divendres, 16 de maig de 2014

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2014" CATEGORIA C

Aquí teniu els contes premiats en la categoria Cen el concurs literari
MEMORIAL ANTON ISERN del 2014!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.
CATEGORIA C (DE 12 A 14 ANYS)

 1er premi

L'AVENTURA INESPERADA I MISTERIOSA

Hi havia una vegada fa molt i molt de temps, a Cabrera de Mar  un noi que es deia Àlex i el seu gran amic en Marc. Els dos nois vivien al costat del misteriós castell de Burriac. Quedaven cada dia per anar a jugar al jardí de la casa dels avis d’en Marc. Fins que un dia van decidir tots dos anar a investigar el misteriós castell de Burriac. El dia següent van quedar a les sis de la tarda a casa de l’Àlex per investigar el castell. I cadascú va portar una motxilla amb els subministraments necessaris per sobreviure una nit fora de casa: un sac de dormir, patates fregides, un al·lot, dues ampolles d’aigua i alguna cosa per menjar. Llavors es van encaminar cap al misteriós castell de Burriac amb les seves bicicletes. Després d’un quart d’hora pedalejant, van haver d’agafar la bicicleta amb braços perquè el camí era molt rocós. Finalment van arribar-hi. Es van acomodar en un racó on van acampar, van treure el sac de dormir i es van dirigir cap a la porta tancada per intentar entrar-hi. Als pocs minuts d’intentar obrir la porta, l’Àlex va perdre la paciència – en tenia poca-, i va donar un cop a la paret. Tot seguit es va enfonsar un tros de pedra i es va obrir un passadís secret que anava al no res. Abans d’endinsar-s’hi, cadascú va agafar l’al·lot que portava a la motxilla. Sense pensar-s’ho dues vegades en Marc i l’Àlex van entrar-hi amb una mirada atrevida. Van caminar i caminar fins que van arribar a un punt a on hi havia dos camins de les mateixes dimensions. Llavors es van aturar; calia escollir i això no era una cosa fàcil. Després d’una bona estona van triar el camí de la dreta, els hi va semblar el més il·luminat. Realment estaven una mica atemorits perquè cada cop era més fosc, més tard, començaven a tenir gana i aquell passadís semblava que no acabava mai. Els nois estaven refent el camí, van començar a escoltar unes veus i van anar a buscar l’origen d’aquell soroll. Van comprovar que els sons venien de l’altre camí, el camí que no van triar, el de l’esquerra. Aleshores van veure dos homes, un d’ells era molt barbut d’estatura més aviat baixa i l’altre era molt alt amb unes ulleres molt llampants. Observant amb atenció, en Marc es va anar apropant tant que de sobte va ensopegar i es va caure al terra. Un dels homes, el de les ulleres llampants, els va descobrir i va dir: -Aquí hi ha dos nois!- i l’altre va dir: - Ocupa’t d’ells, Lluís!
Els dos noiets es van posar a córrer cames ajudeu-me. En Lluís els seguia de ben a prop. Els dos amics estaven ben espantats. Van aconseguir arribar a la sortida, van agafar les bicicletes, els seus utensilis i van seguir muntanya avall.
-Tu creus que l’hem deixat enrere aquell home que ens perseguia?- va dir en Marc-.
–No ho sé, però hem d’estar a l’aguait i seguir corrent- va dir l’Àlex.
Els dos nois van començar a sentir la remor d’un cotxe que s’apropava ràpidament. - Hem d’amagar-nos, no ens donarà temps a arribar a casa, Marc – va dir l’Àlex mentre començava a agafar la malmesa bicicleta del terra i anava cap a uns matolls propers. El soroll del cotxe cada vegada era més alt. Els nois ja es trobaven darrere els matolls, ben encongits i amagats. Quan ja veien com s’apropava el cotxe, en Marc va veure al mig del camí el seu sac de dormir. – S’haurà caigut de la motxilla amb la patacada- va pensar mentre veia clar que no tenien temps de recuperar-lo sense ser descoberts. La tremolor va tornar. El cotxe va aturar-se davant del sac. Dos homes van baixar.
–Són ells!- va xiuxiuejar en Marc. 
–Silenci!- va exclamar l’Àlex. Tots dos estaven ben espantats. I més encara quan els dos homes van mirar cap a on ells es trobaven.
-Estem perduts. No tenim escapatòria. - va dir en Marc.
Els homes s’apropaven cada cop més. La suor regalimava per la front dels nens. Quan ja ho tenien tot perdut un clàxon va sonar. Els dos homes van veure un altre cotxe, i van dirigir-se a parlar amb els seus ocupants cap el conductor, i això va fer que els deixessin de buscar. Els nens van escoltar part de la conversa:
-Som uns arqueòlegs que estem investigant els passadissos secrets del Castell de Burriac. Ens hem trobat dos nois que han descobert una de les entrades secretes que portàvem 10 anys buscant. Són uns herois, però han marxat corrents- va dir un d’ells.
En Marc i l’Àlex, tots dos alhora, van saltar del seu amagatall i van dir:
-Home, senyors, haver-ho dit abans.
I al mateix temps van preguntar:
-On és la nostra recompensa?. Tots, grans i petits, es van posar a riure.   
 
Oriol Fillat Giménez


 

2n premi
UNA BRUIXA DIFERENT
Fa milers d’anys al castell de Burriac hi vivien tota classe de bruixes. Però n’hi havia una de diferent, la bruixa Pruna. La bruixa Pruna pensava diferent que les altres i tenia somnis que era impossible que fossin d’una bruixa.
 La bruixa Pruna es sentia molt sola, totes les bruixes de la seva colla la tractaven com a diferent  i no tenia amigues. Somiava en convertir-se en humana i cada dia pujava a la torre del castell a observar tots els habitants del poble de Cabrera de Mar. Tota aquella gent semblava tant feliç... I es respectaven tots tal com eren... Cabrera era un poble envejat per tota la comarca, era un poble on no hi havia discussions i la gent hi vivia molt feliç.
Un dia la bruixa Pruna va decidir baixar al poble i fer-se passar per humana. Es va posar unes botes de muntanya que s’havia deixat l’ última família que havia anat a visitar el castell, es va maquillar la berruga del nas i es va posar uns  guants perquè no es veiessin les seves llargues ungles. Quan va ser al poble va anar a la biblioteca Preilturo a buscar un llibre on hi digués la manera de convertir-se en humana. Va estar buscant una estona fins que va trobar un llibre titulat “Els secrets més ben guardats de les bruixes”. Va obrir el llibre i... En aquell llibre hi havia un apartat per cada classe de bruixa que hi havia en el castell de Burriac, menys de la seva. Molt desanimada va pensar que potser les seves companyes tenien raó dient que ella era diferent. Va seguir buscant fins que va trobar un llibre titulat “Llegendes de Burriac”. Es va llegir el llibre de dalt a baix i les últimes pàgines parlaven de la seva classe de bruixa. En aquell llibre deia que l’única manera que una bruixa es convertís en humana era ajudant a un humà sense utilitzar la màgia. I a baix en petit deia “ només es té una oportunitat, si es deixa passar ja no es podrà mai convertir en ésser humà”. Va sortir de la biblioteca per intentar fer amics, però no ho va aconseguir. Cada  vegada que intentava mantenir una conversa amb una persona li feien una pregunta que no sabia com respondre i la descobrien. En el moment en que s’anava a rendir va aparèixer un nen d’uns dotze anys .
- Hola, com et dius ? - va dir el nen en to simpàtic.
- Em dic... Pru... Pruna. I tu ? - va dir tímidament la bruixa.
- Jo em dic Jordi - va respondre el nen.
El nen sense fixar-se en les aparences de la bruixa li va proposar anar al parc. En el parc es van fer molt amics i cada dia hi tornaven. Fins que una tarda la bruixa Pruna li va proposar al Jordi anar a la platja. L’endemà eren els dos a la platja, el Jordi va entrar a l’aigua i de cop i volta una corrent molt forta se’l va endur mar endins. La bruixa sabia que aquella era la seva oportunitat però, i si no ho aconseguia? En aquell instant dins el cap de la bruixa hi passaven moltes idees: “Aquesta és la meva oportunitat. Però... I si no ho aconsegueixo? El Jordi es morirà, i a més perdré un amic. I si el salvo amb màgia el Jordi tornarà a estar sa i estalvi en un segon... Però perdré l’oportunitat de convertir-me en humana”. La bruixa no tenia gaire temps per prendre la decisió.
En aquell mateix instant el Jordi es va posar a volar pels aires i va aterrar a la sorra, la bruixa Pruna l’havia salvat. En Jordi estava molt espantat i llavors la bruixa Pruna es va asseure al seu costat i li va dir:
- No tinguis por, sóc una bruixa bona. No vull fer-te mal, només volia tenir amics. A dalt del castell de Burriac hi ha moltes bruixes però no n’hi a cap que m’entengui i em vulgui com amiga. Volia convertir-me en humana però com que t’he salvat utilitzant els meus poders ja no m’hi puc convertir, tranquil no he pres una mala decisió.- va dir la bruixa molt sincerament.
El Jordi i la bruixa Pruna van estar parlant molta estona, i es que al Jordi no l’importava que ella una bruixa, al cap i a la fi ella l’havia salvat. Cada divendres el Jordi pujava al castell de Burriac a parlar amb la bruixa Pruna i s’hi passaven una bona estona. La Pruna va passar tota la seva vida com a bruixa, però mai es va penedir d’aquella decisió, era la millor que havia pres en la seva vida.
Georgina Ramon Pujadas


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada