Aquí teniu els contes premiats en la categoria C en el concurs literari MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!
Esperem que gaudiu amb la seva lectura.
CATEGORIA C (DELS 11 ALS 14 ANYS)
EN TRO LLEGENDA O REALITAT?
S'ha sentit a dir que en un poble anomenat Cabrera de Mataró, la gent que
hi viu allà explica històries d'en Tro, el cavall del diable. Diuen que viu a
la punta del Castell de Burriac. Aquesta història va començar un dia de sol, la
gent del poble estava feliç fins que va arribar en Tro. Cada lloc per on
passava hi havia desgràcies. Però aquest cavall no era dolent com deien, es veu
que el diable el va maleir. Ningú s'atrevia a pujar al Castell, fins i tot van
muntar una guàrdia perquè el cavall no s'apropés al poble.
Fins que un dia, una nena d'11 anys que es deia Paula, va pujar al Castell
d'amagades. Quan ja hi era a dalt de tot, no va veure a ningú, fins que de cop
va notar que algú sospirava darrera seu. Es va girar i va veure en Tro, no va
cridar ni marxar corrents, el que va fer va ser quedar-se quieta i mirar-lo
fixament als ulls. L'animal es va adonar que ella no li tenia por; i va voler
demostrar-li que no era un monstre, sinó més aviat una víctima d'un encanteri,
del qual no sabia sortir.
Per no espantar-la, no va voler apropar-se més, no fos cas que marxés sense
saber qui era ell: tant dolent no podia ser.
Aleshores el cavall, se'n va anar
direcció al Castell i la Paula no podia deixar passar l'oportunitat de veure
què s'amagava darrera aquesta història, així que el va seguir fins a la porta
del Castell i suaument, amb la seva mà, va voler tocar-li aquella cua tan negre
i majestuosa que arribava fins el terra.
En Tro, quan ho va notar, es va girar de cop ja que aquesta sensació feia
molt que no la tenia. Així que quan va sentir aquesta experiència va recordar
que temps enrere va tenir un amic, va ser l'ocasió per tornar a ser com era
abans, però com explicar-li a la Paula que només amb la seva amistat podia
desfer l'encanteri. Aleshores se li va acudir una idea. La idea era que si ell
podia intentar fer-se amic d'ella d'alguna manera que pugues haver una mica de connexió
. Ell es va arraulir al seu costat i es va deixar tocar la seva crinera,
semblava com el vent tocant la seva cara. Començava a haver-hi una mena de connexió
entre els dos. De cop i volta es va ennuvolar tot el cel, en Tro es va aixecar
i va enlairar les dues potes del davant. Una gran tempesta s'apropava i era
part del malefici del pobre cavall. Va fugir i desaparegué darrere els arbres;
la Paula sabia que devia seguir-lo i trencar d'una vegada per totes el
malefici. Ella sabia que no podia deixar-lo sol amb aquest temps, així que va
estar hores i hores buscant-lo, però no el va trobar. Al final es va seure en
una pedra i va començar a plorar, i de cop en Tro la sent plorar i torna amb
ella. La Paula es va alegrar molt però li va dir que havia d'intentar de desfer
aquest
malefici així que el va
muntar. Els dos van cavalcar fins el Castell de Burriac i aleshores la Paula va
trobar un llibre tirat, que era el llibre d'encanteris i va veure que havia de
dir: desgràcies feies desgràcies no faràs i així ho va dir fins que de cop i
volta va parar la tempesta i en Tro tenia el mateix aspecte, però ja no feia
desgràcies. Al final la Paula va tornar al poble cavalcant sobre en Tro i va
demostrar a la gent del poble que no era tant dolent com pensaven, només calia
que algú li donés una oportunitat. Tota aquesta història que sembla inventada
sempre quedarà en el dubte si va ser llegenda o realitat.
Paula Grego Vega
2n premi
EL CASTELL ENCANTAT
A les muntanyes de Cabrera de Mar hi havia un castell
encantat al que ningú s’atrevia a entrar. Un dia un grup de nens i nenes de l’Escola
Sant Feliu van passar per allà, un d’ells va tocar la paret i pam!, tots van
desaparèixer i en un obrir i tancar d’ulls es van trobar en una habitació amb
un llit i a més a més fet. “Qui vivia allà?” va preguntar la Mireia. “No ho
sabem, pot ser un monstre o un fantasma o una princesa...” va respondre en
Joan. Tots van sortir de l’habitació i van anar a parar a una saleta, en la qual
tots van quedar dormits. Van passar hores i hores, fins que la Maria es va
despertar i va despertar als altres. Tots morts de por i de gana van anar a la
cuina a buscar alguna cosa per menjar. Quan van arribar a la cuina estava plena
de coses fastigoses, en Max va obrir la nevera i a dintre hi havia un passadís
secret, fosc i amb teranyines. En Max, la Mireia, en Joan, la Maria i els
altres nens van entrar, van fer dotze passes endavant i la porta es van
començar a tancar, en Max va començar a córrer per veure si podia aconseguir
que la porta no es tanqués i es quedessin allà dintre la resta de la seva vida.
Després de córrer no ho va aconseguir i la porta es va tancar. Tots es van
mirar i van veure que era un passadís llarg i molt fosc. Poc a poc van començar
a caminar endavant fins arribar al final, excepte en Joan que ho anava tocant
tot i corrent, al final hi havia un esquelet bastant gran que amb les seves
mans subjectava un cartell que deia: “NO TOQUEU RES, SINÓ US QUEDAREU AQUÍ LA
VIDA ETERNA”. Tots es van girar i van mirar en Joan, no va passar ni mig minut
i tots ja havien caigut en un forat negre que feia molta pudor. En aquell forat
resultava que hi vivien set fantasmes, que abans eren uns nens que fa molt de
temps una bruixa molt dolenta i lletja els va convertir en fantasmes. Aquests
fantasmes es deien: Blai, Úrsula, Rita, Rosa, Irene, Àlex i Carlos. L’Àlex que
era el més gran va dir que quan la bruixa els va convertir en fantasmes, els hi
va donar un paperet a cada un amb una endevinalla, i que les encertessin totes s’obriria
una porta molt gran i podrien sortir. Però l’Àlex els hi va dir que ells no
sabien llegir perquè quan els van convertir en fantasmes eren tots bastant
petits. La Mireia va dir que no hi havia cap problema, que aquelles endevinalles
les encertarien ells. L'Úrsula va entregar els set paperets a la Maria i els
nens de l’Escola Sant Feliu se’n va anar en un cantó i van començar a llegir:
1ª endevinalla: Una capseta blanca, que quan s’obra ja no
es tanca. Què és? ”L´OU” va cridar en Joan.
2ª endevinalla: És bo i sa, però ningú se’l
vol menjar. Què és? ”EL SABÓ” va dir la Maria molt contenta.
3ª endevinalla: Petita com una rata, i com un
lleó guarda la casa. Què és? “LA CLAU” va cridar en Max.
4ª endevinalla: Em fan a terra, serveixo al
mar, i quan sóc a l’aigua sé nadar. Què és? “EL VAIXELL” va cridar la Mireia.
5ª endevinalla: Juli té per nom i Vert de
cognom. Què és? “JULIVERT” va cridar l’Àlex.
6ª endevinalla: Rodoneta, bota i no es cansa,
i fa molt esport. Què és? “LA PILOTA” va dir en Max.
7ª endevinalla: No diu res, però mai no
calla, sempre el portem a sobre, en fa corre i mai no para. Què és? Tots es van mira perquè
ningú sabia que era i alguns molt preocupats perquè pensarien que mai sortirien
d’allà… “EL RELLOTGE” va cridar la Rita, la més petita.
Es va
obrir una porta enorme i tots van sortir corrent i saltant d’alegria. El dia
següent l’alcalde de Cabrera de Mar va anomenar a aquest castell amb el nom de
CASTELL DE BURRIAC en honor a aquells set nens fantasmes, i cada lletra de
BURRIAC era la primera lletra dels seus noms, que amb ajuda dels nens i nenes
de l’Escola Sant Feliu van poder sortir i tornar a viure feliços.
Andrea Martí Carrion
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada