dilluns, 2 de juliol de 2018

AGENDA DEL MES DE JULIOL

Dilluns, 2 de juliol, a dos quarts de 7 de la tarda 
CLUB DE LECTURA
Kokoro de Soseki Natsume
Cloenda de l'edició 2017-2018 dedicada a autors japonesos en la qual compatarem amb l'Albert Nolla, traductor d'obres com Tòquio blues de Haruki Murakami o Una qüestió personal de Kenzaburo Oe.
Tertúlia literària amb l’escriptor Toni Sala.



Del 2 al 12 de juliol
EXPOSICIÓ
Pompeu Fabra. Una llengua completa
L'any 2018 es commemora la figura i l'obra de Pompeu Fabra, per celebrar els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català més il·lustre i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana.
Amb aquesta mostra descobrirem la seva aportació a la llengua catalana i el gran arrelament social de la seva figura i obra arreu de Catalunya.

*Exposició per commemorar l'Any Pompeu Fabra 2018. Generalitat de Catalunya. Departament de cultura. Consorci per a la Normalización Lingüística.


Dimarts, 3 de juliol, a dos quarts de 7 de la tarda
ESPAI CREATIU
Pintura sobre testos
A càrrec d'Assumpció Ramón, profesora de pintura i dibuix.
Adreçat a adults—inclou test i planta—.
*Places limitades, inscripción previa.
*Activitat emmarcada dins el projecte Parcs i biblioteques..., naturalment!


Divendres, 6 de juliol, a les 7 de la tarda
MONÒLEG
Pompeu Fabra, jugada mestra 
A càrrec de l'actor Òscar Intente, dirigit per Maria P. Pla.
Un tennista interpel·la el públic de la sala. Es pot jugar a tennis sense regles? No és possible. En l’esport, com en la llengua, cal compartir unes normes i acceptar-les per jugar bé. Pompeu Fabra, un tennista apassionat, va proposar unes normes per al català que van ser acceptades i compartides per tothom. Aquest és el punt de partida d’un espectacle que utilitza la metàfora esportiva per introduir-nos a la dimensió científica, humana i ciutadana del geni ordenador de la llengua catalana.

*Aquesta representación s'emmarca dins del actes de conmemoración de l'Any Pompeu Fabra 2018. Generalitat de Catalunya. Departamento de Cultura. Consorcio per a la Normalización Lingüística.
*Activitat inclosa dins el Festival Multipolar Estiu 2018





Dijous, 12 de juliol a les 8 del vespre
CONTES PER A ADULTS
Las travesuras de Eros 
A càrrec de Sandra Rossi.
Una lligacama, un espectre, un desig obsessiu i un tango, quatre històries travessades per la mirada picardiosa d'Eros que, des del principi dels temps, gaudeix fent cremar cors.

Espectacle per a public adult.
*Activitat inclosa dins el Festival Multipolar Estiu 2018



Dimecres, 18 de juliol, a les 7 de la tarda
RECITAL
Quatre llunes 
A càrrec de Montse Assens, Maria Català, Emília Illamola i Núria López.
Quatre escriptores amb quatre estils diferents però amb un denominador comú, El Maresme.
Oferiran un recital de textos propis en prosa i poesia.

*Activitat inclosa dins el Festival Multipolar Estiu 2018



Diumenge, 22 de juliol, a les 12 del migdia.
DE LA NOSTRA HISTÒRIA
Memòries líquides. Veus dels safareigs 
Lloc: Can Bartomeu (Carrer Camí Can Segarra, 40)
Un homenatge i un record a les feines de rentar la roba de les nostres àvies i besàvies als safareigs, tasques invisibilitzades i gens  valorades en el manteniment de la salut i el benestar de les famílies.
Acompanyat d'una exposició d'objectes relacionats (coves, sabons, picadors, roba, etc.) i lectures en veu alta, inspirades en aquestes feines.
Comptarem amb testimonis de dones que han rentat la roba als safareigs.
L'acte acabarà amb un petit réfrigéré ale jardins de Can Bartomeu.




dimarts, 26 de juny de 2018

VII PREMI ANTON ISERN (CATEGORIA COL·LECTIVA)

Aquí teniu el conte guanyador del primer premi en el VII Premi Literari Anton Isern en la categoria 
Col·lectiva?

Us agradarà molt! 

1er Premi


NIT DE FESTA MAJOR

A Cabrera de Mataró, allà pels anys cinquanta, la majoria de gent del poble eren agricultors. El clima de sol temperat tot l’any i el poc fred a l’hivern, és el que feia que les verdures fossin tan bones i agradessin a tothom. Uns dels pagesos més reconeguts eren el Pepet Julià i la Fina, la seva dona. Tenien un fill, en Feliu, un nen molt trempat, rialler i molt sociable. Eren una família molt apreciada, les seves terres eren extenses, anaven des del centre de Cabrera fins arran de mar. Les del poble no estaven conreades, perquè els nens del veïnat les havien convertit en espai de jocs i camp de futbol. En Pepet i la Fina els hi cedien. Els anys anaven passant i en Feliu anava creixent i fent-se un noi intel·ligent i estudiós, els seus pares n’estaven més que orgullosos. Però un mal dia, les coses van canviar, el Pepet volia arreglar un turonet de terra i fer-ne una esplanada per poder-hi sembrar. Va agafar el tractor, però mentre pujava el turó, les terres van cedir i el tractor va bolcar. En Pepet va caure a terra i el contrapès del tractor va rodolar i va acabar a sobre d’ell, deixant-lo molt malt ferit. El van ingressar a  l’hospital, estava molt greu i els metges no creien que se’n sortís. En un moment que a urgències van quedar sols en Pepet i el seu fill Feliu, el pare li digué:
—Ja veus Feliu que malament que estic i crec que d’aquesta no me’n surto. Has de ser fort i valent, cuidar de la teva mare i fer-li costat amb tot... Però a partir d’ara les coses a casa han canviat, tan si jo hi soc com si no. Podràs seguir estudiant, però també hauràs de cuidar molt dels camps i fer que el negoci que ens manté sigui ben pròsper. Confio en tu, Feliu. Sé que faràs el millor per a la nostra família.
En Feliu molt responsable li respongué:
—Pare, per això no has d’angoixar-te. Tu et recuperaràs i tot continuarà com fins ara. Jo t’ajudaré amb el que necessitis.
—No, Feliu, no. Tot va molt de pressa i estic segur que tu ho faràs bé.
En aquell moment va entrar la Fina i la conversa va canviar.
Aquella mateixa nit, en Pepet va morir. Van passar uns mesos i en Feliu portava els camps molt bé amb l’ajuda dels nois que treballaven les terres i amb els savis consells de la Fina. Un matí, en Malán, un dels nois del camp, va córrer a avisar-los que una de les fàbriques de la zona estava llençant residus i que es desviaven pels camps. Estaven contaminant les terres. Va ser una gran desgràcia ecològica i aquella contaminació va malmetre tota la collita. Això va ser el pitjor que podia passar, aquelles terres tardarien molt de temps a poder-se tornar a conrear. La Fina i en Feliu van prendre la determinació de conrear les terres del poble... “Quin greu em sap pels nens”, deia la Fina, “però no tenim una altra solució”. A la gent del poble no els va agradar aquesta decisió i els Julià van ser molt criticats, especialment en Feliu que era el responsable. Després d’aquell fet, en Feliu poc estava pel poble, no li agradava com el miraven ni el xiu xiu que sentia. I va començar a viure d’esquena al veïnat.
            Així han anat passant els anys, i avui en Feliu ja és un home de mitjana edat i té ganes de deixar de treballar i veure món, aquest món que coneix a través dels llibres i els documentals de la televisió. Aquests pensaments els té des que ha rebut una gran oferta, molt sucosa, pels seus terrenys d’una multinacional de pneumàtics que vol construir unes grans naus d’emmagatzematge. Ell està sol, ja no té família i creu que a Cabrera no hi té lloc. “Faig bé de pensar una mica en mi, ja que tota la meva vida ha estat dedicada als camps. Ara em toca gaudir, que treballar i patir, me n’he fet un tip.” L’únic contacte que en Feliu té actualment a Cabrera de Mar és amb la Biblioteca Ilturo i el seu personal, que li tenen molt d’afecte. Avui ha trucat per demanar si li poden portar una guia d’Austràlia i alguna novel·la distreta, ja que s’ha fet mal i va coix.
L’endemà, quan la Mercè, la nova voluntària passa per la biblioteca ja li tenen preparat el que ha de repartir.
—Avui tens moltes visites i també hauràs de passar per casa d’en Feliu Julià, ens ha demanat el favor.
La Mercè se sorprèn.
—Ahhhh!, ja el conec, érem veïns de petits, el meu germà gran i ell eren amics. Fa anys que no parlem.
El retrobament va ser entranyable.
—Hola Feliu, soc la Mercè Mas, em recordes? Fa tant de temps que no ens veiem...
En Feliu somriu.
—I tant! Tu ets la petita de casa teva, érem veïns!
—Sí, sí, fins i tot una vegada vam ballar a l’envelat.
En Feliu no ho recorda.
—Vols dir? Però si tu eres una nena! Jo soc molt més gran que tu.
Tots dos inicien una bona conversa sobre la infantesa i la joventut. També parlen de la soledat i dels llibres que els fan tanta companyia.
—Mira, Feliu, t’he portat el que has demanat i també una novel·la de fàcil lectura escrita per en Charles Dickens, Conte de Nadal. És molt fantasiosa i distreta. Espero que t’agradi.
En Feliu agafa els llibres i se’ls mira.
—Bé, Mercè, si tu ho dius, hi confio.

            Quan marxa la Mercè, decideix sopar. Amb les últimes verdures de l’hort es prepara una bona sopa amb porros, naps, pastanagues, bledes i patates. I una deliciosa truita amb ous del galliner.
Es posa a llegir la novel·la que li ha portat la Mercè, vol tranquil·litzar-se i estar ben serè l’endemà, el dia de la venda de les seves terres, un acte molt important a la seva vida.
De sobte truquen a la porta, és quasi mitjanit. “Qui serà?”, pensa en Feliu, “no espero ningú.”
Obre amb recança i es troba al seu davant en Modesto, l’antic ajudant de carter. En Feliu no s’ho pot creure. En Modesto fa anys que és mort.
Aquest li parla amb naturalitat:
—Aquesta nit de gresca no pots estar tancat a casa com un vell, has de sortir!
En Feliu s’hi nega, no en té pas ganes, de gresca.
En Modesto li replica:
—Com has canviat! No recordes totes les bretolades que feies la nit de Reis amb els teus amics? Com la pujada de la moto a dalt de la morera ben podada! La feina que van tenir per baixar-la… I el dia que vau omplir l’única cabina de telèfon del poble amb capses de cigarretes buides? I com gaudíeu de la festa major? Va Feliu, anem a fer un volt!
—Com hi anirem? Jo vaig coix i no puc caminar gaire… Encara tens el teu Panda tan atrotinat, ple de cartes, caixes, cartons… Encara fas de carter? Però què dic, Modesto, si tu ets mort!
—D’això no te’n preocupis, en un moment hi serem, li contesta en Modesto.
Caminant en direcció a la plaça de l’Església, arriben al luxós envelat. La joventut balla i la gent gran, asseguda en els palcos que voregen la pista de ball, es delecten observant el jovent. En Feliu es queda sobtat, en veure, en un dels palcos, els seus pares i en el del costat, els veïns amb els seus fills. Observant les parelles de la pista, s’hi veu ell mateix ballant un agarrado amb la Mercè.
“Que n’és de bonica!”, pensa. “Tenia raó, vam ballar plegats…”
—Però Modesto, en quin any som…?




            En Feliu dorm tranquil·lament aliè a tot el que està passant la nit de Festa Major.
            De sobte, truquen a la porta, en un inici i ben adormit, no en fa cas!... La trucada insisteix... Finalment, s’aixeca malhumorat.
—Qui podrà ser, aquestes hores?... pensa, tot renegant.
En obrir la porta, enfadat, es troba un “nan” vestit amb els colors verd i vermell... ———Sembla un “bufó”—diu tot burleta!—Que vols, a aquestes hores?
—Em coneixes?
—No! Qui ets?
—Soc “la comèdia”. Un dels Nans dels Gegants de Cabrera.
—I què collons vols, ara?
—Vull que m’acompanyis a fer un tomb per la festa major d’aquest any. Estaràs amagat sota el cap de “la tragèdia”.
Li mostra el cap i la roba de colors groc i blau.
—Tinc una altra opció?—En Feliu segueix malhumorat.—Primer en Modesto, ara un “nan”...
—Vine a fer un tomb amb mi, et vull mostrar quina opinió tenen de tu els veïns de Cabrera. És la manera més còmoda que he trobat perquè ningú sàpiga qui ets i des d’on podràs escoltar i veure què en pensen de tu els teus veïns. Apa! Som-hi!, que fem tard!
Avui és l’acte central de la festa, comença amb el pregó a l’Ajuntament. Aquest any el pregoner és en Santiago Raul Lange, medallista olímpic de vela, d’origen argentí. A la plaça de l’Ajuntament es troben preparats els diables Macabres, la cobla i els gegants de Cabrera. En Perot i, la seva esposa, l’Elionor amb els Nans, on s’incorpora camuflat en Feliu.
Amb l’encesa de la tronada es posen en marxa, en cercavila, cap a la plaça de l’església. En Feliu, amagat sota el cap de “la tragèdia” i acompanyat per “la comèdia”, va escoltant tot el que diuen els seus veïns d’ell.
La Joana, sota la porxada de la farmàcia, li pregunta a la seva veïna Lola:
—Què en saps del malcarat d’en Feliu? M’han dit que hi ha una empresa de pneumàtics vells que es vol instal·lar al Maresme. Vol comprar les seves terres. És veritat això?
—Això he sentit!

En Feliu està passant molta calor sota d’aquesta disfressa, és que fa molta calor! Està ballant i saltant seguint la música quan, a través de la finestreta del cap, veu en Josep recolzat a la barana de ferro de davant de la llibreria, hi està amb el seu amic Joan que de sempre li diu buitre. S’hi apropa per escoltar de què parlen.
—Jo—diu en Josep—preferiria que les terres les poguéssim cultivar encara que sigui llogant-les com hortets. Sempre és millor un pagès que tenir neumàtics vells i unes naus que no tenen res a veure amb el nostre paisatge.
—I tant! Què s’ha cregut aquest brètol. Darrere d’aquesta empresa ens quedarem sense pagesos i sense boscos.
—T’imagines com viurem, d’aquí a uns anys, si ho fa?
A en Feliu li cau una gota de suor per l’esquena i, de sobte, es troba escoltant la Lina que parla amb la seva germana Júlia, davant de la botiga de roba.
—Quina sort que tenim amb les noves activitats. Hi participen moltes més persones!
—És veritat —diu la seva germana—, així s’hi engresca molta més gent compartint bons moments. Te’n recordes, Lina, del que ens explicava la teva sogra del passat?
—I tant! En Feliu sempre feia “de les seves” amb els seus amics... Ara, si tot segueix com diuen i ven les seves terres, el poble serà trist i gris com ell.
En Feliu quan sent el comentari, s’emociona.  Li rellisca la suor pel front i se li  barreja amb una llàgrima per sobre el nas...
Segueix cap a la plaça on es troba amb més nens que se li acosten. Tots criden i corren, amunt i avall. Ensopegant amb ell, ja que el més divertit de tot és poder jugar amb els Nans durant la cercavila. En Feliu escolta els nens que toquen el flabiol. Està seguint la seva música, ballant al costat dels gegants i de l’altre nan. Els amics del poble i de l’escola s’acosten per seguir la cercavila i també al grup de nans, que són els que s’intercanvien els caps, així tot és menys feixuc. Ningú sap que avui hi ha en Feliu sota “la tragèdia”, i li donen conversa com sempre.
—Ostres! —li diu en Guillem—. Has escoltat el que diuen d’aquell senyor que últimament ens escridassa tant?
—Sí, en Feliu!, el que crida i a qui tot li molesta— li respon l’Albert.
—Però si no ve ni participa mai en les activitats del poble!
—No hi ha dret! Estic molt enfadat!
—Li podríem anar a dir a en Feliu, que en lloc de vendre les terres les ofereixi a l’Ajuntament per fer-nos una gran sala on puguin actuar i assajar els nostres companys dels Grillats, que assagen cada diumenge. I totes les entitats del poble que són moltes i necessiten un gran espai, i entre totes fan un munt d’activitats per a la diversió del poble.
—Però, Albert! Recorda que sempre ens escridassa! Qui s’atreveix a dir-li?
Tot barrejant-se, entre ball i ball i entre conversa i conversa, en Feliu, ben suat, s’adona del canvi que pot significar per a la canalla..., i per a la resta d’entitats.
En Feliu se sent molt incòmode per tot el que escolta. Qui s’hagués imaginat que vendre les terres amoïnaria a tanta gent!
Una vegada arriben a la plaça, es troba els qui es cuiden de fer la calçotada popular. Estan molt enfadats, comenten entre ells que amb la de coses que es podrien fer en les seves terres amb les quals el poble sortiria beneficiat, ara potser quedaran afectades pel contaminant d’aquesta empresa.
Després del ball, les figures es queden dins l’església fins a mitjanit, moment de l’Emplaça’t. Avui, com a cas excepcional, “la tragèdia” ha anat a fer un volt per la plaça del costat. Les taules estan preparades i la gent està fent cua davant el taulell en el qual la gent de “Cabrera solidària” està preparant les botifarres del sopar. Aquí, en Feliu també pot veure com els seus veïns, grans i petits, gaudeixen compartint el sopar la nit de festa, on es barregen músics, gegants, diables...  Cada un d’ells amb els seus distintius de diferents colors: verds, grocs, blancs i negres... Tot és molt bonic i divertit. Tothom gaudeix d’allò més!
Després del sopar, en el qual ha vist la Mercè, s’endinsa dins l’església a preparar la sortida per a l’actuació amb els gegants.
Arriba l’hora i mentre surt en Feliu amb “la tragèdia” gaudint de l’escalf per part, sobretot, dels més menuts, es troba la Mercè que, entre rialla i rialla, li fa sentir una sensació adormida. Amb l’actuació en directe del grup i la música de l’Emplaça’t, es veu envoltat d’una barreja d’alegria i complicitat. Se sent ruboritzat i s’estranya de tot plegat.
De tornada a l’Ajuntament, a en Feliu el cap li dona voltes. Està molt trist per tot el que diuen d’ell els veïns del poble. Està tan suat que té calfreds.
Es treu el cap de “la tragèdia” i es vol acomiadar del seu guia, però veu que ha desaparegut. Torna a trobar-se en el seu llit...
—M’he quedat adormit? Quina hora deu ser?
S’aixeca i se’n va a buscar un got d’aigua a la cuina. 



            No pot tornar al llit i es posa a organitzar i classificar la documentació que demà necessitarà portar a la Notaria. Truquen de nou a la porta. En obrir la, veu la Mercè.
—T'has deixat alguna cosa quan m’has portat els llibres, Mercè? Així i tot, no són hores d’anar pel món...
—Quina memòria, Feliu! D’això fa vint anys.
Davant la sorpresa per la resposta, en Feliu la mira detingudament i s’adona que té al davant una dona més gran que ell.
La Mercè segueix parlant.
—Però si des de llavors que no ens veiem, Feliu! Quan vas vendre la finca a l'empresa de manipulació i emmagatzematge de restes de pneumàtics, vas marxar. Sort que ara has de resoldre uns assumptes legals i per fi has tornat. A casa teva no, està clar, ja no existeix, però jo sabia que havies comprat un pis aquí al Pla de l'Avellà.
En Feliu s’acosta a la finestra i, efectivament, el paisatge que veu és el del mar i les cases que conformen el Pla de l’Avellà. No s’ho pot creure.
La Mercè li demana que l'acompanyi a donar una volta, és Festa Major i no vol sortir sola per no deprimir-se.
Ell no entén per què li diu això, però calla i la segueix.
Fa bo i decideixen caminar. Pugen per la Riera d’en Vinyals i arriben a l'antic Camí del Mig. Passen per sota de l´autopista i arriben al Mas Terrillo, des d’on enfilen cap a l'antiga piscina municipal, ara en desús, i tot seguit a la plaça rebatejada amb el nom d’1 d'Octubre.
Xerren de coses banals durant tot el trajecte, però en arribar al centre del poble i a mesura que s'aproximen a la plaça de l'Església els silencis es fan cada cop més mortificants. Durant una bona estona no parlen. El silenci s'ha imposat a la passejada. Ella l’observa de reüll. La cara d'en Feliu és d'incredulitat. No aguanta més i en arribar a la plaça de l'Església li demana a la Mercè tornar cap al Pla, ja que tot i ser Festa Major pràcticament no hi ha ningú pel carrer. La poca gent que veuen són tots jubilats i de gent jove, simplement no n’hi ha. Els actes de la Festa Major es redueixen a la missa del patró i a un dinar de germanor al qual, malgrat ser gratuït, tot just hi assisteixen una vintena de persones.
Ja de tornada, en Feliu li pregunta: Què ha passat? On és la gent? Per què no hi ha canalla ni joves?
La Mercè abans de tornar-li contesta, guarda uns instants de silenci que a en Feliu se li fan una eternitat.
Finalment, parla.
—Des de fa uns quants anys, la gent ha anat marxant del poble.
—No ho entenc —contesta en Feliu.
La Mercè segueix.
—Quan et vas vendre les terres, durant uns quants mesos el poble ho va acceptar perquè va comportar feina per a la gent i per a alguns industrials del poble durant la construcció de les instal·lacions i oficines, tot i la recança cap a la indústria que s'instal·lava. Però en finalitzar les obres d'adequació, es va acabar la feina i tothom va anar al carrer. Pel tipus d'indústria que s'havia instal·lat, van començar a aparèixer els problemes, per la mala gestió dels responsables, doncs només els interessava recuperar la inversió com més aviat millor i així poder vendre el negoci. No van tenir cura del medi ambient, i van provocar problemes de contaminació aqüífera, entre d’altres, que fins al cap de molts mesos ningú no va saber detectar. No venia gent nova. Moltes de les finques de conreu properes a les de la teva família van haver de vendre’s perquè ja ningú volia verdures ni productes de Cabrera de Mar, i els preus van caure en picat davant la por que es va estendre per la possible contaminació dels voltants.
En Feliu escoltava la Mercè amb la boca oberta...
Ella continuava parlant.
—Tot plegat es va agreujar en produir-se un incendi a les instal·lacions que va provocar una densa columna de fum negre visible des de desenes de quilòmetres i persistent durant gairebé 3 mesos. La por s'instal·là al poble i això va ser el detonant de què els veïns a poc a poc anessin marxant, venent les cases i propietats fins a arribar l'extrem que acabes de veure. Només queden els que no hem pogut marxar. Ni tan sols tenim Ajuntament, depenem administrativament de Mataró.
En Feliu no sap què dir. Calla molta estona fins que li comencen a relliscar dels ulls vidriosos unes llàgrimes amb molt de sentiment. La veu li brota de l'ànima:
—Això no pot ser veritat. Cabrera de Mar no pot acabar d'aquesta manera.
I és llavors quan la Mercè li murmura a cau d'orella:
—Tu ho pots evitar. Tot depèn de tu.


           
            Pum!, Pum!, Pum!...
En Feliu fa un bot al llit i es desperta de sobte!
—Una altra vegada la porta?
Però aquesta vegada en l’obrir-la no hi ha ningú. Són les matinades! Avui és Sant Feliu, 1 d’agost de 2017 i és Festa Major a Cabrera de Mar.
En Feliu no entén res.
—Què és el que ha passat? Quina nit... Que fort!
En Feliu reflexiona al recordar-ho tot.
—Ho he somiat? He vist el Modesto? He participat en l’Emplaça’t? He conegut la Mercè d’aquí a vint anys? Ha d’haver estat un somni. Això no ha pogut passar en realitat.
Però la realitat és que en Feliu, després d’una nit tan agitada, s’ha aixecat de bon humor. Se sent feliç, il·lusionat, ple d’energia, però inquiet perquè està decidit a canviar, i tots els canvis trasbalsen.
Ha retrobat l’energia que necessitava per quedar-se al poble. Aquesta espurna que s’ha encès en el seu cor, el fa somriure tota l’estona. Vol vestir-se amb el millor que troba a l’armari. Té molta feina avui,  vol que tothom l’arribi a estimar... Per això, vol implicar-se en tots els actes de la Festa Major. Defensar el poble de qualsevol desastre com el que hagués pogut provocar. Aquesta decisió canviarà, de ben segur, la seva vida i la del seu voltant.
Per començar, estripa el contracte que té al damunt de la taula i fa vàries trucades per telèfon. Vol desdir-se de qualsevol tracte que impliqui la venda dels terrenys de la seva família. Vol i està totalment decidit a cedir-los a l’Ajuntament, pel que calgui. Així contribuirà a la felicitat i alegria dels joves. Perquè ell en té més que suficient per viure, s’ha passat la vida estalviant, i ara se sent jove, canviat, feliç i il·lusionat.
—Ring... ring... ring –sent en Feliu a l’altra banda del telèfon, mentre espera que el contestin.
—Bon dia, digui’m...
—Bon dia, senyor Llorenç, soc en Feliu ..... D’allò que vàrem parlar, sobre la venda dels terrenys, me’n desdic! M’ho he pensat millor. Sento haver-li fet perdre el temps. Tot queda anul·lat!
Recordant temps passats, truca també la Mercè... Té ganes d’estar al seu costat, amb tot el veïnat al davant i poder donar-los la notícia del canvi. La trucada és per dir-li que vol participar en el dinar del carrer. La Mercè li omple el cor de tendresa fins a dalt de tot. Els records de quant eren joves han retornat amb molta força. El cor li va a cent per hora. La truca.
—Bon dia, Mercè!
—Passa res?— Respon la Mercè, sorpresa pel to de veu d’en Feliu.
—La novel·la que em vas portar ahir, m’ha fet canviar de parer. M’he adonat del disbarat que hagués comès venent els terrenys.
—Sí?
—Vull canviar i fer-ho diferent... Finalment, he decidit cedir-los a l’Ajuntament perquè tot el poble en gaudeixi... Et sembla bé?
—Ahhhhh... Quina sorpresa!
—Em vas dir que estaries enfeinada preparant el dinar d’avui. M’agradaria poder-ho comunicar als veïns i he decidit venir amb vosaltres. Vull explicar-ho, a taula, davant de tots..., però de moment... Puc fer alguna cosa per ajudar-te?
—És clar que sí... Estic a la cuina de casa, amb alguns veïns més. Vine quan vulguis... Encara hi ha molta feina per fer!
—Gràcies, Mercè... Saps què? M’he adonat que encara som molt joves...
—Així és, Feliu... penso igual!
—Avui és el meu sant i el sol fet de poder parlar amb tu... Mercè... Ara mateix... Em fa l’home més feliç del món.
La Mercè s’enrojola. No sap què dir. Però li agrada sentir aquestes paraules...
En Feliu vol refer el seu esperit perdut en les tenebres de la soledat i sort que el que ha viscut aquesta nit l’ha fet reaccionar. I si llança de cap a fer tot el que té a l’abast per conquerir l’alegria de viure altra vegada.
Aquesta nit ha estat màgica, brillant, impactant i colpidora... I, alhora, necessària per canviar-li la vida. Ha estat la nit de Festa major!
 Francesc Calders, Mª Teresa Pujol Assumpció Cusí, 
Joana Garriga, Florentine Messina, Mercè Rojas, 
Montse Urgellès, Roser Urgellès



2n Premi
EL GOS SALVADOR
Hi havia una vegada una nena que es deia Filipina que tenia un gos de la raqa d’una barreja entre Pastor Alemany i Bouvier Suís que es deia Danapi. En Danapi era un gos normal que portava un ramat d’ovelles i estimava molt la Filipina. Les ovelles eren per alimentar el poblé. També la Filipina tenia un germá que es deia Evan que maltractava en Danapi i era molt mala persona. Un dia normal en Danapi anava tranquilTament amb el seu ramat d’ovelles fins que es van trobar un llop que volia menjar-se les ovelles pero en Danapi a mes de protegir-les va veure un tros de cam i va anar a menjar-sel i per aprofítar el llop va cruspir-se les ovelles. Quan el poblé es va adonar d’aixó van condemnar a mort en Danapi. Quan estaven a punt de tirar-lo per un pou, la Filipina va aparéixer, va agafar en Danapi del collar i els dos es van escapar cap a Cabríls perqué la Filipina estimava molt en Danapi i no volia que el matessin. Quan anávem cap a Cabríls per la muntanya en Danapi va trobar una bola metálTica que contenia diamants peí voltant. Li va donar a la Filipina i s’ha la va guardar en una motxilla que també portava aigua i menjar. Quan van arribar a Cabríls es van trobar a un nen que els i va dir:
Qui sou?, d’on veniu?.
La Filipina va contestar:
Sóc la Filipina i aquest es el meu gos Danapi, i venim de Cabrera de Mar, hem vingut escapant de la mort d’en Danapi i volem quedar-nos aquí, podríem?
El nen va dir:
Aquí a Cabríls acceptem a tothom que vulgui estar amb nosaltres, per cert em dic Pablo i em diuen Pablo el Palote perqué m’agraden els palotes. Llavors en Pablo els hi va oferir menjar i refugi. La Filipina, en Danapi i en Pablo van passar molt de temps junts i s van fer molt amics.
Un dia la Filipina va sentir un soroll que venia de Cabrera de Mar, i va veure que Menorca volia conquerir-la, llavors la Filipina, per enyoranqa a la seva térra i ais seus pares, va avisar a tot Cabríls i va anar a ajudar a Cabrera de Mar.
Tot anava bé, Cabrera anava dominant la guerra fins que Menorca va cridar Mallorca perqué els ajudessin. Des d’alló Cabrera de Mar i Cabríls no van poder fer res. Llavors
en Danapi va veure que la Filipina i en Pablo estaven en perill. Llavors quan el capità de Menorca estava a punt de plantar la bandera en el cim del Castell de Burriac, en Danapi va anar pel darrera i el va empatxar cap el pou on el volien matar. Llavors en aquell moment cabrera va contraatacar i li va fer que Menorca i Mallorca se n’anessin.
Després d’allò tothom ho va celebrar i van felicitar en Danapi, però encara hi havia una cosa que arreglar, el menjar, dones no quedaven ovelles. Llavors el rei de Cabrera va veure que la Filipina portava alguna cosa en una motxilla i es pensava que era menjar, però era molt millor, aquella esfera amb diamants era la clau de la porta sagrada deis Castell de Burriac. Tot el poblé va anar a veure que hi havia dins. Quan lio van veure es van sorprendre molt dones allá dins hi havia molts trésors i menjar per a tot el poblé per uns 100 anys.

Cabrera i Cabrils van compartir tot allò. A en Danapi el van respectar molt i ja no el maltractaven, va tenir molts amies i el van recordar sempre. La Filipina i en Pablo van ser molt amies i es van veure cada setmana, i així Cabrera es va convertir en el poblé més famós de la terra i va regnar la félicitat.
Nil Oliva i Gerard Amenós