divendres, 30 de maig de 2014

AGENDA DEL MES DE JUNY

Des de la Biblioteca Ilturo us proposem aquestes activitats per gaudir del mes de JUNY.


De dilluns a divendres, de 6 a 7 de la tarda

L'HORA DELS DEURES: Nou servei!
Personal de la biblioteca donarà suport als nens i joves mentre fan els deures de l’escola a la Sala Infantil. 
**Cal inscripció prèvia (b.cabreram.i@diba.cat) 

Dimecres, 2 de juny a les 8 del vespre

CLUB DE LECTURA
El sentit d'un final, de Julian Barnes
Activitat moderada per l’escriptor Toni Sala.


 
Del 2 al 21 de juny 

EXPOSICIÓ
Centenari de les Normes Ortogràfiques de la Llengua Catalana

Homenatge a l'ortografia catalana amb motiu del centenari de la promulgació de les Normes ortogràfiques, un conjunt de 24 regles aprovades i consensuades per l'Institut d'Estudis Catalans, que van nèixer de la necessitat de sistematitzar, modernitzar i normalitzar la llengua catalana escrita.

Produïda: Biblioteques de Mataró i CNL del Maresme
Dissabte, 7 de juny a 2/4 de 12 del matí

TALLER AMB PLASTILINA
Jugarem i crearem amb plastilina diferents figures.
A càrrec d'Artiscle Creacions.

Activitat emmarcada dins el projecte "Viles Florides"



Divendres, 13 de juny,  a les 8 del vespre.

CONCERT THE JAMPS

Vine a celebrar amb nosaltres el 5è aniversari de la Biblioteca Ilturo!
The Jamps és un grup de rock alternatiu, nascut a Cabrera de mar, que ha realitzat concerts a Barcelona, Badalona, Mataró i d'altres pobles del Maresme.



Dimecres, 18 de juny, a les 6 de la tarda.

L'HORA DEL CONTE
Contes dins una caixa, a càrrec de Núria Urloz




Divendres, 20 de juny, a les 6 de la tarda

JOCS 

Per commemorar el Centenari de les Normes Ortogràfiques de la Llengua Catalana hem organitzat una sèrie de jocs de taula pels nens i nenes.



Dissabte, 21 de juny, a les 11 del matí

PARTIDA SCRABBLE GEGANT
En col·laboració amb el CNL del Maresme i la Federació Internacional de Scrabble en Català hem organitzat una partida amb un Scrabble Gegant.





Dijous, 26 de juny, a les 8 del vespre

FESTIVAL MULTIPOLAR
Com som els Catalans?, a càrrec d'Albert Estengre

Activitat emmarcada dins el programa d'actuacions del Tricentenari


divendres, 16 de maig de 2014

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2014" CATEGORIA E

Aquí teniu els contes premiats en la categoria E en el concurs literari
MEMORIAL ANTON ISERN del 2014!
Esperem que gaudiu amb la seva lectura.
 

CATEGORIA E (ADULTS)


1er premi

ÀNIMA JOVE (Homenatge)


La tarda és xafogosa. La pols se li enganxa als turmells suats i nota els peus humits dins les espardenyes. Té els ulls fixats en la sorra del camí i el cap buit de pensaments. Observa tot el que l’envolta amb una mirada nova, neta, resignada: la brolla de romaní, de bruc boal i de gatosa l’acompanyen en la darrera passejada i li mostren el camí.
Per primera vegada des de fa dies, està tranquil. Una pau interior l’ha envaït des que ha començat a caminar, sap que fa el que li pertoca. Ho ha decidit  i no vol rumiar-hi més. Ara, ja només sent el pes del sac a l’esquena i a la mà, el dels llibres lligats amb un tros de corda.
Unes veus el torben. La cridòria s’acosta i decideix amagar-se darrere un arbre, no vol que ningú el recordi així, amarat de suor muntanya amunt. Els joves, però, passen sense adonar-se de la seva presència, sense veure els ulls petits i apagats que observen amb tristesa. Quan el grup s’allunya, torna a la clariana mentre estreny ben fort els llibres, el seu tacte el reconforta, i reprèn el camí costerut amb passes més decidides. Veu aparèixer la torre al seu davant i, de seguida, es troba a la plana del castell. Camina per damunt les pedres i s’asseu sota la volta de l’antiga capella. Es mira el poble de Cabrera, petit, i el mar, immens i inabastable. El sol comença a baixar i una brisa més fresca li bufa els cabells negres i li refresca la cara. Desfà el nus del farcell, obre un llibre i comença a llegir. S’hi està una bona estona fins que un calfred el fa tremolar. “Em refredaré”, pensa, i un somriure li dibuixa una ganyota a la cara. Tanca el llibre i, de nou, el lliga amb l’altre. S’aixeca i recull branques de pi i brolla del voltant. En ajupir-se, nota una punxada als ronyons —la feina al camp ha malmès la seva esquena—. Quan ja en té una bona pila, l’encabeix dins el sac, amb el carbó de coc. Per l’antic pati d’armes, arriba fins a la cisterna més petita del castell, al costat de la torre de l’homenatge. Abans d’entrar-hi, aixeca els ulls i contempla l’horitzó rogenc d’aquest dos de juliol de 1906. Una mena de ràbia, de por i de decisió li remou el cor. Llavors, es gira buscant quelcom o algú, però la foscor comença a envair el bosc i el camí... Està sol.
Ja dins la cisterna, desfà el farcell. Deixa la corda a un costat i es mira els llibres... Els obre. Els olora. Passa els fulls i s’atura en uns versos. Llegeix en silenci, lentament, per poder retenir. Després, tanca el llibre i aboca el sac. Amb moviments ràpids i nerviosos comença a tapar tots els forats i les escletxes del dipòsit. De mica en mica, la foscor s’apodera de l’espai i amb un llumí fa blandar la corda. Encén una petita foguera amb la brolla i el carbó. El fum comença a enlairar-se i traça dibuixos blancs i estranys en la foscor. Llavors, a poc a poc, i ja sense por, tanca els ulls i respira... Respira negre i fondo, tot i saber que el fum embrutarà el seu cos per dins i el farà treure, en forma de bromera fosca, tota la melangia i la tristor que fa dies l’ofega.


Mercè Pujadas Cid




2n premi
AVENTURES A CABRERA, EL 1714
Vet aquí que en aquell temps, que dels tigres i lleons en feien carn de canelons, vers l'any 1714, hi havia, al baix Maresme, un poble petit i bufó anomenat Cabrera de Mar. El poble es trobava a resguard de dues muntanyes, a la falda del Burriac i el Montcabrer, emmirallat pel blau mar Mediterrani. En un punt més elevat, des d'on es podia atalaiar tot el municipi, s'aixecava el castell de Sant Vicenç, coronant la muntanya de Burriac. Des d'allí s'albiraven les cases i casetes del poble, que s'arrastellaven al voltant de l'església, que les protegia. Al voltant d'aquestes cases, i disperses més amunt i més avall del pla, s'hi trobaven els masos i cases de pagès, que des d'allí dalt semblaven cabretes d'un ramat esgarriat. Al voltant d'aquests masos s'hi trobaven els camps de conreu, sembrats, i quarteres en guaret, preparades per la sembra de l'any següent. Però el castell ja feia anys que estava abandonat. L'any 1660 Frederic Desbosch, senyor del castell, morir sense descendència clara, i el castell passà per diverses mans. Des d'aquell moment, la fortalesa caigué en abandó, i els seus murs començaren a caure i a cobrir-se d'heures. De les seves parets de pedra, gruixudes i inexpugnables, poc en quedava dempeus, a inicis del segle XVIII. Els mateixos vassalls, moguts per la ràbia i la ira del que el castell representava, l'havien malmès, arrencant-li les dovelles de les portes i els capitells de les columnes. Les ruïnes del que havia estat un poderós castell, ara eren recobertes per una frondosa capa de rostolls i maquis i els enderrocs restants eren plens de llodrigueres i caus, on s'hi amagaven conills, ratolins i alguna fura. Una de les poques coses que encara restava dempeus era la robusta i imponent torre de l'homenatge, una torre de planta cònica que encara servia d'aixopluc per algun caçador que, despistat i havent perdut la noció del temps, se li havia fet fosc, o bé la pluja l'havia enxampat. En quedava també l'ermita, que havia estat situada dintre el pati d'armes de la fortalesa i ara romania al mig de despulles, que sostenia una humil campana, que només dringava quan la gent del poble hi pujava, un cop l'any, per celebrar l'ofici en honor al sant de l'ermita, Sant Vicenç. Segons els pagesos de les foranies, que conreaven vinyes allunyades del poble, i tocaven amb les ruïnes del castell centenari, deien que aquests dits enderrocs els servien com a rellotge de sol, per les ombres que projectaven al terra en determinades hores del dia. Però malauradament el poble no estava vivint una època tranquil·la i encisadora, sinó ben el contrari. Catalunya, com moltes altres terres estava patint una sanguinària i cruenta guerra de Successió, que acabaria amb la vida de molts catalans, que defensaven la seva pàtria, Catalunya. La gent de Cabrera, aterrida pel que pogués passar, i veient la pèssima situació de pobles de la rodalia, es reunia sovint, des de feia poques setmanes, dintre l'església de la vila, on podien esplaiar-se i discutir quina seria la millor manera de protegir el poble dels enemics. Havien acordat en formar un sometent, on poder-se reunir i protegir el poble, quan fes falta. Però tot sometent necessitava armes, i poc més tenien ells que forques, magalles i alguna pala. Tot discutint l'assumpte, i ja tots reunits dintre el temple, sota la tènue llum d'espelmes de les carregades làmpades, penjades de les voltes de l'església per llargues cadenes negres com el carbó, trucaren fortament al portal, i tots callaren:
-Qui truca aquí? -Preguntar el sagristà, des de l'interior del temple.
-Sóc jo, en Marcel, fill de la Tereseta, de la barraca de la vinya del Rei -Xiuxiuejar una veueta, a l'altra banda de la porta.
El sagristà, sentit la veu, obrir la porta confiat, comunicant-ho als homes de l'interior:
-És en Tòfol!, no passeu pas ànsia! -Exclamar en Miquel, el cap de les reunions clandestines. A en Marcel al poble li deien Tòfol o Tofolet. Era un jove d'uns dotze anys, no gaire alt, i prim, orfe de pare, que vivia amb la seva mare en una barraca a tocar de la vinya del Rei, propietat del castell. El jove s'afegí a la reunió, i ells seguiren parlant:
-Necessitem diners per comprar armes, però d'on els treure'm? -Preguntà un, amoïnat.

-A no sé que hi hagi un miracle... haurem de combatre els maleïts gavatxos amb pales i forques.-es resignà un alter.
L'assemblea s'allargà fins el toc de queda, quan el campaner repicar campanes, fent saber que tothom se'n tenia d'anar a casa seva, i no sortir-ne fins l'endemà. La gent ja marxava, tot despedint-se del sagristà i el rector, que romanien a la porta. Abans que en Tofolet marxés, mossèn Francesc l'aturà, donant-li un cistellet amb verdures i alguns altres queviures:
-Aquí tens, per tu i la teva mare, vosaltres ho necessiteu més que jo! -Exclamar el rector, i un cop en Tòfol li hagué donat les gràcies, marxà camí amunt:
-Vigila amb les bruixes! El toc de queda ja fa estona que ha tocat i ara elles ja sobrevolen el poble per enxampar algun esgarriat al que fer-li la guitza! -Advertí el mossèn, des del portal.
El jove enfilà camí amunt, passant per davant de can Lladó i can Segarra, l'últim mas de la població. Darrere d'ell el bosc anava creixent, fins arribar a dalt de tot de la muntanya de Burriac, al castell de sant Vicenç. Però pel camí començà a ploure, i ell, sense fanal ni llum de cap mena aviat perdé el nord:
-La mare em deu estar esperant impacient -Pensava en Tofolet, ficant-se al cap el cistell del senyor rector per no mullar-se.
Però la foscor li feu una mala passada, i sense adonar-se enfilà torrent de les aigües amunt, fins arribà a les ruïnes del castell. Ell, conscient de l'equivocació, i amb l'ajuda de la claror de la lluna, aconseguí entrar dintre la torre de l'homenatge, per un forat a la paret, i aixoplugar-se de l'aigua que queia sense parar. Es va treure el gambeto, xop, i es disposar a espolsar-lo, quan sentir una gran cridòria, provinent del cel, o més amunt. Va treure el cap per una de les escletxes de la paret, i en veié una gran estesa de bruixes, que enfilades a la seva escombra i sobrevolant la zona, es disposaven a aterrar a les ruïnes del castell. Ell, des d'allà dins i mort de por, veié tot l'espectacle.
Les bruixes aterraren entre mig de les ruïnes del castell fent una gran cridòria, totes abillades amb grans capes i barrets esparracats. Una d'elles, la més vella, lluïa al seu cap, i fermant-li els llardosos cabells grisos, una gran pinta d'or massís, amb pedres encastades que brillaven d'un tros lluny. Semblava ser la mestressa de totes les altres bruixes, pel respecte que semblaven tenir-li.
S'agafaren de les mans, i amb posat ferm començaren a girar al voltant d'una gran roca, tot dient i repetint juraments i conjurs varis. Al fi, una llarga i estreta columna de fum emanar de la gran roca, i s'enfilà cel amunt, emportant-se amb ella totes les bruixes, que desaparegueren a l'instant. En Tofolet, després de veure tot allò, caigué profundament adormit, fins l'endemà. L'endemà, al clarejar, una gota d'aigua caigué sobre el nas del pobre Tofolet, i ell es despertar ràpidament. L'embigat desmanegat de la torre de l'homenatge en deixava entrar les restes de l'aigua de la pluja del vespre anterior, i els primers rajos de sol del dia. S'aixecà, i pensant que la seva pobre mare el deuria estar esperant ansiosa, a casa seva, decidí davallà ràpidament la muntanya i fer cap a casa seva. Tot allò de les bruixes havia estat un somni?, això és el que creia, fins que , sortint de l'interior de la torre , que li havia servit d'amagatall, i agafant el cistell del rector, encara xop, en trobà al terra, una agulla d'or massís, amb pedres precioses que brillaven, com la que havia vist a la bruixa d'ahir a la nit. No havia estat un somni!S'ajupí i l'agafà. Després d'anar a casa seva i disculpar-se a la seva mare, corregué al poble, a informar a en Miquel, el Ferrer, el cap de les reunions clandestines de l'església. Entrar ràpidament a la ferreria i li informar de la troballa, sense parlar-li de les bruixes. Ell, abraçant el fadrí li manà que guardés molt bé la pinta, que amb aquella troballa podrien comprar les armes que els calguessin per organitzar bé el sometent. Al vespre, a l'assemblea a l'església, en Miquel anuncià la troballa d'en Tofolet al poble, i tota la gent l'aclamà, felicitant-lo per la gran descoberta. En Miquel es posà en contacte amb un marxant que freqüentava la zona i li encomanà la comanda d'armes i acordaren de trobar-se la setmana vinent, a trenc d'alba, al turó de la Peirota,al mateix poble, on el marxant portaria les armes encomanades i ells li donarien la pinta d'or, per saldar el deute. Un cop el campaner tocar el toc de queda la gent marxà cap a casa seva, tot felicitant el jove, altre cop.
Mentre en Tofolet marxava a casa seva, sentint la cridòria de la gent, per l'alegria que els acabat de donar, ell estava tot moix, neguitós. Després de tot, aquella pinta no era pas seva, l'havia robat de les bruixes, al capdavall. A casa seva, sense poder endormiscar-se, i amb un pes a la consciència, decidí tornar al cap d'una setmana justa al castell , i retornar-lis la pinta, tot i no poder pagar així les armes.
L'endemà, el pobre Tofolet es llevar d'hora, com sempre, i anar a obrir el tancat de les gallines, al cantó de la barraca, feta amb parets de pedra i fang i teulat de palla i fustots i encara alguna teula. Sortí de casa seva, després d'haver esmorzat amb la seva mare,per anar al colomar d'en Lladó on l'havien llogat de jornaler per tot el dia. Davallant la forta pendent veié , al turó de l'Infern, tres cossos penjats a les forques, que es gronxaven sinistrament amb l'airet del matí. Eren tres bruixes, que trobaren a les grutes del Montcabrer uns pagesos, i les aconseguiren enxampar vives. Al cap d'una setmana, neguitós, en Tofolet tornà a pujar la muntanya de Burriac,al vespre,amb un fanal a la mà. Mort de por, anava pujant la muntanya, tement-se el pitjor, i amb la pinta d'or a la butxaca del gipó. Tremolant, s'amagà dintre la torre de l'homenatge, esperant que les bruixes tornessin. O no tornarien? Una ventada li apagà el fanal, i quedar a les fosques.
 Al cap de ben poca estona es sentí una gran cridòria, i en Tofolet, mirant des d'una escletxa el cel , veié com les bruixes, muntades sobre les seves escombres, sobrevolaven les ruïnes del castell centenari fins a precipitar davant la torre de l'homenatge, dintre l'antic pati d'armes.
Totes feien cara d'enfadades, fins hi tot la bruixa més vella, que havia lluït la pinta, i buscaven quelcom pel terra, entre les ruïnes i els enderrocs del castell. En Tofolet, armant-se de valor, sortir de la torre, i digué en veu ben alta, i amb la pinta a la mà:
-Que potser busquen això? -Els vinc a tornar el que és seu.
Les bruixes es giraren cap al pobre fadrinet i clavaren la mirada a la pinta de la seva mà. Ràpidament, les bruixes més joves es llançaren sobre el pobre noi, tot cridant amb veu infernal:
-La pinta,la pinta d'or !!
Ell, ja creient-se més mort que viu deixar anar la pinta, i les bruixes li prengueren. L'enlairaren cel amunt, més amunt que la torre, i es disposaren a llançar-lo a l'espadat, contra les esmolades roques i esbarzers. Però la bruixa més gran, propietària de la tant valuosa agulla, cridà:
-No el llanceu encara, encara no!
Les bruixes més joves, sentint les odres, deixaren el pobre minyó davant de la vella:
-Tingueu pietat senyora! Que sí la vaig prendre va ser per un bon fi! - Exclamà en Tofolet, agenollat als peus de la bruixa.
-A si? per un bon fi?Vas agafar la pinta que vas trobar i te la vas quedar, sabent que era ben meva. A més, ara saps quan i on ens reunim, i els teus amics, de baix al poble, no trigarien a saber-ho i a penjar-nos com les nostres companyes -Explicar la encisera, senyalant al turó de l'Infern.
En Tofolet, tement-se el pitjor, decidí sincerar-se amb la bruixa, i li explicar amb pèls i senyals el perquè del robatori i que en volien fer, d'aquella valuosa pinta,la gent del poble.
La bruixa, mirant-se el jovenet severament, amb la pinta d'or a la mà, i veient que el robatori no havia sigut malintencionadament,i que sense la seva pinta no podrien comprar les armes necessàries per protegir aquell bell poble, decidí arribar a un accord:
-Valoro molt el teu gest de valentia, al arriscar la teva vida per salvar la teva terra, Cabrera, i en general Catalunya. És per això que decideixo donar-te una oportunitat. Les bruixes de Cabrera us ajudarem a combatre i vèncer els botiflers, però amb la condició que ens deixeu viure en pau en aquest formós poble. Demà duràs a la vila un bon carregament d'armes, fent veure que tu mateix ja les has comprades amb els diners de la meva pinta, i el dia senyalat us ajudarem a vèncer l'enemic. El pobre noiet, sentint tal meravella, s'alçà del terra i abraçà la bruixa, amb gest afable. L'endemà, a trenc d'alba, és llevà dintre la torre de l'homenatge, com si s'hagués despertat d'un llarg encantament. Es fregà els ulls, tot badallant, i s'aixecà, quan veié que al terra de la torre, hi havien tres enormes farcells, que embolicaven escopetes, trabucs i pistolots a dojo. Ell, agraint a Déu aquell miracle,li faltà temps per marxar corrents cap al poble, carregant i arrossegant els tres farcells de la salvació. Un cop hagué arribat gairebé a baix al poble es trobà amb en Miquel, i els altres, que es disposaven a anar a buscar les armes a la Peirota, on havien quedat amb el marxant. En Miquel, veient el fadrí, cuità a dir-li: 
-Em pensava que ja et trobaríem a dalt, portes la pinta, per pagar les armes? 
El noi, somrient, deixà els farcells al terra i cuità a obrir-los:
-He trobat el marxant, mentre baixava de casa, i ja hem fet el tracte, les armes són aquí.-Explicà en Tofolet, inventant-s'ho.
Els homes s'alegraren de la feina d'en Tofolet, i alegres, tornaren cap el poble, havent-se estalviat la forta pujada. 
I el dia assenyalat arribà. Ja feia dies que el poble respirava un aire no gaire tranquil. Pobles tant pròxims com Montgat, Mataró o Caldes d'Estrac havien estat atacats i vençuts pels francesos, i ells, serien les pròximes víctimes, per prendre el poble i el castell, caserna d'austriacistes. Els vilatans s'afanyaven a pujar al castell, amb carros, carretes i tartanes, tot el que poguessin salvar, quan els botiflers assaltessin el poble. Molts buidaven les pletes i cortals i pujaven el bestiar dintre el recinte del castell, el lloc més alt del poble, i que seria l'últim de la resistència i el més difícil de vèncer. El campaner, des de ja feia dies, repicava llargues estones les campanes del poble, amb toc de sometent, fent vint batallades ràpides a la campana grossa, anunciant perill de malfactors. Fins hi tot el mateix capellà i el sagristà s'afanyaven a pujar al castell els retaules i relíquies del temple, per poder-ho salvar tot de l´escaramussa que es preveia.  A la matinada del dia següent, els borbònics entraren al poble. Entraren a algunes de les cases del poble i masies més apartades i en cremaren els camps i les pletes, amb el poc bestiar que hi quedava. Dalt el castell, el sometent es disposava a les restes de muralles del castell, armats, i sobre la torre de l'homenatge, on enarboraven una grandiosa senyera. La resta de la gent, s'amagava entre els enderrocs de la fortalesa, i ajudaven a la causa com podien, no es volien deixar vèncer per els maleïts botiflers. Els canons dels francesos, arrenglerats al peu de la muntanya, començaren a descarregar bombes, i aquestes, impactaven contra les pinedes del voltant del castell, i fins hi tot en ell mateix. El pobre Tofolet, neguitós, esperava el moment en que les bruixes les salvarien d'aquell mal tràngol, com li havien promès, però no apareixien. L'havien enganyat? Per moltes armes que els cabrerencs disposessin, totes eren poques davant l'enorme "artilleria pesada" que duien els francesos. La senyera seguia onejant sobre la robusta torre, però semblava que tot anés a rodar. Una de les bombes que escopien els indesitjats canons gavatxos prengué foc, i una frondosa capa de rostolls i maquisard començà a cremar violentament, molt a prop del castell. Les flames prengueren la torre de l'homenatge i part de les muralles,semblava que tot era perdut. El pal que havia aguantat la formosa senyera ara s'estimbava muntanya vall,flamejant.
Però quan els cabrerencs, abatuts, seguiren disparant i disparant contra els botiflers quelcom passà. El cel, fins aleshores assolellat, es cobrir en un obrir i tancar d'ulls d'una espessa capa de núvols negres, com el carbó. Després d'un gran tro, que feu tremolar el poble sencer, i part del del cantó, començà a ploure a bots i barrals. El foc de la torre i les muralles s'apagà a l'instant i els pobres francesos i els seus canons quedaren ben xops, perplexos per aquell fet tant estrany. Però sense deixar-se vèncer per la forta pluja, que queia i queia sense parar, començaren a pujar al castell, enfurismats, i armats d'espases i coltells i armes de foc fins les dents. Els botiflers aviat foren dalt el castell, i els més ràpids començaren a combatre amb els vilatans. En Tofolet, veient tal desgavell, donar per per perduda,ara sí, la batalla, alacaigut, però les bruixes no l'havien deixat sol. El gran i espès mantell de núvols, estès en tot el firmament, s'esquinçà violentament, com si es tractés d'un vestit, i una estol de bruixes, muntades sobre les seves escombres, es llençaren sobre els enemics, agafant-lis les armes i espases, i llançant-les al estimball. Tant botiflers com els mateixos cabrerencs , veient tal succés, es "cagaren les calces",però el millor encara havia d'ocórrer. Les bruixes es tornaren a enlairar, i des de més amunt dels núvols llançaren un embruix als botiflers. De sota els seus barrets en sortiren unes orelles de ruc grosses i llargues com dos pàmpols, i els seus peus i mans es convertiren, per art d'encantament, en ridícules potes del mateix animal, ferrades amb ferradures daurades. Començaren a bramular sorollosament, i a fer batzegades aquí i allà. Els trossos de casaca i altres vestiments que duien quedaren dispersos pel terra, i de les poques armes que els quedaven poc servei els feien, perquè amb els seus nous unglots poques armes podien agafar. Els canons s'estimbaren muntanya avall i les bombes restants rodolaren i anaren a petar dins un safareig d'una masia propera. I els francesos,o més ben dit, els rucs francesos, aterrits i morts de por, i espantats com aquell qui ha vist la mort , o encara més, davallaren la muntanya en un tres i no res, fent cabrioles i bots, com folls, i es dispersaren per tota la comarca, i part de la veïna!
Els cabrerencs, veient l'espectacle des de dalt el castell, i com els rucs se'n anaren muntanya avall, esclafaren a riure sense parar, senyalant els rucs que encara estaven a la rodalia menjant brins d'herba. Havien vençut els botiflers, i també Felip V, però...gràcies a qui?Un cop saberen la veritat de tot, i que en Tofolet i les bruixes ho havien planejat tot els hi ho agraïren fortament.
Deixaren que les bruixes es quedessin al poble, sense fer maleses, i a partir d'aquell moment, fruit del seu bon gest de generositat les anomenaren "bones dones". Al moment,contents i feliços,agafaren el vedell més gros, que havien salvat de les urpes dels botiflers, i el feren a la brasa, entre les ruïnes del castell. En menjar tot el poble, i contents i feliços recordaren per sempre, l'heroica gesta d'en Tofolet...i les bruixes de Cabrera. I de la torre de l'homenatge, com per art de màgia, en tornar a onejar una immensa senyera, que brillava amb els rajos del sol ardent, recordant, encara avui, aquells cabrerencs que arriscaren la seva vida per defensar Cabrera i protegir en definitiva el seu, el nostre, bell país,que és Catalunya.


Jaume Molinas Roca


Accèssit
 SECRET I VERITAT. L'ETERNA LLUITA


Secret caminava plàcidament pels carrers d’aquell món obscur i llòbrec que ell mateix regentava. Des del dia en que el seu món es va crear, a causa d’una relliscada de la Ment Creadora, ningú havia gosat enfrontar-se  a ell. Sí es veritat que alguna vegada havia vist aquella petita llum llunyana apropar-se a la seva figura, però mai arribar molt a prop, circumstància que el tranquil·litzava. Veritat mai s’atreviria a enfrontar-se a ell, podia fer-li molt de mal.


Des de dalt, Veritat notava com el seu cos li cremava cada cop més veient aquell ésser transitant amb la seva característica aparença senyorial i altiva pel món, com si sentís que hi havia algú mirant-lo, quan en realitat estava completament sol en aquell lloc. Ja feia molt de temps que havien arrabassat a Veritat aquell món seu per portar-la a viure allà dalt, aïllada, orfe, tancada dins una vida estàtica, només amb la possibilitat diària de veure a Secret gaudir del que abans era un món ple de llum, del que abans era seu. Havia intentat nombrosos cops enfrontar-se a aquella criatura, però una força, aquella que ella creia provinent de la Ment Creadora, la detenia abans de poder arribar al paratge de Secret. Portava molt de temps preparant-se per l’atac final, un estrany sentiment de poder li deia que el moment s’apropava, notava una energia diferent provinent de la sagrada Ment Creadora, com si la convidés a fer-ho.


-Som-hi, és el meu moment – s’encoratjava a sí mateixa.

Veritat es va llançar cap a Secret, el qual veia com la llum aquest cop no defallia en l’intent i parà el seu cos replet d’opacitat dubtant què fer a continuació. Quan Veritat es va trobar cara a cara amb el seu enemic, una lluita aferrissada començà, provocant innumerables centelleigs que sortien expulsats sense control a banda i banda d’aquell frívol món. 

Carles portava varies hores sentint un estrany neguit dins el seu cap. Eren les dotze del matí i, com cada diumenge, passejava amb la seva parella Mariona pel municipi dels pares d’ella, abans d’anar a dinar a casa d’aquests. Pujaven per l’avinguda Pare Jaume Català i tal i com li succeïa sempre que passava per aquell carrer, la vista se li anava cap al cel, clavant-la en el que per a ell era el millor edifici històric d’El Maresme, amb la seva senyera infatigable. L’imponent Castell de Burriac, datat l’any 1017 quan la comtessa Ermessenda el va cedir al seu fill, Berenguer Ramon I. Abans de sortir de casa, a amagades de Mariona, va trucar al seu amic Alexandre, el seu amic de la infància, a causa d’aquella estranya sensació que governava dins el seu cap. Aquest, lleugerament preocupat per l’estat físic i mental del seu amic i coneixent el perquè d’aquests símptomes, li havia afirmat que això es devia a la a consciencia i encara que en un principi no el va creure, ara començava a dubtar d’aquelles paraules. Feia uns mesos havia enganyat a la seva parella i ho havia estat amagant tot aquest temps. Però no podia aguantar-ho més, estava segur que si ho feia acabaria caient malalt. Mirava a Maria, la qual l’agafava de la mà amb aquella intensitat tan característica d’ella, com podia haver fet allò? Era la dona de la seva vida. Aquesta, sentint-se observada, va retonar-li la mirada.

Què et passa Carles? No et trobes bé? Vols que anem ja cap a casa? – deia ella mentre s’encenia una cigarreta tapant la flama del vent.

Bé, amor meu, es que hi ha una cosa que no t’he explicat. Ho sento molt per haver-t’ho amagat, però la consciència, el cap, el que sigui, no em deixa seguir sense dir-t’ho. – va dir un Carles amb els ulls humits de llàgrimes.

Dir-me el què? No m’espantis Carles. Què succeeix?

Veritat tenia atrapat a Secret, ja no hi havia marxa enrere, era el moment de l’estocada final.

T’he mentit, t’he enganyat, he tingut relacions amb una noia del treball...- Carles va veure com la cigarreta queia al terra de la Avinguda, fent cantonada amb el Carrer Anselm Clavé. Per la Pujada de les Monges s’apropaven els pares de la Mariona somrient, amb el braç de gitano dels diumenges a una mà del pare, qui amb l’altra agafava la de la seva dona. 

Un llambreig enlluernador inundà el món de la Ment Creadora. A partir d’aquell moment es diu que va haver molt poca activitat en aquell món regit per aquella divinitat. Però també s’escolta que a mesura que passà el temps, aquesta activitat va anar augmentant i que, en aquests moments, només habita en aquell món el brillant color de la Veritat.  
Víctor González Molero

 

CONTES PREMIATS "MEMORIAL ANTON ISERN 2014" CATEGORIA C

Aquí teniu els contes premiats en la categoria Cen el concurs literari
MEMORIAL ANTON ISERN del 2014!

Esperem que gaudiu amb la seva lectura.
CATEGORIA C (DE 12 A 14 ANYS)

 1er premi

L'AVENTURA INESPERADA I MISTERIOSA

Hi havia una vegada fa molt i molt de temps, a Cabrera de Mar  un noi que es deia Àlex i el seu gran amic en Marc. Els dos nois vivien al costat del misteriós castell de Burriac. Quedaven cada dia per anar a jugar al jardí de la casa dels avis d’en Marc. Fins que un dia van decidir tots dos anar a investigar el misteriós castell de Burriac. El dia següent van quedar a les sis de la tarda a casa de l’Àlex per investigar el castell. I cadascú va portar una motxilla amb els subministraments necessaris per sobreviure una nit fora de casa: un sac de dormir, patates fregides, un al·lot, dues ampolles d’aigua i alguna cosa per menjar. Llavors es van encaminar cap al misteriós castell de Burriac amb les seves bicicletes. Després d’un quart d’hora pedalejant, van haver d’agafar la bicicleta amb braços perquè el camí era molt rocós. Finalment van arribar-hi. Es van acomodar en un racó on van acampar, van treure el sac de dormir i es van dirigir cap a la porta tancada per intentar entrar-hi. Als pocs minuts d’intentar obrir la porta, l’Àlex va perdre la paciència – en tenia poca-, i va donar un cop a la paret. Tot seguit es va enfonsar un tros de pedra i es va obrir un passadís secret que anava al no res. Abans d’endinsar-s’hi, cadascú va agafar l’al·lot que portava a la motxilla. Sense pensar-s’ho dues vegades en Marc i l’Àlex van entrar-hi amb una mirada atrevida. Van caminar i caminar fins que van arribar a un punt a on hi havia dos camins de les mateixes dimensions. Llavors es van aturar; calia escollir i això no era una cosa fàcil. Després d’una bona estona van triar el camí de la dreta, els hi va semblar el més il·luminat. Realment estaven una mica atemorits perquè cada cop era més fosc, més tard, començaven a tenir gana i aquell passadís semblava que no acabava mai. Els nois estaven refent el camí, van començar a escoltar unes veus i van anar a buscar l’origen d’aquell soroll. Van comprovar que els sons venien de l’altre camí, el camí que no van triar, el de l’esquerra. Aleshores van veure dos homes, un d’ells era molt barbut d’estatura més aviat baixa i l’altre era molt alt amb unes ulleres molt llampants. Observant amb atenció, en Marc es va anar apropant tant que de sobte va ensopegar i es va caure al terra. Un dels homes, el de les ulleres llampants, els va descobrir i va dir: -Aquí hi ha dos nois!- i l’altre va dir: - Ocupa’t d’ells, Lluís!
Els dos noiets es van posar a córrer cames ajudeu-me. En Lluís els seguia de ben a prop. Els dos amics estaven ben espantats. Van aconseguir arribar a la sortida, van agafar les bicicletes, els seus utensilis i van seguir muntanya avall.
-Tu creus que l’hem deixat enrere aquell home que ens perseguia?- va dir en Marc-.
–No ho sé, però hem d’estar a l’aguait i seguir corrent- va dir l’Àlex.
Els dos nois van començar a sentir la remor d’un cotxe que s’apropava ràpidament. - Hem d’amagar-nos, no ens donarà temps a arribar a casa, Marc – va dir l’Àlex mentre començava a agafar la malmesa bicicleta del terra i anava cap a uns matolls propers. El soroll del cotxe cada vegada era més alt. Els nois ja es trobaven darrere els matolls, ben encongits i amagats. Quan ja veien com s’apropava el cotxe, en Marc va veure al mig del camí el seu sac de dormir. – S’haurà caigut de la motxilla amb la patacada- va pensar mentre veia clar que no tenien temps de recuperar-lo sense ser descoberts. La tremolor va tornar. El cotxe va aturar-se davant del sac. Dos homes van baixar.
–Són ells!- va xiuxiuejar en Marc. 
–Silenci!- va exclamar l’Àlex. Tots dos estaven ben espantats. I més encara quan els dos homes van mirar cap a on ells es trobaven.
-Estem perduts. No tenim escapatòria. - va dir en Marc.
Els homes s’apropaven cada cop més. La suor regalimava per la front dels nens. Quan ja ho tenien tot perdut un clàxon va sonar. Els dos homes van veure un altre cotxe, i van dirigir-se a parlar amb els seus ocupants cap el conductor, i això va fer que els deixessin de buscar. Els nens van escoltar part de la conversa:
-Som uns arqueòlegs que estem investigant els passadissos secrets del Castell de Burriac. Ens hem trobat dos nois que han descobert una de les entrades secretes que portàvem 10 anys buscant. Són uns herois, però han marxat corrents- va dir un d’ells.
En Marc i l’Àlex, tots dos alhora, van saltar del seu amagatall i van dir:
-Home, senyors, haver-ho dit abans.
I al mateix temps van preguntar:
-On és la nostra recompensa?. Tots, grans i petits, es van posar a riure.   
 
Oriol Fillat Giménez


 

2n premi
UNA BRUIXA DIFERENT
Fa milers d’anys al castell de Burriac hi vivien tota classe de bruixes. Però n’hi havia una de diferent, la bruixa Pruna. La bruixa Pruna pensava diferent que les altres i tenia somnis que era impossible que fossin d’una bruixa.
 La bruixa Pruna es sentia molt sola, totes les bruixes de la seva colla la tractaven com a diferent  i no tenia amigues. Somiava en convertir-se en humana i cada dia pujava a la torre del castell a observar tots els habitants del poble de Cabrera de Mar. Tota aquella gent semblava tant feliç... I es respectaven tots tal com eren... Cabrera era un poble envejat per tota la comarca, era un poble on no hi havia discussions i la gent hi vivia molt feliç.
Un dia la bruixa Pruna va decidir baixar al poble i fer-se passar per humana. Es va posar unes botes de muntanya que s’havia deixat l’ última família que havia anat a visitar el castell, es va maquillar la berruga del nas i es va posar uns  guants perquè no es veiessin les seves llargues ungles. Quan va ser al poble va anar a la biblioteca Preilturo a buscar un llibre on hi digués la manera de convertir-se en humana. Va estar buscant una estona fins que va trobar un llibre titulat “Els secrets més ben guardats de les bruixes”. Va obrir el llibre i... En aquell llibre hi havia un apartat per cada classe de bruixa que hi havia en el castell de Burriac, menys de la seva. Molt desanimada va pensar que potser les seves companyes tenien raó dient que ella era diferent. Va seguir buscant fins que va trobar un llibre titulat “Llegendes de Burriac”. Es va llegir el llibre de dalt a baix i les últimes pàgines parlaven de la seva classe de bruixa. En aquell llibre deia que l’única manera que una bruixa es convertís en humana era ajudant a un humà sense utilitzar la màgia. I a baix en petit deia “ només es té una oportunitat, si es deixa passar ja no es podrà mai convertir en ésser humà”. Va sortir de la biblioteca per intentar fer amics, però no ho va aconseguir. Cada  vegada que intentava mantenir una conversa amb una persona li feien una pregunta que no sabia com respondre i la descobrien. En el moment en que s’anava a rendir va aparèixer un nen d’uns dotze anys .
- Hola, com et dius ? - va dir el nen en to simpàtic.
- Em dic... Pru... Pruna. I tu ? - va dir tímidament la bruixa.
- Jo em dic Jordi - va respondre el nen.
El nen sense fixar-se en les aparences de la bruixa li va proposar anar al parc. En el parc es van fer molt amics i cada dia hi tornaven. Fins que una tarda la bruixa Pruna li va proposar al Jordi anar a la platja. L’endemà eren els dos a la platja, el Jordi va entrar a l’aigua i de cop i volta una corrent molt forta se’l va endur mar endins. La bruixa sabia que aquella era la seva oportunitat però, i si no ho aconseguia? En aquell instant dins el cap de la bruixa hi passaven moltes idees: “Aquesta és la meva oportunitat. Però... I si no ho aconsegueixo? El Jordi es morirà, i a més perdré un amic. I si el salvo amb màgia el Jordi tornarà a estar sa i estalvi en un segon... Però perdré l’oportunitat de convertir-me en humana”. La bruixa no tenia gaire temps per prendre la decisió.
En aquell mateix instant el Jordi es va posar a volar pels aires i va aterrar a la sorra, la bruixa Pruna l’havia salvat. En Jordi estava molt espantat i llavors la bruixa Pruna es va asseure al seu costat i li va dir:
- No tinguis por, sóc una bruixa bona. No vull fer-te mal, només volia tenir amics. A dalt del castell de Burriac hi ha moltes bruixes però no n’hi a cap que m’entengui i em vulgui com amiga. Volia convertir-me en humana però com que t’he salvat utilitzant els meus poders ja no m’hi puc convertir, tranquil no he pres una mala decisió.- va dir la bruixa molt sincerament.
El Jordi i la bruixa Pruna van estar parlant molta estona, i es que al Jordi no l’importava que ella una bruixa, al cap i a la fi ella l’havia salvat. Cada divendres el Jordi pujava al castell de Burriac a parlar amb la bruixa Pruna i s’hi passaven una bona estona. La Pruna va passar tota la seva vida com a bruixa, però mai es va penedir d’aquella decisió, era la millor que havia pres en la seva vida.
Georgina Ramon Pujadas