divendres, 7 de novembre de 2014

L'ALBERT CALLS A "EL CALAIX DELS ESCRIPTORS"

Dimecres, 26 de novembre, l'Albert Calls presentarà a Can Bartomeu el seu darrer llibre, SA i CATALÀ.



ALBERT CALLS (Cabrera de Mar, 1966)

Però per conèixer-lo millor abans de la presentació, li hem demanat que ens obri el calaix del seu escriptori...

Vols saber què hi hem trobat?

Quan vas incorporar l’escriptura a la teva vida?
A.C. De petit. Vaig tenir la sort que la família em va ensenyar a llegir molt aviat i d'estar envoltat de llibres. Els meus jocs s'alternaven amb les lectures i la recreació dels móns imaginaris que m'obrien altres universos. Llegir és una porta a d'altres dimensions, una manera de fugir de la realitat i d'experimentar d'altres vivències molt enriquidores. Després de moltes lectures de llibres vaig passar a les dels còmics i a l'intent de ser dibuixant d'historietes, però el llenguatge literari em va atreure més i vaig començar a escriure poemes i contes que vaig aplegar en un primer volum del qual encara recordo el títol, 'El llarg hivern del saltador de rampes'.

Per què escrius? Ho fas cada dia?
A.C. S'escriu per una mena de discurs irracional, una necessitat interna. Probablement s'és més feliç lluny de les activitats intel·lectuals, fruint de la naturalitat de les coses. L'escriptura és una 'consolació de la vida', com em sembla que va dir el poeta Verlaine. D'altres autors han defensat que és un do i alhora un càstig. Jo crec que si estiguéssim plenament sans i  en harmonia amb la natura, ni escriuríem ni pintaríem ni faríem art, perquè aquestes pràctiques formen part del nostre cercle neuròtic i autodestructiu, d'afirmació de l'ego moltes vegades. En una illa deserta i en solitari, sense possibilitat de públic, tindria sentit escriure? En aquesta situació trobaríem resposta a la vostra pregunta. També hi ha molta gent que es pensa que pel fet d'escriure o ser artista és millor que un altre i s'equivoca. El millor artista que he conegut, el poeta i activista cultural Joan Borda, de Bellcaire d'Urgell, defensava que la vida en ella mateixa ja es poesia, i quan ho va assumir va deixar d'escriure.

Tens alguna mania/costum a l’hora d’escriure?
A.C. Les mateixes que molta gent, suposo, el bolígraf que m'agrada, la llibreta amb la qual em sento bé –sempre en porto una al damunt–, el fetitxisme amb el material, tot i que l'hàbit no faci el monjo. Si que tendeixo a destruir tots els documents manuscrits en paper, un cop fets servir com a esborranys i que he estripat molt de material quan no m'ha agradat. El mestre Ventura Ametller escrivia en fulls usats i amb lletra molt petita perquè deia que s'ha de llançar molta cosa i val més no gastar paper del bo. En la societat actual hi ha un excés d'autoego que ens aclapara, tothom es posa títols que no s'ha guanyat, ven el producte quan encara no n'hi ha, en un patètic sobreexcés de màrqueting. En literatura, especialment, cal reivindicar la figura de l'artista enfrontada obertament a la de l'artesà... l'entreteniment mediàtic, l'amiguisme, el nepotisme i la pallassada cultural que institucions decimonòniques –algunes de catalanes– i mitjans de comunicació buits de contingut han solidificat socialment. La figura de l'artista com a professió i com a icona mediàtica ha fet molt de mal. Cal tornar a l'essencialisme. El camí de l'art sovint és el dolor, l'autocrítica, la insatisfacció permanent per assolir més, viure al marge sense esperar massa. La resta, menjar-brossa, 'pallassos de la tele' per divertir-nos, però que ens deixen tan buits com al principi. Per això l'obra de Rilke sobreviu al pas del temps. Ell tenia el secret de la immortalitat en l'art a les seves mans de poeta.

Quina és la principal dificultat que et trobes quan escrius?
A.C. La de guanyar-me el pa diàriament en una professió cada cop menys valorada i per tant, la manca de temps. El principal obstacle de l'autor sol ser el no poder disposar de temps, real i mental, per poder projectar-se i escriure, per experimentar i treballar, fer i desfer per recomençar de nou cada dia, el camí de Tàntal.




Creus que la teva escriptura gira al voltant d’uns temes? Quins?
A.C. Hi ha una reflexió que va fer Espriu de què hi ha la vida i la mort i la resta són circumstàncies. Per això a la seva làpida hi ha solament el nom i la data de naixement i la de defunció, sense floritures. I té gran part de raó, però entre mig del parèntesi vital van passant moltes coses que no entenem i que motiven el nostre clam, la nostra revolta, el nostre desassossec...  Al principi vaig començar a escriure com a revolució personal, com a rebuig d'alguns plantejaments que no m'agradaven, com a resposta al buit que acompanya l'existència humana. Però el pas dels anys m'ha ensenyat que no és així, que hi ha grans forats, però també que entre espai i espai i ha moltes coses, que cal aprendre a saber veure-les. Per això en els darrers anys escric molt poca poesia, només quan sento que haig de dir alguna cosa. Al marge que escriure ficció ho faci per provar registres o manifestar històries que vull explicar.

Treballes l’estructura narrativa abans d’escriure?
A.C. És essencial fer-ho. Abans de construir has de fer els plànols. Si no t'arrisques a què l'obra s'enderroqui pel seu propi pes. Ho aprens amb els anys, saber polir la rauxa és la clau.

Et deixes portar per la història o ja saps com acabarà quan et poses a escriure?
A.C. En alguns casos em puc deixar endur i esperar si el resultat em satisfà tècnicament, però deixant-ho reposar per visualitzar-ho amb calma. En d'altres, és preferible saber el final, cas de la narrativa, perquè sinó no funciona l'engranatge. Molt més en històries que demanen que dominis tot l'univers que crees, perquè sinó no són versemblants. A més, el lector cada vegada és millor, més preparat... Encara que no ho pugui semblar per alguns llibres que s'editen. Es veu a les biblioteques que el públic lector evoluciona permanentment en positiu, cap endavant.

Tres autors o tres llibres imprescindibles en la teva biografia.
A.C. Els que m'enduria a una illa deserta: 'La Bíblia', 'Don Quijote de la Mancha', Rilke (al complet). I del Maresme, amb dimensió universal malgrat no els hagin reconegut prou, Valerià Pujol i Ventura Ametller

Estàs treballant en algun projecte literari?
A.C. La reescriptura del que tinc és ara la meva prioritat. Molt de material que vaig fer en èpoques que escrivia molt, passar-lo per la senalla, destruir i reconstruir. També alguns projectes que te'ls trobes, surten pel camí. Millor no parlar massa de les coses fins que estan fetes.

Un consell per aquells que vulguin escriure.
A.C. Estan tots a 'Cartes a un jove poeta', de Rilke i amb una senzillesa excepcional. Al final és la recerca de l'autenticitat, el que busquem tots a la vida, defugint les remors i ficcions del vel de Maia que ens aparten del traçat i com Ulisses –tots som Ulisses–, del retorn a Ítaca en lluita permanent contra els obstacles del destí.

 Què hi podem trobar al calaix del teu escriptori?
A.C. Sempre he pensat que el millor escriptori és el que es porta al damunt, amb un mateix. Per això normalment vaig amb un 'macuto' en el que hi ha una llibreta, un bolígraf i algun llibre. La gent no entén que sempre porti un llibre al damunt, però mai se sap on pots esgarrapar algun minut de temps. També és un clam reivindicatiu a favor del paper imprès. A l'escriptori tangible i real de casa, però, hi ha més bolígrafs, llibretes... Ah!, i una tàblet d'emergència per si em falla l'ordinador, però no la faig servir molt de moment, la veritat.



Moltes gràcies, Albert!
Ens veiem dimecres 26 a Can Bartomeu!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada