divendres, 29 de maig de 2015

GUIES DIDÀCTIQUES

Si penseu que EN MÀRIUS, L’HELENA I EL VERÍ PETRIFICADOR és un llibre històric sobre el nostre poble, Cabrera de Mar, aneu errats!

EN MÀRIUS, L’HELENA I EL VERÍ PETRIFICADOR és un conte per a infants ple de fantasia i d’aventures, amb moltes ganes d’entretenir, però amb la particularitat que els protagonistes viuen la seva peripècia en la Cabrera iberoromana, i seguint les seves passes, podem conèixer el món dels nostres avantpassats, els ibers i els romans.


Així doncs, amb en Màrius, l’Helena i tota la seva família, els Ilturo, volem despertar l’interès als nens i nenes per aquell període històric. Volem que es qüestionin com vivien els ibers i els romans, com vestien, què menjaven, com eren els seus costums...




Per això, juntament amb el conte, hem creat una GUIA DIDÀCTICA per a Cicle Mitjà i una GUIA DIDÀCTICA per a Cicle Superior de Primària on trobar diferents activitats per aprofundir en aquests temes.

Desitgem que gaudiu mentre apreneu moltes coses d’un període tan important pel nostre poble i que molt aviat vingueu a la biblioteca a interessar-vos pel nostre Fons Especialitzat en Arqueologia iberoromana!


Aquestes GUIES DIDÀCTIQUES pretenen ser un document obert que s'enriqueixi a partir de les vostres aportacions, per la qual cosa ens podeu fer arribar els vostres suggeriments a: b.cabreram.i@diba.cat.

dimarts, 19 de maig de 2015

EN LLUÍS-ANTON BAULENAS A "EL CALAIX DELS ESCRIPTORS"

Avui a EL CALAIX DELS ESCRIPTORS ens hem apropat al  
Lluís-Anton Baulenas i li hem demanat que ens obri el calaix del seu escriptori... 

Vols saber què hi hem trobat?


Quan vas incorporar l’escriptura a la teva vida?
LL-A.B. Sóc escriptor professional des de l'any 1987.

Per què escrius? Ho fas cada dia?
LL-A.B. Escric perquè és la manera que tinc de donar forma i sortida al meu sentit creatiu. I a través d'aquest sentit, donar un servei a la societat. Escric cada dia.


LLUÍS-ANTON BAULENAS (Barcelona, 1958)

Tens alguna mania/costum a l’hora d’escriure?
L-A.B. No.

Quina és la principal dificultat que et trobes quan escrius?
L-A.B. La dificultat principal, derivada de la mateixa solitud amb què escrius, és la superació del sentit de risc i del sentiment d'inseguretat.

Creus que la teva escriptura gira al voltant d’uns temes? Quins?
L-A.B.  Totes les novel·les que he publicat giren al voltant de temes relacionats amb la superació personal, l'enfrontament amb l'adversitat i, sobretot, l'amor i els sentiments, l'amistat, com a motor i motiu de resistència davant els problemes de la vida.

Treballes l’estructura narrativa abans d’escriure?
L-A.B. Sí, sempre. és una preparació imprescindible. si tens una estructura, pots trencar-la per fer-ne una altra. si no en tens, el risc augmenta i la inseguretat, encara més.

Et deixes portar per la història o ja saps com acabarà quan et poses a escriure?
L-A.B. Com deia abans, l'estructura serveix de motor inicial, cosa que implica un mínim de fets argumentals que saps. a partir d'aquí, et deixes anar  i modifiques el que calgui.

Tres autors o tres llibres imprescindibles en la teva biografia.
L-A.B. No en tinc tres.. m'agrada molt la literatura nordamericana contemporània en general, per exemple.


Estàs treballant en algun projecte literari?
L-A.B.  Quan acabo una novel·la i la publico, automàticament en començo una altra per tant sempre estic treballant en un projecte literari.



Un consell per aquells que vulguin escriure.
L-A.B. Que tinguin clar per què ho fan i que s'autoexaminin per estar segurs de la seva capacitat de resistència. En cal molta.

Què hi podem trobar al calaix del teu escriptori?
L-A.B. Molts personatges, cadascun amb la seva història, que volen sortir-ne  i explicar-me-la.

Moltes gràcies, LLUÍS-ANTON!

divendres, 8 de maig de 2015

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2015" CATEGORIA E

Aquí teniu els contes premiats en la categoria E en el concurs literari MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.

CATEGORIA E (A partir dels 16 anys)

1er premi
L'ALBA                                          

            Asseguda a la sorra enmig d’una solitud buscada, només acompanyada del seu gos, l’Alba com si el seu nom fos una premonició se sent part del que l’envolta.
            Davant la immensitat del mar. Darrera al fons la muntanya coronada pel vell castell de Burriac i al costat  Montcabré, sostenint la creu referent de caminants.
            Per l’horitzó en el punt llunyà on s’abracen la mar amb el cel, va naixent el sol tímidament. Ara que el pot mirar directament sense que li fereixi els ulls, gaudeix del fet meravellós. L’envaeix una sensació de plenitud. L’escalfor del sol comença a embolcallar-la són vells coneguts, no és la primera vegada que fent honor al seu nom passeja per la platja a trenc d'alba. Allarga la mà enfonsant els dits en els rinxols del gos que, mig adormit i estès a la sorra al seu costat s’estremeix amb la carícia.
            Avui, en sentir de matinada el so del vent, l’Alba s’ha vestit de pressa per venir a la platja. Sap que quan el vent ve a trobar-se  amb la mar, es contempla un dels actes d’amor més purs que ofereix la natura.
            El sol ja amb tot el seu esplendor, maquilla les ones amb purpurina de plata, formant amb el reflex brillants estels com si les omplís de joies. Elles es mouen sinuoses esperant el seu estimat que, en arribar les acaricia resseguint-les una a una provocant el seu més íntim desig. Les remou fent-les sortir tota la bravura. S’alcen majestuoses, ell les penetra i junts arriben al clímax enrevessat de remolins, espurnes i aroma marí. Quan satisfet se’n va elles llisquen sobre la sorra esgotades, sense força, fent la mar planera.
 És ara quan l’Alba s’apropa a la sorra mullada, l’últim alè del vent li mou els cabells i li aixeca la faldilla fent que senti a la pell la submissió de les ones. Se sent privilegiada, tant de bo la gent s’adonés de la meravella d’aquest moment, pensa. Viure el naixement del sol, l’acte d’amor entre el vent i les ones i poder impregnar-se de l’energia del fet.
El gos enroscat en si mateix uns metres més enllà la mira respectant el moment.
De tornada  pel passeig del Pla, camina d’esquena al mar omplint-se ara els ulls de la verdor de les muntanyes, que des de la llunyania han estat testimonis de l’espectacle.
Arriba a casa, treu la corretja al gos que es mou lliurement pel jardí, s’asseu, agafa el seu diari i escriu: Asseguda a la sorra enmig d'una solitud buscada, només  acompanyada del meu gos...

Isabel Rique Quijo



2n premi
EL SOMNI DE LA BERTA 
La Berta és una nena de dotze anys que viu en un carreró del nucli antic de Cabrera de Mar i que, un capvespre a mitjans del mes d’abril, després de fer els deures, quan era a dalt del terrat de casa seva, estava mirant la lluna que s’enfilava per darrere la pineda de l’escola. Aquell dia tenia un color platejat brillant i era quasi del tot rodona. La Berta va tancar els ulls per un moment i, deixant volar la seva imaginació, va desitjar que a través d’un raig de la seva llum platejada, pogués arribar a seure a la punta del seu nas i així poder veure la gent, les ciutats, els mars, els rius, els boscos d’arbres, les muntanyes i tota la bellesa de la terra, des d’allà dalt estant. La veu de la seva mare, però, va trencar aquell moment dolç perquè la va cridar: havia de baixar tot d’una a preparar-se les coses perquè l’endemà anava amb els nois i noies de la seva classe a caminar fins al castell que corona la muntanya de Burriac i que segons la llegenda, és habitat encara per una bruixa amb una berruga al nas, una faldilla ampla, una capa de colors, un barret de punta i una escombra voladora.
La Berta va preparar-se la motxilla i hi va deixar lloc per posar-hi, l’endemà al matí, la carmanyola del dinar, la fruita i l’ampolla d’aigua. Llavors van sopar i van recollir la taula amb el seu germà. Es va posar el pijama, es va rentar les dents i cap a dormir! En posar el cap al coixí i abans de cloure les parpelles, contemplà un raig d’aquella lluna que havia vist des del terrat i que ara entrava pel finestral de la seva habitació, va fer un sospir i s’endinsà en els seus somnis.
Després de córrer, de jugar amb els seus companys i de fer una lliçó de la història de totes aquelles pedres que encara quedaven dretes al llarg del pas dels anys, va decidir tota sola anar a explorar per sota les parets de les muralles quan, de sobte, va trobar una cova. La Berta, que no era gens poruga, va entrar-hi. Una vegada a dins, va trobar la bruixa de Burriac asseguda damunt d’una pedra, il·luminada amb una espelma i amb l’escombra al seu costat. La Berta, després de dir qui era i de xerrar-hi pels descosits, li va demanar que amb la seva escombra voladora la pugés fins al nas de la lluna per poder veure des d’allà dalt el món on vivia. La bruixa li va dir que sí de seguida, però li va demanar que, a canvi, no digués a ningú que l’havia vista dins d’aquella cova. Van donar-se la mà i van quedar que, quan la lluna fos damunt del seu terrat, l’aniria a buscar. La bruixa, però, també li digué que potser el que veuria des d’allà dalt no li agradaria tant com es pensava.
Just quan la lluna rodona era damunt del seu terrat, va pujar-hi de puntetes per no despertar ni els seus pares ni el seu germà. Fent un salt, pujà a l’escombra i agafant-se fort a les faldilles de la bruixa, va volar entremig dels estels fins que va arribar al peu d’un raig brillant en forma d’escala. La bruixa la va deixar allà i li va dir que l’esperaria perquè abans de fer-se clar l’havia de tornar a casa seva.
La Berta va pujar fins al nas i va asseure’s damunt d’una petita arruga de sota l’ull.  Es va agafar a un pèl de les pestanyes i va començar a observar la terra on vivia. No va passar gaire estona i la Berta ja es va adonar del que li havia dit la bruixa: va començar a veure coses que no li agradaven gens i que la feien posar molt trista.
Va veure com molta gent innocent moria per l’horror de les guerres al mig de bombes i destrucció.
Va veure molts nens abandonats, que no tenien cap culpa del que passava, com morien de gana, de set i de malalties sense que ningú fes res per ells.
Va veure els rius bruts i contaminats, els mars plens d’immenses taques de greix, tones de plàstics i tota mena de deixalles.
Va veure les grans ciutats tapades per una capa d’un núvol gris que no deixava respirar bé els seus habitants.
Va veure les muntanyes cada cop amb menys neu i els boscos cremats pel foc i amb menys arbres perquè l’home els tala per les seves necessitats consumistes.
Amb el cor encongit per la tristesa i els ulls plens de llàgrimes pel que estava veient, va mirar amunt i va veure que la lluna també estava plorant.
Aleshores va baixar les escales per trobar-se amb la bruixa i li va dir que no li havia agradat gens el que havia vist des allà dalt i li va demanar que la tornés a casa seva.
Quan la va deixar al terrat, li va donar les gràcies i li va prometre que lluitaria per ajudar a salvar la terra. En aquell just moment va sentir la veu de la seva mare que la despertava per anar a l’escola. 
HAVIA ESTAT UN SOMNI, UN SOMNI MOLT TRIST
Mentre esmorzava, la seva mare li digué que havia pujat al terrat per estendre una bugada i que havia trobat en un racó, dues petites palmes d’escombra. Segurament el vent les havia fet volar fins allà. 
Aquell dia la Berta es va fer el ferm propòsit de treballar per ajudar a fer un món més just, més net i millor per a tothom.               

   Pere Rodríguez Teixidó


dijous, 7 de maig de 2015

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2015" CATEGORIA C

Aquí teniu els contes premiats en la categoria C en el concurs literari MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.

CATEGORIA C (DELS 11 ALS 14 ANYS)

1er premi
EN TRO LLEGENDA O REALITAT?
S'ha sentit a dir que en un poble anomenat Cabrera de Mataró, la gent que hi viu allà explica històries d'en Tro, el cavall del diable. Diuen que viu a la punta del Castell de Burriac. Aquesta història va començar un dia de sol, la gent del poble estava feliç fins que va arribar en Tro. Cada lloc per on passava hi havia desgràcies. Però aquest cavall no era dolent com deien, es veu que el diable el va maleir. Ningú s'atrevia a pujar al Castell, fins i tot van muntar una guàrdia perquè el cavall no s'apropés al poble.
Fins que un dia, una nena d'11 anys que es deia Paula, va pujar al Castell d'amagades. Quan ja hi era a dalt de tot, no va veure a ningú, fins que de cop va notar que algú sospirava darrera seu. Es va girar i va veure en Tro, no va cridar ni marxar corrents, el que va fer va ser quedar-se quieta i mirar-lo fixament als ulls. L'animal es va adonar que ella no li tenia por; i va voler demostrar-li que no era un monstre, sinó més aviat una víctima d'un encanteri, del qual no sabia sortir.
Per no espantar-la, no va voler apropar-se més, no fos cas que marxés sense saber qui era ell: tant dolent no podia ser.
Aleshores el cavall, se'n va anar direcció al Castell i la Paula no podia deixar passar l'oportunitat de veure què s'amagava darrera aquesta història, així que el va seguir fins a la porta del Castell i suaument, amb la seva mà, va voler tocar-li aquella cua tan negre i majestuosa que arribava fins el terra.
En Tro, quan ho va notar, es va girar de cop ja que aquesta sensació feia molt que no la tenia. Així que quan va sentir aquesta experiència va recordar que temps enrere va tenir un amic, va ser l'ocasió per tornar a ser com era abans, però com explicar-li a la Paula que només amb la seva amistat podia desfer l'encanteri. Aleshores se li va acudir una idea. La idea era que si ell podia intentar fer-se amic d'ella d'alguna manera que pugues haver una mica de connexió . Ell es va arraulir al seu costat i es va deixar tocar la seva crinera, semblava com el vent tocant la seva cara. Començava a haver-hi una mena de connexió entre els dos. De cop i volta es va ennuvolar tot el cel, en Tro es va aixecar i va enlairar les dues potes del davant. Una gran tempesta s'apropava i era part del malefici del pobre cavall. Va fugir i desaparegué darrere els arbres; la Paula sabia que devia seguir-lo i trencar d'una vegada per totes el malefici. Ella sabia que no podia deixar-lo sol amb aquest temps, així que va estar hores i hores buscant-lo, però no el va trobar. Al final es va seure en una pedra i va començar a plorar, i de cop en Tro la sent plorar i torna amb ella. La Paula es va alegrar molt però li va dir que havia d'intentar de desfer aquest
malefici així que el va muntar. Els dos van cavalcar fins el Castell de Burriac i aleshores la Paula va trobar un llibre tirat, que era el llibre d'encanteris i va veure que havia de dir: desgràcies feies desgràcies no faràs i així ho va dir fins que de cop i volta va parar la tempesta i en Tro tenia el mateix aspecte, però ja no feia desgràcies. Al final la Paula va tornar al poble cavalcant sobre en Tro i va demostrar a la gent del poble que no era tant dolent com pensaven, només calia que algú li donés una oportunitat. Tota aquesta història que sembla inventada sempre quedarà en el dubte si va ser llegenda o realitat.
Paula Grego Vega



2n premi
EL CASTELL ENCANTAT
A les muntanyes de Cabrera de Mar hi havia un castell encantat al que ningú s’atrevia a entrar. Un dia un grup de nens i nenes de l’Escola Sant Feliu van passar per allà, un d’ells va tocar la paret i pam!, tots van desaparèixer i en un obrir i tancar d’ulls es van trobar en una habitació amb un llit i a més a més fet. “Qui vivia allà?” va preguntar la Mireia. “No ho sabem, pot ser un monstre o un fantasma o una princesa...” va respondre en Joan. Tots van sortir de l’habitació i van anar a parar a una saleta, en la qual tots van quedar dormits. Van passar hores i hores, fins que la Maria es va despertar i va despertar als altres. Tots morts de por i de gana van anar a la cuina a buscar alguna cosa per menjar. Quan van arribar a la cuina estava plena de coses fastigoses, en Max va obrir la nevera i a dintre hi havia un passadís secret, fosc i amb teranyines. En Max, la Mireia, en Joan, la Maria i els altres nens van entrar, van fer dotze passes endavant i la porta es van començar a tancar, en Max va començar a córrer per veure si podia aconseguir que la porta no es tanqués i es quedessin allà dintre la resta de la seva vida. Després de córrer no ho va aconseguir i la porta es va tancar. Tots es van mirar i van veure que era un passadís llarg i molt fosc. Poc a poc van començar a caminar endavant fins arribar al final, excepte en Joan que ho anava tocant tot i corrent, al final hi havia un esquelet bastant gran que amb les seves mans subjectava un cartell que deia: “NO TOQUEU RES, SINÓ US QUEDAREU AQUÍ LA VIDA ETERNA”. Tots es van girar i van mirar en Joan, no va passar ni mig minut i tots ja havien caigut en un forat negre que feia molta pudor. En aquell forat resultava que hi vivien set fantasmes, que abans eren uns nens que fa molt de temps una bruixa molt dolenta i lletja els va convertir en fantasmes. Aquests fantasmes es deien: Blai, Úrsula, Rita, Rosa, Irene, Àlex i Carlos. L’Àlex que era el més gran va dir que quan la bruixa els va convertir en fantasmes, els hi va donar un paperet a cada un amb una endevinalla, i que les encertessin totes s’obriria una porta molt gran i podrien sortir. Però l’Àlex els hi va dir que ells no sabien llegir perquè quan els van convertir en fantasmes eren tots bastant petits. La Mireia va dir que no hi havia cap problema, que aquelles endevinalles les encertarien ells. L'Úrsula va entregar els set paperets a la Maria i els nens de l’Escola Sant Feliu se’n va anar en un cantó i van començar a llegir:
1ª endevinalla: Una capseta blanca, que quan s’obra ja no es tanca. Què és? ”L´OU” va cridar en Joan.
2ª endevinalla: És bo i sa, però ningú se’l vol menjar. Què és? ”EL SABÓ” va dir la Maria molt contenta.
3ª endevinalla: Petita com una rata, i com un lleó guarda la casa. Què és? “LA CLAU” va cridar en Max.
4ª endevinalla: Em fan a terra, serveixo al mar, i quan sóc a l’aigua sé nadar. Què és? “EL VAIXELL” va cridar la Mireia.
5ª endevinalla: Juli té per nom i Vert de cognom. Què és? “JULIVERT” va cridar l’Àlex.
6ª endevinalla: Rodoneta, bota i no es cansa, i fa molt esport. Què és? “LA PILOTA” va dir en Max.
7ª endevinalla: No diu res, però mai no calla, sempre el portem a sobre, en fa corre i mai no para. Què és? Tots es van mira perquè ningú sabia que era i alguns molt preocupats perquè pensarien que mai sortirien d’allà… “EL RELLOTGE” va cridar la Rita, la més petita.
Es va obrir una porta enorme i tots van sortir corrent i saltant d’alegria. El dia següent l’alcalde de Cabrera de Mar va anomenar a aquest castell amb el nom de CASTELL DE BURRIAC en honor a aquells set nens fantasmes, i cada lletra de BURRIAC era la primera lletra dels seus noms, que amb ajuda dels nens i nenes de l’Escola Sant Feliu van poder sortir i tornar a viure feliços.

Andrea Martí Carrion


dimecres, 6 de maig de 2015

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2015" CATEGORIA B

Aquí teniu els contes premiats en la categoria B en el concurs literari MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.

CATEGORIA B (DELS 8 ALS 10 ANYS)
1er premi
L’ÀMFORA MISTERIOSA

Un dia la Jana, una nena de 9 anys, morena, baixeta, prima i que no li agradava gens embrutar-se estava jugant al fet i amagar amb uns amics pel carrer, i va veure un amagatall boníssim a ca l'Arnau, era com unes coves. Va entrar i es va amagar. De cop i volta va ensopegar amb el que es pensava que era una pedra, va mirar el que era i li va treure la sorra que tenia a sobre.
Era una àmfora, ella no sabia bé que era. La va agafar per les nanses i de sobte la Jana va desaparèixer.
La Tanit una nena de 9 anys, morena, baixeta, prima i que li encanta embrutar-se amb la sorra va anar a buscar al seu pare a la feina, que treballava en un forn on feien àmfores per portar el vi de les vinyes d'Ilturo. La Tanit va agafar una de les àmfores del forn per les nanses i de sobte també va desaparèixer.
A continuació la Jana va aparèixer al Castell de Burriac, no sabia que estava passant, tenia una mica de por i estava molt estranyada, a més s'havia embrutat el vestit i això no li agradava gens, mentre s'estava espolsant el vestit va aparèixer la Tanit al seu costat.
- Aaaaaaaaaaaaaaaaaahhhh van cridar les dues a l'hora.
Es van mirar molt espantades, la Tanit portava un vestit de color marró claret molt brut i la Jana un vestit vermellós de tirants. Es van mirar les dos a la vegada començant des dels peus fins arribar a la cara i a continuació van veure que eren iguales.
- Qui ets? Va preguntar la Jana espantada.
- Sóc tu en el passat, em dic Tanit i visc a Ilturo, el meu desig era saber com seria Ilturo en el futur i quan he agafat les nanses de l’àmfora, de cop i volta he aparegut aquí però no sé a quin any estem.
La Jana li va explicar el que li havia passat també amb ella i li va dir que estaven a l'any 2015. La Tanit es va quedar bocabadada. Llavors la Jana li va dir si volia que li ensenyés tot el poble perquè veiés com havia canviat, i el primer que li va dir és que ara el poble ja no es deia Ilturo, es deia Cabrera de Mar. La Tanit va preguntar d’on venia aquest nom i quan la Jana li va dir que venia de cabra, la Tanit va
començar a riure com una boja.
El primer que van fer va ser baixar cap al poble i la Tanit va veure un cotxe i va dir estranyada: -Què és això? La Jana rient va respondre; Es diu cotxe i és un vehicle per portar a la gent d'un lloc a l'altre. Vols pujar a un? La Tanit va respondre dubtosa; - Però com funciona? No veig cap animal que l'estiri. La Jana la va acompanyar a la parada d’autobús mentre li explicava com funcionaven els vehicles. La Tanit estava parada de tot el que li explicava la Jana mentre anaven a l'autobús.
Van baixar a la següent parada i van visitar el poble, li va ensenyar les cases que eren molt diferents d’abans, els carrers asfaltats, els parcs amb gronxadors, el camp de futbol..., van arribar a Ca L'Arnau on la Tanit va reconèixer molt ràpidament el forn on treballava el seu pare i es va quedar una mica trista per veure que estava tot en runes, la Jana li va prometre que faria el possible perquè es reconstruís i es conservés el millor possible perquè la gent ho pogués visitar.
La Tanit va dir que tenia que marxar de nou a la seva època i que li agraïa molt a la Jana que li hagués ensenyat el poble i hagués fet el seu somni possible.
Es van fer una abraçada i van agafar de nou l’àmfora per les nanses mirant-se als ulls i de cop i volta, la Tanit va desaparèixer i un amic de la Jana que es deia Pau va anar per darrera i li va dir; -pillada!!!

Lucia Carrasco Recolons



2n premi
L’ALLIBERAMENT

Una noia anomenada Ona, arriba a Cabrera de Mar des de Nova York, on va viure 2 anys amb la seva família.
Al Setembre va començar l’escola nova que es deia Pla de l’Avellà. Un dia tres noies de la seva classe li van plantejar un repte. El repte consistia en robar una pedra de la punta més alta del castell de Burriac. L’Ona, que era molt valenta, no s’ho va pensar ni dos minuts, volia que les seves amigues pensessin bé d’ella, i va dir que sí!! Aquell mateix instant va agafar una motxilla i se’n va anar camí amunt.
Quan portava una estona caminant es va trobar una guineu que li diu: 
-Que fa una noieta caminant per aquí tota sola?
-Vaig al castell de Burriac.- li respon l’Ona.
-Doncs no és per aquí.- li diu la guineu. Li va indicar el camí més llarg i dificultós per arribar-hi.
Quan portava una bona estona caminant es va adonar que la guineu l’havia  enganyat!!! Però ella va fer una drecera.
El cap d’una hora estava molt cansada i es va seure en una roca. Va sentir unes passes, es va girar i va veure un bou que estava menjant herba. El bou es va acostar  cap a l’Ona i li diu:
-Hola que t’has perdut?
-Una mica, és que una guineu m’ha enganyat- li va contestar ofesa.
-Doncs jo et portaré una estona a la meva esquena, et sembla bé?
-Sí, em faries un gran favor!!!
Mentre van fer  camí junts ella va mirar el cel blau i es va sentir una mica desanimada. Sap que alguna cosa no ha fet bé. Potser fer cas a la guineu? o.... acceptar el repte? Tant és, ara està ficada en un bon embolic.
L’últim tram del camí fa molta pujada i el bou, que ja es vellet, no pot més. L’Ona baixa de la seva esquena i li agraeix la gran generositat.
Esbufegant, va arribar al cim de la muntanya on hi ha les runes de l’antic castell de Burriac, quan està a punt d’agafar la pedra més alta apareix una gran àliga blanca!!!!
L’Ona va quedar bocabadada, sense saber què fer ni què dir.
-Estimada Ona, sé que tu no em coneixes però jo a tu sí, deixa’m donar-te un consell: “Ningú és perfecte. Tot depèn de tu, has de ser tu mateixa sense importar-te el que els altres diguin o pensin de tu”.
L’Ona es gira i ja no veu a l’àliga, es va quedar sorpresa amb el que li va dir. Va mirar l’horitzó, i va sentir una gran llibertat i seguretat dins seu. Ja no és presonera de l’opinió dels altres.



Martina Reales Martínez



dimarts, 5 de maig de 2015

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2015" CATEGORIA A

Aquí teniu els contes premiats en la categoria A en el concurs literari 
MEMORIAL ANTON ISERN del 2015!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.

CATEGORIA A (FINS EL 7 ANYS)
1er premi
EL BURRIAC ENCANTAT
           
            Explica la llegenda que fa molts i molts anys, en el castell de Burriac hi vivia un terrible bruixot. El bruixot tenia aterrida tota la població amb els seus encanteris malvats. Tots els vilatans que desobeïen les seves ordres eren convertits en carbó. Fins que un dia va arribar la Bruixa Blanca i amb la seva màgia poderosa va derrotar el bruixot i després va ser cremat a la foguera. El seu esperit però, va quedar atrapat en el castell i des d'aleshores el castell està encantat.
            Fa uns dies, un grup de joves de la comarca van decidir acampar pels voltants del castell. Quan es va fer fosc, els nois van sentir sorolls misteriosos que venien del castell. Llavors, encuriosits hi van entrar. Sentien picar portes i finestres, crits i plors esgarrifosos i angoixants. Era l’esperit del bruixot que estava maleït per la Bruixa Blanca. L’havia condemnat a no descansar mai. El bruixot durant tots aquests anys s’havia penedit de tot el mal que havia fet als vilatans del poble. I ara el que volia era trobar la pau per poder donar descans al seu esperit. Els nois veient que el bruixot estava penedit de debò, van sentir pena d’ell i van decidir ajudar-lo. L’única manera era fent una bona acció pels vilatans del poble, segons ell els va explicar.  Durant tota la seva cruel vida s’havia apoderat de les poques riqueses que tenia la gent del poble i havia aconseguit tenir un gran tresor. El tresor el tenia amagat en un passadís secret que ningú coneixia. Els nois amb l’ajuda de l’esperit del bruixot van trobar el tresor i l’endemà, en nom del bruixot, van tornar les riqueses al vilatans.
            Després d’aquella nit, ja no s’ha tornat a sentir cap soroll misteriós dins del castell. L’esperit del bruixot, després de segles, descansa tranquil. I la gent del poble, a la fi, s’ha lliurat del bruixot per sempre. I cata-cric cata-crac aquest conte s’ha acabat.



Júlia Alsina Torrents



2n premi
MAR I MUNTANYA

Vaig a pescar amb una canya
mentre miro la muntanya
i faig la migdiada en una "cabanya".

M’agrada molt el mar
el lloc on puc nedar
i barques puc trobar.

Cabrera té la sort
de tenir mar i muntanya
amb branques de Burriac faig una "cabanya".
El mar és la meva passió.
Nedar m’omple d’emoció.
Martina Zapata Nadal