divendres, 30 de gener de 2015

EL ROGER TARTERA A "EL CALAIX DELS ESCRIPTORS"

Avui a EL CALAIX DELS ESCRIPTORS ens hem apropat al  
Roger Tartera Salvatierra i li hem demanat que ens obri el calaix del seu escriptori... 

Vols saber què hi hem trobat?

Quan vas incorporar l’escriptura a la teva vida?
R.T. Quan estudiava primària fèiem un exercici a classe de català, cada setmana, en la que el professor ens encarregava un text lliure. M’ho passava molt bé. Ens el feien llegir en veu alta, a diferents alumnes, però a mi sempre em tocava fer-ho i m’inventava històries sense parar. Devia tenir onze o dotze anys. Vaig guanyar els certàmens literaris molts cops en aquella escola de Badalona i després també ho vaig fer a l’institut. Recordo que, encara de més petit, tenia un conte il·lustrat amb uns dibuixos delirants on, amb moltes faltes d’ortografia, projectava escriure un recull d’històries. Quan vaig estudiar a la universitat, entre els exàmens, els treballs i les feines que feia per guanyar diners, ho vaig haver de deixar. Però quan vaig acabar la carrera no tenia la més mínima idea sobre el meu futur laboral. Em vaig posar a escriure contes curts i poc després, vaig saber d’una escola d’escriptors a Barcelona. A la primera classe a la qual vaig assistir, em vaig adonar que havia retrobat la meva vocació, la que sempre havia somiat quan era un nen. Tenia vint-i-tres anys. Des de llavors pràcticament no he deixat d’escriure i de publicar reculls de contes i novel·les.

Per què escrius? Ho fas cada dia?
R.T. Escric perquè és el que m’agrada de veritat i quan estic davant la pantalla i amb el teclat em transporto totalment en les històries i els personatges i em sento lliure. El món real em sembla un lloc alhora meravellós però també hostil, i escriure és estar en una realitat confortable en la qual em moc amb comoditat total i puc fer el què vull. Em sembla una feina divertida i fascinant tot i que tota la indústria que hi ha al voltant i les persones que s’hi mouen no ho siguin tant. Però res és perfecte. I sí, escric cada dia. Treballo molt. De cinc a set pàgines, més o menys. Després, l’endemà, les repasso i les reescric. Sempre tinc un projecte o altre entre mans i no puc estar més de dues setmanes sense escriure.



ROGER TARTERA SALVATIERRA (Barcelona, 1972)

Tens alguna mania/costum a l’hora d’escriure?
R.T. L’única mania que tinc és quan reescric, que és part de la feina, és tenir un bolígraf a les mans. Mentre repasso el que he treballat els dies d’escriptura merdejo el boli. No sé per què ho faig. Ah, bé, també m’agrada aixecar-me de la cadira de tant en tant per no atabalar-me i mirar el mar per la finestra. M’oxigena, em dóna “vidilla” i em fa recordar que segueixo formant part del món real.

Quina és la principal dificultat que et trobes quan escrius?
R.T. No em resulta difícil escriure. Si em costés o em representés patiment no ho faria. Potser a vegades costa encaixar alguns detalls de l’estructura dramàtica de les històries però la veritat és que no hi trobo excessives dificultats. A la darrera novel·la que he publicat, “No crec en Déu, només crec en Billy Wilder” em va costar trobar els passos del desenllaç, ja que hi havia moltes trames i personatges que havien d’encaixar. Però quan em vaig posar a escriure’l va fluir com una seda. A més, en aquest moment, estic molt content de poder tenir temps per escriure. Ara, a tall d’exemple, he acabat una obra de teatre i m’ha portat molta feina de reescriptura i de fer-ne versions i canvis d’idioma però és part del procés i ho accepto amb naturalitat. Escriure és un joc. El què és difícil de veritat és llevar-se per anar a una feina que no t’agrada cinc dies a la setmana.

Creus que la teva escriptura gira al voltant d’uns temes? Quins?
R.T. Fins ara escrivia sobre homes de trenta anys o menys que estaven emprenyats amb el món. També apareixia molt el tema del conflicte entre pare i fill. Era recorrent. Necessitava treure molta ràbia de dins i fer catarsi. En aquest sentit m’ha resultat terapèutic i crec que, d’una manera o altra, escriure, per mi, ho serà sempre. Fa poques setmanes, però, he acabat una història d’amor on ja no hi ha lloc pel ressentiment i l'hostilitat. I tinc a mitges una novel·la d’humor passat de rosca amb alta dosi de fantasia. També estic centrant-me a escriure teatre. Ara ja sóc capaç d’utilitzar personatges protagonistes femenins. Em costa entendre les dones en la realitat però en la ficció començo a moure-m’hi amb comoditat. Per altra banda tendeixo a escriure finals feliços. Prefereixo que un lector o un espectador quan acabi de veure o llegir alguna obra meva es quedi amb un bon somriure. Em donen molt pel sac els finals nihilistes i tràgics que, segons la gent esnob i més intel·lectualoide, són els millors i més profunds. Jo crec que fer un final feliç, rodó i que no resulti ensucrat, en canvi, té més mèrit. El món pot ser un lloc molt merdós i només falta que al públic li donem ficció depriment. Potser abans jo feia aquests finals i tenia aquest to general però amb l’edat un es va suavitzant i fa les paus amb els dimonis personals i tot el que l’envolta.

Treballes l’estructura narrativa abans d’escriure?
R.T. Treballo molt l’estructura narrativa, sí. Prenc notes, faig esquemes, escaletes i sempre tinc clar el final de la història abans de començar a escriure la narració. D’altra banda em perdria. A mesura que vaig avançant retoco les estructures inicials, ja que sempre apareixen personatges o situacions inesperades que modifiquen el text. Per tant, necessito una brúixola per anar ben guiat i no fer passos en fals.

Et deixes portar per la història o ja saps com acabarà quan et poses a escriure?
R.T. Crec que ja he contestat en la pregunta anterior.

Tres autors o tres llibres imprescindibles en la teva biografia.
R.T. Llibres: “Historias del Kronen” de José Ángel Mañas. El vaig llegir amb vint-i-dos anys quan estudiava a Holanda i em va animar a dedicar-me a aquesta professió. Mañas estudiava Història com jo, teníem la mateixa edat i jo, començava a transitar pel costat salvatge de la vida, com els protagonistes del “Kronen”. Un altre llibre que em va marcar seria “El noi de la moto” de Susan Hinton. El dia que el llegia, d’adolescent, em va fascinar tant que en un instant en què vaig deixar de llegir, no sabia l’hora el dia ni el lloc on estàvem. Va ser un moment d’amnèsia total. I també em va al·lucinar “Les cròniques marcianes” de Ray Bradbury, la traducció al català que en va fer Quim Monzó és simplement brillant. Autors imprescindibles per mi, entre altres, serien Manuel Vicent, Charles Bukowski i Boris Vian.

Estàs treballant en algun projecte literari?
R.T.  Aquests dies estic de vacances. Però he començat a prendre notes per una comèdia teatral i tinc una novel·la a mitges, aquella història d’humor bestial de la qual parlava abans. Tinc feina per molts mesos i estic encantat de què així sigui.



Un consell per aquells que vulguin escriure.
R.T. Consells per els quals es vulguin dedicar a escriure? Que si volen guanyar molts diners i de manera ràpida el més sensat que poden fer és canviar de professió, a no ser que tinguin un endoll dels guapos, que també n’hi ha. Si els agrada de veritat i s’hi volen dedicar no hi haurà res que els pugui aturar però aconsellaria que tinguin sempre present una font alternativa d’ingressos econòmics. No se sap mai si acabarà sonant la flauta, però per si de cas... També crec que és imprescindible, en tot moment, no creure’s tocat per la gràcia divina, respectar els lectors, aprendre dels escriptors i professors que te’n puguin ensenyar, no rendir-se mai, ser perseverant i alhora pacient, acceptar les negatives i els fracassos com a part de l’ofici, llegir molt, viatjar, escoltar música, veure cinema, tenir la ment oberta, gaudir de la vida, no autocensurar-se mai i ser fidels amb un mateix i la visió que es pugui tenir del món. Si volen escriure només per passar-s’ho bé sense cap mena de pretensió també pot ser igual de divertit. Potser més, qui sap.

Què hi podem trobar al calaix del teu escriptori?
R.T. Al meu calaix hi ha la targeta amb el telèfon de l’hotel d’una ciutat meravellosa a la qual sempre que puc m’hi escapo, una capsa de condons que m’agradaria obrir ben aviat, els carregadors del mòbil i la tableta, uns taps de seda per les orelles, una vella entrada de la inauguració del Mundial 82 de futbol d’Espanya al Camp Nou que em va regalar la meva àvia, dos llapis de memòria USB i el passaport.

Moltes gràcies, Roger!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada