VIII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA COL·LECTIVA)

Aquí teniu els contes premiats en el VIII Premi Literari Anton Isern en la categoria 

COL·LECTIVA.

Una delícia!

1er Premi: 

EL LLEÓ QUE VOLIA SER LLIURE

Hi havia una vegada un lleó que vivia en el zoològic de Barcelona.

Ell volia marxar i anar a viure on vivia la seva família a l’Àfrica

De petit el van separar dels seus pares per anar al zoo de Barcelona. Per a què els nens i nenes veiessin què era un lleó.

Però ell estava molt trist. Ja feia molt de temps que vivia al zoo, es feia gran i volia tornar a casa seva. Però com ho faria per tornar? Anaven passant els dies i el lleó estava cada vegada més trist.

Va deixar de menjar i de beure i ja no sortia a córrer com feia abans.

Un dia una família de Cabrera de Mar va anar de visita al zoo. Al veure al lleó que no es movia de lo trist que es sentia van anar a parlar amb el cuidador del zoo.

Aquest els va explicar que creien que el lleó estava trist perquè trobava a faltar a la seva família de la Sabana. Per això van trucar al metge…

El metge el va mirar molt bé i els hi va dir que si seguia així i no menjava ni bevia gens es moriria.

Els hi va comentar que poder estava enyorat i que necessitava un canvi, i el metge va demanar que se l’emportessin amb la seva família a l’Àfrica.

El van agafar i el van dormir amb uns sedants i el van posar dins d’una gàbia a dalt del vaixell.

Quan va arribar va començar a despertar-se.

Llavors va sortir de la gàbia i va anar a buscar a la seva família…

Quants animalets hi vivien!!!

Girafes, rinoceronts, elefants…

Però on estava la meva família?

De lluny va veure un lleó, una lleona i uns lleonets petits.

Es va posar molt content pensant que aquella era la seva família!!

Va reconèixer el seu pare, la seva mare.

I li van dir... T’hem trobat molt a faltar!!!

Van fer una festa i van convidar a tothom.

Va ser la millor festa del món!!!

Després de la festa, tots els convidats van dormir a la cova.

Va ser molt divertit!!!

Al matí van anar a córrer i el lleó es va sentir lliure i feliç com feia molt de temps.

Més tard, tots junts van anar a dinar a la cova i van saludar els altres animalets de la sabana.

L’endemà es van despertar i corrents van baixar a beure aigua al riu.

Van anar a buscar pomes i els va ajudar una girafa.

La girafa com que era tan alta li donava les pomes al lleó.

Junts el lleó i la girafa van marxar al riu a banyar-se.

Van ser molt amics.

La família del lleó va convidar a la girafa a fer una festa pijama.

I es va quedar a sopar i a dormir.

El lleó era molt feliç allà a la selva amb la seva família.

Es sentia lliure i content amb els seus amics.

Mai més va tornar al zoo i de més gran va tenir la seva família allà a l’Àfrica.

Conte, contat

Conte acabat.

Hem parlat sobre la problemàtica dels animals en captiveri i arrel d’això ha sorgit el conte pensat entre tots.

Aquest conte ha estat inventat pels nens i nenes de la classe de p5 B (Els avions) a l’hora de menjador.

Ha estat un treball en equip, on han creat la historia i han fet els dibuixos corresponents.

S’ha treballat la cohesió i el joc cooperatiu.

Entre tots ho hem aconseguit!!!

Bona feina, avions!!

Biel Batuecas, Noa Bejarano, Gisela Benítez, Abril Boix, Joaquim Borràs, Ona Bouma, Marina Carrere, Carla Escalera, Nil Fernández, Isis Georgieva, Carlota Guasch, Juan Luque, Noa Marí, Maria Martínez, Mireia Massanet, Martina Pacheco, Roc Reixach, Alícia Roig, Arlet Sala, Nicole Solana, Thiago Tallone, Pau Teixidó, Marcos Torres, Martina Tusell, Ada Ubach, Ma Luisa Parera Marisa (Monitora). 

2n Premi: 

GOMINOLES

Hi havia una vegada una gateta de color marró que no sabem perquè es deia Blanqueta, i un gosset de color gris que es deia Cosito, ells vivien a una casa molt bonica al costat de la preciosa masia de Can Bartomeu al poble de Cabrera de Mar. Vivien amb el senyor Tati i la senyora Claudia,  que estimaven molt les seves mascotes.

Un dia mentre jugaven al jardí de casa, es va posar a ploure, però a Cabrera de Mar feia temps que no plovia aigua, plovien gominoles, la Blanqueta i en Cosito es van posar molt feliços i seguint les gominoles anaven corrents d’un costat a l’altre i de sobte es van adonar que estaven perduts, no trobaven casa seva.

La Blanqueta amb molta por va pensar que seria bona idea caminar al revés i així trobarien el camí per arribar a casa. Mentre caminaven, es van trobar amb un hàmster que vivia dins del Castell de Burriac. Aquest ratolí, a banda de ser molt llest coneixia molt bé tot el poble per que des de la torre del Castell ho podia vigilar tot.

Aquest rosegador els hi va dir: -No aneu per aquí, no es el camí correcte -.

Ells no van fer cas, no podia ser que un ratolí ben dentat sabés més que ells i es van perdre encara pitjor fins que van arribar a un bosc molt a prop de la Font picant ton varen beure una mica d’aigua.

Mentrestant, en Tati i la Claudia estaven molt tristos per que trobaven a faltar als seus animalets, que eren part de la seva família, i van tenir la idea de fer uns cartells i posar-los a tot el barri amb un missatge que posava que qui trobés les seves mascotes li donarien una moneda d’or.

Al voltant del bosc de la Font picant on estaven la Blanqueta i en Cosito, n’hi havia uns caçadors perseguint unes petjades, després d’una estona van veure de lluny a la parella d’animals i pensant que eren perillosos els van disparar amb l’escopeta, la Blanqueta va resultar ferida d’una poteta i plorava molt, i en Cosito quan va veure el patiment de la seva amiga es va llençar i va mossegar a un dels caçadors al cul, i així van sortir corrents.

Una estona després, passava per allà una senyora i els va veure, li va donar molta pena veure’ls tant sols, i els va portar amb l’Artur, un veterinari molt amorós i amable, ell va curar a la Blanqueta i va decidir portar-los a casa seva i quedar-se amb els dos.

Van passar els dies i un dia que passejaven per la muntanya, allà, darrera uns arbres d’eucaliptus i plataners estaven en Tati i la Claudia penjant cartells, Blanqueta i Cosito van córrer molt fins que van arribar on estaven els seus primers amos que es van posar molt contents quan els van veure i els van abraçar amb força.

En veure això, l’Artur es va posar molt trist perquè es va adonar que els animals marxarien de casa seva i els trobaria molt a faltar.

Llavors l’Artur va decidir que es compraria una casa a prop de Can Bartomeu per estar proper a a Tati i Claudia  i així podria veure cada dia a la Blanqueta i el Cosito, ho van parlar i  tots  van estar d’acord.  Quan marxaven cap a casa tots junts, es van trobar una bruixa bona d’aquelles de les que parlen les llegendes del poble, hi va dir: -Fa estona que us vigilo i estic molt contenta d’haver vist com estimeu als animals, i us vull concedir un desig – després de pensar-ho molt tots van decidir que el desig era que tots els caçadors desapareguessin, i així va ser, mai més va haver al món cap caçador.

I així van viure tots molt feliços.

Aquest conte ha estat fet entre tots/totes els/les nens/nenes del grup de p5 (classe d’Anglaterra) Durant l’estona del lleure en horari del menjador escolar.

Ens ho hem passat molt bé, han estat moments de moltes rialles I hem fet servir molt la nostra imaginació.

Paula Aragón, Mireia Beltran, Ane Colodrero, Roger Duran, Núria Fernández, Jordi Fuentes, Adriana Imaz, Giacomo Luque, Núria Mansilla, Manel Monllor, Teo Perdrix, Nil Punsola, Noah Rellan, Gerard Reynafé, Thiago Sabaté, Nicole Salvat, Aina Sánchez, Oriol Sancho, Saüc Simó, Ona Tena, Abril Torrent, Ada Tusell, Maria Ufer, Teresa Martorell (Monitora)