dijous, 17 de maig de 2018

VII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA INDIVIDUAL B)

Aquí teniu els contes premiats en el VII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Individual B.

Són fabulosos!

1er Premi
UN BEURATGE HISTÒRIC

Durant l'edat medieval, Pere Joan Ferrer, un home ben plantat, alt i corpulent fou militar de  gran importància, ja que guanyava moltes lluites. El rei n'estava molt content d'ell i per això li va donar el títol de senyor feudal d'un territori força extens, on ara hi ha Mataró, Premià, Vilassar, Argentona, Cabrera i el Castell de Burriac.
Ell vivia la major part del temps al Castell de Burriac junt amb la seva família. La seva esposa era Elionor de Sarriera, una dona que s'ocupava del seu marit i de les filles. Aquestes eren la Comèdia i la Tragèdia, dues nenes que vivien al Castell de Burriac i no es podien relacionar, de cap manera, amb els nens del poble perquè no els hi permetia el seu pare.
La gent del poble, la majoria pagesos, eren els seus vassalls. Tots estaven farts de les seves injustícies i abusos ja que tot i ser un gran militar era un home cruel i dèspota. Un dia en Gabriel, un camperol, vassall del senyor va voler parlar amb ell. Estava cansat de treballar nit i dia de dilluns a diumenge i no obtenir res a canvi.
  Bon dia, vinc a parlar amb vostè, en nom de tots els camperols. El delme que ens toca pagar-li de la collita és tant gran que no ens queden prou aliments per poder mantenir la família. Li supliquem que ens el rebaixi, així podrem alimentar-los - va dir en Gabriel una mica espantat, per com podria reaccionar el seu senyor.
  Això ni pensar-ho! Si no pots alimentar els teus fills els regales o els mates.  
La gent estava molt espantada i cada vegada odiava més el seu senyor feudal. Havien de fer tot allò que ell manava, sense poder protestar ni donar la seva opinió.
Isolda, una jove camperola de Cabrera, veia patir la gent del poble i en particular la seva família que cada dia ho tenia més difícil per sobreviure. Era forta, valenta i decidida i va tenir molt clar que havia de fer alguna cosa per salvar el seu poble. Tenia una gran passió per les plantes aromàtiques i gràcies a una velleta experta en pocions màgiques, des de ben petita va aprendre les virtuds de cadascuna de les herbes. La Isolda va creure que la millor manera d'acabar amb aquella injustícia, que  no deixava viure amb tranquil·litat als cabrerencs, era la de fer una poció màgica, que havia après d'aquella àvia entesa en barreges d'herbes del bosc. Va buscar el llibre que li va regalar la velleta i va començar a llegir per la pàgina trenta, a l'inici del tercer capítol, "Pocions màgiques per eliminar els mals esperits".
  Com convertir un ésser viu en el que tu vulguis? Per fer aquest beuratge necessiteu dues tiges de fonoll, 30g de ginesta, una flor d'estepa negra, 50g de farigola i un pom de corretjola.
La Isolda, després de saber el que necessitava per fer la barreja, va prendre nota i tot seguit va marxar cap al bosc a buscar-les.
Una vegada a casa, tornà a mirar el llibre per assegurar-se'n del procés d'elaboració. I va començar a fer la poció amb molta cura, revisant cada pas per no equivocar-se. Quan la va tenir feta, va anar a la plaça. Allà ja l'estaven esperant, en Quimet, en Jaume, la Francisqueta i la Victòria, quatre camperols jovenets que l'ajudarien a aconseguir els plans que tenia entre mans. L'objectiu era agafar el beuratge, dirigir-se al castell, colar-se per una finestra i arribar al dormitori on descansava el senyor feudal. Sabien que cada tarda feia una migdiada d'una hora i que al despertar-se, sempre bebia un got d'aigua de la gerra que li preparaven les minyones. La Isolda ho tenia calculat, unes gotetes de poció a la gerra d'aigua, faria que en Pere Joan Ferrer es covertís en cartró pedra. Tots cinc van començar a pujar la muntanya, estaven llestos per salvar el poble. Quan van arribar al castell, la Isolda va escalar la paret i els altres es van distribuir per tal de distreure els guàrdies. D'un bot va entrar per la finestra que estava mig oberta, ja que aquell dia feia molta calor. Amb una ullada va observar que tot estava a lloc. En Pere Joan Ferrer roncava i la Isolda va aprofitar aquell moment per tirar unes gotetes de la poció dins la gerra d'aigua. Tot seguit, va sentir un soroll i es va afanyar a sortir per la finestra. Va baixar i va anar al punt de trobada que havien quedat. Des d'allà  tots junts van dirigir-se cap al poble.
Al vespre se sentia un gran rebombori des del poble. Aquella remor venia del castell. Tothom va sortir de casa seva, alguna cosa estranya estava passant. Uns quants camperols espantats per aquella situació van córrer a pujar el castell. La Isolda i els seus amics es van afegir al grup. A la porta del castell van trobar dues minyones cridant desesperades, estaven tant nervioses que no se les entenia. La Francisqueta tota decidida va entrar cap a dins i tots la van seguir escales amunt, cap a les habitacions. Obriren la porta i allà estava el senyor Pere Joan Ferrer, estirat al llit com si dormís, convertit en cartró pedra.. Però la sorpresa no va acabar aquí, a l'habitació hi havia la senyora Elionor de Sarriera i les seves filles, la Comèdia i la Tragèdia, també convertides en cartró pedra. Les minyones no entenien res, deien que les nenes havien entrat amb la seva mare al dormitori i que l'última cosa que els hi havien demanat era aigua ja que estaven assedegades.
A partir d'aquell dia tota la gent del poble de Cabrera va viure més tranquil, cap més senyor es va fer càrrec del castell i cap més camperol va tenir l'obligació de pagar cap delme. Tothom estava content, tothom, excepte una de les minyones que va saber qui havia estat la responsable d'aquell succés. S'havia guardat aquella gerra d'aigua i uns dies més tard va convidar la Isolda a casa seva i li va oferir aigua de la gerra, fet que després de prendre'n un glop, la Isolda també es va transformar en cartró pedra.
Aquella noia jove, valenta i decidida havia salvat el poble. La gent de Cabrera, des d'aquell dia, quan celebra la Festa Major, per agrair-li tot allò que va fer, la treuen a ballar i no només a ella, sinó també al senyor feudal, Pere Joan Ferrer, la seva dona Elionor de Sarriera i les filles, la Comèdia i la Tragèdia, que convertits tots en gegants de cartró pedra, formen part de la història de Cabrera.           

Lídia Casanovas Ramon



2n Premi
VINE'M A BUSCAR

En Jordi i la Meritxell eren una parella que vivien a Cabrera de Mar, molt a prop de Cal Conde. Ells desitjaven tenir un nadó, però no podien.
Feia uns anys que havien enviat una carta a un orfenat del Nepal per poder adoptar una nena. Però encara no havien rebut cap resposta. Aquell dissabte va ser molt especial, van rebre una carta que portava molta informació sobre la Malala, una nena nepalí que estava esperant una família.
La Malala tenia un any i mig, es van posar tant contents que ja van començar a preparar tota la seva habitació.  Van preparar un àlbum de fotografies de Cabrera de Mar i de casa seva, perquè la nena s’acostumés a la seva nova llar.
Finalment va arribar el dia de marxar cap al Nepal a recollir la petita. Van agafar l’avió i van pensar segur que ens l’estimarem molt.
Un cop a Katmandú van anar amb taxi fins a l’orfenat, la primera persona que van veure a l’orfenat va ser la Malala, era molt bufoneta. Li van ensenyar les fotos del seu futur poble, hi havia fotos molt boniques del Castell de Burriac, els pastissos de l’Ignasi, el parc del pla de l’avellà ple de nens jugant, la Marinada, la seva futura escola bressol.
La Malala semblava que no entengués res però va agafar la foto del Castell de Burriac i la va assenyalar, els pares creien que a ella li faria molta il·lusió anar-hi. La directora de l’orfenat va veure que els pares tractaven tant bé a la Malala, que va deixar marxar-la cap a Cabrera amb la seva nova família.
Un cop instal·lats a la seva nova llar, els pares li van ensenyar la casa.  Els pares no sabien que fer, ja que a l’escola bressol a la Malala li costaria molt fer-se entendre, i van decidir tenir-la dos mesos a casa i ensenyar-li català. La mare li ensenyava català els matins i el pare totes les tardes. Quan va ser el dia d’anar a l’escola bressol, els pares estaven molt nerviosos, la professora els va veure preocupats i els va dir que no patissin, ja que a l’escola del costat, el Pla de l’Avellà, hi havia una professora que es deia Marian i sabia parlar una mica nepalí. Els pares es van relaxar una mica.
La Malala plorava molt, la professora ja no sabia que fer,  així doncs va anar a buscar la Marian al curs de quart. L’Esther li va explicar que hi havia una nena nepalí que plorava desconsoladament a la seva classe. La Marian va dir que no era un problema que en seguida hi aniria, va demanar a la Sabina que controlés la seva classe, ja que ella havia de marxar un moment. Quan la Marian va veure a la Malala, la va trobar molt bufona.  Va tenir una conversa molt llarga amb la nena. Tots estaven una mica més relaxats. Quan van arribar els pares, la Malala es va tirar els braços de la seva mare. Havia superat el seu primer dia!
El dissabte següent, els de Grillats, van penjar cartells per tot Cabrera, dient que necessitaven una nena petita per la seva obra de Tres solters i un biberó.  Els pares van veure el cartell i van pensar que podria ser divertit, li van explicar a la Malala i més o menys es van posar d’acord i la van apuntar.
L’espectacle va ser un èxit, a tothom li va agradar molt, els pares estaven molt orgullosos de la Malala havia fet un treball excel·lent.
Quatre anys més tard, la nena ja no necessitava la Marian però s’havien fet molt bones amigues, l’anava a veure sempre que podia, els alumnes de quart van fer un projecte del Nepal, gràcies a la Malala, van anar a P5 i li van dedicar.
Un hivern molt fred i amb molta neu, la Malala tot i estar molt contenta els hi va demanar als pares si podien anar a visitar el Nepal. Quan van pujar a l’avió el pilot els va avisar que hi hauria moltes turbulències, va ser un vol horrorós i a l’aterratge el pilot no ho va aconseguir, quan era molt aprop del terra de Katmandú, va tornar enlairar i va quedar-se fent voltes al cel fins que hi va haver menys núvols. Finalment, van aterrar i de cop i volta la nena va començar a recordar el seu país, les olors, els edificis, els palaus i les muntanyes. Van passar l’hivern allà, gaudint del Nepal. Quan van tornar a Cabrera, tots plegats van anar a la platja i la Malala va pintar dos dibuixos un de Cabrera i un del Nepal, tenia el cor dividit.
Li agradava molt el Nepal, on havia viscut els seus primers anys de la seva vida, però a Cabrera hi tenia uns pares genials, que se’ls estimava molt, unes professores molt bones i els de Grillats que eren molt divertits!

Quan la Malala ja tenia vint-i-sis anys es va casar amb un noi molt agradable, van tenir tres fills que es deien Sameer, Jayani i la més petita era la Devina.  A la Malala li agradava molt cantar en nepalí i en català, cantava tant que al final es va fer molt famosa. I va obrir una escola de cant nepalí a Cabrera de Mar.

Maria Ferrer Rubio

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada