dijous, 2 de maig de 2013

CONTES GUANYADORS "MEMORIAL ANTON ISERN"




Aquí teniu els textos que van guanyar el concurs literari "Memorial Anton Isern" en cada categoria. Històries de Cabrera de Mar escrites per gent de Cabrera, a veure què et semblen!
Envia el teu comentari a b.cabreram.i@diba.cat i el publicarem al bloc!




CATEGORIA A                             
EL BOSC DE CABRERA DE MAR

Hi havia una vegada una nena que es va perdre al bosc de Cabrera de Mar. La nena es va trobar a un nen plorant. La nena li va dir “què et passa nen?”. “És que m’he perdut en aquest bosc i em trobo molt sol, està molt fosc i no m’agrada la foscor”. La nena li va dir que els dos junts trobarien la sortida. Van trobar la sortida del bosc i conte contat, ja s’ha acabat.
 Jana Marí Martí (CEIP Pla)


CATEGORIA B                             
1r premi     

EL POBLE DE CABRERA

Hi havia una vegada una nena que es deia Marta.
Un dia pel matí es va aixecar, va fer la motxilla i va dir:
-        –Aniré a passar tot el dia al Castell de Burriac.
Va començar a caminar i es va trobar les runes de la riera, on va veure un forn i les restes dels banys romans.
Seguia caminant i s’anava acostant cada cop més al Castell.
Mentre s’acostava, va veure un núvol molt gran, de color ataronjat, sobre el Castell, i de sobte, un llampec molt fort va il·luminar tota la muntanya.
La Marta es va quedar paralitzada en veure ombres fosques a dalt del Castell.
Intrigada, s’hi va anar acostant més i més fins trobar-se a les portes de la fortalesa.
De sobte es va adonar que el Castell havia cobrat vida, estava totalment reconstruït tal i com era de bon principi.
Al creuar la porta, va veure cavallers, guerrers, pagesos, etc…
La Marta no s’ho podia creure, el llamp l’havia transportada a una altra època, l’època dels cavallers.
La gent del Castell se la mirava d’una manera estranya, ja que la roba que ella portava era ben diferent a la d’ells.
Se li va acostar un cavaller que li va preguntar el nom i la Marta li ho va dir i li va explicar la seva historia.
El cavaller va quedar molt estranyat, però li va ensenyar tot el Castell, la va presentar tots els que trobaven i li va anar explicant la historia del Castell i la seva gent.
La Marta es va quedar a dinar amb ells i s’hi va quedar fins que començava a fer-se fosc, aleshores va dir que havia de tornar cap a casa. Tota la gent la va acompanyar fins a la porta i es van acomiadar d’ella.
Al sortir per la porta, un llampec va tornar a il·luminar tota la muntanya, la Marta va girar-se per contemplar el Castell i va veure que aquest havia tornat a la seva normalitat: les runes que hi podem veure ara.
Quan va arribar a casa va explicar la seva aventura als pares i a les germanes. No sabem si la van creure o si van pensar que s’ho havia inventat, el cas és que a la plana, de llampecs: res de res.

Marta Martí Guillén (CEIP Pla)


2n premi 


CABRERA DE MAR



Guidomar Roca (CEIP Pla)



CATEGORIA C                             
1r premi       

EL FANTASMA DEL CASTELL DE BURRIAC

Fa molts i molts anys va passar una cosa fascinant a Cabrera de mar.

El dia 21/1/1900 un senyor que es deia Serafin estava passejant per les muntanyes de Burriac, quan de cop i volta va veure un castell. Aquell castell era un castell preciós, amb unes finestres molt boniques, i quan en Serafin va veure la porta, aquesta es va obrir. En Serafin, que era molt curiós va decidir entrar-hi, amb els ulls tancats. Un cop a dins, va obrir els ulls i...flaix! una llum brillant s’anava apropant cap a ell. En Serafin veia que aquella llum tenia forma humana i de cop i volta es va sentir una veu que deia:
 – Hola, jo soc el fantasma del castell! –i en Serafin li va contestar –Hola jo soc en Serafin i m’agradaria saber una cosa, com et dius?
 – El fantasma li va dir:
 – Jo em dic Mateu, porto vigilant aquest castell des de fa temps
 – I en Serafin li va preguntar:
 – I si ets un nen, per què ets un fantasma?-
 – Perquè quan tenia deu anys, una bruixa molt dolenta vivia en aquest castell, i un dia jo vaig decidir entrar a dins i llavors la bruixa em va veure i em va fer un encanteri perquè em convertís en un fantasma i sempre tingues 10 anys .Per això sóc un nen fantasma .-
-Però, Mateu, durant tots aquests anys, no has sortit del castell?-
- No, perquè la bruixa em va dir que si sortia del castell m’aniria a buscar, em tancaria al calabós i trauria la poca ànima que em queda, com va fer amb els altres fantasmes.-
- Al cap d’una estona en Mateu va decidir ensenyar-li el castell a Serafin.

Quan ja li havia ensenyat al castell en Serafin li va preguntar
– Mateu, hi ha alguna forma de desfer l’encanteri?
-Si, però...no sé, mai ho he provat perquè per fer-ho s’ha
de sortir del castell.
–Dons fem-ho tot s’ha de provar a la vida!-
– D’ acord, però la propera vegada no diguis la paraula “vida” perquè jo no en tinc.-
–Ara no  en tens però quan hagi tret l’encanteri, sí que en tindràs. Però ara digue’m, què s’ha de fer?-
–El primer pas es anar a una escola i aconseguir que els nens no s’espantin al veure’m, després haurem d’anar a una cova on hi visqui un ós hi haurem d’ajuntar aquell ós amb un gat i un gos i si no es barallen ja tindrem una altra part de la meva ànima. Quan ja tinguem aquestes dues parts, haurem d’anar a la part més fosca i humida del bosc i sobreviure tres hores, i per últim haurem d’anar a la platja. Després hauré de treure les tres parts de la meva ànima i quant les tingui a les mans hauré de trepitjar l’aigua del mar i podré tornar a ser humà.
–Tots dos van sortir del castell per encaminar el seu viatge. Quan anaven caminant per la muntanya van veure una escola i van anar cap a ella. Un cop allà en Mateu sabia quina escola era, era l’escola Sant Feliu on ell estudiava abans que la bruixa li tirés l’encanteri. Tenia molts bons records d’aquella escola.

A l’entrar a l’escola es va sentir un soroll, el soroll era la sirena que indicava que era l’hora de sortir al pati així que van decidir que seria el moment per atacar! Tots dos van agafar-se de la mà ben fort i van decidir treure el cap per la porta principal, que donava al pati de sorra. Els nens i nenes hi jugaven contents, sense saber què passava dins de l’escola. Quan el fantasma va sortir al pati, el sol el va enlluernar i brillava més que una estrella en plena nit, els nens es van quedar bocabadats, les pilotes van caure a terra i els rasclets sobre la sorra. Tothom el mirava. El fantasma, molt llest, va dir:
–Hola nois, sóc en Martí, el professor de matemàtiques, i aquesta serà la nova disfressa de carnestoltes, us agrada?
– Petits i grans es van posar molts contents i van córrer a observar la disfressa més autèntica i brillant que havien vist fins aquell moment. El nostre estimat fantasma ja tenia la primera part de la seva ànima.

Mentre al pati tot era felicitat, a l’altre banda del poble la bruixa els observava amb la seva bola de vidre i molt enfadada va anar a buscar-los, decidida a evitar que el fantasma seguís aconseguint els seus somnis. Va agafar la seva escombra i en dos segons ja era a l’escola. Mentre la bruixa buscava per les classes, una per una, en Mateu i en Serafín ja eren a la muntanya  de Burriac. Al fons d’una cova van trobar un ós adormit, menys mal que passava per allà un pastor amb els seus animals, i en sentir la seva història els hi va deixar sense problemes. En Mateu, en Serafín, un ós, un gat i un gos, ja eren tots dins de la mateixa cova. Va ser en aquell moment quan una llum molt forta va començar a brillar, en Mateu ja tenia la segona part de la seva ànima i ara brillava més que mai. Amb tanta llum l’ós va començar a despertar-se, quin ensurt que van tenir! Per sort van marxar corrents i el pastor, que els esperava a fora, els va ensenyar un amagatall per a que l’ós no els veiés.

La bruixa, amb els seus poder màgics, va veure que una llum molt forta brillava des de la muntanya de Burriac. Corrents va agafar la seva escombra i s’hi va acostar volant. La llum brillava amb tanta força que els va trobar en qüestió de segons.
– Hola Mateu, jajajajajaja, no ho aconseguiràs pas!- va dir la bruixa tot rient.

Fantasma i nen van començar a córrer pel bosc buscant un lloc on amagar-se, molt espantats. Per sort van trobar un bosc fosc i humit on van entrar sense fer soroll. Com que hi van estar amagats molta estona, en Mateu va aconseguir la tercera part de la seva ànima. Ho havien aconseguit!

Amb les tres parts de l’ànima van seguir fugint mentre la bruixa els perseguia, tot corrents van arribar a la platja de Vilassar de 
Mar. En Mateu no es podia moure, la bruixa l’havia immobilitzat amb un encanteri! Just quan la bruixa estava a punt de marxar amb les ànimes, en Serafín la va empentar i va caure dins l’aigua salada. La bruixa, que era al.lèrgica a l’aigua de mar, va marxar tossint. En Mateu va aconseguir el que buscava, però no semblava gaire content.
– Què passa, Mateu? Ho hem aconseguit!- Va dir en Serafín.
Però en Mateu estava trist, ara que ja era humà no tenia pares ni família, ni casa, no sabia on anar. En Serafín, entre rialles, li va dir que podia viure amb ell, que ara ja eren com germans, uns germans molt especials!
Gisel Morros Gómez (Escola Sant Feliu) 


2n premi     

LA MASIA DELS TRES XIPRERS

Temps era temps on se situa la història que ara us explicaré...
Antigament a les masies es posaven xiprers per indicar el que oferien: si hi havia un xiprer oferien aigua, si hi havia dos xiprers aigua i menjar i si n’havia tres oferien aigua, menjar i estada.
Fa molts i molts anys un viatger que volia conèixer món va arribar al poble de Cabrera de Mar. Va trucar moltes portes però ningú l’obria perquè estava molt brut, fins que va arribar a  una masia anomenada Can Pepito de les Monges, on a l’entrada hi havia tres xiprers alts i ferms. Va trucar a la porta de fusta, però ningú no el va obrir, era de dia però com que estava molt cansat es va adormir. Es va llevar quan ja era de nit i es va estranyar perquè no va veure els tres xiprers i va tornar a trucar a la porta de fusta. El va obrir una noia força alta, morena i amb uns ulls verds com l ’herba.             
–Et veig sense forces, entra que et donaré un got d’aigua-va dir la noia amb un to molt amable.
–Moltes gràcies- va dir el noi molt agraït.
Mentre estaven els dos bevent aigua va entrar una altra noia.
–Hola! Et veig amb gana, vols quedar-te a sopar? jo cuino -va dir la noia
En el sopar hi havia les dos nenes que ja coneixia i una més.
–Et vols quedar a dormir? Et veig molt cansat.-va dir la noia que encara no coneixia.
–Sí, em faries un gran favor! El dia ha estat molt llarg. Però, us puc fer una pregunta?-va dir el viatger.
–És clar que sí!-van dir les tres noies alhora.
–Dons....... Teniu pares?-va preguntar.
–Sí, però són a una fira a Llavaneres -va dir la noia que va conèixer primer.
I tots se’n van anar dormir. Quan es va llevar no va veure ningú. Va mirar a la granja, al celler, i per tota la masia de dalt a baix, però no hi havia ningú i va decidir marxar. Quan sortia es va trobar amb un cabrerenc que passava per allà que li va dir:
–Que feies aquí?-va preguntar tot sorprès.
–Sóc un viatger que corre món i tres noies m’han acollit i m’han ofert aigua, menjar i estada per aquesta nit- va dir el viatger.
–Això ho has somiat! No pot ser. Però si aquesta masia està abandonada des de fa segles!-va dir el cabrerenc tot sorprès -Es diu que va ser d’una família molt bona i hospitalària. Però d’això fa molt de temps...
Llavors el viatger es va adonar que a l’entrada hi tornaven a haver tres xiprers alts i forts. Els va mirar i va dir:
–Gràcies noies.
I va emprendre el seu camí pensant que Cabrera de Mar era un lloc molt especial on havia viscut una gran aventura i que segurament hi tornaria!      

Georgina Ramon Pujadas (Escola Sant Feliu) 

CATEGORIA D                             

UN “SANT JORDI” A CABRERA DE MAR                                     

Rondalla va rondalla ve. Si no l'escolteu, no us la diré.
Vet aquí una vegada, hi havia un poble molt bonic i xic anomenat Cabrera de Mar. Aquest poblet es trobava al fons d'una vall, a la falda del Burriac i del Montcabrer, emmirallat pel blau mar Mediterrani. Era un poble petit i bonic, per allà al baix Maresme, un poblet amb cases i casetes, al voltant d'una vella església. Al voltant d'aquestes cases hi havia camps, i aquests camps eren treballats pels pagesos de la vila, que vivien en masies disperses per la perifèria.
El poble era vigilat sota la mirada del castell de Burriac,un castell gros i imponent que s'aixecava al cim de la muntanya del poble, amb la seva torre flanquejada, que  vigilava el poble d'atacs pirates per mar. El castell era propietat del senyor de Burriac, baró del poble de Cabrera, i amo i senyor de grans extensions de terres i camps. Però no tot eren flors i violes, perquè al bell mig de la muntanya del Montcabrer, hi havia unes coves i grutes excavades a la mateixa muntanya, on hi vivien unes dones que feien pocions i antídots, i convertien els ratolins en cavalls, i els ous en castanyes i eren mal vistes pel poble. Aquestes dones, no eren ni més ni menys que les bruixes de Cabrera.
Quan el campaner del poble , en Pet Bufat, tocava l'últim toc del dia, amb la campana grossa, el toc d'oració nocturn, era just el moment quan les bruixes sortien dels seus amagatalls per fer totes les malifetes que els fos possible. El seu poder, per sort, durava fins a trenc d'alba, o fins al toc d'oració del matí
Quan  en Pet Bufat feia la primera batallada amb la Feliua, la campana grossa, les bruixes ja havien d'haver tornat a casa seva, a les coves de la muntanya. Havien de vigilar de no ser vistes per la gent , ja que podien rebre el càstigs propis d'una bruixa, segons les normes de l'època.
Però tot començar quan un dia, en què el baró del poble va decidir vendre's les terres que comprenien les coves de les “encantades” o bruixes, per fer fora d'una vegada aquella colla de velles que habitaven en aquell territori i molestaven la gent.
Però les bruixes no es donaven per vençudes. Volgueren quedar-se a la seva cova, amagades de la gent i del món que les envoltava. El baró no estava per orgues, i no volgué saber-ne res , i subhastà aquelles terres la mateixa setmana. Però les bruixes, enfurismades, no volgueren marxar sense deixar un record amarg al poble, i sobretot al baró.
Un diumenge al vespre, després del toc d'oració nocturn, i la batallada d'en Pet Bufat, les bruixes deixaren per sempre més Cabrera, i abans de marxar llançaren una maledicció sobre el poble, que mai més oblidarien.
L'endemà  mateix que les bruixes hagueren marxat, el cel s'ennuvolà, i començaren a caure llamps , i a sentir-se trons per tot arreu. La gent del poble, aterrida, tancà portes i balcons. No sabien què passava.
I és què allà baix, just darrere Burriac, van veure passar una ombra, que s'anà apropant fins a sobrevolar el poble mateix. Era un ésser gros, volador, amb cap de lleó, potes de gallina i cos d'àliga, i amb unes ales llargues de gran plomatge. Aquella bèstia, capaç de fer aterrir el món sencer, arribava al poble per quedar-s'hi. Era la maledicció de les bruixes de la cova de les Encantades
Des d'aquell dia, la vila quedà coberta per una immensa capa de núvols, que deixava passar molt poc la claror del sol. Cabrera quedà sota el poder d'aquella enorme bèstia immensa i estranya enviada com a venjança per les bruixes. S'amagava dintre la cova de les Encantades, i de la seva immensa boca, equipada més de 5 files de dents esmolades com coltells, en sortien uns bramuls espantosos, i deixava anar un alè què empudegava tot el poble.
Aquella fera s'alimentava de tot el que trobava per davant, ja fossin els geranis de la senyora Pepa com els bens del senyor Manel, i és que cada dia el poble havia de donar menjar a aquella horrible bèstia, que atacava el poble si no se li donava menjar. I així es començaren a buidar els corrals, els estables i els galliners de la vila, ja que aquell ésser vingut de ves a saber on es menjava tot el que hi havia pel davant.
Aviat al poble començà a mancar-li ous, perquè no hi havia gallines; començà a faltar-li llet, formatge i mató, perquè no hi havia vaques; començà a mancar-li botifarres i pernils, perquè el monstre es cruspia tots els porcs hi garrinets, i fins i tot el nom de “Cabrera” començar a perdre sentit , perquè ja no quedava cap cabra.
Els pagesos i vilatans del poble, en veure que els corrals i galliners havien quedat buits, decidiren començar a buidar el rebost. Ara una rastellera de botifarres, ara un manat de pastanagues, ara aquella gerreta de mel mig plena, ara aquell magnífic formatge... fins que els rebosts de les cases de la vila quedaren més pelats que una sola d'espardenya. Els vilatans, cansats i amoïnats d'aquella bèstia ferotge i goluda decidiren anar a parlar amb el baró, ja què no tenien més menjar per donar a aquella fera, i amb prou feines  alimentar-se ells.
I sense tenir més remei, decidiren donar cada dia al monstre una persona del poble. Però com que això era no era gaire bona solució, decidiren què havien de trobar algú que gosés anar a matar aquella bèstia ferotge, amagada entre les coves i grutes del Montcabrer. Però ningú volgué mullar-se, i el senyor de Burriac decidir premiar a l'heroi que aconseguís matar aquella bèstia amb una cuixa de pernil. Veient que el premi era bastant ridícul per la gran tasca que havia de fer, decidiren donar a l'heroi un bon sac de monedes d'or.
No cal dir què a partir d'aquell moment la cosa va canviar. L'endemà mateix ja hi havia un voluntari, que volia aconseguir aquell magnífic premi. I el primer que s'arriscà a anar a matar aquella bèstia ferotge i pudent fou el carnisser del poble. Així és que agafà el tallant i un ganivet ben esmolat i es dirigí cap a la muntanya. Però el poble mai més tornà a menjar ni pernil, ni botifarres ni bistec, perquè aquell monstre golut i pudent és cruspí el carnisser, amb el davantal i tot!
I sortí el segon “heroi”, disposat a matar aquella horrible bèstia, el fuster del poble. Agafà un xerrac i una massa i enfilà muntanya amunt. Però el poble no tornà a demanar que li fessin una taula, una cadira o un balancí, perquè aquell terrible monstre en veure venir el fuster, se'l menjar de viu en viu, amb xerrac i tot!
I així anaren passant els dies i les setmanes, i tothom anava a matar el monstre, però ningú en tornava. Fins que un bon dia la notícia arribà fins dalt el campanar, i en Pet Bufat, el campaner, sentint tant bona oferta, decidí acceptar el tracte i provar sort, que potser s'emportava aquell farcell ple de monedes.
 Quan se'n assabentà el baró, es feu un tip de riure, i les rialles es sentien des de Vilassar.
-Però com voleu que aquell mort de gana ens mati la bèstia?!, deia i repetia el baró, sense parar de burlar-se del senzill campaner.
-Si aquell “tocacampanes” arriba a vèncer el monstre, em menjo la capa de vellut que porto!, s'atrevia a dir el baró, sense témer de res.
I l'endemà, a trenc d'alba, després que en Pet Bufat hagués fet la primera batallada amb la campana mitjana, la Joaquima, el campaner del poble baixà les dretureres escales del campanar i enfilà cap a la muntanya.
I així és com sortí el tercer candidat a matar el monstre del Montcabrer. El pobre noi agafà...bé, no agafà res, i se n'anà cap al lloc on hi havia la cova. Diuen que “a la tercera va la vençuda”, però aquest cop no sabem si la dita es compliria, perquè tot plegat estava una mica negre. Mentre en Pet Bufat anava caminant la costeruda pujada, anava pensant què podia fer sí guanyés tants diners com li havien promès. Podria comprar-se un sarró nou, ja que el que ara portava estava foradat i sargit més de quinze vegades, i podria viure en un lloc més luxós i net que les golfes de l'església i el campanar. En aquell moment començà a llampegar amb força, i es tapà encara més el cel. Començà a caure un xàfec de mil dimonis, d'aquells que la gent recorda, i l'aigua baixava amb força muntanya avall, escolant-se i fent rierolets que anaven a parar tots allà mateix, a la riera. Al final, i després de relliscar amb el terra, caure dintre de més de set bassals i embrutar-se tot de fang, en Pet Bufat va arribar davant la cova de les Encantades. Era una part del Montcabrer amagada entre pins , bardissa i matollar, i es respirava una olor pudent, provinent del horrible monstre que vivia per aquells rodals. En Pet Bufat entrà a la cova, per aixoplugar-se. Llavors sortí el monstre i veient en Pet Bufat, començà a vociferar uns bramuls horribles, capaços d'aterrir el més valent. El campaner, veient allò tant gros i alt se li glaçà la sang, mai millor dit, veient aquella bèstia tant a prop seu ,i amb aquella boca immensa.
En Pet Bufat, veient on s'havia posat i, sense pensar amb aquell sac de monedes d'or, apretà a córrer cames ajudeu-me muntanya avall. El monstre, veient què l'aperitiu del dinar se li escapava de les mans, també va apretar a córrer, darrere seu, i ja tenim guerra encesa. I ja em teniu en ple xàfec una cursa sense pietat, a veure qui enxampava abans a qui .
Però sort en tingué en Pet Bufat d'aquell llamp, ja que un llampec vingut del cel precipità sobre un arbre sec de vora el camí on s'empaitaven els nostres dos protagonistes. L'arbre s'esberlà a l'instant, i caigué sobre la bèstia, que caigué al terra fent un gran estrèpit .
Aquest quedà mig mort enmig del camí, i en Pet Bufat en adonar-se del succés, reculà i s'agenollà davant de la bèstia ferida. Veient que estava mal ferida i no gosant  deixar-la allà al mig, es va treure del sarró un mocador de fer farcells i li embenà les ferides, amorosint-lis amb oli. Després s'aixoplugà sota una roca, deixant passà aquell xàfec. Quan la pluja cedí, l'enorme i pudent bèstia tornà en sí i, veient el gran gest del vailet que l'havia salvat de la mort o bé perquè aquell cop al cap li havia girat el cervell, no li feu cap mal, i es disposà a seguir-lo. En Pet Bufat, més content que unes castanyoles, seguí el camí avall, fins al poble, amb aquella bèstia al seu darrere, ben bé com si fos la seva mascota.
Quan la gent del poble veié tornà en Pet Bufat, tant serè i tranquil, i al seu darrere aquella enorme bèstia, amb la pota i el cap embenat no s'ho pogueren creure. Aquell pobre i desgraciat campaner havia vençut la fera, sense vessar ni gota de sang....o gairebé no gota, i ara seria pel poble, l'heroi més preuat de tota la història de la vila.
Des d'aquell dia el cel es desennuvolà , i els raigs de sol tornaren a il·luminar la petita vila     de Cabrera .El poble, en veure la gran obra del xicot, traieren al carrer tot el menjar que els quedava als seus buits rebosts i celebraren amb eufòria què per fi tot aquell malson havia acabat.
Pel què fa el baró, hagué de donar al campaner tot aquell sac de monedes, i s'hagué de menjar el seu orgull, i menjar-se la capa tal com havia promès, tot i no tenir gaire bon gust.
En Pet Bufat comprà un rellotge mecànic per l'església que tocava les hores ell solet. Així ell no tenia tanta feina, ja que ara tenia més diners a la butxaca, i es feu fer una torreta vora les coves del Montcabrer, amb un estany i tot, i així el monstre podria viure tranquil·lament a les coves, al cantó del seu nou propietari.
I és que a partir que en  Pet Bufat salvà el poble d'aquella bèstia, el seu malnom que duia ”Pet Bufat” passà a memòria del passat, i a partir d'aquell dia l'anomenaren, com és ben normal, el Sant Jordi de Cabrera.
I tot això que us he explicat, si no ha passat és mentida, i, si ha passat , és veritat.

Jaume Molinas Roca


CATEGORIA E                             

VA SER UNA NIT D’OCTUBRE…

Va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan el vaig veure.  
No feia gaire que m’havia quedat a soles a Can Bartomeu, un antic mas del meu poble habilitat com a centre cultural.  Acabàvem de celebrar una reunió amb els membres d’una entitat de la població i, com a presidenta que n’era, m’havia ofert a endreçar la cambra que havíem fet servir i a tancar les portes d’aquell edifici municipal. No era el primer cop que em quedava sola dins la vella masia.  Sovint ens trobàvem allà per realitzar alguna de les nostres activitats, per la qual cosa no era gens estrany que, de tant en tant, em quedés més estona que la resta. Tanmateix, alguna cosa em deia que aquell vespre havia de ser diferent.
Mentre endreçava els meus papers, una ràfega sobtada de vent va fer que la porta es tanqués de cop. El soroll que va produir va espantar-me tant que durant uns segons vaig quedar-me immòbil. L’aire va udolar amb un plany sinistre.
Tot d’una, els lladrucs de la meva gossa, un quisso menut i inquiet adoptat a la Protectora, em van fer reaccionar. Encara sentia, aferrat a l’estómac, l’estremiment produït per l’esglai. Però, no obstant això, vaig empassar saliva i vaig intentar tranquil·litzar l’animal. En realitat, mirava d’asserenar el meu cor que batejava accelerat.
Calma’t, Pruna que no passa res. Només ha estat el vent. Vine...
Lluny d’apaivagar-la, les meves paraules van semblar esverar-la encara més. Va seguir bordant, encarada a la porta, mentre reculava cap on era jo.
Ja n’hi ha prou! vaig exclamar, neguitejada per la cridòria de l’animal. Vaig agafar-la en braços i vaig obrir la porta mentre mirava de consolar-la Mira, ho veus? No hi ha ningú aquí.
Aquell gest protector va tenir un efecte balsàmic. La Pruna va callar i es va quedar mirant fixament al passadís que s’oferia davant nostre. Les parets del corredor eren banyades per la llum de la cambra on érem. Més enllà d’aquell feix de claror la penombra impedia distingir-hi res.
En el silenci sobtat, va tornar a fer-se present el xiulet del vent. Les fulles dels arbres propers van deixar sentir una lleu fregadissa. Però aquell murmuri va durar ben poc. La gossa, de cop i volta, va començar a gemegar i vaig notar en el seu pes, petit i tebi, un lleu tremolor. Vaig deixar-la a terra de nou i em vaig endinsar pel passadís. Necessitava convèncer-me de què, realment, no hi havia ningú allà.
Fent tentines vaig trobar l’interruptor que il·luminava la sala que hi havia al fons del passadís. Com si tot just en aquell moment s’hagués activat algun mecanisme dins del meu cap, vaig recordar tot el que havia llegit sobre aquella estança. Segons els historiadors locals, la cambra, situada al primer pis, en el cos central de la masia, era el lloc on antigament es reunia la família. Per això, allà era on col·locaven els millors mobles i el parament de casa més selecte. Tot i que en l’actualitat ja no quedava pràcticament res de l’antic mobiliari, encara es podia apreciar aquella empremta de dignitat que havia caracteritzat la sala. I aquella nit es notava més que mai.
Amb la sensació de retornar a un passat que es resignava a marxar del tot, vaig travessar la cambra amb un cert recel. Malgrat que havia estat allà en nombroses ocasions, no podia evitar sentir una creixent malfiança. Potser va ser aquesta emoció la que em va fer acostar-me a la finestra, una preciosa obertura d’estil gòtic encarada al jardí que donava accés al mas. Amb el ritme del cor una mica esverat, vaig asseure’m al pedrís situat a l’interior.
Un cop més, la imatge quotidiana dels antics habitants de la casa em va tornar a venir al cap. Durant uns segons em va semblar experimentar la dolça displicència que devien sentir mentre xerraven en aquell festejador, des d’on s’oferia una immillorable visió de l’entrada a l’edifici. Tanmateix, la visió va durar només uns instants perquè, de seguida, el desassossec va tornar a envair-me.
La gossa, mentrestant,  s’havia arraulit als meus peus tremolant encara. Vaig tornar a adreçar-me a ella amb paraules reposades, provant de calmar-me jo també. Llavors, a través dels vidres vaig veure la portalada que donava accés al que havia estat el pati i que era ara un petit jardí. El ramatge dels arbres resplendia sota la llum dels fanals i, just sota la finestra, l’aigua del safareig onejava dòcilment al ritme d’un vent aparentment afeblit.
Aquella quietud em va semblar encara més amenaçadora que la ràfega que m’havia esporuguit.
            Anem, Pruna! vaig dir mentre m’incorporava, decidida a comprovar que no hi havia ningú més allà.
Quan vaig arribar a les escales que conduïen al pis inferior, la foscor que dominava la planta baixa va tornar a encongir-me l’estómac. Fins que no vaig accionar l’interruptor i la claror va esvanir les ombres, no vaig aconseguir calmar-me una mica.
            Seguida de la gossa, vaig descendir fins al vestíbul principal. La mateixa immobilitat que dominava el pis superior s’havia ensenyorit d’aquella part de la masia. No obstant això, tenia la impressió de què alguna cosa respirava sota l’aparent placidesa de l’estança.
Aquella sensació va produir-me un nou calfred. Però només va durar uns instants. Aturada al peu de l’escala, vaig esforçar-me a veure aquell lloc com l’havia vist sempre. Els meus propis records van anar imposant-se a la petja que els segles havien deixat per tota la casa. Finalment la lògica havia guanyat la partida. Vaig ser conscient que el meu neguit només havia estat un efecte de la meva pròpia suggestió. El vent, el cel enfosquit i la traça del temps havien fet la resta.
Em disposava a tornar al pis de dalt quan, de sobte, l’aire va arrossegar una mena de gemec. En un principi vaig pensar que era la Pruna fins que vaig veure que l’animal s’esperava, ajupit al replà, tot tremolant de por. Vaig cridar-la, però la gossa no es va moure. Encongida i amb les orelles abaixades va continuar observant-me.
Llavors, una lluentor groguenca va llambrejar a la cuina. Els reflexos ataronjats es projectaven sobre les parets del passadís d’entrada, en una mena de dansa inquietant i convulsa. Vaig notar com un sotrac al mig del pit, i com la sang em brollava embravida. La lògica acabava d’abandonar-me.
Sense saber per què, vaig baixar els esglaons i vaig avançar cap a la cuina. Malgrat la por que sentia, una boja necessitat de desengany, de trobar la prova que em garantís que res no passava, em va fer acostar-me fins allà.
Aquella peça de la casa es conservava gairebé igual que en temps passats, per això, no era difícil imaginar com havia estat segles enrere. Però, en aquells moments, no vaig fixar-me ni en l’enllosat original, ni en la gran pica de pedra amb els fogons encastats situats al fons de l’estança. Els meus ulls van quedar fixos en la gran llar de foc, coberta per una enorme campana, que es trobava a la paret de l’esquerra.
Allà, dempeus, tan immòbil com el mobiliari, una figura em contemplava. Era una imatge resplendent, feta d’una claror d’espurnes, que semblava respirar amb el vent. Em vaig quedar contemplant-la, embadalida, fins que una ràfega violenta va tancar la porta de cop.
La Pruna va començar a bordar embogida.  Els seus lladrucs van aconseguir arrencar-me de l’encanteri en què m’havia submergit.  El seny va tornar a dominar-me i, amb molta cura, vaig obrir la porta per tal de descobrir què era el que estava passant.  Però la imatge havia desaparegut.
Vaig examinar la cuina per tal de trobar un indici que expliqués el que acabava de veure. La claror daurada havia estat substituïda per la il·luminació ombrívola de sempre, una llum que no aconseguia esvanir la foscor que s’arrapava als racons.
A través de la finestra de damunt la pica, vaig veure el cel obscur. Potser la lluna havia aconseguit travessar els núvols, vaig dir-me, i la seva llum havia incidit damunt l’enllosat. Aquella explicació va satisfer-me prou com per retornar al pis de dalt. Ja era hora de recollir les meves coses i marxar.
Pocs minuts després, abandonava l’edifici acompanyada de la Pruna que, malgrat tot, encara es mostrava inquieta. En obrir la porta que donava al jardí de l’entrada principal havia sortit esperitada i s’havia ajagut vora el safareig esperant que jo tanqués. Va ser llavors quan el vaig veure.
Amb la clau encara al pany, a través dels vidres de la porta vaig distingir dins la casa una figura que resplendia en la foscor. Vaig sentir el mateix que minuts abans havia experimentat a la sala. Una sensació de què el passat tornava, infonent vida als objectes.
Aleshores ho vaig entendre. Novament la memòria m’havia fet evocar el poc que sabia de tants segles d’història. Però allò va ser suficient per fer-me veure que, en aquell plec d’espai on havia convergit el temps, un dels antics amos de Can Bartomeu s’havia fet present. La seva imatge incandescent era el viu record de la seva mort.
Mentre m’apressava a abandonar aquell indret vaig preguntar-me si potser va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan uns lladres l’havien cremat lligat als clemàstecs de la llar de foc.

                                                                                Silvia Tarragó Castrillón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada