyat de la devesa. Majestuosa i emmarcada pel darrer raig de sol d’aquell fred dia de març, s’alçava la catedral, admirada per tot viatger i refugi de molts pelegrins. Se sentia el cor a la boca, va deixar anar un profund sospir i mentre una llàgrima li lliscava galta avall, va emprendre el camí que l’allunyaria dels seus, de casa, de la seva estimada Girona.
Hi havia viscut des que va néixer, s’estimava aquella terra, la seva gent i les seves festes. Hi tenia els germans i l’ofici. Sabia del cert que enyoraria el seus aromes; la colza groga de primavera, els pomers que s’escampaven en rengleres arreu del territori, el farratge pel bestiar, els formatges de la senyora Faustina o la pell de les sabates que cosia el veli Marcel·lí. Trobaria a faltar les tardes de domino a la pensió, els dies de cinema a la fresca del poble de Vilablareix, les excursions a l’Escala i el vent de tramuntana que feia despentinar fins el cabell més engominat.
Intentava a cada pas que feia gravar cada un d’aquells records en el més profund del seu interior. No volia oblidar res, no sabia quan tomaria a casa, però no l’espantava el que li
deparava el destí. Estava enamorat i deixava Girona amb un fil de recança, però il·lusionat. Un canvi d’aires no li aniria malament.
Escombrava l’eixida. No era gaire gran, però era una feina esgotadora. Les gallines espicassaven per tot arreu, omplint el terra de grans i plomes. La Bruna només feia que bordar a tothora i en Kay, com un esbojarrat, empaitava els pardals que s’acostaven a menjar. Alguna vegada havia arribat a casa amb un ocell entre els ullals; pobre animaló.
Sortia amb el davantal, el que més li agradava n’era un que tenia unes puntes de color de rosa clar, prenia l’escombra i intentava fer la feina ben feta. Li agradava passar-hi estona i deixar-ho tot ben arreglat. La banqueta de l’avi al seu racó, vora la taula on sovint hi tenia el porró. A l’avi li agradava el vi de bota, el que portava temps en repòs a recer de la llum del sol, el deixava reposar al porró durant una estona i picava unes ametlles per matar la gana de mig matí. Les espardenyes d’en Mateu i la Laia sempre eren fora de lloc, podien fer ensopegar l’àvia i de ben segur s’enduria un gran ensurt. La Núria s’afanyava a deixar-ho tot en ordre i per acabar hi abocava un parell de galledes d’aigua, que havia anat a cercar al pou, per fer baixar el polsim i la terra del camí que s’encastava sobre les rajoles. Després parava la fresca i descansava al pedrís de l’entrada tot esperant la mare que tornés de la plaça.
Gaudia d’aquesta estona. Tancava els ulls i ensumava l’olor a pi que li arribava des de la falda de la muntanya. Se sentia lliure i envoltada de pau. Li agradava el tarannà del poble, la tranquil·litat dels seus carrers, el bon fer de la seva gent i sobretot alçar la vista i aturar-se al cap damunt de la muntanya contemplant el perfil del castell sobre el blau intens del cel. El Burriac s’alçava imponent en aquell cim, resistint al pas dels anys, entregant-se al seu poble i presidint-lo. Era important per a ella. L’avi li havia explicat un munt d’històries que passaven al voltant del castell. Des de petita parava bé l’orella i se sabia de memòria més d’una vintena d’aventures que, ara que ja era més gran, havia descobert que no eren del tot verídiques. A l’avi li agradava improvisar i posar-hi una mica de sal i pebre als seus records, però airesultaven més emocionants i divertits.
Volia recordar totes aquelles històries per explicar-les algun dia als seus fills, però ara per ara encara no en tenia. Estava segura que aviat seria mare, si bé tenia el cap ple de
pardals i l’estómac de papallones. Estava impacient per la imminent arribada del seu promès. Li havia escrit dies enrere per avisar-la que ja havia enllestit tots els assumptes a Girona i que aviat seria amb ella. No podia creure-s’ho, per fi podrien començar una vida junts, buscar una petita caseta aquí a Cabrera de Mar, i un petit terreny per fer-hi un hort. Hi volia plantar enciams, pebrots i carbassons, albergínies i tomàquets, o com deia el seu promès, tomates. Li feia gràcia com enraonava, potser era això el que l’havia fet caure rendida als seus peus.
Va conèixer en Galdric durant una fira d’artesania. Reunits prop d’una trentena de mestres i oficials de diferents gremis que havien vingut d’arreu del país, havien muntat una gran fira als voltants de la masia més gran del poble, Can Rodon. Hi havia paradetes de formatges, d’embotits, de pans i coques, d’espardenyes, de teles i de barrets. I en una cantonada de la fira hi havia una taula petita, recolzada en un parell de cavallets, amb tot d’objectes de fusta: coberts, bastons, banquetes, cadires, fins i tot algun joc per a la mainada. La Núria s’hi havia apropar i un noi molt ben plantat l’havia atès molt amablement. No va poder comprar-hi res, la mare va cridar-la perquè s’afanyés. L’havia d’ajudar amb els germans, en Mateu i la Laia. Va tombar el cap abans de girar la cantonada i va topar-se amb els ulls negres i penetrants d’aquell noi que en pocs segons l’havia captivat per complet.
E1 viatge havia estat llarg i en Galdric estava cansat i assedegat. Tenia moltes ganes de veure la Núria, però encara havia de fer el darrer tram del camí. Com que a Cabrera no hi arribava el tren, havia quedat amb la Núria a l’estació de mar. Ella hi aniria amb el carro i l’acompanyaria l’avi, que dominava l’ase com ningú més. Aquell animal  només li feia cas a ell, era impossible de tractar per qualsevol altre. Es ben bé que s’hi passaven hores i hores junts amunt i avall per la comarca. L’avi tenia amics per tot arreu i sempre tornava a casa ben carregat d’obsequis d’aquest i d’aquell. Portava maduixes, llenya, camisoles i fins i tot algun conill ben molsut que sempre era benvingut a la cuina de casa.
La Núria no podia parar quieta. Estava posant molt nerviós l’avi que fumava la pipa fent-se el despistat. Mirava a dreta i esquerra esperant ansiosa l’arribada del tren. I quan per fi va sentir el xiscle de la màquina no va poder resistir-se més i va arrencar a córrer.
Del tercer vagó va baixar en Galdric. Seel veia exhaust, i amb un mocador s’eixugava la suor del front. En veure la noia se li va il·luminar la cara i va sentir una gran sotragada. Notava cada batec del cor. Va posar-se la mà al damunt del pit per evitar que li sortí de cop. Portava una camisa verda que li afavoria al color deis ulls. Els pantalons s’ajustaven amb un cinturó de corda i les sabates es veien desgastades. La maleta pesava força, dones trigaria a tornar a casa.
L’avi el va ajudar a pujar l’equipatge al carro i molt amablement li va oferir la bota de vi. Assedegat, en Galdric va acceptar de bon grat, no després d’haver-li fet un fort petó a la promesa. Junts van enfilar el camí cap a Cabrera. La Núria estava segura que li agradaria el Maresme, que se sentiria a gust i que l’arribaria a estimar tant com ho feia ella.
Embadalit pel paisatge que l’envoltava, en Galdric no parava de tombar el cap a banda i banda. Durant el curt trajecte que van fer fins el poble, veïns de la zona saludaven amablement la família. Tot de masies emmarcaven el límit del camí, amb els seus horts i les plantacions de flors. Allò li agradava, s’hi podria acostumar, el mar i l’extensa platja i alhora la muntanya i la serralada de boscos frondosos. Un contrast d’allò més interessant. Havia notat que no hi feia tant fred com a Girona, era març, però la temperatura era suau i agradable.
30 de març
Estava radiant amb aquell vestit blanc. Duia una cua que arrossegava ben un parell de metres. A la mare se li espurnejaven els ulls. La seva nena es casava i tenia la il·lusió d’un nou començament, però la tristesa d’un adéu. La Núria li havia promès que l’aniria a visitar cada dia i que no marxaria mai de la vora dels avis, si bé ja no viuria a casa amb ells.
Amb en Galdric havien comprat una petita caseta prop de l’ajuntament, al costat de la riera. No era gaire gran i ja els estava bé. Tenia una petita estança que els servia de menjador i sala, amb una gran llar de foc que s’obria a la cuina de dos fogons amb algunes cassoles que la mare els havia donat. El regals de casament encara arribaven de tan en quant i havien pogut moblar la casa al seu gust. Al primer pis hi havia els dormitoris, n’hi havia dos i els era més que suficient. L’eixida era acollidora, envoltada de plantes i flors que el jove s’havia esmerçat a plantar. Feia goig de veure. Un parell de cadires vora una tauleta de cafè acabaven d’arrodonir l’entrada. La tanca que donava al barri sempre estava oberta, doncs els veïns de Cabrera eren de tota confiança i així se sentien més propers els uns dels altres.
Van arribar atropelladament en Mateu i la Laia. Eli vestia una americana que li estava una mica gran, però se sentia cofoi amb el corbatí que li havia cosit la mare. A la Laia li havien comprat un vestit amb faldilla de tul que feia voleiar per encís de tots els convidat. Hi havia tots els veïns del poble i també els familiars vinguts de Girona. No hi faltava ningú. Fins i tot l’oncle Magí havia vingut des de Londres. Vivia allà des que va decidir endinsar-se en el món del tèxtil i havia fet mans i mànigues per arribar a temps al casament de la seva neboda preferida.
La Núria respirava nerviosa. Per fi havia arribat el moment que tant havia somiat. Havia trobat l’home de la seva vida, la feia feliç i se l’estimava. Era un moment molt especial i no va oblidar-se del pare. Segur que allà on fos n’estaria orgullós.
La parròquia de Sant Feliu estava ben engalanada. A cada banc hi havia una gran llaçada de seda blanca. Els buquets unien roses blanques i petúnies malva. Feien molt de goig i perfumaven l’ambient. Les primeres fileres estaven reservades a la família més propera. Tots els veïns estaven entusiasmats amb l’enllaç dels joves. S’estimaven la Núria, a qui havien vist créixer pels carrers del poble i ara acollien en Galdric com a un més del veïnat. La gran portalada de fusta estava oberta de bat a bat. Tothom era benvingut i infants i grans s’aglutinaven a la petita plaça de davant de l’església. El toc de campanes avisava tothom de l’inici de la cerimònia. Tocaven a casament i era una melodia ben alegre. El mossèn Lluís esperonava als darrers convidats, calia ser puntual i esperar la núvia tots col·lcats.
V
Ja feia un parell de setmanes que tot havia tornat a la rutina. Havia estat una gran diada. Tothom havia marxat content i els nuvis, ara ja marit i muller, havien arribat ben tard a casa. Se sentien feliços i frisaven per començar una nova vida junts.
La Núria s’encarregava de la casa, també dels avis i la mare. Ajudava sempre que feia falta i havia començat classes de cuina a la pensió del poble. En Pere la instruïa, deia que hi tenia traça i que més endavant deixaria a les seves mans el restaurant de la pensió. El que més li agradaven eren els guisats. S’hi passava hores i hores entre els fogons, deia que la cuina volia temps i paciència. Les verdures dels camps de Cabrera eren les més bones, valia la pena invertir en proximitat, doncs la qualitat del producte era excepcional. El primer plat que en Pere li va deixar introduir en el menú del dia va ser la verdura de Can Mas, un guisat de patates amb albergínia, carbassó, pebrot, ceba i tomàquet que escalfava les panxes més fredes de l’hivern.

En Galdric treballava l’hort de la finca i les estones de tarda les dedicava a les seves peces de fusta. Li agradava l’ofici i no volia perdre’n la traça. Havia creat bastons de fusta per l’avi, pel vell Miquel, pel mossèn Lluis i per l’Hermínia, la cosina de l’àvia. En Josep tenia una nova caixa d’eines i l’Agustí i en Tomàs uns baguls ben grans. Però a la peça que hi dedicava més temps i il·lusió era un bressol ben senzill, però molt treballat. El petit Roger estava en camí i no volia fer tard a la seva arribada.

Cristina Serradell


2n Premi: 

L'IMMIGRANT


Els carrers estrets i sinuosos com una serp marquen la forma del petit poble assentat davant l’estació. Les cases de parets blanques, recolzant-se una amb l’altra, es protegeixen entre elles. El cel és blau i net.
Els carrers, les cases, el cel, tenen un nom, Arcila. És el poble d’en Monjahid i la seva família.
Assegut dins el vagó, amb la cara enganxada al vidre de la finestra, els ulls xuclen amb tota la força, per deixar impresa en la retina, la imatge del poble fent de marc a una silueta de dona amb un nen als braços, que de peu a l’andana espera que el tren es posi en marxa, enduent-se la meitat de la seva vida.
Avui, en Monjahid marxa, deixant en el poble les arrels, les seves i les que està formant, la Fàtima i el seu petit fill. El futur de la família passa per endur-se’l més enllà del mar i les muntanyes, fins un altre poble, Cabrera de Mar.
La misèria que viuen en aquests moments és el que l’empeny a buscar un lloc, on treballant dígnament, puguin tenir un futur amb esperança per a ells i el seu fill. Els havia costat decidir-se. Sabien el que això comportava.
Allà en aquell poble llunyà, Cabrera de Mar, hi viu el seu germà en Mohamed.
Fa anys que aquest, junt amb la seva dona i els dos fills, varen arribar a Cabrera. Viuen i treballen el camp, els dos fills van a l’escola del Pla de l’Avellà. Tota la família està ben integrada al poble. Per això coneixent la situació del seu germà, en Mohamed el va animar a decidir-se.
Li va explicar que, Cabrera de Mar és també un petit poble envoltat de muntanyes i obert mirant al mar. Des d’on cada matí, quan surt el sol, es veu l’aigua brillant com si fos de plata. Dalt la muntanya el castell de Burriac vigila el poble. La família hi ha pujat alguna vegada, veient des d’aquella alçada, bona part de la terra que els ha acollit.
El tren poc a poc es posa en marxa. Es miren. Cap d’ells deixa sortir les llàgrimes. Forts, serens, aquesta imatge volen endur-se l’un de l’altre. El nen amb la careta lluminosa, riallera i feliç imita el gest de la seva mare, alçant la maneta per acomiadar-lo. No sap que avui, no hi haurà tornada del pare a casa al capvespre, ni una estona de jocs abans d’anar a dormir.
La Fàtima, l’estreny contra el seu pit, empassant-se dignament el dolor que la travessa de dalt a baix. Ella si sap que avui no hi haurà tornada al capvespre, ni demà, ni l’altre, ni l’altre. Que passaran setmanes, mesos, esperant cartes i alguna trucada de telèfon a la centraleta pública.
La silueta del poble i la dona amb el nen als braços s’empetiteix. Ja no els veu, comencen a ser un dolorós record. Mira el cel a través de la finestra, el seu cel de cada matí, tanca els ulls, té la sensació que l´envolta sabedor que necessita de la seva força. Sense obrir els ulls recorda la carta del seu germà on li explica com és Cabrera de Mar. Sap que ell l’espera al final del viatge i això li dóna ànims.
Recorda que la Fàtima en l’última abraçada, li ha posat dins la butxaca de la jaqueta un paper doblegat amb molta cura. El busca, el desplega i mirant-lo plora com no ho ha fet mai.
La gent que viatja prop d’ell dins del vagó l’observen. Tant li fa, desconeixen el dolor que sent.
En el full blanc com el color de les cases del seu poble, hi ha dibuixada una casa. Reconeix les traces del dibuix, fet per la maneta del seu fill guiada per la mà de la mare. Dues mans fent-ne una per dibuixar el que els hi ha sortit del cor, casa seva i escrites unes paraules de la seva dona: Monjahid, una casa es construeix amb les mans, però una llar es construeix amb el cor, i la nostra llar serà allà on tu siguis. Pensa; serà a Cabrera de Mar tan aviat puguin reunir-se.
El tren s’atura. Ha arribat a Tànger, els marroquins l’anomenen La porta d'Europa o La porta al futur.
Aquí agafarà el vaixell fins Algeciras i després l’avió en direcció a Barcelona.

Plega el full amb cura. Aquest paper te les empremtes de les dues persones que més estima. Tocant-lo li sembla sentir el seu tacte. Sap que durant molt temps, serà allò que el mantindrà fort. Se’l posa a la butxaca. Amb la mà toca un sobre. Dins hi ha un contracte de treball. El futur. A Cabrera de Mar poble d’acollida.
Isabel Riqué

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada