CONTES GUANYADORS CATEGORIA C

Ja podeu gaudir de la lectura dels contes guanyadors en la Categoria C (DE 12 A 14 ANYS) del V Premi Literari ANTON ISERN!

Esperem que us agradin.

1er Premi

EL POT DE PINTURA MÀGIC

Hi havia una vegada un artista de "graffitis" que es deia Janney. Es dedicava a pintar les parets i altres llocs fent dibuixos i paraules molt "xules". Gràcies a aquesta afició, s'havia guanyat la vida, era multimilionari. Viatjava per tot el món dibuixant i pintant.

Un dia, en Janney va arribar a un poble que es deia Cabrera de Mar. Va anar a l'Ajuntament per preguntar on podia fer algun "graffiti". L'alcalde li va dir que podia fer-ho a la Riera de Cabrera. Quan hi va anar va trobar una cosa a terra que brillava: era un pot de pintura. La tapadora era d'or i tenia un raig de color groc. En Janney va mirar si hi havia encara pintura. Va sacsejar-lo però semblava que no hi havia res. Llavors el va tirar a terra, i la tapadora es va obrir. En aquell moment el noi es va girar i va veure que el pot era màgic. Podia triar el color i a més la pintura no s'acabava mai. Tot seguit, va agafar el pot i va dibuixar un dinosaure. Quan el va acabar, ja era fosc i va agafar el seu cotxe i se'n va anar a dormir a casa seva. Quan es va llevar, va tornar a Cabrera i en arribar no podia creure el que estava passant, hi havia un dinosaure destrossant el poble. El dinosaure era idèntic al que havia dibuixat la nit abans. Llavors es va adonar que el pot de pintura que s'havia trobat el dia anterior feia que el que dibuixava es convertia en realitat. En Janney, es va quedar bocabadat i el dinosaure va aprofitar per a treure-li el pot màgic. Quan es va adonar, va pujar al cotxe i va començar a perseguir-lo. El dinosaure era gegant i en Janney no arribava a agafar el pot. Va recordar que el dia abans a l’aparcament de casa seva havia “tunejat” el seu cotxe dibuixant-hi unes ales per a què pogués volar. Així que va prémer un botó i el cotxe va desplegar les ales metàl·liques i amb un propulsor el cotxe es va enlairar. Quan va arribar a l‘alçada del cap del dinosaure, en Janney va posar el fre de mà, va accelerar i va fer-li un tall al cap. Li va fer tant de mal que li va caure el pot de pintura. Llavors, el noi va aprofitar, per baixar a terra i recuperar-lo. Seguidament, va buscar un amagatall a on la bèstia no el pogués trobar. A continuació, va dibuixar cinc superherois. Quan els va acabar, van prendre vida i en Janney els va ordenar que havien d'eliminar el dinosaure. Ell va pujar al cotxe i els superherois van anar volant. En Janney va distreure el dinosaure i els superherois li tiraven raigs, foc, gel, encanteris... Però res! Era pràcticament invencible! Llavors, en Janney va tenir una pensada. Va agafar el pot de pintura i li va tirar als ulls i gairebé el deixa cec. Mentre el dinosaure es gratava els ulls, els superherois van començar a llançar-li poders i al final el monstre va explotar. No va explotar sang, sinó que va vomitar pintura, així que tota Cabrera va quedar per sempre tenyida dels colors del pot de pintura màgic: verd, blau, vermell, groc...
Al final, el pot de pintura va quedar exposat al museu de Cabrera de Mar i en Janney va seguir el seu camí.

Jan Segura

2n Premi

EL SENYOR BURRIAC

Aquesta història és una d’aquelles que només els avis més avis de Cabrera recorden. És la història del senyor Burriac. El senyor Burriac de fet, és el Castell, el Castell de Burriac. Històricament el Castell havia defensat el poble de Cabrera i tot el Maresme, i li havien donat el títol de “Sr”. D’ençà d’aquell dia el Castell havia honorat aquell títol tota la seva vida….

I així és com va anar la història…

El dia s’havia despertat amb un cel grisós però lluent. El mar també tenia uns colors tranquils i relaxants… Aquell dia, però, el senyor Burriac es va llevar amb gana, cosa d’altra banda ben normal després d’haver-se passat uns 1.020 anys sense menjar. El senyor Burriac va estar contemplant el paisatge i va estar rumiant si menjar-se un arbre o no.  Llavors es va dir a ell mateix: “Prou, si no menjo, em pansiré i ja no podré coronar la muntanya”. Aleshores, es va menjar un arbre. L’arbre no era d’una espècie habitual de la zona: era una mica peculiar, era un salze. Aquest arbre tenia un gust entre salat i amarg, una barreja que deixava un mal gust a la boca i que, de fet, al senyor Burriac no li va agradar massa, però com que tenia moltíssima gana se’l va menjar i no en va deixar ni una branqueta. Després del salze, encara tenia gana i va estar pensant si es menjava un altre arbre. I va decidir que sí. Aquest ja tenia més bon gust perquè era un pi. Aquest pi tenia les branques tendres i un gust esplèndid.

Aquell dia, quan el senyor Burriac se’n va anar a dormir, tenia la panxa una mica plena i desconcertada. Li va costar una mica adormir-se perquè li feia mal la panxa, que feia uns sorolls poc usuals. No parava de donar voltes i voltes fins que va aclucar els ulls i es va adormir...

Cada matí, el senyor Burriac tenia la mateixa rutina. Obria els ulls molt a poc a poc, perquè a vegades el sol que s’aixecava pel fons del Mediterrani l’enlluernava d’una manera increïble, després estirava cada pedreta i observava el moviment del poble de Cabrera. Aquell matí, però, es va despertar una mica estrany. Es notava una mica més gran, més alt. Semblava que fos més a prop del cel. Tenia cames!!!!

Va estar rumiant tot un dia sencer què fer amb les cames. No sabia com posar-les, com amagar-les, com seure. No sabia si eren fortes i si podrien aguantar el pes de tot el Castell. Va pensar que potser podia demanar a un forestal que les tragués, però li va desagradar. Llavors se li va acudir una cosa molt millor: viatjar pel món. Això va ser la millor idea que havia tingut a la seva vida!

Després de la rutina matinal, va decidir fer una llista dels llocs que volia visitar. Durant molts anys havia sentit moltes converses de gent que parlava de llocs que havien visitat  i que el senyor Burriac absorbia dolçament. El Sr. Burriac va estar retocant la llista fins que va arribar a aquesta:

La Tower Bridge, la Torre Eiffel, els molins holandesos, Sant Petersburg, el Big Ben, la torre de Pisa, la Sagrada  Familia, el Parc Güell, el Coliseum de Roma, la gran Muralla de Xina, el Taj Mahal, la ciutat perduda, l’estàtua de la Llibertat, l’Empire State Building, Niagara Falls, Machu Pichu, piràmides de Giza i per últim l’òpera de Sidney.

El senyor Burriac va esperar que passés el cap de setmana de l’anual pujada a Burriac, ja que aquell dia no podia fallar. Era especial per ell, per la gent de Cabrera i per tots els participants.

L’esperat matí va arribar i Burriac va marxar abans que sortís el sol. Estava content perquè començava una aventura però també trist perquè deixava enrere molta gent i coses que s’estimava i l’estimaven.

El viatge va començar a Londres. La ciutat li va encantar, però allí va començar a menjar i el menjar li va agradar molt perquè era molt ric, això sí. El riu Tàmesi no el va ni tocar, ja que li feia por aquella aigua tan bruta i fonda. Però li va encantar la Tower Bridge i el Big Ben que contrastaven amb uns edificis moderníssims. Després va anar a la Torre Eiffel i se’n va enamorar! Com que no podia treure-li els ulls del damunt va decidir que havia de menjar-se’n un tros i va triar el de les visites als parcs Elisis. Aquest cop, però, el menjar no li va agradar. El gust era massa de ferro i molt fred.

A Sant Petersburg era tot maquíssim i el senyor Burriac li va passar pel cap de quedar-se allà, però quan va sentir els habitants parlant rus gairebé es va desmaiar. També va recordar una conversa que havia sentit un diumenge el matí d’una parella que just n’havia tornat d’unes petites vacances. Recordava que havien dit que hi feia molt de fred a l’hivern, i en Burriac no sabia si podria aguantar els hiverns, per tant va continuar amb la llista de països que havia fet abans de marxar. La torre de Pisa no li va agradar per un sol motiu: la inclinació. Li feia molta angúnia que no estigués recta i tenia la impressió que cauria!

El senyor Burriac no era igual que tothom perquè no li agradaven les coses més normals com ara l’Empire State Building o el Coliseum de Roma, però en canvi li van encantar el Parc Güell i la Sagrada Família. Va decidir tornar a visitar Barcelona sencera. De fet, sencera no, però sí tot el que coneixia que havia fet en Gaudí. Va visitar la Sagrada Família i li va encantar. Es va buscar un tros on es pensava instal·lar, però als guàrdies no els va agradar la idea i va haver de marxar. D’allà se’n va anar a la casa Vicens i al Parc Güell, on es va quedar uns dies i va admirar la preciositat de les columnes, els mosaics, els bancs...

Aquell dia el senyor Burriac es va despertar molt cansat: es va adonar que això de viatjar cansava molt i en un matí va decidir que ja en tenia prou, que estava cansat d’anar amunt i avall i de menjar coses estranyes. També es va adonar que trobava a faltar els seus amics, l’aire mediterrani, la seva companya La Creu i tots els visitants que acostumaven a pujar a dalt de la muntanya per admirar el paisatge del Maresme des d’un punt privilegiat.

Ell mateix es va dir: “Me’n torno a casa, vaig al meu poble, Cabrera de Mar, bona nit” i se’n va anar a dormir........................... I encara dorm!         

Max Noè