divendres, 8 de maig de 2015

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2015" CATEGORIA E

Aquí teniu els contes premiats en la categoria E en el concurs literari MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.

CATEGORIA E (A partir dels 16 anys)

1er premi
L'ALBA                                          

            Asseguda a la sorra enmig d’una solitud buscada, només acompanyada del seu gos, l’Alba com si el seu nom fos una premonició se sent part del que l’envolta.
            Davant la immensitat del mar. Darrera al fons la muntanya coronada pel vell castell de Burriac i al costat  Montcabré, sostenint la creu referent de caminants.
            Per l’horitzó en el punt llunyà on s’abracen la mar amb el cel, va naixent el sol tímidament. Ara que el pot mirar directament sense que li fereixi els ulls, gaudeix del fet meravellós. L’envaeix una sensació de plenitud. L’escalfor del sol comença a embolcallar-la són vells coneguts, no és la primera vegada que fent honor al seu nom passeja per la platja a trenc d'alba. Allarga la mà enfonsant els dits en els rinxols del gos que, mig adormit i estès a la sorra al seu costat s’estremeix amb la carícia.
            Avui, en sentir de matinada el so del vent, l’Alba s’ha vestit de pressa per venir a la platja. Sap que quan el vent ve a trobar-se  amb la mar, es contempla un dels actes d’amor més purs que ofereix la natura.
            El sol ja amb tot el seu esplendor, maquilla les ones amb purpurina de plata, formant amb el reflex brillants estels com si les omplís de joies. Elles es mouen sinuoses esperant el seu estimat que, en arribar les acaricia resseguint-les una a una provocant el seu més íntim desig. Les remou fent-les sortir tota la bravura. S’alcen majestuoses, ell les penetra i junts arriben al clímax enrevessat de remolins, espurnes i aroma marí. Quan satisfet se’n va elles llisquen sobre la sorra esgotades, sense força, fent la mar planera.
 És ara quan l’Alba s’apropa a la sorra mullada, l’últim alè del vent li mou els cabells i li aixeca la faldilla fent que senti a la pell la submissió de les ones. Se sent privilegiada, tant de bo la gent s’adonés de la meravella d’aquest moment, pensa. Viure el naixement del sol, l’acte d’amor entre el vent i les ones i poder impregnar-se de l’energia del fet.
El gos enroscat en si mateix uns metres més enllà la mira respectant el moment.
De tornada  pel passeig del Pla, camina d’esquena al mar omplint-se ara els ulls de la verdor de les muntanyes, que des de la llunyania han estat testimonis de l’espectacle.
Arriba a casa, treu la corretja al gos que es mou lliurement pel jardí, s’asseu, agafa el seu diari i escriu: Asseguda a la sorra enmig d'una solitud buscada, només  acompanyada del meu gos...

Isabel Rique Quijo



2n premi
EL SOMNI DE LA BERTA 
La Berta és una nena de dotze anys que viu en un carreró del nucli antic de Cabrera de Mar i que, un capvespre a mitjans del mes d’abril, després de fer els deures, quan era a dalt del terrat de casa seva, estava mirant la lluna que s’enfilava per darrere la pineda de l’escola. Aquell dia tenia un color platejat brillant i era quasi del tot rodona. La Berta va tancar els ulls per un moment i, deixant volar la seva imaginació, va desitjar que a través d’un raig de la seva llum platejada, pogués arribar a seure a la punta del seu nas i així poder veure la gent, les ciutats, els mars, els rius, els boscos d’arbres, les muntanyes i tota la bellesa de la terra, des d’allà dalt estant. La veu de la seva mare, però, va trencar aquell moment dolç perquè la va cridar: havia de baixar tot d’una a preparar-se les coses perquè l’endemà anava amb els nois i noies de la seva classe a caminar fins al castell que corona la muntanya de Burriac i que segons la llegenda, és habitat encara per una bruixa amb una berruga al nas, una faldilla ampla, una capa de colors, un barret de punta i una escombra voladora.
La Berta va preparar-se la motxilla i hi va deixar lloc per posar-hi, l’endemà al matí, la carmanyola del dinar, la fruita i l’ampolla d’aigua. Llavors van sopar i van recollir la taula amb el seu germà. Es va posar el pijama, es va rentar les dents i cap a dormir! En posar el cap al coixí i abans de cloure les parpelles, contemplà un raig d’aquella lluna que havia vist des del terrat i que ara entrava pel finestral de la seva habitació, va fer un sospir i s’endinsà en els seus somnis.
Després de córrer, de jugar amb els seus companys i de fer una lliçó de la història de totes aquelles pedres que encara quedaven dretes al llarg del pas dels anys, va decidir tota sola anar a explorar per sota les parets de les muralles quan, de sobte, va trobar una cova. La Berta, que no era gens poruga, va entrar-hi. Una vegada a dins, va trobar la bruixa de Burriac asseguda damunt d’una pedra, il·luminada amb una espelma i amb l’escombra al seu costat. La Berta, després de dir qui era i de xerrar-hi pels descosits, li va demanar que amb la seva escombra voladora la pugés fins al nas de la lluna per poder veure des d’allà dalt el món on vivia. La bruixa li va dir que sí de seguida, però li va demanar que, a canvi, no digués a ningú que l’havia vista dins d’aquella cova. Van donar-se la mà i van quedar que, quan la lluna fos damunt del seu terrat, l’aniria a buscar. La bruixa, però, també li digué que potser el que veuria des d’allà dalt no li agradaria tant com es pensava.
Just quan la lluna rodona era damunt del seu terrat, va pujar-hi de puntetes per no despertar ni els seus pares ni el seu germà. Fent un salt, pujà a l’escombra i agafant-se fort a les faldilles de la bruixa, va volar entremig dels estels fins que va arribar al peu d’un raig brillant en forma d’escala. La bruixa la va deixar allà i li va dir que l’esperaria perquè abans de fer-se clar l’havia de tornar a casa seva.
La Berta va pujar fins al nas i va asseure’s damunt d’una petita arruga de sota l’ull.  Es va agafar a un pèl de les pestanyes i va començar a observar la terra on vivia. No va passar gaire estona i la Berta ja es va adonar del que li havia dit la bruixa: va començar a veure coses que no li agradaven gens i que la feien posar molt trista.
Va veure com molta gent innocent moria per l’horror de les guerres al mig de bombes i destrucció.
Va veure molts nens abandonats, que no tenien cap culpa del que passava, com morien de gana, de set i de malalties sense que ningú fes res per ells.
Va veure els rius bruts i contaminats, els mars plens d’immenses taques de greix, tones de plàstics i tota mena de deixalles.
Va veure les grans ciutats tapades per una capa d’un núvol gris que no deixava respirar bé els seus habitants.
Va veure les muntanyes cada cop amb menys neu i els boscos cremats pel foc i amb menys arbres perquè l’home els tala per les seves necessitats consumistes.
Amb el cor encongit per la tristesa i els ulls plens de llàgrimes pel que estava veient, va mirar amunt i va veure que la lluna també estava plorant.
Aleshores va baixar les escales per trobar-se amb la bruixa i li va dir que no li havia agradat gens el que havia vist des allà dalt i li va demanar que la tornés a casa seva.
Quan la va deixar al terrat, li va donar les gràcies i li va prometre que lluitaria per ajudar a salvar la terra. En aquell just moment va sentir la veu de la seva mare que la despertava per anar a l’escola. 
HAVIA ESTAT UN SOMNI, UN SOMNI MOLT TRIST
Mentre esmorzava, la seva mare li digué que havia pujat al terrat per estendre una bugada i que havia trobat en un racó, dues petites palmes d’escombra. Segurament el vent les havia fet volar fins allà. 
Aquell dia la Berta es va fer el ferm propòsit de treballar per ajudar a fer un món més just, més net i millor per a tothom.               

   Pere Rodríguez Teixidó


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada