dimarts, 23 de juliol de 2019

VIII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL C)

Aquí teniu els contes premiats en el VIII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual C.

No podreu parar de llegir!



1er Premi: 


BURRIAQUET, L'HEROI DE CABRERA

Fa trenta-sis anys, el 1983, hi havia un poblet anomenat Cabrera de Mar que era molt i molt pobre i on hi havia molt poca població, perquè la gent moria contínuament. Però un dia tot va canviar. Un dia normal i corrent un jove estranger anomenat Joan Caries Burriaquet va arribar en aquest poblet pobre i miserable. El jove, va quedar petrificat amb l’aspecte d’aquell poble i de sobte va veure una dona tirada al terra. El jove, de seguida, va ajudar-la a incorporar-se i li va preguntar:
-   Es troba bé senyora?
-   És que he agafat un refredat però com que aquí no tenim cura... - va dir mig tossint. - salva’t mentre puguis...
El jove es va espantar amb l’aspecte d’aquell poble. Després de passejar pels carrers va anar al castell que hi havia a dalt de la muntanya de Cabrera. Allà dalt hi havien les vistes més espectaculars que el jove havia vist mai, però li va estranyar que aquell castell no tingués nom. A la nit va dormir en una casa vella en la que hi vivia un senyor molt vell. Mentre sopaven el jove li va preguntar:
-   Què li passa a aquest poble?
-    Ja fa uns quants anys que no plou gaire i els camps de conreu no produeixen tan bé. Els comerços han tancat i ara sobrevivim amb el que tenim. A més cada setmana un grup de bandolers ens ataca, ens destrueix el poble i encara estem pitjor. Diu una llegenda que un dia un jove heroi ens salvaria d’aquesta tragèdia però hem estat esperant molts anys i de moment ningú no ens ha salvat. Ara tan sols amb un simple refredat ens morim... - va dir l’home trist i al mateix temps decebut.
El jove va anar a dormir pensant en el que podia fer. No podia deixar que la gent de Cabrera s’anés morint injustament! Però, de sobte, va tenir una idea.
A l’endemà va trucar a una farmàcia de Barcelona i va demanar medicaments i els va repartir per tot el poble. També va demanar a una jardineria estris per sembrar, plantar, regar verdures i hortalisses. Per altra banda també va repartir pales, maons, ciment, martells... xarxes, cordes i pics entre la població.
Al dia següent la gent del poble es va anar recuperant i es van anar repartint les tasques: uns quants treballaven a l’hort, uns altres reconstruïen el poble, d'altres preparaven trampes per als bandolers. Tot el material (estris, medicaments, eines, etc... ) ho va pagar el jove, a qui la gent del poble li preguntava:
-    Com et dius?
-    Em dic Joan Caries Burriaquet, però em podeu dir Burriaquet.
Tot el poble va començar a fer-li preguntes però de sobte es van sentir cavalls galopant, acostant-se cap a ells.
-    Els bandolers! - va cridar un.
-    Ja venen! - va cridar un altre.
Tothom es va amagar i esperar. El primers bandolers en arribar van ser agafats per una xarxa. Havia funcionat! Els que van venir a continuació van caure per un forat que estava cavat al terra, tapat per unes fulles, i alguns van ser agafats per una corda. Al cap d’una estona el poble i el Burriaquet van sortir i el Burriaquet va dir:
-    Ni se us acudeixi tornar!
I això és el que van fer. Els dies van anar passant i el poble es va organitzar més bé, va viure millor i els bandolers no van tornar, tot gràcies al Burriaquet. Un dia l’alcalde va convocar una reunió del poble i va dir:
-    Jo, com a alcalde d’aquest poble, vull batejar el nostre castell amb el nom de “Castell de Burriac“ en honor a l’heroi de Cabrera de Mar, en Burriaquet! Tot el poble va aplaudir i va cridar a la vegada: “ Burriaquet!, Burriaquet!, Burriaquet!” ...
D’aquesta història ja fa trenta-sis anys per això ara és en Burriaquet 36è i no se’n sap res d’ell, però diu una llegenda que si vas al Castell de Burriac a les 12 de la nit i escoltes atentament sentiràs al Burriaquet dir: “Ajudar als altres té la seva recompensa “.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat gràcies al Burriaquet aquest conte s’ha acabat.


David Arté


2n Premi: 

VIATGE AL PASSAT


   Un bon dia, li van dir a la Mònica, una nena de 12 anys, que havia de preparar un treball amb la Paula, la seva millor amiga, sobre la història de Cabrera. Van decidir anar a buscar informació a la biblioteca de Cabrera, però com que a la secció infantil no hi van trobar gaire informació, van baixar a la secció d’adults. Allà si que hi havia un munt de llibres relacionats amb Cabrera! Van estar mirant llibres una bona estona, fins que un els hi va cridar especialment l’atenció. El van estar fullejant i es van adonar que no estava escrit en català, estava escrit en llatí! Es veu, que aquest llibre l’havia escrit Pere Joan Ferrer, l’antic senyor feudal de Mataró, Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià.

-Sembla un llibre de poemes! - Va exclamar la Mònica.
Els hi va semblar molt curiós i el van agafar en préstec.
Un dissabte al matí, van quedar per inspeccionar el llibre. Van estar parlant una estoneta, fins que la Paula va dir:
-És molt estrany, tot això...
-Tinc una idea! - va cridar la Mònica- Podem llegir un dels “poemes” que hi ha escrits, i a veure què passa!
Genial! - Va contestar la Paula -. Vinga, som-hi!
Van obrir una pàgina del llibre a l’atzar i la Mònica va començar a llegir. Van passar només uns instants des que la Mònica va acabar de llegir fins que van ser transportades a un món completament diferent! Tot semblava molt més antic, fins que preguntant a la gent que passejava pel carrer, van saber que eren al 1475, 4 anys després de que Pere Joan Ferrer fós proclamat senyor feudal de les vi·lles de Mataró, Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià. La Paula es va començar a posar nerviosa, però per sort, la Mònica la va tranquil·litzar.
-El primer que hem de fer... - va començar la Mònica - és trobar a Pere Joan Ferrer. És ell qui va escriure el llibre que vam trobar.
Van estar rumiant on el podrien trobar, fins que no van tenir altra opció que preguntar- ho a la gent que passava pel carrer. Es van dirigir cap al castell de Burriac, que és on tothom els hi havia dit que el podien trobar.
A l’arribar-hi, tot estava en perfectes condicions. En uns segons, es van trobar envoltades per uns guàrdies i, darrere d’ells, hi havia un home molt ben plantat que semblava un militar.
-Sóc Pere Joan Ferrer - va dir l’home - Que voldríeu res?
-Senyor! Hem tingut un problema amb un llibre que vostè va escriure! - va respondre rápidament la Mònica -Venim del segle XXI, un fragment que va escriure, ens ha portat aquí!
-Ostres, el meu llibre de conjurs! - va murmurar en veu baixa.
-Qué? Qué ha dit? - va dir la Paula.
-Res, res. Seguiu-me! - va ordenar en Pere.
En Pere les va conduir cap a la biblioteca del castell, i va buscar entre les prestatgeries el seu llibre de conjurs.
-Noies, he trobat el meu llibre de conjurs! - va cridar en Pere -. Conjurs i pocions per desfer encanteris, página 894 - Va llegir en veu baixa mentre mirava l’índex. -Ja ho he trobat noies! Necessitem cua de rata, romaní, pebre i una poma - va llegar.- Llàstima, ho tenim tot excepte la cua de rata.
-Ja ho anem a buscar - va cridar la Mònica, entusiasmada.
Dues hores més tard, la Mònica i la Paula van tornar al castell molt decebudes perquè no havien trobat la cua de rata. Passaven els dies i encara no havien trobat la cua de rata. Cada cop estaven més desesperades per trobar-la; elles no es volien quedar atrapades al passat! I què farien els seus pares?!
Bé, al dia següent van continuar buscant la cua de rata, quan un vellet misteriós els hi va preguntar:
-Que esteu buscant alguna cosa?
-Donç precísament sí - va dir la Paula-. Estem buscant cua de rata.
-Jo sé on en podeu comprar, acompanyeu-me - va dir el vellet.
Van arribar a una botiga fosca i tètrica, però no els va importar, no van tenir  por, perquè tenien l’objectiu d’aconseguir-la. Van anar per feina i en una hora ja eren al castell de Burriac, preparant la poció per tornar a casa.
Quan ja tenien la poció preparada, en Pere va murmurar:
-“Aigua màgica, aigua en estat pur, fes que aquestes noies, tornin al futur”
Al tastar les primeres gotes de la poció, van ser transportades directament a casa seva. Els pares de les dues nenes estaven molt preocupats per elles, i va fer falta més d’una explicació del que havia passat perquè ho entenguessin. Però la part bona és que amb el temps que havien passat amb Pere Joan Ferrer, les coses que els havia explicat, i les que havien viscut durant aquell temps, els va servir per fer el millor treball de tot el curs i entendre molt bé aquella època passada del nostre poble, de la qual encara en conservem moltes restes arqueològiques.
Ariadna Serra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada