dimarts, 19 de juny de 2018

VII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL D)

Aquí teniu els contes premiats en el VII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual D.

Gaudeix de la lectura!


1er Premi
EL NOU COMTE DE BURRIAC

Era un dia de tempesta al sud-est de França, quan al germà de l’hereu Marquès de Carcassona li van notificar que el seu oncle, Comte de Burriac, havia mort. Aquesta noticia va deixar molt commocionat al germà del Marquès, en Ricard, ja que ell havia admirat i estimat molt el seu oncle i sobretot havia quedat fascinat per la seva personalitat. I també li va sobtar molt que hagués decidit donar-li les seves terres i el seu castell al el seu nebot.  
El seu oncle havia estat una persona humil, encara que el seu títol nobiliari no ho indiqués; una persona que estimava el seu poble i les seves terres, que no es creia superior als demés només per tenir un títol, que li agradava conèixer nova gent fora dels cercles amb els que li tocaria relacionar-se i també era una persona molt propera al poble. Però una de les coses més importants que li va ensenyar a ell i contrària a les opinions a les que en Ricard estava acostumat a sentir, va ser que el que realment importava d’una persona no era el que vestia, el seu aspecte físic o els diners que tenia, sinó que el que de veritat importava era la personalitat, el caràcter i l’alegria que tenia una persona per viure i passar-s’ho bé. 
Davant de tota aquesta perspectiva, en Ricard va pensar: si el meu oncle estimava tant aquell lloc i va decidir donar-me’l a mi no va ser per falta de familiars, deuria tenir alguna cosa especial per ell aquell lloc. I així va ser com en Ricard, el futurament nou comte de Burriac, va decidir acceptar aquell testament i anar descobrir aquell lloc amb els ulls del seu oncle; de la manera que ell s’ho miraria i ho hauria fet. 
Després de tres dies de viatge en carro, en Ricard va arribar a aquell petit poble mort de gana; així que el primer que va decidir fer va ser anar a menjar a una fonda del poble: “La fonda Ignasi”. Allà va conèixer en Jaume, un noi jove del poble, que li va explicar moltes coses del poble: des de tradicions i costums del poble fins a els llocs més bonics per visitar i les xafarderies del dia a dia. Quan va arribar va decidir demanar-li a en Jaume si el podia acompanyar fins el castell de Burriac caminant, perquè li agradaria prendre l’aire una mica, i les bosses ja li portarien després en carro. Des del poble, a en Ricard li va encantar el castell; el trobava molt bonic però no excessivament fardant, cosa que preferia. En arribar a dalt, en Ricard va quedar fascinat. Les magnifiques vistes del mar i les terres del voltant, el bonic poble al davant, la simple i càlida decoració de dintre el castell, l’ambient del poble, el seu nou amic Jaume,... van ser uns quants dels factors que van convèncer en Ricard per quedar-se a viure al castell. 
En Ricard estava tant emocionat per anar-se’n a viure a aquell poble tan encantador, anomenat Cabrera de Mar, que va decidir fer la seva pròpia festa de benvinguda per conèixer més gent. Va organitzar una festa molt peculiar: hi podia anar qualsevol persona del poble de qualsevol edat i també qualsevol noble del voltant que hi volgués anar, tot i que sabia que si convidava el poble, no vindrien massa nobles per mantenir la seva reputació. Però a ell no li importava això, perquè va decidir fer-ho com ho faria el seu oncle. A part d’això, en Ricard va voler afegir-li un toc de personalitat a la festa: seria un ball de mascares. Tothom que hi volgués anar hauria d’anar vestit de blanc i portar una màscara ben original. D’aquesta manera, en Ricard també va pensar que seria més fàcil conèixer gent nova sense que vinguessin només a parlar amb ell per el simple interès dels diners. 
Van anar passant els dies i finalment va arribar el dia de la festa. Tot el poble estava emocionat i en Ricard encara més. En Jaume i el majordom del castell l’havien estat ajudant a preparar tot per la festa: contractar músics, demanar banderoles i decoració per la festa, etcètera. En Ricard va vestir-se de blanc i es va anar preparat per la festa. 
Ja eren les nou del vespre al castell de Burriac quan va començar a arribar gent. Tots anaven amb màscares magnífiques i úniques, i vestits amb roba bàsica blanca. Passada una estona, en Ricard es va decidir per fer un breu discurs de presentació i benvinguda sense la màscara i, quan va acabar, va anar a agafar la seva màscara i se la va posar disimuladament sense que ningú el veiés. Llavors va començar el seu procés de socialització. Va conèixer molta gent nova, sense saber els noms, de moltes edats i novament es va confirmar la seva teoria que en aquell poble tothom era encantador. Però, en concret, va conèixer una noia que li va caure molt bé. Van estar molta estona parlant i parlant, fins que en Ricard li va confessar que era ell. Era el nou comte de Burriac. Això, per sorpresa d’en Ricard, a la noia no li va fer massa gràcia i se’n va anar d’ell una mica alterada. En Ricard no entenia res. Per què? Perquè s’havia anat aquella noia? Què li havia fet ell? Aquestes eren el tipus de peguntes que a en Ricard no li paraven de voltar pel cap. Al cap d’una estona, quan ja s’estava acabant la festa, va tornar a veure-la i la va distingir per la seva peculiar màscara de color caqui. En Ricard no sabia com reaccionar. Finalment, els seus instints ràpids es van decidir per anar-li a dir un adéu i intentar aconseguir el nom d’aquella noia tan misteriosa. La noia es va quedar una mica parada; en Ricard ho va poder veure en els seus ulls de color verd intens. Ràpidament, en Ricard li va preguntar un altre cop si podia saber el seu nom o si li podia donar alguna pista de qui era. La noia, encuriosida per tot el seu interès estrany en una noia com ella, venint d’un noble, va decidir-li donar una pista: el seu nom començava per A. En Ricard es va quedar una mica frustrat perquè hi havien molts noms que començaven en A però a la vegada emocionat perquè la noia misteriosa li havia donat una pista. 
L’endemà, en Ricard sense cap dubte, va decidir a anar a buscar pel poble a aquella noia misteriosa; ja que en la seva vida com a nou comte de Burriac no hi havien masses feines per fer. Va anar picant a tots les cases del poble, una per una, i encara que no hi hagués en aquella casa cap noia que comencés per A; aprofitava per anar-se presentant a les famílies. Quan ja portava tot el matí picant a cases, estava a punt de rendir-se i ja creia que no la trobaria mai, quan una noia molt tímida li va obrir la porta. Ella es va sorprendre molt de veure’l i estava una mica avergonyida. En Ricard va fixar-se en els seus ulls, eren iguals als que havien estat amagats darrere d’aquella màscara. La noia era molt bonica, tenia un cabell castany claret curt i duia un vestit blau molt afavoridor. Quan en Ricard va preguntar-li per el seu nom, ella va fer cara de culpable; de com si l’haguessin enxampat. I va respondre-li dient-li que es deia Abril. En Ricard, conveçut que era ella; li va estar explicant com havia anat trucant a tothom i l’angoixa que se li va quedar quan ella se’n va anar sense dir-li res. També li va expressar que li havia encantat parlar amb ella i que li agradaria conèixer-la més. Però sobretot li va preguntar perquè s’havia anat sense dir-li res. La noia, una mica avergonyida i afalagada pel comte, va decidir explica-li el perquè. 
L’Abril, sempre havia estat una noia tímida a qui li havia costat relacionar-se amb els altres i hi havia influït bastant el tema de la seva cella. En Ricard va pensar: el què de la cella? i llavors va veure que no tenia cella dreta. No sabia perquè però en Ricard havia estat els últims minuts tant emocionat per haver-la trobat que ni s’havia donat comte d’això de la cella. L’Abril va continuar amb la seva explicació i també li va dir que ella tenia por que en Ricard la rebutjés pel tema de la cella i per ser de la noblesa. En Ricard li va contestar dient-li que ell no s’hi havia fixat en la seva cella, i que allò era un tema purament superficial; i que igualment volia conèixer-la més. 
Llavors, en Jaume va passar pel pasadís de darrere de la porta. En Ricard es va quedar molt sorprès i el va saludar. En Jaume amb la seva simpatia de sempre es va posar a parlar amb ell i en Ricard li va explicar tota la historia d’ell i l’Abril. I resulta que en Jaume li va dir que l’Abril era la seva germana, i estava molt feliç que volgués conèixer la seva germana perquè així potser algun dia acabaven sent parents! I així va ser com va néixer una bonica història d’amor entre el nou comte de Burriac i la noia misteriosa del poble. 


Ariadna Sabala

2n Premi
SOMNI ESPERAT

Són les vuit del matí d’un dia assolellat d’estiu.
Estic al meu poblé, Cabrera. Estirada al Hit. No sé qué faig desperta a aqüestes hores, pero un algo que no ser descriure m’ataca. Tiñe una sensació estranya al eos. No sé el que és. No se si és bo o dolent, o si simplement són coses meves. Tot i així decideixo anar a donar una volta a veure si aquesta sensació desapareix. Passo per la plaça de Tesglésia que en aquest moment està tancada.
Estic escoltant música, “No puedo vivir sin tí” cantada per TAitana i en Cepeda d’Operación Triunfo més concretament. Tiñe una petita obsessió amb aquesta generació i les seves cançons.
Segueixo caminant. Ara estic a la biblioteca. Buida. La sensació no desapareix.
És estrany. Normalment quan em passa aixó s’en va una estona després. La música segueix sonant.
No para.

Jo tampoc.
Canto fluixet, no hi ha ningú al carrer, però no em vull arriscar a que algú m’escolti cantar.
Cantar és una activitat que m’agrada. Però admeto que no se m’acaba de donar bé del tot. Però qué hi farem!
Miro al meu voltant. És verdor el que capten els meus ulls, i la meva ment viatja al passât, on fa molt de temps havien habitat animais de tots tipus. I ara, gairebé ni esquirols queden. L’humà és l’animal més perillos i destructor de tots. Per on passa, arrasa amb tot. No té pietat de res ni ningú.
Tomo al présent, davant meu es troba el mar en calma. Al contrari d’altres cops no hi ha ningú. Es estrany. Estem a Pestiu, i la platja está buida. Miro l’hora. Tres quarts de nou. “Encara és aviat” es el primer que penso en veure el paisatge désolât.
Decideixo enviar-te un missatge. que pateixes insomni, i que el més segur és que estiguis desperta. “Bon dia petita”. Tal i corn pensava, estás desperta.
 Ets la meva confident. Després de rebre un missatge teu amb via lliure d’adults et truco. I la música desapareix, després de gairebé una hora de reproducció, i escolto la teva veu que em fa somriure. Decideixo explicar-te tot. Texplico el que m’ha passât aquesta setmana. Sobretot el que em va succeir ahir. I el sentiment que tinc dintre de mi que encara no desapareix. M’aconselles. Ets increíble. Estás amb mi tot i la distància, no saps quant de temps f ho agrairé. M’expliques el que et diuen al teu institut.
M’agradaria estar amb tu, per abraçar-te quan més ho nécessites. Petita, ets forta, no f ensorris. Pots amb aixô i més.
Escolto el meu nom.
Em giro però no veig ningú.
Miro endavant.
Apareixes com un miratge a l’horitzó. Tanco els ulls amb força i els tomo a obrir. Segueixes allá. Ets tu, ets reai.
Corro cap a tu, com tantes vegades he somiat. Corro i t’abraço. La diferència d’altura és notable. Em sento un gnom, però això ara mateix no m’interessa. Només em centro en tu. En que estás amb mi una vegada per totes. Ens separem. Encara no em crée que t’hagi abraçat.
Mai m’hauria imaginât que seria aquí. A Cabrera. I menys així d’imprevist. La sensació ja no hi es.
T’ensenyo el poblé, fem el mateix recorregut que he seguit jo fins a arribar a tu.
Podría dir

Que el meu somni s’ha fet realitat.

Rosa Masferrer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada