dimarts, 3 de maig de 2016

CONTE GUANYADOR CATEGORIA COL·LECTIVA

Ja podeu gaudir de la lectura del contes guanyador en la Categoria Col·lectiva (de 0 a 99 anys) del V Premi Literari ANTON ISERN!
Esperem que us agradin.

LES NITS A CAN BARTOMEU



La Fàtima i la seva filla Lina, de 10 anys, arriben al poble de Cabrera de Mar. Són refugiades. Vénen de Síria. Fugen de la guerra del seu país, on diàriament moren centenars de persones pels bombardejos de l’Estat Islàmic. La Fàtima pensa que és més digne morir de fred, malalties i fam que per una bomba. És molt trist veure com es moren els nens i els avis. És una pena tot el que passa...
            La Fàtima no pot suportar-ho i ve amb la seva filla demanant refugi i ajuda. Arriben a Cabrera de Mar i des de l’església pugen cap amunt sense saber on van. Quan arriben a la Biblioteca Ilturo es troben un anunci que diu que demanen una senyora per fer de masovera a Can Bartomeu, amb una fletxa indica la direcció, és més amunt. Segueixen caminat les dues fins que finalment troben la casa. Truquen a la porta i la Fàtima diu que ve per l’anunci de feina. De seguida li diuen que la feina és seva. Li expliquen tot el que ha de fer i li ensenyen la cambra que serà d’elles, en el pis de dalt.
            La nit va caient i decideixen anar al llit aviat. La Fàtima ha de llevar-se molt d’hora l’endemà. De seguida es queda adormida.
            La Lina, aquella nit, no pot dormir bé. Tants esdeveniments viscuts en molt poques hores l’han dut fins a un estat de nervis proper al paroxisme. A mitjanit, es desperta perquè sent una música llunyana sense poder identificar el seu origen i li diu a la seva mare:
            —Mare, ho sents? Hi ha música.
            Però la mare no diu res, està profundament adormida. La Lina sent curiositat per aquella música i li toca el braç i la desperta per preguntar-li què és aquella música. La mare li contesta que no sent res i que segueixi dormint. La Lina no ho aconsegueix i la seva curiositat creix per saber l’origen d’aquella música que li sembla celestial. Al final, s’aixeca i surt de l’habitació. Segueix la música per un passadís fins que arriba a una porta que té una sanefa de fusta pintada de color daurat. L’obre i s’adona que està en una petita capella molt senzilla i amb molt pocs ornaments. Al fons de l’habitació, damunt un altar, hi ha dues espelmes a punt de fondre’s i a la dreta, una petita finestra filtra la llum de la lluna. Veu una nena a l’esquerra tocant un orgue i un remolí al mig de la capella. Sent rialles.
            Quan la nena de l’orgue veu a la Lina, para de tocar i el remolí surt per la finestra.
            Sobtada, avança cap a la finestra i només veu quatre gats a baix al pati. Quan es tomba, la nena que tocava l’orgue ja no hi és, només veu un gat sortint per la porta.
            La Lina seguint el gat, passa a una gran sala central, plena de gent vestida d’època, estan dinant. La sala està il·luminada per moltes espelmes penjades a les parets, les sostenen unes estàtues d’àngels. Al centre hi ha una gran taula de fusta envoltada de cadires i parada amb plats, amb coberts i copes, i espelmes al mig que il·luminen encara més l’estança. Tot l’ambient deixa perplexa la nena, que sense voler tira la darrera gerra de vi damunt la taula. No la veuen. S'adona que per ells és invisible. El cap de taula envia a un mosso a buscar més vi. La nena el segueix escales avall i arriba a la cuina darrere el mosso. Veu el gat d’abans al costat de l’enorme xemeneia, assegut just al terra de pedra. A la cuina hi ha unes dones preparant pa, que fiquen al forn de la sala del davant. També cuinen els fogons encastats i freguen plats a la pica de pedra. L’olor de pa fa créixer la fam de la nena i n’agafa un crostó. Té molta gana.
            Com que a la cuina no queda vi, el mosso surt per anar al celler. El gat fa un bot i també surt de la cuina. La Lina els segueix.

El Celler és a mà esquerra, al costat de la porta que porta al pati. Acaben d’arribar uns mossos amb el raïm acabat de collir i entren al celler. La Lina ho observa tot. Veu com posen el raïm en cubells de fusta i els pugen amb una politja fins al pis de dalt del celler. Llavors buiden els cubells i uns altres mossos trepitgen el raïm. El vi baixa per unes canals de ceràmica verdes i omplen les bótes que ocupen tot el celler. L’olor és molt forta i la Lina fa un pas enrere i veu a fora unes nenes jugant.
            Decideix sortir al pati.

Les nenes porten uns vestits molt senzills però molt còmodes per jugar. Amb una gran llassada per darrere, que gairebé els toca a terra. Es diferencien, unes de les altres, pels colors d’aquest llaç. Un és “blanc”, l’altre “negre”, l’altre “marró”, l’altre “gris”, i l’últim “blanc i negre”. Quant s’acosta a les nenes, contenta per trobar-se amb unes noves amigues, els demana: Que puc jugar amb vosaltres? La que va amb un llaç negre, i que sembla més seria que les altres, la mateixa que tocava el piano a la capella, molt enfadada li pregunta:
—Com et dius?
—Lina!—li respon.
—Quina mena de nom és aquest? Quin nom més estrany!
            I sense avisar li dóna una empenta, tan forta, que la Lina s’entrebanca i cau a terra fent-se una ferida al genoll.
            La Lina es queda confosa, decebuda i esglaiada mirant d’amagar les llàgrimes que li cauen dels ulls i se’n va, sense saber què dir, a un altre indret del jardí.

Les altres quatre, tot abaixant el cap, accepten el que ha passat i segueixen a la líder del grup. La Lina s’asseu al voltant d’una profunda bassa i aprofita per netejar-se la sang de la ferida. Tot seguit s’amaga a una estança que es troba al costat, per plorar sense que ningú la vegi. Mentrestant pel forat de la finestra, veu el mar entremig de les plantes i les boniques flors... i, entre plors, s’escolta el xivarri de com juguen a “Fet i amagar” pels voltants de la masia. De sobte, la sorprèn un gran soroll d’aigua i uns crits:
            —Auxili! Auxili!
            Doncs la noia que li ha donat l’empenta, la del llaç negre, sembla que ha caigut i té problemes per sortir de l’aigua. Ella que és bona nadadora i, també, s’estima a tot-hom, sense pensar-ho dues vegades surt de l'amagatall i es cabussa a la bassa.
            Al final, és qui la salva d’ofegar-se! La noia de negre està molt trista, pel que li ha fet, uns moments abans, a la Lina. Mentre caminen cap a la cuina per assecar-se davant de la llar de foc, li demana perdó! Quan arriben les altres quatre amigues, se les troben rient i menjant, a la vora del foc. Un foc que crema a terra i la brasa escalfa l’escudella i carn d’olla que hi ha en una cassola d’aram que penja de la negra xemeneia. Com si res hagués passat, ja són grans amigues i, ho seran per sempre!

Se sent el cant del gall i els primers raigs de sol comencen a sortir. La Fàtima es desperta, però la seva filla no hi és. Salta del llit i amb molta preocupació la crida i la busca. Surt de l’habitació, mira per tot arreu. On ha anat? No coneixem a ningú ni cap lloc d’aquí. De nit és perillós tafanejar, pensa la Fàtima.
            Després de buscar en el pis de dalt, la Fàtima decideix baixar les escales. Comença a mirar cambra per cambra. La primera sala a la dreta és buida. La de l’esquerra, on hi ha el forn de pa, també. Quan entra a la cuina, a mà dreta, descobreix a terra, al costat de la gran llar de foc, el petit cos immòbil de la Lina. Corre i l’agafa entre els seus braços tement el pitjor. La Lina té la roba i els cabells mullats. La crida i no contesta.
            —Què t’ha passat? Si us plau, parla’m.
            La Fàtima no s’explica l’estat de la nena perquè no hi ha aigua a prop i les portes estan tancades. Mira al voltant per buscar respostes. Li torna a parlar, però la Lina segueix sense reaccionar. Terroritzada i impotent, fa un crit estrident de dolor. Llavors, la nena obre els ulls i li demana què passa i per què plora. La tristesa de la Fàtima es torna en una immensa alegria. Abraça tan fort la Lina com si tingués por que la nena s’esmunyís.
            Mentrestant, la Lina intenta explicar a la Fàtima que ha fet noves amigues i que vol presentar-li. La mare li diu que això no pot ser. Que allà no hi ha ningú, però la nena insisteix.
            —Jugaven a “Fet i amagar” i he menjat un bocí de pa, era boníssim.
            La Fàtima creu que la seva filla té febre, i li diu que tot ho ha somiat. No vol seguir amb la conversa. La fa pujar a dutxar-se i a canviar-se de roba. I després esmorzen plegades a la gran cuina.
            Quan després d’esmorzar, surten felices a l’era de la casa, a la Lina se li acosten cinc gatetes, una de color marró, una altra negra, la tercera grisa, la quarta blanca i la cinquena, blanca i negra. Un parell d’elles se li freguen per les cames mentre miolen. Dues més la llepen i la cinquena li puja a la falda i s’hi cargola.
            La mare al veure l’harmonia entre la seva filla i aquestes gatetes, amb un gran somriure, li diu a la Lina:

            —Ara sí que tens noves amigues!


Tesly Hernández, Ernestina Mejía, Florentine Mesina, 
Carme Sapitan, Montse Urgellés, Michelli Vega

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada