Ja podeu gaudir de la lectura dels contes guanyadors en la Categoria C (DE 12 A 14 ANYS) del V Premi Literari ANTON ISERN!
Esperem que us agradin.
1er Premi
EL POT DE PINTURA MÀGIC
Hi havia una vegada un artista de "graffitis" que es deia Janney.
Es dedicava a pintar les parets i altres llocs fent dibuixos i paraules molt
"xules". Gràcies a aquesta afició, s'havia guanyat la vida, era
multimilionari. Viatjava per tot el món dibuixant i pintant.
Un dia, en Janney va arribar a un poble que es deia Cabrera de Mar. Va anar
a l'Ajuntament per preguntar on podia fer algun "graffiti". L'alcalde
li va dir que podia fer-ho a la Riera de Cabrera. Quan hi va anar va trobar una
cosa a terra que brillava: era un pot de pintura. La tapadora era d'or i tenia
un raig de color groc. En Janney va mirar si hi havia encara pintura. Va
sacsejar-lo però semblava que no hi havia res. Llavors el va tirar a terra, i
la tapadora es va obrir. En aquell moment el noi es va girar i va veure que el
pot era màgic. Podia triar el color i a més la pintura no s'acabava mai. Tot
seguit, va agafar el pot i va dibuixar un dinosaure. Quan el va acabar, ja era
fosc i va agafar el seu cotxe i se'n va anar a dormir a casa seva. Quan es va
llevar, va tornar a Cabrera i en arribar no podia creure el que estava passant,
hi havia un dinosaure destrossant el poble. El dinosaure era idèntic al que
havia dibuixat la nit abans. Llavors es va adonar que el pot de pintura que
s'havia trobat el dia anterior feia que el que dibuixava es convertia en
realitat. En Janney, es va quedar bocabadat i el dinosaure va aprofitar per a
treure-li el pot màgic. Quan es va adonar, va pujar al cotxe i va començar a
perseguir-lo. El dinosaure era gegant i en Janney no arribava a agafar el pot.
Va recordar que el dia abans a l’aparcament de casa seva havia “tunejat” el seu
cotxe dibuixant-hi unes ales per a què pogués volar. Així que va prémer un botó
i el cotxe va desplegar les ales metàl·liques i amb un propulsor el cotxe es va
enlairar. Quan va arribar a l‘alçada del cap del dinosaure, en Janney va posar
el fre de mà, va accelerar i va fer-li un tall al cap. Li va fer tant de mal
que li va caure el pot de pintura. Llavors, el noi va aprofitar, per baixar a terra i recuperar-lo. Seguidament, va buscar un amagatall a on la
bèstia no el pogués trobar. A continuació, va dibuixar cinc superherois. Quan
els va acabar, van prendre vida i en Janney els va ordenar que havien d'eliminar
el dinosaure. Ell va pujar al cotxe i els superherois van anar volant. En
Janney va distreure el dinosaure i els superherois li tiraven raigs, foc, gel,
encanteris... Però res! Era pràcticament invencible! Llavors, en Janney va
tenir una pensada. Va agafar el pot de pintura i li va tirar als ulls i gairebé
el deixa cec. Mentre el dinosaure es gratava els ulls, els superherois van
començar a llançar-li poders i al final el monstre va explotar. No va explotar
sang, sinó que va vomitar pintura, així que tota Cabrera va quedar per sempre
tenyida dels colors del pot de pintura màgic: verd, blau, vermell, groc...
Al final, el pot de pintura va quedar exposat al museu de Cabrera de Mar i en Janney va seguir el seu camí.
Al final, el pot de pintura va quedar exposat al museu de Cabrera de Mar i en Janney va seguir el seu camí.
Jan Segura
2n Premi
EL SENYOR BURRIAC
Aquesta història és
una d’aquelles que només els avis més avis de Cabrera recorden. És la història
del senyor Burriac. El senyor Burriac de fet, és el Castell, el Castell de
Burriac. Històricament el Castell havia defensat el poble de Cabrera i tot el
Maresme, i li havien donat el títol de “Sr”. D’ençà d’aquell dia el Castell
havia honorat aquell títol tota la seva vida….
I així és com va
anar la història…
El dia
s’havia despertat amb un cel grisós però lluent. El mar també tenia uns colors
tranquils i relaxants… Aquell dia, però, el senyor Burriac es va llevar amb
gana, cosa d’altra banda ben normal després d’haver-se passat uns 1.020 anys
sense menjar. El senyor Burriac va estar contemplant el paisatge i va estar
rumiant si menjar-se un arbre o no. Llavors
es va dir a ell mateix: “Prou, si no menjo, em pansiré i ja no podré coronar la
muntanya”. Aleshores, es va menjar un arbre. L’arbre no era d’una espècie
habitual de la zona: era una mica peculiar, era un salze. Aquest arbre tenia un
gust entre salat i amarg, una barreja que deixava un mal gust a la boca i que,
de fet, al senyor Burriac no li va agradar massa, però com que tenia moltíssima
gana se’l va menjar i no en va deixar ni una branqueta. Després del salze, encara
tenia gana i va estar pensant si es menjava un altre arbre. I va decidir que sí.
Aquest ja tenia més bon gust perquè era un pi. Aquest pi tenia les branques
tendres i un gust esplèndid.
Aquell
dia, quan el senyor Burriac se’n va anar a dormir, tenia la panxa una mica
plena i desconcertada. Li va costar una mica adormir-se perquè li feia mal la
panxa, que feia uns sorolls poc usuals. No parava de donar voltes i voltes fins
que va aclucar els ulls i es va adormir...
Cada matí,
el senyor Burriac tenia la mateixa rutina. Obria els ulls molt a poc a poc,
perquè a vegades el sol que s’aixecava pel fons del Mediterrani l’enlluernava
d’una manera increïble, després estirava cada pedreta i observava el moviment del
poble de Cabrera. Aquell matí, però, es va despertar una mica estrany. Es
notava una mica més gran, més alt. Semblava que fos més a prop del cel. Tenia
cames!!!!
Va
estar rumiant tot un dia sencer què fer amb les cames. No sabia com posar-les,
com amagar-les, com seure. No sabia si eren fortes i si podrien aguantar el pes
de tot el Castell. Va pensar que potser podia demanar a un forestal que les
tragués, però li va desagradar. Llavors se li va acudir una cosa molt millor: viatjar
pel món. Això va ser la millor idea que havia tingut a la seva vida!
Després
de la rutina matinal, va decidir fer una llista dels llocs que volia visitar.
Durant molts anys havia sentit moltes converses de gent que parlava de llocs
que havien visitat i que el senyor
Burriac absorbia dolçament. El Sr. Burriac va estar retocant la llista fins que
va arribar a aquesta:
La Tower
Bridge, la Torre Eiffel, els molins holandesos, Sant Petersburg, el Big Ben, la
torre de Pisa, la Sagrada Familia, el
Parc Güell, el Coliseum de Roma, la gran Muralla de Xina, el Taj Mahal, la
ciutat perduda, l’estàtua de la Llibertat, l’Empire State Building, Niagara
Falls, Machu Pichu, piràmides de Giza i per últim l’òpera de Sidney.
El
senyor Burriac va esperar que passés el cap de setmana de l’anual pujada a
Burriac, ja que aquell dia no podia fallar. Era especial per ell, per la gent
de Cabrera i per tots els participants.
L’esperat
matí va arribar i Burriac va marxar abans que sortís el sol. Estava content
perquè començava una aventura però també trist perquè deixava enrere molta gent
i coses que s’estimava i l’estimaven.
El
viatge va començar a Londres. La ciutat li va encantar, però allí va començar a
menjar i el menjar li va agradar molt perquè era molt ric, això sí. El riu Tàmesi
no el va ni tocar, ja que li feia por aquella aigua tan bruta i fonda. Però li
va encantar la Tower Bridge i el Big Ben que contrastaven amb uns edificis
moderníssims. Després va anar a la Torre Eiffel i se’n va enamorar! Com que no
podia treure-li els ulls del damunt va decidir que havia de menjar-se’n un tros
i va triar el de les visites als parcs Elisis. Aquest cop, però, el menjar no
li va agradar. El gust era massa de ferro i molt fred.
A Sant
Petersburg era tot maquíssim i el senyor Burriac li va passar pel cap de quedar-se
allà, però quan va sentir els habitants parlant rus gairebé es va desmaiar. També
va recordar una conversa que havia sentit un diumenge el matí d’una parella que
just n’havia tornat d’unes petites vacances. Recordava que havien dit que hi
feia molt de fred a l’hivern, i en Burriac no sabia si podria aguantar els
hiverns, per tant va continuar amb la llista de països que havia fet abans de
marxar. La torre de Pisa no li va agradar per un sol motiu: la inclinació. Li
feia molta angúnia que no estigués recta i tenia la impressió que cauria!
El
senyor Burriac no era igual que tothom perquè no li agradaven les coses més
normals com ara l’Empire State Building o el Coliseum de Roma, però en canvi li
van encantar el Parc Güell i la Sagrada Família. Va decidir tornar a visitar
Barcelona sencera. De fet, sencera no, però sí tot el que coneixia que havia
fet en Gaudí. Va visitar la Sagrada Família i li va encantar. Es va buscar un
tros on es pensava instal·lar, però als guàrdies no els va agradar la idea i va
haver de marxar. D’allà se’n va anar a la casa Vicens i al Parc Güell, on es va
quedar uns dies i va admirar la preciositat de les columnes, els mosaics, els
bancs...
Aquell
dia el senyor Burriac es va despertar molt cansat: es va adonar que això de
viatjar cansava molt i en un matí va decidir que ja en tenia prou, que estava
cansat d’anar amunt i avall i de menjar coses estranyes. També es va adonar que
trobava a faltar els seus amics, l’aire mediterrani, la seva companya La Creu i
tots els visitants que acostumaven a pujar a dalt de la muntanya per admirar el
paisatge del Maresme des d’un punt privilegiat.
Ell
mateix es va dir: “Me’n torno a casa, vaig al meu poble, Cabrera de Mar, bona
nit” i se’n va anar a dormir........................... I encara dorm!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada