divendres, 25 de maig de 2018

VII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL E)

Aquí teniu el conte guanyador del VII Premi Lietrari Anton Isern en la categoria Individual E.

Si cliques damunt la imatge, podràs veure un vídeo de l'entrega de premis!




1er Premi

EL VELL QUE EXPLICA HISTÒRIES A LA LLUNA

No recordava que aquella pujada fos tan feixuga i cansada. En els seus bons temps havia recorregut tots els corriols de la muntanya, àgil com una daina. Però ara, cada passa que feia amb les seves raquítiques cames, li recordaven en forma de dolor, que ja no era aquell jove incansable i enèrgic. Anava lent però no era una cosa que el preocupés massa. Havia estat previsor i havia sortit de casa amb marge de temps. Volia gaudir del passeig per la muntanya.
Al llarg de la seva vida havia coronat alguns dels cims més imponents del món, que en comparació, deixaven aquella muntanya de la Serralada Litoral, com un petit turonet Holandès. No tothom per això, pot arribar a coronar el cim d'un turonet als noranta-set anys. Aquell vell sabia que fer cims, anava més enllà d’alternar incansable, una cama darrere l’altre. El més important era tenir un cor prou fort per afrontar-ho. I ell sabia que el seu cor, no el deixaria tirat a mig camí.
El sol ataronjat de la tarda començava a tenyir de colors exòtics el contorn de la muntanya de Montcabrer. Mentre encara quedés llum al cel, no arribaria tard. No suportava fer esperar a ningú, i menys una cita tan important.
En aquells moments, intentava recordar quin havia estat l'últim cop que havia fet el cim del Castell. Poder feia més de trenta-cinc anys. Per sort, les pedres no són com les persones i no els hi acostumen a sortir arrugues, si més no, no a la mateixa velocitat que els hi surten a les persones. Tot i ser una vella amiga que feia molt de temps que no visitava, n'estava ben segur que un cop estigués a dalt, se sentiria com si no haguessin passat els anys entre ells dos. De fet, era molt probable que pel Castell, trenta-cinc anys no fossin més que un sospir en el granit.
Tal com demostra la vida, res està absent de canvi. Aquella muntanya no n’era pas una excepció. Algunes de les dreceres que ell recordava havien desaparegut, d'altres s'havien convertit en autèntiques pistes forestals, desgastades per les rodes de ciclistes de muntanya, que juntament amb les pluges tropicals del Maresme, havien creat nous torrents que s'emportaven muntanya avall, el sauló de les seves entranyes. Tot i això, el vell sabia que l’únic que havia de fer, era tirar amunt. No tenia pèrdua.
Amb un últim sospir i amb l’ajuda del seu bastó, va decidir fer una petita pausa al replà que descansava al peu del Castell. Aquella era una parada necessària abans de fer el cim, ja que era on s'enlairava el Monòlit. Aquella pedra gravada, commemorava el cinc-cents aniversari de l'alliberament del jou feudal dels pobles que havien format part de Baronia del Maresme. Tot un símbol d'aquella muntanya sota un missatge esperançador. En el seu dia havia mostrat, orgullós, els noms dels municipis que un dia havien format part d’aquesta  baronia dominada pel Castell. Ara no eren més que lleugeres marques sobre el granit, dèbils a causa del pas del temps.
Mentre forçava la vista per resoldre l'origen de cada un d'aquelles marques sobre la pedra, va reaccionar amb un somriure en veure que al capdamunt d'aquell monument, hi descansaven un grapat de pedres més petites, amuntegades irregularment les unes contra les altres. Algunes tradicions duren més que alguns monuments, va pensar. El vell doncs, es va ajupir amb l'ajuda del bastó, deixant un lleu remuc a orelles de ningú. Va agafar una petita pedreta que tenia prop dels peus, la va sospesar un parell de vegades amb la seva mà i amb un inesperat moviment arquejat, la va llençar en direcció al Monòlit. Aquesta va impactar contra la seva façana i va caure a terra, deixant tan sols el silenci al seu entorn. En aquell precís instant el vell va dedicar un somriure a la soledat i va comprendre una mica millor, el perquè de l'erosió d'aquell monument al llarg dels anys.
No podia seguir parat com un estaquirot, així que va decidir reprendre el camí, i tot i que no les tenia totes, va optar per pujar per la ruta que sempre li havia semblat la més divertida: un camí rocós que naixia des d'aquell mateix punt. Quan no era més que un marrec, havia grimpat per aquelles pedres com una cabra de muntanya. Ara, es veia aferrat a elles com un llangardaix reumàtic, assegurant cadascuna de les seves extremitats abans de fer qualsevol altre moviment. El bastó, en aquestes circumstàncies era un bon aliat, ja que l'ajudava a crear punts d'adhesió entre les inclinacions tortuoses d'aquell camí.
Finalment allà se'l trobà. Mentre recuperava l'alè, ajagut damunt d'una roca, va albirar la fortificació inconfusible que abraçava el Castell. La lluna ja es podia distingir clarament capdamunt del cel. Aquesta s’aferrava a les poques llums del sol que marxaven entre les muntanyes de l'oest. En veure les pedres de la muralla, una força inspiradora va apoderar-se del seu cos; se sentia com si tornés a tenir 20 anys. Es va incorporar i va sortejar les últimes pedres, per arribar a plantar-se davant de la porta d'aquell recinte fortificat. Però alguna cosa no quadrava, aquella porta sempre l'havia recordat oberta; en canvi, ara veia com uns grans barrots metàl·lics li barraven el pas. No tenia temps per perdre amb el ferro, sempre tan tossut i amb unes idees tan difícils de doblegar. Les llums més mandroses seguien perfilant l'horitzó, així que encara tenia una mica de temps, però si la seva cita arribava abans que ell, ja l’havia feta bona! No era d'aquella classe d'individus que pots fer esperar. Ella tenia una reputació.
Va analitzar al voltant de tota la muralla que guaria el Castell. Era tal com la recordava: una construcció irregular que s'adaptava de forma gairebé natural al relleu rocós del cim. Els barrots no tan sols es trobaven a la porta; un tancat descansava sobre les parts més altes de la muralla. Una fortificació contemporània que protegia una fortificació més antiga. A simple vista no semblava que hi hagués cap manera de poder entrar al Castell. El temps i les seves possibilitats es reduïen. Hauria d’intentar coaccionar el ferro de la porta. El vell es va rendir desmotivat davant d’aquella alternativa. Podríem dir que no estava d'humor per posar-se a discutir amb uns barrots, així que esperava que aquella porta, estigués gairebé tan rovellada, com les seves habilitats de persuasió.
—Bona nit —digué el vell forjant la seva veu més amable.
—Bona nit —respongué la porta amb una veu oxidada. Semblava que feia temps que no parlava amb ningú, però no per això va fingir sorpresa.
—Sóc un vell que ha caminat de valent per trobar-se amb algú molt important, dalt d’aquest Castell.
—Doncs jo sóc la protectora del Castell de Burriac, salvaguardo la història que guarda aquest indret. M'encarrego d’evitar que cap vàndal hi entri quan no està permès —va respondre la porta, orgullosa.
El ferro sempre ha viscut acomplexat per altres metalls com l’or o el plom. Sap que no és tan brillant ni causa el mateix efecte d'esplendor al ser observat. Tanmateix és per això que resulta tan difícil de tractar a altes temperatures. Si no es maneja amb cura i delicadesa, prefereix trencar-se a ser doblegat. El vell no tenia intenció de trencar aquella porta, simplement necessitava trobar aquelles càlides paraules que la poguessin doblegar.
—I és per això que et concedeixo la meva sincera gratitud –adulà el vell, teatralitzant amb gestos gloriosos les seves paraules—. Però encara ho estaria més, si em deixessis entrar al Castell. T'asseguro que me l'estimo tant com tu.
—Entrar?! —ressonà agreujada la porta—. Després del llindar del crepuscle, aquí no hi pot entrar ningú. Sóc la protectora del Castell de Burriac, salvaguardo la història que guarda aquest indret. M'encarrego d’evitar que cap vàndal hi entri quan no està permès.
El pobre vell va sospirar cansat. Semblava que martellejar-la amb simples paraules només provocava l'eco repetitiu del metall. No recordava que intentar argumentar amb una porta era pitjor que fer-ho amb una paret. A no ser que tinguessis una clau. Necessitava teixir un engany.
—No veus que no sóc més que un vell que ha vingut a explicar històries a la lluna?
—Sóc la protectora del Castell de Burriac, salvaguardo...
—D'acord! —la tallà el vell desesperat—. Ja m'ho havien advertit de la llegendària perseverança de les portes d'aquesta fortalesa.
Després de temptejar el temps d'una pausa, en comprovar que la porta no ressonava amb la mateixa cançoneta, va decidir tirar tota l'artilleria.
—Les teves predecessores poden descansar en pau, sabent que una porta tan hàbil com tu està al càrrec del tresor que s'amaga al Castell. Bé, doncs res, gràcies pel teu temps. Jo em sembla que hauria d'anar tirant, veig que la nit ja comença a caure sobre la muntanya i no em voldria pas constipar.
El vell es va girar i amb l'ajuda del bastó va començar a dirigir-se per al corriol que resseguia la muralla, taral·lejant una cançó. No va fer ni quatre passes que va rebre l'efecte desitjat.
—Espera! —va grinyolar la porta—. Les meves predecessores guardaven un tresor? —preguntà finalment, amb la mateixa curiositat que pot expressar un conjunt de barrots de ferro forjat.
El vell es girà desinteressadament i va fer un gest amb la mà per restar-li importància.
—Res, res. No és més que una història d'altres temps. No et preocupis que aquí ja no s'hi guarden de tresors.
—M'agraden les històries... —va reconèixer la porta amb timidesa.
El vell va simular que reflexionava durant uns instants. Finalment, exagerant una coixesa que mai havia existit, avançà cap a la porta, es recolzà al bastó, i s'aproximà delicadament al seu pany. Crear una bona expectació, sempre era el pas més important.
—Està bé —digué finalment—, farem un pacte. Jo t'explico la misteriosa història del tresor del Castell. Tu, a canvi, em deixes entrar.
—Sóc...
—Tan sols durant cinc minuts —sentencià el vell.
La porta el va mirar dubtosa; o això haguera fet, si hagués tingut ulls entre els barrots. Abans de poder pensar una resposta però, el vell va executar la seva última jugada.
—Un cop entri, si ho prefereixes, et pots tornar-te a tancar. I així, si trigo més de cinc minuts en tornar, em pots deixar atrapat fins demà al matí. El guarda del Castell veurà que no he pogut forçar el pany i es creurà que m'he colat per algun dels centenars de túnels que s'escampen per la muntanya. Tu protegiràs el teu honor, i jo podré contemplar la lluna plena des del capdamunt d'aquest turó.
La porta no havia hagut de rumiar tant d'ençà que va ser escalfada per la forja que la va crear. Estava a punt de treure fum a causa del dilema que es planejava al llindar de la seva guàrdia. El vell sabia com interpretar aquell silenci. No era pas la primera porta que enganyava.
—Què me'n dius, doncs? Segur que ja fa moltes nits que no escoltes una bona història –digué finalment. Després es quedà callat, esperant la resposta d'aquella porta, que es mantenia confusa davant d’aquell dilema nocturn.
—D’acord, està bé! —es va rendir desesperada—. Em sento molt sola durant les nits. Aquí com a molt em vénen a visitar les guineus a portar-me regals, i no pas d'aquells que fan bona olor. I a més, les úniques històries que puc escoltar, són les que s'expliquen els mussols, i mira que ho he intentat, però no hi ha manera d'entendre els seus udols.
A la boca del vell si va dibuixar un somriure murri. Si la porta hagués tingut orelles, li hauria dit que les parés atentament. Recolzat el pes al seu bastó, s'acostà encara més al forat del pany i es disposà a narrar una de les llegendes que guardava la muntanya.
Realment no sabia com s'ho prendria aquella història en sortir, inesperadament, a passejar en aquella nit de lluna plena. Generalment a les històries els hi agrada sortir de nit, però gairebé sempre ho fan acompanyades d'un bon foc, que escalfi les paraules del narrador que les treu a passejar. Això és molt important, ja que les històries que són velles, aquelles llegendes que tan sols coneixen els avis i que no han estat mai domades per cap llibre, són les que mai se sap com reaccionaran en ser escoltades en públic. Encara que aquest siguin portes de ferro.

>>Ja fa molts i molts anys; quant les cases dels més pobres no tenien panys.
En aquest Castell hi habitava un cert rei, conegut com a Còrsec el bandoler; senyor dels lladres de les contrades i assaltador de mercaders.
És dit que de tot el que saquejava, en forma de fortuna, al seu soterrani es concentrava. Corones, pedres precioses i espases, però d’entre tots els tresors, una Cadira d’Or en destacava. De la Cadira en creixien robins, safirs, diamants i maragdes. Suficients perquè cap poble, mai més passés gana.
De tal riquesa se’l considerava, que a les orelles del comte de Barcelona algunes històries arribaven. Aquest, mogut per l’avarícia que caracteritza als homes, marxà cap aquelles terres, somiant quedar-se amb les seves riqueses.
Quant a les terres del Castell va arribar, mobilitzà tot el poble per al rei dels lladres, derrocar. Soldats i pagesos marxaren cap al turó que els vigilava, però Còrsec era llest; un pla ja tramava.
En endinsar-se a la muntanya, amb les muralles de pedra aquell exèrcit es va topar; però les pretensions del comte de Barcelona eren clares, esperarien fins que el seu objectiu haguessin completat. Fou per això que un gran setge aixecaren, esperant la rendició del rei bandoler; el qual no semblava passar gana.
Finalment, del seu estratagema sospiraren, i juntament amb un grup de camperols, la muntanya pentinaren. Entre tota la malesa, una cova hi van trobar; d’allà hi entraven homes amb les mans plenes gra.
“Així és com s’aprovisionen els molt bastards” remugava el comte de Barcelona. “Aneu i derroqueu la cova, que així riurem una estona!”. El pas secret d’en Còrsec va sortir a la llum, però el bandit no estava disposat a entregar el seu tresor; no fins que l’haguessin abatut.
Amb més de cent torxes encengué tot el Castell, on s’aixecà una columna de foc, que s’albirà fins a Parpers. Mentre les flames ballaven davant dels soldats bocabadats, en Còrsec i els seus lladres amagaven els tresors més preuats.
Quant al Castell no hi quedaven més que cendres, els soldats remogueren les runes amb l’esperança de trobar-hi monedes. Més no hi aparegué una sola pedra preciosa; hi ha erudits que diuen que totes estaven foses.
I així desaparegué la fortuna de Còrsec el bandoler, sense deixar ni rastre de la Cadira d’or, que un dia es veié. Des de llavors, aventurers, lladres i caçadors de fortuna han vingut aquestes muntanyes; on encara es sospita que el Castell amaga un tresor a les seves entranyes.

La porta es va quedar bocabadada. O això va interpretar el vell, donat que no li veia boca per cap indret. Semblava que aquella història estava en bona forma. Seguia oferint el mateix impacte ara, que cent anys endarrere.
—Quina història més fascinant —proclamà finalment amb una veu lluent de l'exaltació—. Això vol dir que sota meu hi descansa aquest gran tresor?
—Pensa que algunes històries no són més que llegendes. És el mateix temps que les ha fet créixer —argumentà el vell—, això vol dir que no sempre ens les hem de creure fil per randa. Simplement ens hem de deixar portar per les seves paraules.
Aquella porta de barrots de ferro, ara semblava que brillava com la plata, enlluernada per la lluna plena.
—Moltes gràcies per la història. L'he trobat molt emocionant. Crec que ara salvaguardaré aquest Castell amb més forces que mai.
—I així ho espero —sostingué el vell, oferint un somriure entre arrugues—. Jo ja he complert amb la meva part. Compliràs tu amb la teva?
La brillantor de la porta es va perdre durant uns instants. Suficients per caure del núvol de les paraules. Malgrat tot, els efectes de la història seguien rebotant com un eco per la seva fèrria ment.
—Ho faré —va decidir finalment—. T'adverteixo però, que si en cinc minuts no has tornat, no m’obriré fins que no vingui el guarda, ja de bon matí. Per moltes històries que em vulguis explicar. Jo sóc la protectora del Castell de Burriac, salvaguardo les llegendes d'aquest indret i m'encarrego que cap vàndal hi entri quan no està permès.
Seguit d’aquestes paraules, un so metàl·lic va sorgir del pany de la porta. Aquesta es va desplaçar lentament, traçant el seu arc d'obertura. El vell posà el peu al seu llindar i dedicà un moviment respectuós amb el seu cap.
—Cinc minuts. No necessito ni un segon més.
Tot i el tancat que ara s'estenia per tot el perímetre del Castell de Burriac, l'interior del recinte seguia exactament igual, tal com el recordava. S'accedia al seu interior per la part baixa, també coneguda com a part jussana, i a partir d'una tremolosa escala metàl·lica, es feia el cim per la part sobirana. Allà, s’alçava la torre de l'homenatge, que feia tant característic aquell indret. Per sort, l'escala no tenia ganes de conversar amb el vell. Tot i això, va passar amb la màxima discreció que els seus peus encarcarats li van permetre, per por a despertar-la.
Finalment arribà a la part alta, on la gran torre de l'homenatge quedava alineada amb la lluna plena. Aquesta ara es trobava aposentada, ben orgullosa, al bell mig de la cúpula estrellada. Era una nit tranquil·la, d'aquelles que ni el vent gosava pertorbar-ne l'harmonia.
El vell va deixar descansar el sobre el mur que oferia vistes al mar. Un cop acomodat, va relaxar la musculatura, i amb els ulls tancats, va respirar profundament, deixant-se omplir les fosses nasals de l'oxigen d'aquell indret. Li havia costat l'esforç de tota una vida, arribar fins aquell cim.
"T'esperava" —digué una veu freda i càlida.
—Suposo que no he arribat tard, oi? —preguntà el vell tranquil, sense obrir els ulls.
"De fet has arribat amb cinc minuts de marge"—. Aquella veu semblava que pogués trencar el teixit del temps, tan sols en pronunciar-se.
El vell obrí lentament els ulls, i davant seu es trobà, la vall que protegia el Castell de Burriac. Un grapat de llumetes taronges s'estenien per aquell indret, com si fossin cuques de llum elaborant una complexa composició artística. Al fons, el mar negre es fonia amb l'horitzó de la nit, on un parell de vaixells semblaven volar per la traça invisible entre el mar i el cel.
—S'ha de seguir algun formalisme en concret; algun protocol que desconegui? —preguntà finalment el vell—. No m’agradaria semblar un ignorant, però... la veritat és que no hi estic massa familiaritzat amb tot això.
"No hi ha massa gent que hi estigui familiaritzada. No t'hi capfiquis".
El vell va sospirar alleujat. Havia gastat les seves últimes forces en explicar aquella llegenda a la porta del Castell. No s'hauria vist en cor, en aquells moments, d'elaborar unes últimes paraules. Però tampoc volia passar-se els seus últims minuts en silenci.
—Suposo que et preguntaràs perquè aquí? —preguntà el vell, apassionat.
"Realment, no. Cada ésser viu té les seves manies" —va respondre la Mor, pragmàtica.
—Ja! —rigué el vell—. Bo i així, no em podràs negar la bellesa que ofereix aquest indret.
Les dues supernoves que formaven els ulls de la Mort, van observar amb intensitat el paisatge que estava mirant aquell vell; amb una d’aquelles mirades que poden devorar civilitzacions senceres. No creia entendre però, com una nit com qualsevol altre, des de dalt d’un turó com aquell, pogués despertar allò que el vell havia anomenat bellesa. De fet, no era pas el primer cop que escoltava aquella paraula però no acabava de comprendre’n el significat. Alguns veien bellesa sobre coses que ben naturals. Coses que són perquè han de ser. Havia de ser únic? Havia de ser especial? Si una cosa tenia molt clara, era que tot i passar una eternitat treballant per als humans, se li continuaven escapant aquella classe de detalls sobre l'existència.
"Si tu ho dius." —va claudicar finalment, sense aportar una resposta clara. No volia quedar com una ignorant.
—Com anem de temps?                                                                                                    
"Dos minuts" —respongué la Mort amb una veu tan règia, que semblava que podia fondre muntanyes.
—Suposo que puc dir que he tingut una bona vida—. Si la Mort hagués tingut espatlles, les hauria arronsat amb aires d'indiferència—. Des de ben petitó, sempre m'havia agradat pujar muntanyes i conèixer les llegendes que les acompanyen. Un cop de gran, vaig convertir la meva passió en el meu ofici, i això em va portar a viatjar per tot el món. He lluitat contra muntanyes que posaven a prova la fortalesa humana; d'altres que des del seu cim, oferien un espectacle que poques persones han tingut la sort d’arribar a contemplar. D'altes i baixes; de perilloses i d'agraïdes. Però el meu cor sabia que l'última muntanya que havia de coronar, havia de ser la que em va fer despertar, com per art de màgia, aquesta passió al meu interior. De fet, les mateixes històries diuen que havia estat freqüentada per bruixes i tot!— va afegir el vell després d’un breu silenci, dibuixant un somriure arrugat però somiador–; potser sí que serà cert que aquest turó amaga algunes propietats màgiques.
El vell va moure les espatlles per acomodar-se al seu propi cos. Després d'un darrer sospir va picar un parell de vegades amb les mans sobre les cames.
—Sempre acabo xerrant massa. Ja no em deu quedar gairebé res de temps, oi?
"Cinc segons" —va afirmar la mort.
—Digues-li a la porta que cuidi bé d'aquest Castell.


La Mort es quedà sola, contemplant el paisatge que s'albirava des del Castell de Burriac. Aquest cop, creia comprendre millor, aquella bellesa amb la qual s’observava al món.


Arnau Carbonell Puigventós



2n Premi

(S'ha declarat desert pel jurat)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada