EL JOSEP MARIA FONALLERAS A "EL CALAIX DELS ESCRIPTORS"

Avui a EL CALAIX DELS ESCRIPTORS ens hem apropat al Josep Maria Fonalleras i li hem demanat que ens obri el calaix del seu escriptori... 

Vols saber què hi hem trobat?

Quan vas incorporar l’escriptura a la teva vida?

JM.F. És difícil de dir. Incorpores primer la lectura, no?, i després continues i t’atreveixes a escriure una cosa que potser és ben vista per un professor que t’encoratja, i després per un amic o un conegut que et diuen que sí, que endavant. I després.... Posem-hi, no ho sé, cap als vint anys. 

Per què escrius? Ho fas cada dia?

JM.F. Aquesta encara és més difícil. De fet, no ho sé, ho reconec. No pas per un afany d’ensenyar o d’il·lustrar o d’alliçonar, sinó potser per un detall més senzill, més humil i alhora més pretensiós. La pulsió, aquella “diabòlica mania” que deia Pla. Perquè veus la possibilitat (o la necessitat) de dir determinades coses, d’explicar aquelles històries, que són allà i et reclamen, en certa manera.
Miro de fer-ho cada dia, sí, a part de les obligacions contractuals i que també em van bé per exercitar, per estar en forma, per obligar-me a escriure fins i tot quan no en tinc ganes. Si un dia no escric, també respiro.

JOSEP MARIA FONALLERAS (Girona, 1959)

Tens alguna mania/costum a l’hora d’escriure?

JM.F. Cap ni una. De fet, m’estimava més la nit, però a mesura que em faig gran, tendeixo més a escriure de dies. El lloc? M’és igual. Millor si hi ha una certa tranquil·litat, però no és absolutament imprescindible. No tinc una habitació especial o uns bibelots que m’hi ajudin o una música. Per ara, cafè i tabac, això sí.

Quina és la principal dificultat que et trobes quan escrius?
JM.F. Transmetre la sensació del pas del temps. Aviat està dit, però és ben dificultós. I, després, sobretot, la doma de les paraules, de la sintaxi. La lluita contra aquella sensació que tot ja ha estat dit i que no saps què carai pots dir de nou. L’afany de fer-ho però amb eines moderades, sense escarafalls.

Creus que la teva escriptura gira al voltant d’uns temes? Quins?

JM. F. N’hi ha uns quants. La mort, la memòria, la connexió entre nosaltres i els que ja no hi són, allò que deia Vinyoli a “El silenci dels morts”. També les absurditats de la nostra vida, una certa sensació d’”spleen”, de pèrdues.

Treballes l’estructura narrativa abans d’escriure?

JM.F. Treballo molt l’atmosfera, l’acumulació de materials, la necessitat de disposar de molta informació per després reduir-la al màxim. L’estructura? Depèn del llibre. A vegades parteixes d’una sola idea que es desenvolupa sola. A vegades, necessites unes crosses, un mapa.

Et deixes portar per la història o ja saps com acabarà quan et poses a escriure?

JM.F. No necessàriament. Necessites un canemàs, un espai on saber que tot està més o menys pensat, dibuixat, una base sobre la qual després teixeixes. Però també és cert que la pròpia escriptura té vida singular i que es reforma i s’autogenera i té energia per fer-te anar cap a llocs no necessàriament calculats abans.

Tres autors o tres llibres imprescindibles en la teva biografia.

JM.F. Pla, Carner, Basani

Estàs treballant en algun projecte literari?

JM. F.  En alguns. Un llibre sobre art i literatura i un recull de contes. Ah, i un relat juvenil.

Un consell per aquells que vulguin escriure.

JM.F. Llegir. Llegir i llegir. I després intentar combinar dues forces: la de deixar-se endur i la de controlar les regnes. Totes dues són importants.

 Què hi podem trobar al calaix del teu escriptori?
JM.F. No tinc escriptori. És a dir, calaix tampoc no n’hi ha. En tot cas, escampades pel menjador carpetes amb tot de retalls que no sé encara si seran intranscendents i decisius. 

Moltes gràcies, Josep Maria!