dilluns, 22 de juliol de 2019

VIII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL B)

Aquí teniu els contes premiats en el VIII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual B.

Són fabulosos!



1er Premi: 


EL SOMNI

En una càlida tarda d’estiu, tres amics anomenats Manel, Clara i Àlex, van quedar al parc del seu poble, Cabrera de Mar. Van anar tots junts a comprar llaminadures, van jugar al parc i també van llegir un full informatiu que parlava sobre les restes romanes i iberes, i els va encantar. Quan eren gairebé les sis en punt, va anar cadascú cap a casa seva. Eren petitons, i no podien quedar-se més estona, perquè encara que fos estiu i el cel estigués clar, l’hora era la de sempre. Quan van anar a dormir, van pensar que volien somiar amb el que havien fet durant tot el dia.

L’endemà quan es van despertar van obrir la finestra, i van veure... Que tot tornava a ser antic com abans? Era com les imatges del full informatiu dels ibers i romans que havien llegit el dia anterior. Com per instint, van trobar-se tots tres al parc de nou, o no es podia dir ben bé parc? Ara allà era el centre del poble, i hi havia ibers comerciant amb els grecs. Envoltats de gent “estranya” i, sense haver avisat als seus pares de que marxaven, ells tres van començar a comentar el que passava, i van posar les seves idees en comú.
-      Jo crec que hem fet un salt en el temps- va dir en Manel.
-      Oooh que xulo!- va dir l’Àlex que no era gaire conscient del que podria passar.
-      Anem a investigar una mica el poble, a veure si trobem alguna pista, per esbrinar el que succeeix- va comentar la Clara.
Van anar a veure el que en el “futur” eren les restes arqueològiques. Ara no eren restes, si no un edifici on vivia l’artesà que treballava amb diversos metalls, com el ferro, plata i or. Van anar al cementiri, que ara no enterraven els morts, els incineraven i posaven les cendres en urnes. En veure això, es van tapar els ulls els uns als altres i van marxar corrents. No volien tenir malsons! Després van anar a la platja, i allà van veure un vaixell que s’acostava a tota velocitat. De sobte, van sentir com a darrera seu un munt de gent començaven a cridar romans, romans, una i altra vegada. A ells els va semblar normal. Es pensaven que els romans anaven a visitar una mica la zona i ja està, però també s’hi pensaven quedar! En veure que els ibers començaven a treure tot tipus de ganivets, i altres armes estranyes, ja es van pensar que allò no aniria bé.
-      Nois, veniu, tinc una idea. Podríem anar a veure a l’artesà, i demanar-li que ens fabriqui alguns ganivets.- va dir la Clara.
-      Però no pretens que ens posem a lluitar contra aquests homenots, no?- va dir en Manel.
-      Oooh, ja veig la llum!- va dir l’Àlex que sempre ha de posar el seu gra de sorra.
-      Àlex exagerat!- vaig dir la nena somrient- Jo no vull les armes per lluitar, ja ho esbrinareu!- els va deixar amb tota l’intriga.
Van anar cap a la casa de l’artesà.
-    Hola?, vostè parla el nostre idioma?- la Clara va preguntar a l’home.
En sentir aquelles paraules, l’home, va fer cara de sorprès. A poc a poc, va deixar el que estava fent, i es va acostar a els nostres protagonistes.
-    Hola, vosaltres també us eu despertat, i heu vist que estàveu a la Cabrera Ibera?- va dir el bon home.
-    Si!- va dir en Manel.
-    Resulta que ahir vam anar a dormir al nostre llitet, i quan ens em despertat em aparegut aquí- va dir la Clara. I es van presentar.
-    Oh, jo em dic Víctor, i crec que m’ha passat el mateix que a vosaltres.- va dir l’artesà.- Els amics em diuen Titus.
Aleshores, li van preguntar per les armes.
-    Una coseta Titus, els romans acaben d’arribar a la platja, i ens preguntàvem si podries fabricar unes armes...- va preguntar la Clara.
En aquell moment va negar amb el cap, i va dir que la violència no estava bé.
-    Però, jo no vull les armes per fer mal, jo les vull per fer soroll i espantar els romans- va dir ella.
Tots la van mirar estranyats, però en un segon, en Víctor, es va posar a fer les armes.
-    Si no és pel mal, tot si val- va dir ell.
Quan van tenir les armes enllestides, en Víctor, va sortir a fora, i va cridar unes paraules molt estranyes en veu alta, i aleshores, tots els ibers es van amagar pel poble.
En Manel, l’Àlex, i la Clareta es van mirar, i en Titus els va picar l’ullet. Ells també es van amagar. Els romans en veure que no hi havia ningú, van entrar tranquil·lament al poble. I al cap de poc...
-    Jaaa- va cridar en Víctor.

Tothom va començar a donar cops amb les armes al terra, picaven de peus,... feien tot de sorolls. Al final, els Romans es van espantar tant, que van dir RETIRADA!, i van marxar com uns gallines. El poble ho va celebrar, i els Ibers van fer uns pots de ceràmica pels nostres protagonistes en mostra d’agraïment. I... en aquell instant el crit de la mare que em cridava a esmorzar, em va despertar?! Tot havia sigut un somni?! Tornàvem a ser a caseta, però... em pregunto si els meus amics hauran somiat el mateix que jo. I en Titus? Es va preguntar la Clara.



Janna Paià


2n Premi: 

EL LLIBRE DE CAL CONDE


   27 de març de 2019,
Ja estic fart del Tomàs i del seu grupet, tot el dia m’estan molestant dient-me Gerard orelles de mico. L’altre dia em van tancar al lavabo i vaig estar tancat tota l’hora de classe fins que el Manel, el conserge, em va treure.
   29 de març de 2019,
Ahir el Tomàs, el Pol i el Lucas em van estar a punt de clavar una pallissa. Sort de la Laura, la boja de les fotos, que va proposar que ens féssim un “selfie”,  i com que en Tomàs va boig per ella, va acceptar, i jo vaig aprofitar i em vaig escapolir ràpidament.
   30 de març de 2019,
Ja sabia jo que d’aquella no m’escapava! Avui, quan anava a l’escola he notat com algú em tirava una pedra, i com no, eren el Tomàs i el seu grupet. Primer el Pol m’ha empentat i he caigut al terra; desprès, el Tomàs m’ha clavat un cop de puny i m’ha dit: -De mi no t’escapes orelles de mico! -I se’n ha anat amb aires de superioritat. La professora m’ha posat una nota a l’agenda per arribar tard, desprès la mare m’ha preguntat què havia passat, i jo li he dit que m’he caigut i que per això no he arribat a l’hora.
   5 d’abril de 2019,
Aquest any em sento molt sol, l’any passat tenia una molt bona amiga, la Laia; però aquest estiu se n’ha anat a viure a Lleida perquè el seu pare va canviar de feina i llavors va haver de mudar-se.
   7 d’abril de 2019,
La meva germaneta, la Jana, no la suporto! Sembla molt mona, però no ho és! Em fa molta ràbia,  jo no li faig absolutament res i es posa a plorar! Després la meva mare em castiga a fora i amb el fred que fot, em congelo! Sort que estic amb el Turó, el meu gos!   
   17 d’abril de 2019,
Ja no ho aguanto més! Fa uns dies em van tirar la motxilla a la brossa i jo no m’havia donat compte. L’estava buscant per tot arreu i no la trobava; i ahir la Vicky, una nena de la classe, la va trobar als contenidors de l’escola. Quan me la va donar li vaig donar les gràcies i vaig revisar que no m’haguessin pres res. No ho havien fet, però m’havien trencat els llibres de física i m’havien deixat una nota que deia: -No diguis res o et faré més la vida impossible! -No sé què fer, estic perdut!
   19 d’abril de 2019,
Avui és l’aniversari de la Laura i no m’ha convidat a la seva festa, ja estic acostumat!
Després el Lucas m’ha deixat anar: -Que et fotin, pringat!
  21 d’abril de 2019,
Avui, quan la mare s’ha donat compte de que els llibres de física se m’havien trencat, m’ha caigut una bona bronca! Jo, per no tenir que dir-li el que m’havia passat, he dit que ha sigut el Turó. Crec que s’ho ha cregut. Visca!
   22 d’abril de 2019,
Demà és el dia de Sant Jordi. A la meva escola fan un concurs literari i la meva mare diu que m’haig de presentar, però no ho faré, perquè si guanyo, el Tomàs i el seu grupet em molestaran encara més rient tota l’estona de mi i del meu conte.
   24 d’abril de 2019,
Ahir vaig trobar una cosa extraordinària!  Tot va començar quan la mare em va enviar a comprar el pa a l’Ignasi Pastisser... jo anava tan tranquil caminant per la vorera de la dreta quan vaig veure el Tomàs, el Pol i el Lucas girant per l’altre carrer. Vaig pensar: -Oh no! me’ls trobaré! Vaig mirar d’escapar, l’única sortida era entrar a Cal Conde. Vaig entrar a la vella casa, estaven la Laura i la Vicky fent sessió de fotos. Aleshores, vaig sentir la veu del Tomàs, m’havien vist! Em vaig amagar ràpidament a una petita habitació. Van entrar i van preguntar a la Laura i a la Vicky si m’havien vist, elles com que estaven tan ocupades fent-se fotos no s’havien donat compte de la meva presència i van respondre que no.
Entre la foscor, vaig veure un llibre, em va cridar l’atenció i vaig decidir emportar-me’l a casa. Allà vaig veure que no era un llibre qualsevol, era un llibre una mica estrany; a la primera pàgina hi havia aquesta frase: “Nadie se arrepiente de ser Valiente”, i després estava tot en blanc.
   25 d’abril del 2019,
Aquella frase no m’ha deixat dormir, ja no puc passar per alt les tonteries d’aquells tres, haig de ser valent i enfrontar-me a ells!
   27 d’abril del 2019,
Ho he aconseguit! Ahir, estava al Sindicat comprant verdures quan vaig veure el Tomàs i el seu grupet. Vaig fer com si no els hagués vist; esperava a que em diguessin alguna cosa. Estava mort de por i el Tomàs se’m va apropar i va dir:

-Mireu, però si és el Gerard orelles de mico, que vens aquí per comprar plàtans? - el Lucas i el Pol van riure però jo em vaig encoratjar i li vaig respondre: -Calla burro! No tens altra cosa per fer? - El Tomàs es va quedar callat i després em va contestar: -Relaxat! -Jo sorprès de la seva resposta, li vaig contestar: -Que em relaxi, brètol? -I el vaig empènyer. Se’n va anar corrents i el Pol i el Lucas el van seguir. De lluny vaig veure com plorava. Al cap i a la fi era jo el que em posava un mur... Ara ja he vist que haig de ser valent i com diu la aquella frase: “Nadie se arrepiente de ser Valiente!”

Clàudia Paz

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada