dimarts, 26 de juny de 2018

VII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA COL·LECTIVA)

Aquí teniu el conte guanyador del primer premi en el VII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Col·lectiva?

Us agradarà molt! 

1er Premi


NIT DE FESTA MAJOR

A Cabrera de Mataró, allà pels anys cinquanta, la majoria de gent del poble eren agricultors. El clima de sol temperat tot l’any i el poc fred a l’hivern, és el que feia que les verdures fossin tan bones i agradessin a tothom. Uns dels pagesos més reconeguts eren el Pepet Julià i la Fina, la seva dona. Tenien un fill, en Feliu, un nen molt trempat, rialler i molt sociable. Eren una família molt apreciada, les seves terres eren extenses, anaven des del centre de Cabrera fins arran de mar. Les del poble no estaven conreades, perquè els nens del veïnat les havien convertit en espai de jocs i camp de futbol. En Pepet i la Fina els hi cedien. Els anys anaven passant i en Feliu anava creixent i fent-se un noi intel·ligent i estudiós, els seus pares n’estaven més que orgullosos. Però un mal dia, les coses van canviar, el Pepet volia arreglar un turonet de terra i fer-ne una esplanada per poder-hi sembrar. Va agafar el tractor, però mentre pujava el turó, les terres van cedir i el tractor va bolcar. En Pepet va caure a terra i el contrapès del tractor va rodolar i va acabar a sobre d’ell, deixant-lo molt malt ferit. El van ingressar a  l’hospital, estava molt greu i els metges no creien que se’n sortís. En un moment que a urgències van quedar sols en Pepet i el seu fill Feliu, el pare li digué:
—Ja veus Feliu que malament que estic i crec que d’aquesta no me’n surto. Has de ser fort i valent, cuidar de la teva mare i fer-li costat amb tot... Però a partir d’ara les coses a casa han canviat, tan si jo hi soc com si no. Podràs seguir estudiant, però també hauràs de cuidar molt dels camps i fer que el negoci que ens manté sigui ben pròsper. Confio en tu, Feliu. Sé que faràs el millor per a la nostra família.
En Feliu molt responsable li respongué:
—Pare, per això no has d’angoixar-te. Tu et recuperaràs i tot continuarà com fins ara. Jo t’ajudaré amb el que necessitis.
—No, Feliu, no. Tot va molt de pressa i estic segur que tu ho faràs bé.
En aquell moment va entrar la Fina i la conversa va canviar.
Aquella mateixa nit, en Pepet va morir. Van passar uns mesos i en Feliu portava els camps molt bé amb l’ajuda dels nois que treballaven les terres i amb els savis consells de la Fina. Un matí, en Malán, un dels nois del camp, va córrer a avisar-los que una de les fàbriques de la zona estava llençant residus i que es desviaven pels camps. Estaven contaminant les terres. Va ser una gran desgràcia ecològica i aquella contaminació va malmetre tota la collita. Això va ser el pitjor que podia passar, aquelles terres tardarien molt de temps a poder-se tornar a conrear. La Fina i en Feliu van prendre la determinació de conrear les terres del poble... “Quin greu em sap pels nens”, deia la Fina, “però no tenim una altra solució”. A la gent del poble no els va agradar aquesta decisió i els Julià van ser molt criticats, especialment en Feliu que era el responsable. Després d’aquell fet, en Feliu poc estava pel poble, no li agradava com el miraven ni el xiu xiu que sentia. I va començar a viure d’esquena al veïnat.
            Així han anat passant els anys, i avui en Feliu ja és un home de mitjana edat i té ganes de deixar de treballar i veure món, aquest món que coneix a través dels llibres i els documentals de la televisió. Aquests pensaments els té des que ha rebut una gran oferta, molt sucosa, pels seus terrenys d’una multinacional de pneumàtics que vol construir unes grans naus d’emmagatzematge. Ell està sol, ja no té família i creu que a Cabrera no hi té lloc. “Faig bé de pensar una mica en mi, ja que tota la meva vida ha estat dedicada als camps. Ara em toca gaudir, que treballar i patir, me n’he fet un tip.” L’únic contacte que en Feliu té actualment a Cabrera de Mar és amb la Biblioteca Ilturo i el seu personal, que li tenen molt d’afecte. Avui ha trucat per demanar si li poden portar una guia d’Austràlia i alguna novel·la distreta, ja que s’ha fet mal i va coix.
L’endemà, quan la Mercè, la nova voluntària passa per la biblioteca ja li tenen preparat el que ha de repartir.
—Avui tens moltes visites i també hauràs de passar per casa d’en Feliu Julià, ens ha demanat el favor.
La Mercè se sorprèn.
—Ahhhh!, ja el conec, érem veïns de petits, el meu germà gran i ell eren amics. Fa anys que no parlem.
El retrobament va ser entranyable.
—Hola Feliu, soc la Mercè Mas, em recordes? Fa tant de temps que no ens veiem...
En Feliu somriu.
—I tant! Tu ets la petita de casa teva, érem veïns!
—Sí, sí, fins i tot una vegada vam ballar a l’envelat.
En Feliu no ho recorda.
—Vols dir? Però si tu eres una nena! Jo soc molt més gran que tu.
Tots dos inicien una bona conversa sobre la infantesa i la joventut. També parlen de la soledat i dels llibres que els fan tanta companyia.
—Mira, Feliu, t’he portat el que has demanat i també una novel·la de fàcil lectura escrita per en Charles Dickens, Conte de Nadal. És molt fantasiosa i distreta. Espero que t’agradi.
En Feliu agafa els llibres i se’ls mira.
—Bé, Mercè, si tu ho dius, hi confio.

            Quan marxa la Mercè, decideix sopar. Amb les últimes verdures de l’hort es prepara una bona sopa amb porros, naps, pastanagues, bledes i patates. I una deliciosa truita amb ous del galliner.
Es posa a llegir la novel·la que li ha portat la Mercè, vol tranquil·litzar-se i estar ben serè l’endemà, el dia de la venda de les seves terres, un acte molt important a la seva vida.
De sobte truquen a la porta, és quasi mitjanit. “Qui serà?”, pensa en Feliu, “no espero ningú.”
Obre amb recança i es troba al seu davant en Modesto, l’antic ajudant de carter. En Feliu no s’ho pot creure. En Modesto fa anys que és mort.
Aquest li parla amb naturalitat:
—Aquesta nit de gresca no pots estar tancat a casa com un vell, has de sortir!
En Feliu s’hi nega, no en té pas ganes, de gresca.
En Modesto li replica:
—Com has canviat! No recordes totes les bretolades que feies la nit de Reis amb els teus amics? Com la pujada de la moto a dalt de la morera ben podada! La feina que van tenir per baixar-la… I el dia que vau omplir l’única cabina de telèfon del poble amb capses de cigarretes buides? I com gaudíeu de la festa major? Va Feliu, anem a fer un volt!
—Com hi anirem? Jo vaig coix i no puc caminar gaire… Encara tens el teu Panda tan atrotinat, ple de cartes, caixes, cartons… Encara fas de carter? Però què dic, Modesto, si tu ets mort!
—D’això no te’n preocupis, en un moment hi serem, li contesta en Modesto.
Caminant en direcció a la plaça de l’Església, arriben al luxós envelat. La joventut balla i la gent gran, asseguda en els palcos que voregen la pista de ball, es delecten observant el jovent. En Feliu es queda sobtat, en veure, en un dels palcos, els seus pares i en el del costat, els veïns amb els seus fills. Observant les parelles de la pista, s’hi veu ell mateix ballant un agarrado amb la Mercè.
“Que n’és de bonica!”, pensa. “Tenia raó, vam ballar plegats…”
—Però Modesto, en quin any som…?




            En Feliu dorm tranquil·lament aliè a tot el que està passant la nit de Festa Major.
            De sobte, truquen a la porta, en un inici i ben adormit, no en fa cas!... La trucada insisteix... Finalment, s’aixeca malhumorat.
—Qui podrà ser, aquestes hores?... pensa, tot renegant.
En obrir la porta, enfadat, es troba un “nan” vestit amb els colors verd i vermell... ———Sembla un “bufó”—diu tot burleta!—Que vols, a aquestes hores?
—Em coneixes?
—No! Qui ets?
—Soc “la comèdia”. Un dels Nans dels Gegants de Cabrera.
—I què collons vols, ara?
—Vull que m’acompanyis a fer un tomb per la festa major d’aquest any. Estaràs amagat sota el cap de “la tragèdia”.
Li mostra el cap i la roba de colors groc i blau.
—Tinc una altra opció?—En Feliu segueix malhumorat.—Primer en Modesto, ara un “nan”...
—Vine a fer un tomb amb mi, et vull mostrar quina opinió tenen de tu els veïns de Cabrera. És la manera més còmoda que he trobat perquè ningú sàpiga qui ets i des d’on podràs escoltar i veure què en pensen de tu els teus veïns. Apa! Som-hi!, que fem tard!
Avui és l’acte central de la festa, comença amb el pregó a l’Ajuntament. Aquest any el pregoner és en Santiago Raul Lange, medallista olímpic de vela, d’origen argentí. A la plaça de l’Ajuntament es troben preparats els diables Macabres, la cobla i els gegants de Cabrera. En Perot i, la seva esposa, l’Elionor amb els Nans, on s’incorpora camuflat en Feliu.
Amb l’encesa de la tronada es posen en marxa, en cercavila, cap a la plaça de l’església. En Feliu, amagat sota el cap de “la tragèdia” i acompanyat per “la comèdia”, va escoltant tot el que diuen els seus veïns d’ell.
La Joana, sota la porxada de la farmàcia, li pregunta a la seva veïna Lola:
—Què en saps del malcarat d’en Feliu? M’han dit que hi ha una empresa de pneumàtics vells que es vol instal·lar al Maresme. Vol comprar les seves terres. És veritat això?
—Això he sentit!

En Feliu està passant molta calor sota d’aquesta disfressa, és que fa molta calor! Està ballant i saltant seguint la música quan, a través de la finestreta del cap, veu en Josep recolzat a la barana de ferro de davant de la llibreria, hi està amb el seu amic Joan que de sempre li diu buitre. S’hi apropa per escoltar de què parlen.
—Jo—diu en Josep—preferiria que les terres les poguéssim cultivar encara que sigui llogant-les com hortets. Sempre és millor un pagès que tenir neumàtics vells i unes naus que no tenen res a veure amb el nostre paisatge.
—I tant! Què s’ha cregut aquest brètol. Darrere d’aquesta empresa ens quedarem sense pagesos i sense boscos.
—T’imagines com viurem, d’aquí a uns anys, si ho fa?
A en Feliu li cau una gota de suor per l’esquena i, de sobte, es troba escoltant la Lina que parla amb la seva germana Júlia, davant de la botiga de roba.
—Quina sort que tenim amb les noves activitats. Hi participen moltes més persones!
—És veritat —diu la seva germana—, així s’hi engresca molta més gent compartint bons moments. Te’n recordes, Lina, del que ens explicava la teva sogra del passat?
—I tant! En Feliu sempre feia “de les seves” amb els seus amics... Ara, si tot segueix com diuen i ven les seves terres, el poble serà trist i gris com ell.
En Feliu quan sent el comentari, s’emociona.  Li rellisca la suor pel front i se li  barreja amb una llàgrima per sobre el nas...
Segueix cap a la plaça on es troba amb més nens que se li acosten. Tots criden i corren, amunt i avall. Ensopegant amb ell, ja que el més divertit de tot és poder jugar amb els Nans durant la cercavila. En Feliu escolta els nens que toquen el flabiol. Està seguint la seva música, ballant al costat dels gegants i de l’altre nan. Els amics del poble i de l’escola s’acosten per seguir la cercavila i també al grup de nans, que són els que s’intercanvien els caps, així tot és menys feixuc. Ningú sap que avui hi ha en Feliu sota “la tragèdia”, i li donen conversa com sempre.
—Ostres! —li diu en Guillem—. Has escoltat el que diuen d’aquell senyor que últimament ens escridassa tant?
—Sí, en Feliu!, el que crida i a qui tot li molesta— li respon l’Albert.
—Però si no ve ni participa mai en les activitats del poble!
—No hi ha dret! Estic molt enfadat!
—Li podríem anar a dir a en Feliu, que en lloc de vendre les terres les ofereixi a l’Ajuntament per fer-nos una gran sala on puguin actuar i assajar els nostres companys dels Grillats, que assagen cada diumenge. I totes les entitats del poble que són moltes i necessiten un gran espai, i entre totes fan un munt d’activitats per a la diversió del poble.
—Però, Albert! Recorda que sempre ens escridassa! Qui s’atreveix a dir-li?
Tot barrejant-se, entre ball i ball i entre conversa i conversa, en Feliu, ben suat, s’adona del canvi que pot significar per a la canalla..., i per a la resta d’entitats.
En Feliu se sent molt incòmode per tot el que escolta. Qui s’hagués imaginat que vendre les terres amoïnaria a tanta gent!
Una vegada arriben a la plaça, es troba els qui es cuiden de fer la calçotada popular. Estan molt enfadats, comenten entre ells que amb la de coses que es podrien fer en les seves terres amb les quals el poble sortiria beneficiat, ara potser quedaran afectades pel contaminant d’aquesta empresa.
Després del ball, les figures es queden dins l’església fins a mitjanit, moment de l’Emplaça’t. Avui, com a cas excepcional, “la tragèdia” ha anat a fer un volt per la plaça del costat. Les taules estan preparades i la gent està fent cua davant el taulell en el qual la gent de “Cabrera solidària” està preparant les botifarres del sopar. Aquí, en Feliu també pot veure com els seus veïns, grans i petits, gaudeixen compartint el sopar la nit de festa, on es barregen músics, gegants, diables...  Cada un d’ells amb els seus distintius de diferents colors: verds, grocs, blancs i negres... Tot és molt bonic i divertit. Tothom gaudeix d’allò més!
Després del sopar, en el qual ha vist la Mercè, s’endinsa dins l’església a preparar la sortida per a l’actuació amb els gegants.
Arriba l’hora i mentre surt en Feliu amb “la tragèdia” gaudint de l’escalf per part, sobretot, dels més menuts, es troba la Mercè que, entre rialla i rialla, li fa sentir una sensació adormida. Amb l’actuació en directe del grup i la música de l’Emplaça’t, es veu envoltat d’una barreja d’alegria i complicitat. Se sent ruboritzat i s’estranya de tot plegat.
De tornada a l’Ajuntament, a en Feliu el cap li dona voltes. Està molt trist per tot el que diuen d’ell els veïns del poble. Està tan suat que té calfreds.
Es treu el cap de “la tragèdia” i es vol acomiadar del seu guia, però veu que ha desaparegut. Torna a trobar-se en el seu llit...
—M’he quedat adormit? Quina hora deu ser?
S’aixeca i se’n va a buscar un got d’aigua a la cuina. 



            No pot tornar al llit i es posa a organitzar i classificar la documentació que demà necessitarà portar a la Notaria. Truquen de nou a la porta. En obrir la, veu la Mercè.
—T'has deixat alguna cosa quan m’has portat els llibres, Mercè? Així i tot, no són hores d’anar pel món...
—Quina memòria, Feliu! D’això fa vint anys.
Davant la sorpresa per la resposta, en Feliu la mira detingudament i s’adona que té al davant una dona més gran que ell.
La Mercè segueix parlant.
—Però si des de llavors que no ens veiem, Feliu! Quan vas vendre la finca a l'empresa de manipulació i emmagatzematge de restes de pneumàtics, vas marxar. Sort que ara has de resoldre uns assumptes legals i per fi has tornat. A casa teva no, està clar, ja no existeix, però jo sabia que havies comprat un pis aquí al Pla de l'Avellà.
En Feliu s’acosta a la finestra i, efectivament, el paisatge que veu és el del mar i les cases que conformen el Pla de l’Avellà. No s’ho pot creure.
La Mercè li demana que l'acompanyi a donar una volta, és Festa Major i no vol sortir sola per no deprimir-se.
Ell no entén per què li diu això, però calla i la segueix.
Fa bo i decideixen caminar. Pugen per la Riera d’en Vinyals i arriben a l'antic Camí del Mig. Passen per sota de l´autopista i arriben al Mas Terrillo, des d’on enfilen cap a l'antiga piscina municipal, ara en desús, i tot seguit a la plaça rebatejada amb el nom d’1 d'Octubre.
Xerren de coses banals durant tot el trajecte, però en arribar al centre del poble i a mesura que s'aproximen a la plaça de l'Església els silencis es fan cada cop més mortificants. Durant una bona estona no parlen. El silenci s'ha imposat a la passejada. Ella l’observa de reüll. La cara d'en Feliu és d'incredulitat. No aguanta més i en arribar a la plaça de l'Església li demana a la Mercè tornar cap al Pla, ja que tot i ser Festa Major pràcticament no hi ha ningú pel carrer. La poca gent que veuen són tots jubilats i de gent jove, simplement no n’hi ha. Els actes de la Festa Major es redueixen a la missa del patró i a un dinar de germanor al qual, malgrat ser gratuït, tot just hi assisteixen una vintena de persones.
Ja de tornada, en Feliu li pregunta: Què ha passat? On és la gent? Per què no hi ha canalla ni joves?
La Mercè abans de tornar-li contesta, guarda uns instants de silenci que a en Feliu se li fan una eternitat.
Finalment, parla.
—Des de fa uns quants anys, la gent ha anat marxant del poble.
—No ho entenc —contesta en Feliu.
La Mercè segueix.
—Quan et vas vendre les terres, durant uns quants mesos el poble ho va acceptar perquè va comportar feina per a la gent i per a alguns industrials del poble durant la construcció de les instal·lacions i oficines, tot i la recança cap a la indústria que s'instal·lava. Però en finalitzar les obres d'adequació, es va acabar la feina i tothom va anar al carrer. Pel tipus d'indústria que s'havia instal·lat, van començar a aparèixer els problemes, per la mala gestió dels responsables, doncs només els interessava recuperar la inversió com més aviat millor i així poder vendre el negoci. No van tenir cura del medi ambient, i van provocar problemes de contaminació aqüífera, entre d’altres, que fins al cap de molts mesos ningú no va saber detectar. No venia gent nova. Moltes de les finques de conreu properes a les de la teva família van haver de vendre’s perquè ja ningú volia verdures ni productes de Cabrera de Mar, i els preus van caure en picat davant la por que es va estendre per la possible contaminació dels voltants.
En Feliu escoltava la Mercè amb la boca oberta...
Ella continuava parlant.
—Tot plegat es va agreujar en produir-se un incendi a les instal·lacions que va provocar una densa columna de fum negre visible des de desenes de quilòmetres i persistent durant gairebé 3 mesos. La por s'instal·là al poble i això va ser el detonant de què els veïns a poc a poc anessin marxant, venent les cases i propietats fins a arribar l'extrem que acabes de veure. Només queden els que no hem pogut marxar. Ni tan sols tenim Ajuntament, depenem administrativament de Mataró.
En Feliu no sap què dir. Calla molta estona fins que li comencen a relliscar dels ulls vidriosos unes llàgrimes amb molt de sentiment. La veu li brota de l'ànima:
—Això no pot ser veritat. Cabrera de Mar no pot acabar d'aquesta manera.
I és llavors quan la Mercè li murmura a cau d'orella:
—Tu ho pots evitar. Tot depèn de tu.


           
            Pum!, Pum!, Pum!...
En Feliu fa un bot al llit i es desperta de sobte!
—Una altra vegada la porta?
Però aquesta vegada en l’obrir-la no hi ha ningú. Són les matinades! Avui és Sant Feliu, 1 d’agost de 2017 i és Festa Major a Cabrera de Mar.
En Feliu no entén res.
—Què és el que ha passat? Quina nit... Que fort!
En Feliu reflexiona al recordar-ho tot.
—Ho he somiat? He vist el Modesto? He participat en l’Emplaça’t? He conegut la Mercè d’aquí a vint anys? Ha d’haver estat un somni. Això no ha pogut passar en realitat.
Però la realitat és que en Feliu, després d’una nit tan agitada, s’ha aixecat de bon humor. Se sent feliç, il·lusionat, ple d’energia, però inquiet perquè està decidit a canviar, i tots els canvis trasbalsen.
Ha retrobat l’energia que necessitava per quedar-se al poble. Aquesta espurna que s’ha encès en el seu cor, el fa somriure tota l’estona. Vol vestir-se amb el millor que troba a l’armari. Té molta feina avui,  vol que tothom l’arribi a estimar... Per això, vol implicar-se en tots els actes de la Festa Major. Defensar el poble de qualsevol desastre com el que hagués pogut provocar. Aquesta decisió canviarà, de ben segur, la seva vida i la del seu voltant.
Per començar, estripa el contracte que té al damunt de la taula i fa vàries trucades per telèfon. Vol desdir-se de qualsevol tracte que impliqui la venda dels terrenys de la seva família. Vol i està totalment decidit a cedir-los a l’Ajuntament, pel que calgui. Així contribuirà a la felicitat i alegria dels joves. Perquè ell en té més que suficient per viure, s’ha passat la vida estalviant, i ara se sent jove, canviat, feliç i il·lusionat.
—Ring... ring... ring –sent en Feliu a l’altra banda del telèfon, mentre espera que el contestin.
—Bon dia, digui’m...
—Bon dia, senyor Llorenç, soc en Feliu ..... D’allò que vàrem parlar, sobre la venda dels terrenys, me’n desdic! M’ho he pensat millor. Sento haver-li fet perdre el temps. Tot queda anul·lat!
Recordant temps passats, truca també la Mercè... Té ganes d’estar al seu costat, amb tot el veïnat al davant i poder donar-los la notícia del canvi. La trucada és per dir-li que vol participar en el dinar del carrer. La Mercè li omple el cor de tendresa fins a dalt de tot. Els records de quant eren joves han retornat amb molta força. El cor li va a cent per hora. La truca.
—Bon dia, Mercè!
—Passa res?— Respon la Mercè, sorpresa pel to de veu d’en Feliu.
—La novel·la que em vas portar ahir, m’ha fet canviar de parer. M’he adonat del disbarat que hagués comès venent els terrenys.
—Sí?
—Vull canviar i fer-ho diferent... Finalment, he decidit cedir-los a l’Ajuntament perquè tot el poble en gaudeixi... Et sembla bé?
—Ahhhhh... Quina sorpresa!
—Em vas dir que estaries enfeinada preparant el dinar d’avui. M’agradaria poder-ho comunicar als veïns i he decidit venir amb vosaltres. Vull explicar-ho, a taula, davant de tots..., però de moment... Puc fer alguna cosa per ajudar-te?
—És clar que sí... Estic a la cuina de casa, amb alguns veïns més. Vine quan vulguis... Encara hi ha molta feina per fer!
—Gràcies, Mercè... Saps què? M’he adonat que encara som molt joves...
—Així és, Feliu... penso igual!
—Avui és el meu sant i el sol fet de poder parlar amb tu... Mercè... Ara mateix... Em fa l’home més feliç del món.
La Mercè s’enrojola. No sap què dir. Però li agrada sentir aquestes paraules...
En Feliu vol refer el seu esperit perdut en les tenebres de la soledat i sort que el que ha viscut aquesta nit l’ha fet reaccionar. I si llança de cap a fer tot el que té a l’abast per conquerir l’alegria de viure altra vegada.
Aquesta nit ha estat màgica, brillant, impactant i colpidora... I, alhora, necessària per canviar-li la vida. Ha estat la nit de Festa major!
 Francesc Calders, Mª Teresa Pujol Assumpció Cusí, 
Joana Garriga, Florentine Messina, Mercè Rojas, 
Montse Urgellès, Roser Urgellès



2n Premi
EL GOS SALVADOR
Hi havia una vegada una nena que es deia Filipina que tenia un gos de la raqa d’una barreja entre Pastor Alemany i Bouvier Suís que es deia Danapi. En Danapi era un gos normal que portava un ramat d’ovelles i estimava molt la Filipina. Les ovelles eren per alimentar el poblé. També la Filipina tenia un germá que es deia Evan que maltractava en Danapi i era molt mala persona. Un dia normal en Danapi anava tranquilTament amb el seu ramat d’ovelles fins que es van trobar un llop que volia menjar-se les ovelles pero en Danapi a mes de protegir-les va veure un tros de cam i va anar a menjar-sel i per aprofítar el llop va cruspir-se les ovelles. Quan el poblé es va adonar d’aixó van condemnar a mort en Danapi. Quan estaven a punt de tirar-lo per un pou, la Filipina va aparéixer, va agafar en Danapi del collar i els dos es van escapar cap a Cabríls perqué la Filipina estimava molt en Danapi i no volia que el matessin. Quan anávem cap a Cabríls per la muntanya en Danapi va trobar una bola metálTica que contenia diamants peí voltant. Li va donar a la Filipina i s’ha la va guardar en una motxilla que també portava aigua i menjar. Quan van arribar a Cabríls es van trobar a un nen que els i va dir:
Qui sou?, d’on veniu?.
La Filipina va contestar:
Sóc la Filipina i aquest es el meu gos Danapi, i venim de Cabrera de Mar, hem vingut escapant de la mort d’en Danapi i volem quedar-nos aquí, podríem?
El nen va dir:
Aquí a Cabríls acceptem a tothom que vulgui estar amb nosaltres, per cert em dic Pablo i em diuen Pablo el Palote perqué m’agraden els palotes. Llavors en Pablo els hi va oferir menjar i refugi. La Filipina, en Danapi i en Pablo van passar molt de temps junts i s van fer molt amics.
Un dia la Filipina va sentir un soroll que venia de Cabrera de Mar, i va veure que Menorca volia conquerir-la, llavors la Filipina, per enyoranqa a la seva térra i ais seus pares, va avisar a tot Cabríls i va anar a ajudar a Cabrera de Mar.
Tot anava bé, Cabrera anava dominant la guerra fins que Menorca va cridar Mallorca perqué els ajudessin. Des d’alló Cabrera de Mar i Cabríls no van poder fer res. Llavors
en Danapi va veure que la Filipina i en Pablo estaven en perill. Llavors quan el capità de Menorca estava a punt de plantar la bandera en el cim del Castell de Burriac, en Danapi va anar pel darrera i el va empatxar cap el pou on el volien matar. Llavors en aquell moment cabrera va contraatacar i li va fer que Menorca i Mallorca se n’anessin.
Després d’allò tothom ho va celebrar i van felicitar en Danapi, però encara hi havia una cosa que arreglar, el menjar, dones no quedaven ovelles. Llavors el rei de Cabrera va veure que la Filipina portava alguna cosa en una motxilla i es pensava que era menjar, però era molt millor, aquella esfera amb diamants era la clau de la porta sagrada deis Castell de Burriac. Tot el poblé va anar a veure que hi havia dins. Quan lio van veure es van sorprendre molt dones allá dins hi havia molts trésors i menjar per a tot el poblé per uns 100 anys.

Cabrera i Cabrils van compartir tot allò. A en Danapi el van respectar molt i ja no el maltractaven, va tenir molts amies i el van recordar sempre. La Filipina i en Pablo van ser molt amies i es van veure cada setmana, i així Cabrera es va convertir en el poblé més famós de la terra i va regnar la félicitat.
Nil Oliva i Gerard Amenós

dijous, 21 de juny de 2018

VII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL F)

Aquí teniu els contes premiats en el VII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual F.

Són fantàstics!


1er Premi

UNA NIT ALS BANYS
 
Som en ple 85 aC. El sol brilla amb força i l’aire és net i transparent; l’aroma dels pins que agombolen la riera ho impregna tot. La bella Ilturo, no obstant, no viu els seus millors moments. Molta gent deixa les seves cases i marxa més avall, cap a una nova vil·la que està creixent a tocar del mar, faldes de muntanya avall. L’anomenen Iluro i diuen que, viure allí és més còmode per fer negocis i emplenar els vaixells de càrrega. A més, els laietans de la muntanya de Burriac ja fa anys que no lluiten contra els nouvinguts romans i per tant, ja no és necessari tenir-los sota el jou. Ja gairebé són dels seus. De fet, molts dels laietans ja s’han romanitzat tant que alguns també marxen riera avall a buscar una nova vida lluny del pendent de Burriac! 
Però encara hi ha habitants d’Ilturo que es resisteixen a deixar aquesta terra, aquesta ciutat que van fundar els seus pares o avis que van arribar a la vall per contrarestar els cartaginesos i que, ves per on, s’hi van acabar quedant. I és que... s’hi viu tan bé en aquesta vall! 


En Tebi, tot i que encara és un marrec, se la coneix pam a pam, la ciutat. És el nét d’un dels primers soldats romans que van arribar per aquestes terres. No fa gaire ha començat a treballar de mosso al forn de les àmfores. És una feina dura i més per ell, que encara no és prou fort per carregar i descarregar segons quines peces de terrissa. Les més grans, les dòlies, no les pot ni abastar. De fet, hi fa més nosa que servei en aquestes feines. Per sort, els dies de carregar el forn, són molts els ajudants que té en Juli, el seu amo. És una tasca que dura gairebé un parell de dies. Penseu que el nou forn, que han construït en el pendís d’un marge on hi havia una de les cases ja abandonades, hi caben gairebé dues-centes àmfores si se saben col·locar amb destresa i aprofitant tot l’espai. Als laterals, tocant a les parets, en Juli sempre hi col·loca peces més petites, com atuells de cuina o teules, que sempre són útils per a la construcció. En Tebi és molt més útil carretejant els atuells petits o atiant el foc tot alimentant-lo de llenya durant la fornada. I també, com que encara no aixeca un pam de terra com aquell qui diu, per netejar el forn i el corredor enrajolat cobert d’una volta que porta a les arcades de dins la cambra del foc. Allí s’hi esmuny hàbilment per treure’n la terrissa esmicolada. El forn és nou i cal cuidar-lo perquè ha de durar molts anys. 
En Tebi encara no ha treballat prou al taller del terrisser com per no quedar-se bocabadat contemplant la màgia del torn. És com un gran encanteri veure els dits del mestre com van modulant les àmfores mentre aquella peça gira incansablement. Ara, tot i l’encís, ja ha après l’ordre de les peces en què l’artesà va transformant l’argila en un recipient perfecte: el coll, la panxa, les nanses, el pivot…cada peça feta amb serenor però amb la rapidesa de qui n’ha fet ofici. El procés acaba quan amb l’argila tova solda cada peça per obtenir aquell objecte preuat que cal enfornar uns dies després. El mestre, de tant en tant, li ensenya l’art d’unir les peces tot mesurant la traça del noi i el seu futur com a aprenent.  
 
La màgia del torn també captiva al Flavi -que és uns anys més gran que el Tebi- i que sovint s’acosta al taller de terrissa. Prim, llargarut però ben fornit pel treball, en Flavi és un capsigrany que s’avé molt amb el Tebi des que es van conèixer al taller mateix. De fet, gairebé li fa de germà gran i l’arrossega sempre que pot en els seus vaivens urbans constants. No es cansa d’ensenyar-li totes aquelles coses importants de la vida que no t’expliquen a casa!  
En Flavi és bastant ganàpia i constantment barrina malifetes i tripijocs prohibits. La sang de la joventut li bull dins i no pot deixar de viure amb intensitat tot el que li passa pel cap. Ell ja està ben romanitzat, però els seus avis encara van ser dels laietans que van oferir tanta resistència als romans quan aquests arribaren a la vall. El seu pare va viure els anys de la fundació d’Ilturo i veient com les gastaven els nouvinguts, va decidir deixar el poblat iber i baixar a la nova ciutat romana. Aviat el van acceptar perquè es necessitava mà d’obra al camp ja que s’havia abandonat els conreus de cereals per cultivar vinya. El vi havia de ser la font de riquesa d’aquella ciutat i el pare del Flavi s’hi va adaptar ràpidament. Quan va néixer el seu fill, ja poc tenia d’iber, a part de la sang familiar. El pare ben aviat va posar-lo a treballar amb ell a la vinya. Quan ja va ser una mica més fort, li va encarregar de traginar amunt i avall les àmfores. D’aquí les contínues visites d’en Flavi a la terrisseria on en Tebi fa de mosso. 
D’àmfores se’n necessiten a cabassos perquè són molts els litres de vi que cada setmana s’embarquen mar enllà. Tot un exèrcit se n’alimenta, des de Roma a Cartago, passant per Pompeia. Tampoc és que s’hi mirin gaire amb el vi: la qüestió és que n’han de salpar molts litres perquè la necessitat és molt gran. El pare de Flavi encomana mensualment una gran quantitat d’àmfores a la nova terrisseria d’Ilturo tot i que, vist que és un negoci pròsper, van sortint tallers ben a prop de les vinyes i de la mar. 
 
En Flavi i en Tebi no tomben pas sols en els seus moments d’esbarjo. Sovint els acompanyava un xic, en Rúcul, que té un rostre molt aspre i una bona tofa de cabells. En Rúcul encara viu al poblat de Burriac. La seva família és una de les últimes que hi queden. El poblat iber s’ha anat degenerant: moltes cases estan ja abandonades i moltes altres derruïdes. Els carrers empinats ja no són el que havien estat quan allà hi havia la capital de la Lacetània. El Rúcul, tot i que encara és un laietà de soca-rel, baixa sovint a la ciutat romana i ja està ben avesat amb les formes de vida de la ciutat i amb l’idioma. S’entén bé amb aquests nois que encara són massa joves per entendre de distincions socials. 
De la ciutat, el que més crida l’atenció d’en Rúcul són els fantàstics banys. El fascina veure aquests costums romans. Ell i la seva família, que amb prou feines es banyen de tant en tant al riu, no acaben d’entendre què hi troben en aquesta obsessió per l’aigua. Sempre en parla amb els seus amics i els hi demana què en saben dels banys. Cap dels nois hi ha entrat mai i, com sempre passa, com més en parlen més ganes tenen de veure’n l’interior. 
En Tebi explica que el seu amo, un cop acabada la jornada de feina, hi passa una bona estona. S’hi està ben bé fins a l’hora de sopar fent petar la xerrada amb amics i coneguts que, com ell, tenen els seus negocis a la ciutat. Totes les històries que li explica durant la jornada laboral les treu d’allí, dels banys. Com li agrada fer safareig! 
A última hora de la tarda és quan els banys són més concorreguts. Ara fa deu anys, quan encara no havia començat la desbandada cap a Iluro, una munió s’hi arremolinava cada dia i fins i tot s’hi feien cues llarguíssimes. 
El Tebi se’ls ha imaginat moltes vegades aquests banys. De tant sentir-li explicar al seu amo, sap fins i tot el nom de les sales. El Juli té predilecció pel lacònium, que és la sala que té un braser i on s’arriba a unes temperatures tan altes que es veu que si s’hi està molta estona hom es pot arribar a marejar i tot, de tant suar. 
 
En Flavi, que sempre en té alguna per explicar, avui ha confessat als seus amics que ell només ha vist el vestidor de l’entrada. Es veu que hi va haver una temporada que ell i un seu amic veí es dedicaven a vigilar l’entrada del vestuari -que n’hi diuen l’apodyterium- per si en algun moment el llibert que feia guàrdia es despitava o sortia algun moment. Llavors ells intentaven entrar molt de pressa per pispar alguna de les pertinences dels qui s’estaven banyant. Ho van intentar un parell o tres de cops, però al final, el llibert els va caçar i els hi va caure una bona repassada. Sort en van tenir que el llibert coneixia el pare del seu amic veí i els va perdonar de portar-los davant els guàrdies!. 
 
En sentir totes aquestes històries, en Rúcul proposa d’entrar-hi de nit. En Flavi, només de sentir la proposta, se li obren els ulls com taronges. I en Tebi, més petit i més reservat, assenteix davant la possibilitat de deixar de ser un nen i passar a ser un homenet, digne dels seus amics més grans. 
Així, quan es fa de nit, els tres nois abandonen d’amagat els seus llits i es troben davant l’esplanada que porta al banys. S’asseguren que no hi queda ningú i amb molta cautela aconsegueixen entrar-hi. Amb l’ajuda d’una llàntia, els tres nois avancen entre la penombra procurant no fer soroll. En Tebi està mort de por però es deixa portar per l’ànim aventurer dels seus amics. En passar per la porta més propera la llàntia que porta en Flavi il·lumina la inscripció: Tepidarium. Un braser ara apagat devia ajudar a escalfar aquella estança que encara manté una temperatura ben agradable. Al centre de la cambra hi ha una pica plena d’aigua. La cambra fa una olor forta però molt agradable d’ungüents i pomades. El Rúcul demana la llàntia per il·luminar uns petits armariets a la paret plens de tovalloles i estrígils. Al Flavi li falta temps per començar-se a embetumar la cara i les mans amb una d’aquelles pomades, mentre en Rúcul intenta no riure massa fort. En Tebi continua callat, esporuguit com mai havia estat abans. 
De seguida però, les ganes de descobrir noves sales els empenyen a buscar noves portes per obrir. El passadís següent els porta a una nova estança, que sembla circular. La inscripció de la porta diu “Laconicum” i de cop, el Tebi recorda que aquest és el nom del que sempre parla el seu amo. El laconicum és la sala de la calor seca. Aquí la foscor no és tan densa perquè hi ha una obertura a la sostre mig oberta per airejar el vapor que s’hi acumula. Els tres amics es queden astorats per un moment en mirar per aquella obertura i veure la nit estrellada sobre la ciutat. Aquelles estrelles són els testimonis de la seva malifeta. La llum de la lluna que s’escola per aquella obertura és suficient per deixar-hi veure amb claredat el braser amb què escalfen la sala.   
Per la porta del costat avancen cap a la sala principal dels banys. En obrir-la, una bafarada d’aire calent els atueix per un moment els sentits perquè el caldarium ja no està ventilat i encara es percep l’escalfor del dia i l’aiguabarreig d’olors. La llàntia torna a ser necessària i amb ben poc temps descobreixen la gran banyera a l’extrem de la sala, tocant a la paret oposada. La tènue llum deixa entreveure també una pica a l’altre extrem. Les parets encara conserven l’escalfor... El cert és que la temperatura és ben agradable.  
És llavors quan en Flavi li passa la llàntia al Tebi i, d’una revolada, es treu el vestit i es llança dins la banyera d’un bot. En Rúcul el segueix de seguida i, tot i que l’aigua ja s’ha refredat molt, els dos es deixen portar l’emoció i animen a en Tebi a posar-s’hi també. Com que aquest està més pendent que mantenir la llàntia, els dos cafres es posen a etzibar cosses a l’aigua. El Flavi a més, comença a alçar la veu tot exclamant teatralment “soc un senyor romà!”. Tot i que el Rúcul l’intenta fer callar, es troba més còmode fent l’enze dins la gran banyera. L’esperit cretí se l’emporta i cada cop és més gran el xivarri que fa, immune al silenci sepulcral que regna a la nit ilturenca. Una de les esquitxades d’aigua del Rúcul gairebé apaga la llàntia. Sort dels reflexes del Tebi perquè en aquella sala l’obscuritat és absoluta. L’emoció però es transforma en por en el moment que senten una veu de l’exterior. 
-”Què passa aquí? Que hi ha algú?”. És la inconfusible veu del llibert, l’esclau que s’ocupa de mantenir l’ordre dels banys. Algú deu haver sentit els crits del Flavi i l’ha anat a buscar! 
A corre-cuita i gairebé a les palpentes enfilen el passadís de nou, cap a les sala del laconicum. Allí, just quan se sent que s’obre la porta principal dels banys, el Rúcul empeny una porta i s’esmunyen ràpidament en una sala petita, amb molta olor de fum. La poca llum de la llàntia deixa veure unes parets negres del fum i molta llenya. Sens dubte, es troben a la sala de les calderes. No hi ha temps per perdre si no volen ser descoberts: apaguen la llàntia i s’amaguen rere les dues calderes que presideixen la sala. Com que no són massa grans, allí arraulits queden prou ben amagats. Silenci sepulcral. Només les dents del tebi espeteguen de por. Senten les passes del llibert que, llàntia amb mà, va recorrent les diverses cambres. De tant en tant remuga un renec. És evident que deu haver vist les tovalloles tirades i l’aigua acabada d’abocar de la banyera. El moment culminant arriba quan treu el cap al Praefurnium, la sala on s’amaguen els tres nois. Si de dia hauria costat veure’ls al petit amagatall, de nit, amb només un bri de llum, és impossible distingir-los. El Tebi té tanta por que ni s’adona que té els ulls humits i que ha perdut el control dels seus esfínters. Si el llibert resta uns segons més a la cambra no serà pas per la visió que els enxamparà sinó per la pudor que comença a escampar-se…  
Per sort, el llibert retorna a la sortida dels banys. Senten com remuga un “-Maleïts!” ple de ràbia. Sembla que es pensa que els intrusos ja han marxat. Els tres nois, ara sí a les palpentes, troben com poden el camí de sortida resseguint les parets del passadís. És qüestió de tocar el dos abans que el llibert torni amb ajuda. L’aventura nocturna als banys d’Ilturo s’acaba precipitadament. 
  
En Flavi torna a casa rient per sota el nas, encara sentint l’olor de la pomada a les seves mans. I és que el bany de senyor que ha fet aquesta nit, ha estat massa curt com per desprendre la forta olor de l’ungüent. En Rúcul s’enfila ràpidament al seu poblat on l’endemà explicarà la seva experiència als amics de les cases veïnes, ampliada amb tot luxe de detalls i posant-hi més pa que formatge. Segur que per comptes del llibert, explica que hi havia una munió de soldats amb espases i que la fugida la va fer per alguna de les finestres enfilant-se per alguna columna inventada… En Tebi, en canvi, arriba d’amagatotis a casa seva tot intentant no despertar ningú i mirant de netejar els pantalons dels seus excrements pudorosos. Aquelles restes són el testimoni humiliant de la seva fugaç aventura. S’estarà un temps sense tornar a participar en les bretolades d’aquell parell! L’endemà, de ben segur que la seva mare ja sospitarà que alguna cosa ha passat, però no hi ha temps per preguntes: el terrisser el vol al forn ben aviat perquè toca enfornar una bona munió d’àmfores. 
El llibert ja no tornarà als banys després de marxar-ne enfurismat. No necessita buscar ajuda perquè ja s’olora que allò és una bretolada només. Ha d’estar alerta dels robatoris als vestuaris durant el dia que és quan els ciutadans deixen la roba i pertinences. De nit, els banys són buits i, per tant, ben poca cosa a robar hi ha. De fet, si li demanessin, ell ja sospitaria del Flavi. Aquell nano apunta maneres i la gent d’Ilturo ja li comença a tenir la matrícula presa. -“Bah! pecats de joventut, pensa el llibert un cop ja li passa l’enrabiada. 
 
Els banys no duraran gaires anys més perquè no falta gaire perquè Ilturo quedi definitivament abandonada, així com el poblat de Burriac. Els nostres protagonistes es van anar fent grans i poques vegades més es van retrobar perquè la vida els va portar per camins diferents. Això sí, cap d’ells mai no va oblidar aquella nit en què tres marrecs de procedències ben diverses van fer una incursió als banys romans. Ells potser encara no ho sabien, però ja eren un sol poble. 

Guifré Miquel


2n Premi
LA  CABRERA  DE  FA  UNS  ANYS

Petits negocis i grans personatges


Per escriure això, confesso que no m’he documentat cercant en llibres la història del poble ni tampoc furgant en cap arxiu, perquè he volgut fer un exercici de memòria, després de tants anys, del que vaig viure en la meva infantesa, adolescència i part de la joventut a Cabrera, en aquest poble on vaig néixer i he tornat a viure, just després de jubilar-me.
Per tant em disculpo d’avançat per la possible omissió d’algunes masies, cases, terres, negocis, persones i personatges del conjunt de famílies que vivien al poble en aquell temps.
El meu record primerenc és de quan encara el municipi s’anomenava Cabrera de Mataró, amb un cens molt més reduït que el d’ara. A l’estiu canviava de fesomia per l’arribada dels estiuejants, principalment de Barcelona, que tenien l’ostentosa i a la vegada emblemàtica segona residència: els de can Terrillo, els de can Llorell, els de can Pérez, els de can Serra, els de can Tintoré, els de la Creueta... Tots ells, durant els tres o quatre mesos de calor, donaven un bon negoci als petits establiments de la població.
En aquells temps, però, el principal potencial econòmic era la pagesia amb horts i sènies molt ben conreats i d’alt rendiment. Els seus productes eren molt apreciats: les patates, els clavells, els pèsols indians, els enciams... Fins i tot s’exportaven a d’altres països, principalment Anglaterra i França.
Un poble molt ric i amb molta aigua ja que tenia, i té encara, molts pous i mines amb abundants dolls per abastir totes les terres de regadiu de la pagesia. També, com molts pobles de les rodalies, tenia una fàbrica de teixits, on treballaven una part important de gent del poble.
A part de la pagesia, que coneixia bé perquè vaig néixer a pagès, el que més recordo, per la seva peculiaritat, és que Cabrera estava farcit d’una quantitat de petits i diversos negocis familiars. Jo, com altres nois i noies que vivíem als afores del nucli del poble, els coneixíem perquè quan sortíem de l’escola hi anàvem a comprar les comandes que la mare ens feia al matí en sortir de casa: bé un fil blanc del tres a ca l’Españó, bé un pa rodó de quilo a cal forner amb la torna de coca d’oli, bé tres unces de cafè mòlt a l’Hostal. 
De la carretera de Vilassar a Argentona, en el vado de la Riera, ara soterrada per una rotonda que distribueix el trànsit, comença un quilòmetre de carretera, que porta al centre de la població, llavors custodiada a cantó i cantó per enormes, vells i ombrívols plataners.
En aquest punt s’inicia l’itinerari de la meva història dels petits negocis i grans personatges. El primer que trobem és l’emblemàtic Sindicato de Agricultores y Ganaderos, lloc on la pagesia portava els productes de les seves terres, tant a les temporades d’exportació, com diàriament les collites del temps que amb el transport del camió propi del sindicat i el seu peculiar xofer, l’Alfonso, sord com una tàpia, feien arribar la vianda al mercat central del Born de Barcelona. Allà, venedors intermediaris, que a diferència dels pagesos feien un negoci net i sense cap risc, oferien les verdures i hortalisses als compradors de les diverses botigues de tota la ciutat per al consum diari de producte fresc. 
També hi compraven les llavors per sembrar, palla i gra pel bestiar, abono per les terres, vi a doll, saquets de sal i molts dels ormejos i eines que es necessitaven a les masies, els seus camps i els animals (vedells, porcs, conills o aviram) que quasi totes les cases criaven.
Algunes d’aquestes cases de pagès que estaven a tocar del nucli tenien camps més o menys grans just al costat de la casa, però també posseïen terres, anomenades sènies, entre el Camí del Mig fins a quasi tocar la platja. Per arribar-hi, s’havia d’anar amb el carro i el cavall.
Pujant per la dreta, just darrere del Sindicat, can Barrau Llarg. Allí, a part de la collita pròpia, es dedicaven a fer planter per als altres pagesos. Més amunt, amb les terres separades per fites, trobem can Carles, amb els sembrats molt curosament cuidats, sobretot les perfectament arrenglerades creueres de canyes perquè s’hi enfilessin les mongeteres o s’hi lliguessin les tomaqueres.
Seguint amunt i separada per un petit torrent, una petita casa, can Ros, veïns de les terres de can Gendet, la masia agrícola més apropada al nucli de les cases del poble.  
A l’esquerre, començant per baix, can Bosc. Tenien terres de cultiu i també venien a litres la llet de les pròpies vaques que la gent anava a comprar amb les lleteres d’alumini.
Les terres veïnes eren les de can Pau Diners, masia que dedicava una part important de les terres al complicat i laboriós cultiu de clavells.
La masia de can Gendet i les seves terres estaven separades per un pati on hi havia un grupet de quatre vivendes, baix i dalt, que tenia llogades. Aquí era on començava aquest teixit de petits i entranyables negocis familiars. Un dels baixos era la vivenda d’en Josep i la Clara. Ella hi tenia muntada una perruqueria: rentats, pentinats i manicures. Després, una vegada construïda la urbanització La Guardiola, s’hi van traslladar.
A l’altre baix, can Llaunaret. Un nom apropiat per a la persona que es dedicava a fer instal·lacions i reparacions d’aigua, d’electricitat, i feia soldadures i derivats. A un dels pisos de dalt hi vivia l’Anton Vilalta, en Taruta, home alt i corpulent, fanàtic del Barça, molt de la conya i que treballava a la Cooperativa la Alcancia, on feia la matança i manipulació del porc.  
Davant del pati d’aquest petit grup de cases, creuant la carretera, hi havia un pont que en començar el camí conduïa a una petita caseta, can Pere jardiner. Seguint amunt el camí duia a un restaurant molt conegut i de gran prestigi, ca l’Arquer. Més endavant s’anomenaria Santa Marta.
Continuant amunt, a la bifurcació de la carretera amb la Riera, comença el que era el nucli del poble. Al primer grup de cases hi trobem una merceria, ca n’Españó d’en Nando, la Lluïsa i en Marcel. Betes, fils, agulles, botons, colònies, roba interior d’home i de dona, espardenyes... Bé, quasi de tot! i si no ho tenien, et portaven per encàrrec el que fes falta. Amb un petit passadís de separació, can Felions, un mestre d’obres i constructor, juntament amb els seus fills, d’obra nova i arranjament de vivendes ja habitades.
Just davant, el carrer d’en Catà o d’en Majó, un carrer en què tota la part de baix era la casa senyorial dels senyors Majó, totalment protegida per una reixa de ferro forjat.
La part de dalt, fent cantonada amb la carretera, hi havia can Regàs. Era un taller de bicicletes amb un doble negoci: ell, en Joanet, reparava tot tipus d’averies, rodes punxades, cadenes, pinyons i cables de fre; ella, la seva esposa Vicenta, reparava tots els forats, carreres i enganxades a les mitges fines de les dones de tot el poble.
Tres cases més enllà, hi vivia la Maria Roig, dissenyadora i modista. Era el lloc on les noies, als vespres, anaven a aprendre a cosir. Era germana de l’Agustí i en Jaume Roig, els peixaters, que dos portals més enllà, tenien la peixateria a l’entrada de casa i abastien de peix durant la setmana, i durant l’estiu subministraven les barres de gel per les neveres de les cases. Eren temps en què gairebé ningú en tenia d’elèctriques. Els Roig també repartien peix per les masies i cases apartades del nucli amb una bicicleta i una caixa lligada al darrere, sobretot els dijous perquè era el dia de fer l’arròs.
Una altra botigueta entranyable era ca la Florinda. Era una dona ja gran que tenia la petita entrada de la vivenda farcida de productes alimentaris envasats. I també tenia, llibretes, llapis, gomes, caramels... Ara, els productes estrella per a la canalla eren les barres de pega dolça i les arrels de regalèssia. Era tant extraordinàriament bona dona la Florinda que, mentre un l’entretenia, quelcom anava a la butxaca de l’altre, però ella feia veure que badava i reia per sota el nas.
Tornant a la carretera i a l’esquerra, trobem l’edifici de can Roca, transportista. Al baix sencer hi tenia el garatge amb dos camions. En Roca també portava les collites dels pagesos al Born i feia altres transports diversos. Oferia també un servei de taxi i conduïa un auto modern per a l’època, sempre net i a punt.
L’edifici vorejava un carreró sense sortida. Al final d’aquest carreró, en un pis, hi vivia i hi tenia la consulta el Dr. Álvarez, el metge de capçalera que guaria constipats, galteres, xarampió i mals de panxa. El Dr. Álvarez també anava a fer visites per les cases de l’extens poble, amb una moto Guzzi i un caliquenyo a la boca, i també assistia els parts: va fer néixer molts nens i nenes ja que en aquell temps les dones parien a casa.
En front hi havia can Mero Manent, un pagès amb carro i cavall per anar a les sènies de baix.
Arribem a la no menys emblemàtica Can Ordeig, la fàbrica de teixits a la plana, amb la sirena que sonava per avisar els treballadors de l’entrada i sortida de la feina. Quan passaves pel costat de les finestres, senties el fort soroll dels telers i l’olor peculiar del greix que posaven a les màquines perquè anessin ben lleugeres i fessin el màxim de rotlles de teixit.
Creuant la carretera, trobàvem un edifici asimètric amb tres àmbits diferents: el central de tres pisos, l’Ajuntament o casa de la Vila, en què el baix estava dedicat als afers burocràtics de la població, alcaldia, secretaria i jutjat, i als pisos superiors, la vivenda del secretari i dels mestres de les escoles nacionals de nens i nenes.
L’Ajuntament funcionava bàsicament amb quatre persones: el secretari, senyor Carretero, la Francisca, una eficient secretària, l’Eugeni, en aquell temps, i l’agutzil, en Modesto, com a autoritat municipal. A estones, però no cada dia, despatxaven l’alcalde i el jutge.      
A cada costat, si ens miréssim l’edifici de davant, hi havia les aules: a l’esquerra, l’aula dels nois, amb edats des de cinc fins a setze anys, tots junts i fent de mestre el senyor Agustí Vendrell; i a la dreta, l’aula de les nenes, de les mateixes edats, amb la senyoreta Amparo. Darrere el pati comú compartit durant la setmana per les escoles. Durant l’esbarjo primer sortien els vailets i després les mosses, perquè no es barregessin. Als vespres el pati servia per entrenar i diumenge sí diumenge no, i encara amb pista de terra, s’hi jugaven els partits de bàsquet dels equips de l’Estrella de Burriac.
Un xic més amunt de la fàbrica, hi havia un carreró i al fons can Quinto, una botigueta també amb diversos productes de neteja i d’alimentació envasada. Hi venien un altre producte per a la mainada quan sortia al pati: el sidral i els anissos. Aquí ningú no es podia embutxacar res sense pagar, perquè mare i filla et vigilaven molt de prop.
Just davant hi havia la vivenda dels amos de la fàbrica, el senyor Felip i la senyora Magdalena que, per cert, no eren massa estimats pels treballadors. 
Tornant a la carretera trobem una masia amb una petita horta, can Rodon, i a la part de sobre una altra masia amb terres, dedicada també al planter per sembrar, anomenada can Borrega del planter.
Sense deixar la carretera arribem al centre neuràlgic. A la dreta, la pujada de les Monges conduïa a l’escola regentada per religioses. Un xic més amunt can Roldós, paleta i constructor, on també hi tenia la perruqueria la Maria Bergadà casada amb l’Esteve, el fill.
Tornant a baix, davant d’un repetjó, hi ha la plaça de la Cooperativa. A la botiga de la cooperativa l’Alcancia hi feien cada setmana la matança del porc. Després es venien allà mateix les botifarres, el llom, la cansalada, el pernil... juntament amb tot tipus de productes d’alimentació (oli, llegums, pasta, arròs, galetes, xocolata) i també carbó i petroli pels fogons de cuinar, quasi tot a granel. A la mateixa plaça, la Cooperativa hi tenia el forn per elaborar i coure el pa amb un forn de llenya. Els costals de llenya els traginaven en Mingo i el seu fill, i també en Pep Badó. Tots ells vivien a Santa Helena d’Agell i es dedicaven a les tragines de costals amb carros especials, tirats per potents matxos.
Com a entitat cooperativa que era, fiava als seus socis la compra de la setmana fins al dissabte, que es cobrava la setmanada.
Damunt la botiga hi havia, el Cafè, un local per anar a fer el vermut el diumenge. Els homes hi anaven a jugar al canari o al dòmino, el jovent s’hi aplegava per xerrar i passar l’estona o per mirar la televisió amb blanc i negre. Al costat hi havia la sala La Maresme, on cada diumenge es projectaven, amb la censura d’aquells temps, dues pel·lícules: la bona, la dolenta i el No-Do. El cine el feien funcionar uns personatges ben peculiars: el maquinista era l’Enric de cal fuster; en Pau, l’acomodador; i en Vicenç, el “cacauer”, que venia avellanes, cacauets, xufles o caramels Darlins dins de paperines de paper. S’anava passejant per la sala amb una lot i un cistell mentre es projectaven les pel·lícules.
A la sala també s’hi feien obres de teatre del grup d’actors del poble i s’hi celebraven els balls de carnestoltes i de la Festa Major d’hivern. La galeria servia a les mares i tietes èr xafardejar i arreglar els prometatges de fills i filles.
Passant entremig de la Cooperativa i els patis de l’escola de monges, hi trobem el torrent de San Feliu. Un xic més amunt can “Fustaret” era la carnisseria especialitzada amb xai de molta qualitat.
Pocs metres més amunt hi havia el safareig comú. Les dones hi feien la bugada i feien córrer les xafarderies de la gent del poble.
A l’esquerra, al carrer que anava fins a l’església, hi trobem primer l’Hostal, botiga i estanc, regentada per les germanes Conxita i Montserrat Vilà. A part del tabac  (caliquenyos, Ideals, Celtes, Bisonte, Chesterfield) hi venien molts productes a granel, oli, llegums, galetes, embotits, caramels (sobretot els Toffee), productes de neteja, sabó Lagarto amb pastilla, lleixiu El conejo, escombres, serradures i un producte estrella, el cafè mòlt a l’instant amb una màquina manual, que omplia amb el seu aroma tota la botiga i fins i tot arribava el flaire al carrer. El servien en una paperineta de color marró i de paper setinat.
Al costat, can Xic era una altra merceria, La Moda. Després seguint amunt el carrer feia una entrada pati, on hi havia en Jaumet, el ferrer del poble. Hi tenia la fornal, l’enclusa i el martell sempre a punt per forjar ferro, ferrar cavalls o esmolar les eines dels pagesos i paletes.
La següent casa era un petit local, la barberia can Penya anomenat també En Poda. Els homes hi acudien per tallar-se els cabells, s’hi ensabonaven amb la brotxa per afaitar-se la barba i mentre assaborien un massatge de l’incomparable Floïd  la feien petar tot arreglant el poble.
Dues portes més amunt topem amb una casa anomenada ca la Fornera. El seu marit, amb el sobrenom de Coloniero, es dedicava a vendre a casa seva sabó d’olor, colònia a granel, cremes i navalles d’afaitar i també anava a vendre amb una bicicleta i un caixó per les cases allunyades del poble.
Ja som a la plaça de l’Església i al costat, la plaça del poble, llavors Plaza del Caudillo. Al fons un local de la Falange Española. La primera casa, just a l’entrada, era una altra carnisseria – polleria, can Borrega,  propietat de les germanes Assumpció, Magdalena, Carmeta i Leonor Carles. El seu germà, en Raimon, al fons de la vivenda hi tenia un petit local amb màquines de teixir mitjons d’home de fil, de leferon i de poliamida.
Al costat hi havia “telèfons”, on l’Agneta de can Tano posava i treia les clavilles de la petita centraleta perquè es comuniquessin entre elles les cases que en tenien. Els seus fills, barrinaven i explotaven una pedrera a la part alta de poble, quasi sota Burriac.
Per darrere l’església, a peu pla, s’arriba a l’horta de can Reixac, dedicada també al planter  molt artesà per als pagesos. Al costat, una baixada per arribar al taller de fusteria de ca l’Enric, que a més de mobles a mida, construïa els taüts i era mestre de cerimònies als enterraments de la funerària que representava.
Llavors el carrer es bifurca. Pujant a la dreta arribem a cal forner d’en Pau Puigbó, on vivia amb la seva dona La Doloretes i el seu fill. Allí hi feien pa i coca d’oli, tot cuit al forn de llenya, del millor que recordo. Si el pa no pesava el quilo et posaven un tros de coca, “la torna”.
Més amunt hi vivia l’Eduardo, que amb un camionet portava i recollia els encàrrecs per Mataró de la gent del poble. Per sobre, can Pollastrero, on els nois, en Tomàs i l’Antònio tenien un petit local amb màquines de mitjons. Hi entraven per la porta cabdills de fil i en sortien mitjons acabats i envasats a parells en bosses de cel·lofana i amb capses de mitja dotzena.
Després d’un bon repetjó s’arriba a una gran masia, can Bartomeu. Hi tenia un celler molt ben preparat, en grans cups es trepitjava i es premsava en enormes premses, el raïm de les vinyes pròpies o dels veïns i per uns canals anava directament a les botes de fusta.
A l’esquerra de la bifurcació una baixada fins arribar al carrer Nou, on darrere d’una gran porta de fusta hi havia unes vivendes arrenglerades. En una d’elles hi vivia en Vicentet, una persona que brodava amb una pulcritud extraordinària, tovalles, llençols i tovalloles per les parelles joves que es casaven. A l’entrada d’una altra casa hi havia la bodega de can Llinés que venien vi a doll.
A l’alçada d’aquest carrer, creuant la Riera, hi ha ca l’Avelino, amb unes quantes feixes sembrades de verdures i hortalisses. En una habitació la filla, l’Angelina, tenia muntada una perruqueria per fer permanents, crepats i maquillar les dones.
Tirant Riera amunt, pel camí de terra per pujar a Burriac, passem per davant de l’antic escorxador que ja feia temps que estava en desús . Després d’un repetjó trobem cal Canal, una petita masia amb una horta pròpia.
Seguint amunt i després d’unes quantes corbes i repetjons i a mig camí del castell de Burriac, arribem a la esplanada de la Font picant manantial Modolell, on a l’ombra de frondosos pins, els dies festius de l’estiu la gent del poble i de les rodalies hi pujava per fer grans àpats.  Es llogaven taules, bancs, fogons i graelles per coure carn i fer paelles, es feien torrades, escalivades i amanides, tot això amb un porró de bon vi, gasosa i aigua de la mateixa font picant i per postres un tortell i un bon cigaló.

Així era, més o menys, LA CABRERA DE FA UNS ANYS amb els seus petits negocis i grans personatges. Un poble on a l’estiu el jovent anava a banyar-se a la platja de l’Hostal de l’Arengada i el divendres Sant, es pujava al castell de Burriac per esmorzar i menjar figues seques. Un poble en què la gent es coneixia tota. Potser vivien amb no tantes comoditats ni comunicacions ràpides. Però de ben segur vivien més tranquils i amb la sensació que les hores eren més llargues. 

Pere Rodríguez