Aquí teniu els contes premiats en el VII Premi Literari Anton Isern en la categoria
Individual C.
Segur que us agradaran tan com a nosaltres!
OMBRES EN MOVIMENT
P.D:
Espero que no tingueu por d’anar a la biblioteca.
Martina Riu Gil
11/02/16
Hola,
Em vull presentar, em dic Alèxia i
tinc 10 anys. Visc en un poble molt bonic on tenim la sort de gaudir de
muntanya i de mar. El Mar es una de les meves passions.....m’ agrada mirar-lo ,
no em cansaria mai. Des de ben petita he estat boja per ell, els meus pares no
em podien perdre’m de vista perquè en un instant podien trobar-me capbussada
dins les onades del mar.......
Ara que ja soc mes gran, no cal que
m’ estiguin vigilant tota l’ estona, però de tant en tant surto d’amagades de
casa i vaig cap a la platja.
El que més detesto del món és
llegir, mai m’ha agradat. Malauradament l’esforç dels pares i gairebé tota la
meva família......però la realitat ben real, és que no m’agrada llegir gens.
13/02/16
Ara mateix estic escrivint des d’un
passadís secret de la biblioteca Ilturo, o això crec.
Escric això per si no surto amb vida
d’aquí.
La cosa va anar més o menys així:
Vaig anar a la biblioteca (cosa que
no faig mai) i em vaig dirigir cap a la secció de poesia,(cosa que no m’agrada
gens) però necessitava informació per a un treball d’escola.
Com que no tinc experiència buscant
llibres, vaig revisar-los un per un fins que vaig trobar un que em va cridar
l’atenció.
No tenia títol o, com a mínim no el tenia al
lateral.
Quan vaig voler treure’l del
prestatge, tot d’una i de manera increïble es va obrir una porta, fent que tots
els llibres giressin i desapareguessin.
Vaig quedar bocabadada i jo, més tonta que el meu germà, vaig entrar-hi
.
Ara estic molt penedida de no haver-m’ho pensat dues
vegades perquè en aquests instants estic amb una llanterna, apunt de quedar-se
sense piles, que afortunadament i per casualitat portava dins la motxilla, amb
la roba mullada a causa de la meva
brillant caiguda sobre un bassal d’aigua (o això espero que fos ) i asseguda al terra escrivint per assegurar
que si algú troba aquest diari, sàpiga el que m’ ha passat i veient ombres en
moviment cosa que em fa una mica de respecte de por
Suposo que hauria de seguir caminant
abans que s’acabi la pila de la llanterna, o sigui.....fins ara.
Hola de nou, ara mateix el meu cap
està com un bombo, per què ?
Doncs perquè acabo de parlar amb un
fantasma.
M’ha dit que es deia Anton Isern o
quelcom semblant i era gairebé transparent .
També m’ha dit que jo era
l’escollida i que fins que jo no publiqués el llibre que m’ha donat, ell no
descansaria en pau.
Primer he pensat que m’estava
prenent el pèl , no ho sé , com si fos un “reality shows” d’aquests que et
graven quan ets víctima d’una broma súper ben preparada.
Un vegada jo he reaccionat a la
situació, li he preguntat què qui era. La veritat és que no sé ben bé perquè al
cap i a la fi ja sabia que era un actor, per cert molt bo.
Llavors he obert el llibre i no hi havia res escrit.
De sobte....el fantasma d’Anton Isern, m’ha agafat pel braç amb la seva mà
esquelètica i en aquell moment només he
tingut ganes de vomitar.
(Ja sé que tinc fama d’ exagerada
però us asseguro que no ho he estat gens ni mica)
I llavors hem començat a travessar
parets i parets, teranyines, murs, vitralls antics, trencats i plens de
pols.........de cop ens hem aturat en sec i mirant-me amb els seus ulls
tètrics, m’ha dit:
-Vés amb molta cura amb aquest
llibre, és inèdit i únic i tot hi que està ple de pols, té un valor incalculable
. Sisplau fes-me el favor de fer-lo triomfar.
En aquell mateix moment, només se’m
va ocórrer obrir el llibre, no em pregunteu per què però ho vaig fer i
sorprenentment, estava ple de poemes escrits pel senyor Anton Isern.
Em vaig girar per preguntar-li com
havia pogut passar allò i havia desaparegut misteriosament i de seguida vaig
pensar que no el tornaria a veure més en tota la meva vida.
20/05/18
Hola!!!!!!!!!!
Intenteu endevinar on sóc ?
A la presentació del llibre que em
va donar el senyor Anton Isern, l’anomena’t i reconegut Alexisern. Aquest nom
prové (com se suposa que heu d’haver encertat ja) del nom de Alèxia, que és el
meu nom, i del cognom d’Anton Isern. Com que Anton Isern no em va posar cap condició
en la publicació de llibre, jo he fet el que m’ha semblat. En realitat, no he
fet realment el que he volgut, ho he fet amb tot l’ajut dels meus pares i de la
editorial.
Tornem a la presentació, han
assistit escriptors d’arreu del món, i també molts periodistes. Tothom m’ha
preguntat on havia trobat el llibre, i
jo perquè no hem prenguessin per boja els hi he dit que el vaig veure enterrat
entre l’ hivernacle de casa meva(una excusa una mica dolenta perquè visc en un
pis molt petit sense balcó).
En resum,aquesta es la meva història.
|
FI
|
Martina Riu Gil
2n Premi
EL SENYOR AGUSTÍ FARA
Agustí Fara, 39 anys, treballa de CEO d’una
cadena d’hotels. Solter. La seva vida és la feina, en té molta, però el sou de
moment el recompensa. Viu als afores de Viena, en un àtic. De pares catalans,
de Cabrera de Mar, però amb nacionalitat austríaca.
11.08 de la nit, Viena capital, a la seva
feina.
S’acaba la reunió. L’Agustí s’aixeca i es
prepara per marxar. No està massa satisfet, la reunió ha estat pèssima i no han
avançat sobre els temes de més urgència. Agafa l’ordinador i la carpeta del
despatx i va directe al pàrquing, 3er pis, on sempre aparca el BMW. A aquelles
hores no hi ha ningú circulant. Arriba a casa bastant ràpid.
11.22 de la nit, Floridsdorf, a casa seva
Arriba a casa, esta cansadíssim i encara té
molta feina. Es posa música. Agafa pasta fresca i la posa a bullir... no té
ganes de fer res, excepte treure’s feina del damunt. Ha de passar despeses,
respondre els centenars de correus que l’esperen impacientment, ha de preparar
una presentació i llegir una vintena de currículums abans del cap de setmana.
De fet, per ell, ja fa molts anys que els caps de setmana no existeixen...
1.30 de la matinada, Floridsdorf, a casa
seva
Ha acabat tota la feina que podia fer a
casa. Mira la televisió, a aquelles hores no fan res d’interessant. Decideix
anar a dormir, es renta les dents i la cara, es posa el pijama i va al llit.
Passen 5 minuts i li sona el mòbil. No tenia ni idea de qui podria ser a
aquelles hores.
-Hola?
-Sí, hola. Vostè és el senyor Agustí Fara?
-Sí, jo mateix. I vostè qui és? Sap quina
hora és?
-Sí, disculpi. Miri, jo sóc l’Otto Nidavos,
advocat de la zona costanera del Maresme. Ha mort el propietari d’uns terrenys
de Cabrera de Mar i segons el testament hem fet un sorteig, per desig del
difunt. Han sortit dues persones nominades: la Kataliina Bohr i vostè.
-Mmm... no ho acabo d’entendre. D’on em
truca si es pot saber? Si és una broma, ja l’ha feta i per tant ja podem anar a
dormir...
-Sr. Fara, el truco des de Catalunya i no
és una broma.
-Em podria trucar demà a les 7 del matí? Si
us plau. Són gairebé les 2 de la matinada!
- Sí i tant. Parlem demà. Bona nit.
L’Agustí no va poder dormir més. Estava
inquiet, alterat, nerviós, ho volia entendre. Necessitava entendre-ho. Es
penedia de no haver demanat més informació.
6.25 del matí, Floridsdorf, a casa seva
Sona el despertador. Es dutxa. Es vesteix.
Esmorza. Es renta les dents. Està preparat amb paper i bolígraf. L’única cosa
que li falta, la més imprescindible per ell en aquell moment, és la trucada.
A les 6.59 sona el telèfon, l’agafa i una
veu molt aspre diu:
- Bon dia!
- Bon dia. Gràcies per tornar a trucar. Expliqui’m
de què va tot això... em va deixar molt intrigat.
- D’acord. Miri, s’ha mort en Pere Cabrera,
propietari d’uns terrenys de Cabrera de Mar. No tenia hereus i seguint el seu
testament s’ha fet un sorteig totalment a l’atzar entre unes persones que ell
mateix va deixar anomenades, i vostè n’és un d’ells. Una única condició que el
Sr. Cabrera va deixar va ser que la persona havia de dedicar tot el temps
necessari per millorar els servies i la qualitat de vida a la població de
Cabrera.
La conversa va durar bastant. L’Agustí ho
anava anotant tot amb detall. Com sempre feia.
- Per cert, Sr. Nidavos, ahir em va parlar d’una
tal Carolina o Catarina?
- Sí, es diu Kataliina Bohr. Ha estat
l’altra persona que ha sortit guanyadora del sorteig. És de Finlàndia però
parla bé el català i l’anglès. El seu número és +358 937 548 612, per si s'hi
vol posar en contacte. Ah! I hauria d’agafar un vol cap a Barcelona el més
aviat possible. Ella l’agafarà demà al matí.
- Una cosa, i la meva feina? Jo no puc
desaparèixer així com així...
- El testament diu que la persona ha de
dedicar tot el temps necessari pel projecte. Entenc que és difícil poder-se
combinar les dues feines i que necessitarà temps per buscar gent a qui delegar-li
la seva, de feina.
-D’acord. És tot una mica surrealista. No
obstant això, crec que haig de venir a veure’l. Em buido l’agenda. Busco vol
per demà i el truco.
8.10 del matí, Floridsdorf, a casa seva
- Hola Sr. Nidavos. Ja tinc vol. Sortiré de
Wien-Flughafen a les 6 del matí. Arribaré a les 8.30 h a Barcelona.
- D’acord. Tindrà un taxi a la sortida. La
Kataliina arribarà a les 9.45. Els hi hem llogat un pis a prop de l’església.
De moment el tenen per a un mes.
- Gràcies. Fins demà, que estic fent tard.
Aquell dia es va fer etern per l’Agustí. L’Agustí
estava intranquil. No es podia concentrar. Per un costat pensava que podia ser
una bona oportunitat per canviar l’estressant estil de vida que ell mateix s’havia
creat ja feia molts anys; per l’altre costat, no sabia si podria deixar-la
enrere. De fet, era tot el que conexia.
9.24 de la nit, Floridsdorf, a casa seva
Va plegar abans per preparar-se la maleta. En
fa dues: una per poder portar a dalt la cabina i una altra més grossa amb tot el
que ell creia indispensable. Per sopar es prepara un rissoto de bolets, parmesà
i trufa. Li agrada cuinar. Se’n va a dormir amb la panxa ben plena.
4.00 del matí, Floridsdorf, a casa seva
Sona el despertador. No ha dormit. Es
vesteix. Esmorza un entrepà de bratwurst. Es renta les dents i amb menys de mitja
hora ja és fora. Porta un vestit i les sabates de mudar i les dues maletes.
Tanca la porta. Respira a fons pensant el que deixa enrere i el que l’espera.
Es pregunta si era un somni. Es pregunta què el porta a seguir. A baix, ja hi
ha el taxi que l'espera.
8.45 del matí, El Prat, Aeroport de Barcelona
El vol ha anat bé malgrat els 15 minuts de
retard. Hi ha un senyor amb un pissarreta que diu el seu nom. L'acompanya fins
al taxi, típic de Barcelona, groc i negre. Feia temps que no en pujava a cap...
10.20 del matí, Cabrera de Mar
El taxi el deixa a Can Rodon, on l’espera l’Otto.
Es posen a parlar fins que arriba la Kataliina. Es presenten i tots dos decideixen
pujar cap a Burriac per veure les coses amb perspectiva i amb uns altres aires.
Tot pujant, l’Agustí recorda quan ell hi pujava amb el seu avi i sempre feien
coses divertides: agafaven les parts de dalt de les canyes, trobaven dreceres
amb molt pendent, s’inventaven històries de com podia ser una Cabrera perfecta...
La Kataliina no hi havia pujat mai i li agrada molt. Des de dalt es veu tot. Estan
molta estona en silenci. Només miren i respiren l’aire cabrerenc. Comencen a
pensar com podrien ajudar aquell poble construït damunt d'una muntanya, però
també a la vora del mar.
... Al cap d’un temps, Cabrera de Mar
Han passat unes setmanes. Han fet enquestes,
han convidat els ciutadans a reunions, han parlat amb totes les entitats, amb
els polítics, amb els nens, amb el jovent i amb els avis. Tothom ha estat
d’acord que al poble hi falten zones esportives, zones per fer activitats
culturals i casals pels avis i jovent. L’Agustí i la Kataliina han treballat un
projecte i l'han presentat al ple. La proposta consisteix en construir la sala
de teatre, un casal d’avis, un local pels nois i noies de Cabrera i un
poliesportiu amb diverses pistes.
En 9 mesos ja ha estat tot construït. Tots
els ciutadans de Cabrera ja en poden gaudir. El TAC, els Grillats i Cabrera és
Espectacle hi han fet un munt d’obres. El Casal d’avis ha tingut molt d’èxit. És
el punt de reunió de tots ells. Ho fan tot junts: berenar, jugar a la varisca i
al dòmino, mirar pel·lícules, fer excursions. Can Martinet, la nova sala de
Joventut, sempre està plena. Al poliesportiu s'hi fan moltes activitats: vòlei,
futbol sala, bàsquet, gimnàstica, etc.
L’Agustí havia descobert un altre món. Un
món que hagués pogut ser el seu si no hagués marxat fora. Un món tranquil i
plàcid.
L’Agustí i la Kataliina ja estan pensant en
el seu proper projecte pels Cabrerencs. Ara ells també ho són.
Max Noè-van Woerden
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada