dilluns, 2 de maig de 2016

CONTES GUANYADORS CATEGORIA F

Ja podeu gaudir de la lectura dels contes guanyadors en la Categoria F (a partir de 26 anys) del V Premi Literari ANTON ISERN!
Esperem que us agradin.

1er Premi
EL CAÇADOR D’HORITZONS
Encara no eren les set del matí i ja estava pujant el terreny escarpat que porta al recinte murat del Castell de Burriac. Esbufegava perquè feia tard i aquella pujada, amb el trípode a l’esquena i la bossa amb la màquina de fotografiar -equipada amb el voluminós teleobjectiu que pesava en excés- es feia llarga. Els binocles que portava penjant del coll li colpejaven el pit a cada passa que feia. Tot i que tot just clarejava i la nit havia estat freda, l’esforç el feia suar lleugerament. No tenia temps de lamentar-se però perquè havia d’arribar al capdamunt i tenir tot l’equip preparat abans de les 7:12.

Les 7:12, ni un minut més ni un minut menys, era l’hora en què sortia el sol, un astre que, tot sigui dit, tenia fama de puntualitat absoluta. Tot i així, no era pas un fotògraf de sortides de sol d’aquests que cerquen capturar-ne els primers rajos quan es perfila a l’horitzó i surt majestàticament per sobre les muntanyes de l’entorn. Podríem dir que, en aquella ocasió, el sol no seria la finalitat cercada de la fotografia, sinó l’instrument gràcies al qual es podria obtenir.

Ell era un caçador d’horitzons, tal com li agradava descriure’s. Vivia obsessionat per fer fotografies de muntanyes i terres distants, com més lluny millor. Percaçava les distàncies màximes que l’horitzó li oferia. I aquell matí, tenia una idea molt clara i un objectiu molt concret: volia caçar l’illa de Mallorca des del Castell de Burriac.

Com a bon observador, sabia que aquell era un bon indret: a 400 metres d’altitud la visió de l’illa era suficient per veure’n les muntanyes més importants de la serralada de Tramuntana. Ara bé, en el seu ofici no cada dia és bon dia per fer la feina. Les muntanyes llunyanes, com si obeïssin a algun capritx dels mars i dels vents, apareixen i desapareixen segons quines siguin les condicions de l’aire. I això suposa, en realitat, que durant un any són molt poques les ocasions en què convergeixen els factors idonis: una humitat baixa, ni rastre d’anticiclons, un vent sec previ que netegi l’ambient… En definitiva, i per dir-ho de forma més tècnica i parafrasejant les seves explicacions a qui les volia sentir, un índex de visibilitat atmosfèrica perfecte. Ho tenia tot per fer una bona visió i, com sempre que això passava, li bategava el cor un xic més de pressa del que era habitual.

Diuen que per veure Mallorca la millor hora és en el moment en què surt el sol, perquè encara hi ha poca llum. Quan el sol comença a pujar, la claror es dispersa, encega els relleus més distants i es fa impossible contemplar l’illa. Per això, a la sortida de sol, i també algun capvespre, són els moments en què els caçadors d’horitzons, aquesta espècie rara de la qual queden pocs espècimens, actuen.

Arribat al Castell, es col·locà a tocar del mur i començà el procés de preparació, que per ell era com un ritual. L’havia fet tantes vegades que tenia cada moviment mil·limetrat. Tenia apresos tots aquells detalls que el feien optimitzar un temps d’or quan no se’n disposa de gaire. Un cop calçat el trípode, fixada la càmera i instal·lat el teleobjectiu, tenia molt clar que havia d’apuntar a 170º N, o sigui, pràcticament en direcció sud, just sobre la franja del Mediterrani que quedava sobre Cabrera de Mar, amb el Montcabrer a mà dreta emmarcant els límits de la panoràmica.

Ja en les primeres clarors abans de la sortida de sol li semblava entreveure alguna ombra tènue amb els binocles. La sortida de sol, amb aquella seguretat que mostra quan no hi ha cap núvol que li destorbi l’escena, va ser espectacular. Era difícil no queda bocabadat. Però la càmera no apuntava cap al teatre dels rajos solars sinó que tenia el rumb traçat cap al sud. En certa manera, aquella sortida era com una temptació per anar a buscar la foto espectacular, la fotografia fàcil que segur que tindria recorregut a les xarxes socials. Amb molts anys d’experiència, els bons caçadors no es deixen temptar pels cants de sirena del sol, i es concentren en el seu objectiu, en aquella ocasió numèricament centrat als 170 graus.

No van passar més de dos minuts quan el cor li va començar a bategar de nou acceleradament, tot i que ja s’havia recuperat de l’esforç de la pujada, intuint que estava a punt d’arribar un moment important. El moment. El cor li estava certificant el que el seu cap ja havia teoritzat. El sentiment havia de refutar la raó. L’observació, en certa manera, havia de respondre allò què els models informàtics ja avançaven.

Enfocant com qui apunta a una presa, començava a perfilar-se molt tènuement el relleu inconfusible (almenys per ell, que l’havia vist tantes vegades a través del visor de la seva càmera) del Puig Major. El teleobjectiu, amb un bon zoom, confirmava i precisava molt bé allò que el defecte dels sentits no li permetia copsar plenament. La gepa de la penya del Migdia també s’entreveia amb claredat penyasegàtica. I al costat del Puig Major, amb no tant volum ni tanta altura s’alçava el puig de Massanella, company indestriable en les observacions remotes. La punta de Puig Roig, més baixa i reservada als gourmets de l’observació, es resistia a aparèixer però.

Una considerable ràfega de clics de la càmera va començar a immortalitzar aquella presència que feia l’esforç per definir-se un xic més, però sense deixar de mostrar-se molt reservada. Una illa tímida, que a la llunyania preferia mostrar-se molt tèbiament, sense fer soroll, passant desapercebuda gairebé per tothom. Però tot i haver-la tingut a tocar en tantes ocasions, la gaudia com si fos la primera vegada i és que no havia perdut encara cap bri d’il·lusió en tots aquells anys de visites a distància.

D’aquelles fotos, més tard, en la solitud del seu estudi, potser en sortiria alguna cosa més. A vegades, els programes d’edició d’imatge afegien un capítol a les seves cabòries i, tot contrastant al límit una foto, apareixia una nova taqueta fosca que no era més que una nova muntanya distant que l’observació in situ no havia permès albirar. D’aquelles troballes n’hi deia “descobriments de laboratori”. Tot feia pinta que aquella tarda tindria una bona estona de feina davant l’ordinador perquè sabia que encara tenia marge: els seus models li indicaven que des de Burriac també es podia veure el Puig Tomir, situada una mica més al nord de les altres muntanyes.

Eren les 7.20 i ja havia completat el seu objectiu. Un objectiu, per cert, a gairebé 195 quilòmetres d’on es trobava.
Amb la feina feta, volia gaudir d’aquell indret magnífic ara que la llum del sol ja ho començaven a banyar tot, però la seva voracitat quilomètrica encara no estava saciada. Com una àliga que veu una llebre a molta distància, el seu instint per les amplituds de mires -especialment les llargues- el va fer enfocar cap al NO. “Es veurien els Pirineus des d’aquell punt?”, es va preguntar. Un dia nítid d’hivern com aquell no es podia desaprofitar i calia amortitzar la pujada al Castell.

A 330º NO, entre el Turó de la Cirera i la inconfusible punta del Tagamanent, sorgien gràcies al contrast amb els seus cims nevats, algunes muntanyes de la Cerdanya. Coneixedor fins a l’extrem de les geografies pirinenques, tenia moltes hores d’entrenament per reconèixer cims. I allà al fons, a gairebé un centenar de quilòmetres de Burriac, podia reconèixer els cims característics de la Tossa d’Alp i el Puigllançada. Noms de tradició pirinenca que avui es feien presents a pocs metres del mar. No per trobar-se a menys distància eren tresors per rebutjar. De cop es trobava fotografiant la Cerdanya des del cor del Maresme. Aquest punt de surrealisme alimentava la seva causa.

Així doncs, aquell Castell permetia abastar terres ben allunyades entre si, des dels Pirineus Orientals a Mallorca, terres germanes que compartien parla i cultura. Pocs llocs trobaríem, amb una alçada relativament tan baixa, amb aquesta magnitud de vista.  

La seva passió el convertia en un caçador d’horitzons llunyans, una feina poc valorada, solitària, matinera i que passava totalment desapercebuda. Hi pensava mentre es prenia el merescut descans de qui ha acabat la tasca encomanada sobre el pedrís del mirador, mentre observava Cabrera als seus peus intentant treure’s les boirines matinals de sobre. “Quanta gent deu saber que aquí hi ha aquesta panoràmica tan fantàstica?”. Se li feia difícil imaginar -cosa molt pròpia dels qui tenen dèries obsessives-, que a algú no li pogués interessar aquelles seves observacions. “Si ho faig saber als vilatans del peu del Castell, a quanta gent li picarà la curiositat de pujar aquí dalt a comprovar-ho?” continuava cavil·lant en els seus pensaments esbiaixats per una realitat massa feta a la seva mida.
Una realitat però que sempre l’acabava colpint i en el fons, se sentia com l’individu que actua com un llop solitari, aliè a cap interès compartit. Amb aquests pensaments es va trobar voltant la muralla que encerclava el pati interior i contemplant la planta de la torre d’homenatge. En la seva mirada hi havia el reconeixement del qui esguarda un monument històric, gairebé humanitzant-ne els trets, i n’admira el privilegi de tenir unes vistes tan excepcionals.  Tot buscant en la torre jussana un amic amb qui compartir les seves proeses fotogèniques, se li dirigia amb la mirada: “Que en deus haver vist, de coses, des d’aquesta alçada. Jo percaço horitzons però tu els tens. I tu els posseeixes de temps ençà; són el teu pa de cada dia, la teva vista diària des de fa segles!”. Que petit se sentia ara. Notava com els seus horitzons llunyans eren petits horitzons propers per aquella construcció.

”Noble torre, que si bé t’han anat restaurant n’has vist de tots colors, potser veies Mallorca quan en Jaume I hi arribava amb els seus cavallers...”. I la imaginació li volava ràpidament i començava a veure tot d’habitants del castell primitiu que sortien de la capella de Sant Vicenç per l’ofici, i es congregaven a la part jussana on un emissari acabat d’arribar explicava que el rei Jaume havia iniciat la reconquesta de l’illa. Havent sortit del cap de Salou uns dies abans, avui ja serien esguardant la batalla. El crit d’entusiasme de tota la gent fou tan gran que va servir per despertar el nostre caçador, que no se n’havia adonat i estava somniant despert. Era el fet d’haver-se aixecat massa d’hora o potser era un senyal de complicitat que la torre li enviava d’uns altres temps llunyans com els seus horitzons?


Sorneguer en veure’s en aquell estat de nuvolositat mental, va somriure, va tornar a tocar de peus a terra i va començar a plegar tot el material. Ja podia refer el camí de tornada. Havia estat una jornada molt i molt fructífera. S’havia guanyat un bon esmorzar a baix, a Cabrera. Encara va tenir temps de girar-se un moment i llançar una última mirada de comiat. “Fins aviat Castell de Burriac. Tornaré a buscar-te les mallorques i perseguir els pirineus que amagues amb tant de zel!”.  
Guifré Miquel


2n Premi
EL  GEGANT  AJAGUT
Una imaginària llegenda del poble de Cabrera de Mar


Més llarg que ample és aquest bonic poble on vaig néixer i visc. És com un gran gegant ajagut que al cap per corona hi té la torre del castell i als peus uns mitjons de sorra daurada i fina. Reposa una mà damunt de Montcabré i amb l’altra acarona el petit veïnat de Santa Helena.
El cap, amb la corona, es recolza damunt de petits matolls, la verda molsa li fa de coixí i unes pedres mil·lenàries en forma de muralles el resguarda dia i nit. Envoltat de pins, roures i alzines, sent damunt de ses branques els cants alegres dels ocells que hi niuen.
Acaronat per les pluges, esventat pel garbí, el llevant, la tramuntana o el xaloc i si, molt de tant en tant, hi arriba una nevada, és el primer a posar-se capell blanc.
Per cor té el nucli antic de cases centenàries que conviuen amb les de renovada construcció; l’església al centre, la plaça amb bancs i arbres, l’escola, botigues, bars i la riera, una llarga artèria que el recorre de dalt a baix.
Té el subsòl ple de construccions arqueològiques del temps dels ibers i romans, amb jaciments destapats que ja es poden veure.     
Ventre i cuixes són conreats camps de rica pagesia, creuats pel Camí del Mig, antiga via romana. Les cames, un conjunt d’habitatges de nova construcció i just per sobre dels turmells, la carretera i les vies del tren i el constant anar i venir de trens i autos portant o allunyant viatgers.
Al capdavall, els peus embolcallats amb mitjons de sorra humida constantment banyats de manses onades o castigats per furioses llevantades, que sovint, els han deixat ben despullats. A ple estiu, un immens garbuix l’omple de cossos submergits dins de l’aigua o assedegats de sol per posar bruna la pell. I quan arriba el fred hivern, quasi deserta la platja, sols resten els mitjons de sorra fina abrigant-li els peus.
Però vet aquí que un bon dia, el cap, mirant-se els seus allunyats peus, va pensar que li agradaria mullar-se la cara amb l’aigua d’aquella immensitat blava i sentir la seva salabror als llavis, veure de més a prop el brillant raig de lluna sobre el mar i olorar l’airet humit d’una marinada.
Alhora, els peus sentiren també el fort desig de gaudir de la quietud de la muntanya, del ventijol perfumat d’arbres i plantes, el refilar dels ocells, notar sota la planta dels peus aquelles històriques pedres i veure des del cim el bonic paisatge que des d’allà baix no podien contemplar.
Per les venes van fer circular el missatge dels anhelats desitjos i van ordir un pla per poder-los fer realitat.
Acordaren que una nit de lluna plena, quan la calor ja anés de baixa i el fred encara no hagués tret el nas, el cap amb la torre per corona baixaria fins on moren les onades i els peus amb la sorra per mitjons pujarien on, per ells, quasi es podrien tocar els estels.
Així ho van fer. Mentre la gent del poble estava tranquil·la i profundament adormida es van creuar just per on passa el Camí del Mig. Ansiosos per arribar al seu destí es miraren amb ulls murris, còmplices de l’entremaliadura que, amb molt de compte i silenci per no ser descoberts per ningú, feien aquella excitant i esbojarrada nit.
Després que el cap deixés la corona a pet d’ones, omplís profundament els pulmons de l’olor del mar, trobés el gust de l’aigua salada als llavis un cop mullat el rostre i veiés de prop el platejat raig de lluna damunt del tranquil onatge allargat fins a l’horitzó, restà uns moments gaudint de tantes noves i gratificants sensacions.
En arribar a dalt, els peus sentiren l’olor de l’aire pur d’aquell cim, notaren com es movien matolls i arbres amb el suau ventet nocturn, trepitjaren suaument les pedres que durant un munt d’anys encara eren allà, com aturades en el temps, i es quedaren uns instants immòbils per admirar extasiats aquell, per ells, desconegut paisatge.
Plens els sentits i complerts els seus desitjos, començaren el retorn al seu habitual estatge. En creuar-se, brindaren un gest de satisfacció i plaer.
Després d’un parell de dies van notificar a la Casa de la Vila unes estranyes troballes: una pedra de procedència ibèrica descoberta a pet d’ones (van sospitar que pertanyia a la torre rodona de les runes del castell) i unes petjades de sorra fina i daurada per tot el pla del Castell.
Els experts i científics no van trobar cap explicació concloent de l’origen i dipòsit d’aquelles recents troballes.
Vet aquí que això és el que em va explicar un dia, quan la calor anava a la baixa i el fred no treia el nas encara, un home molt vellet de cabells blancs i barbes llargues que aquella nit no dormia contemplant la lluna plena asseguda damunt del melic d’aquell allargat GEGANT AJAGUT.


Pere Rodríguez



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada